2 ACA, C, Processos en Quart, 1315 C, f. 6r.
3 ACA, C, Reial Audiència, Processos, Lligall 130-3, ff. 60v-64r, transcrit per M. Rodrigo, La Unión de Valencia (1347-1348). Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, Tesi doctoral, València, 1987, vol. 2, doc. 83 (27-VIII-1347).
4 M. Rodrigo, La Unión de Valencia (1347-1348), cit. Lautor únicament va publicar un estudi previ, sobre la composició social dels revoltats: «La Unión de Valencia y sus protagonistas », Ligarzas, 7 (1975), pp. 133-166.
ALFONS EL BENIGNE:
UN MALESTAR CREIXENT (1330-1336)
La perseguida unió foral valenciana que cristal·litzà en les Corts de 1329-1330 ja anà acompanyada de diverses dificultats per a lestament reial: duna banda, es concedí a canvi dun donatiu contra els musulmans granadins que instaurà a tot el regne una nova forma de tributació indirecta sobre els productes de consum, i, duna altra banda, es produí paral·lelament a lalienació de les principals viles del reialenc, que foren donades a la reina Elionor de Castella, consort dAlfons el Benigne. És per això que aquests seran els dos principals temes que tractarem en el primer apartat daquest capítol, bo i centrant-nos en totes aquelles qüestions inèdites o desconegudes fins el moment, com ara els col·loquis de 1330 i 1331 o el motí encapçalat per Francesc de Vinatea, per al qual donarem una nova perspectiva a partir de la recerca arxivística realitzada. A continuació, en el segon apartat analitzarem el desviament daquell donatiu promès en Corts vers un altre objectiu militar, contra els genovesos entre 1332 i 1333, el que provocà tota una sèrie de reunions parlamentàries, saldades amb notables transformacions polítiques i fiscals. Finalment, en el tercer apartat abordarem la resta del regnat, entre 1334 i 1336, que es caracteritzà per la inactivitat bèl·lica de la monarquia i la situació convulsa causada per les fams i la pressió fiscal del regne de València. Així les coses, amb el rerefons que hem comentat en la introducció de linici duna sèrie de problemes que acabaren desembocant en la revolta de la Unió tractarem danalitzar, dun costat, les particulars relacions de poder desenvolupades entre els estaments valencians i el monarca tot just després de la unió foral, i, dun altre costat, levolució canviant del donatiu de Corts esmentat, en funció de la diversa conjuntura militar.
1. EL DONATIU CONTRA ELS NASSARITES I LES DONACIONS A LA REINA ELIONOR
La tornadissa evolució de la croada contra lemirat de Granada, pactada amb Alfons XI de Castella en febrer de 1329 i finalment esdevinguda en guerra conjunta contra nassarites i genovesos, fou analitzada amb detall per Manuel Sánchez Martínez, qui dedicà la seua tesi doctoral a estudiar els ressorts militars, diplomàtics i fiscals posats en marxa per Alfons el Benigne al conjunt de la Corona entre 1330 i 1334. En concret, procedí a realitzar un buidatge sistemàtic de determinades sèries de registres de la cancelleria reial daquell període, com ara les Comune, Curie, Sigilli Secreti, Legacionum, Secretorum, Graciarum, Subsidiorum, Solucionum, Viagio Granate, Armate, Pergamins i Cartes reials, a més dels llibres dalbarans disponibles del mestre racional.1 Per tant, en compte danar repetint els fets que aquest autor reconstruí amb minuciositat, els resumirem ara de forma molt sintètica, per tal dinserir posteriorment les dades que hi hem pogut aportar, malgrat que més tard haguem de recordar-los en algun moment determinat. En aquest sentit, els esdeveniments que tingueren lloc des que Alfons el Benigne prengué solemnement la creu el 7 de juny de 1330 per anar a la croada es poden dividir, a grans trets, en tres etapes principals: la primera, protagonitzada pel preparatius de la campanya contra els nassarites que havia de començar en la primavera de 1331, la segona, per lentrada en la guerra dels genovesos i lorganització duna armada contra ells en 1332, i la tercera, per lenviament dun estol a lestret de Gibraltar en 1333 per lluitar contra tots dos enemics i els marínides. Finalment, després daquesta darrera campanya, la pau arribaria factualment a la fi daquell mateix any.
Així, en primer lloc, després que el rei de Castella hagués realitzat un primer atac contra el territori granadí en estiu de 1330, el seu homòleg aragonès preparà la seua pròpia anada per tal datacar-lo de forma conjunta a partir de la primavera de 1331. En conseqüència, a finals doctubre es desplaçà a València amb lobjectiu dorganitzar lexpedició, que havia de comptar amb el suport dels habitants del regne de Múrcia. Daquesta manera, els preparatius de guerra anaren creixent en intensitat al llarg dels mesos següents fins que, pel gener de 1331, arribaren els rumors duna pau immediata entre castellans i nassarites, que impedia a la pràctica la realització de latac aragonès. De fet, a finals de febrer es confirmà per complet la signatura duna treva entre Alfons XI i Muammad IV, de manera que el Benigne hagué de sobreseure la posada en marxa del seu exèrcit. Així les coses, a mitjan abril el monarca partí cap a Tortosa, on convocà les Corts catalanes, celebrades entre agost i setembre per tal de decidir davant la nova situació i el desig dincorporar-se a la croada que els reis de França i Anglaterra havien manifestat recentment. Tanmateix, la negativa castellana a oferir ara cap mena de suport en el regne de Múrcia i el saqueig nassarita de la vila de Guardamar tallaren de soca-rel qualsevol pas endavant, puix el monarca hagué de desplaçar-se ràpidament a la capital valenciana amb la finalitat de defensar la frontera meridional.
Amb tot, malgrat els continus rumors i certes incursions, a les darreries de 1331 sanà apaivagant el perill musulmà, de forma que al començament de 1332 Alfons el Benigne acceptà un ajornament de la croada fins a la primavera de lany següent com li havia proposat el monarca castellà i decidí organitzar un estol contra els genovesos, que representaven un altre front obert, en plena connivència amb els granadins. Ja en estiu de 1331, 40 galeres armades pel seu compte per les ciutats de Barcelona i Mallorca havien atacat directament el territori de Gènova i ara, des de finals daquell mateix any, lenfrontament amb els genovesos rebé latenció del rei, qui començà a organitzar un estol conjunt català, valencià i balear, inicialment de 60 galeres a parts iguals. Amb tot, la represa dels atacs nassarites a la frontera meridional valenciana, bo i assetjant Elx, obligà al rei a desplaçar-shi en persona durant abril i maig de 1332 per tal de guarnir la zona. En acabar aquells treballs, tornà a la ciutat de València, on rebaixà larmament de 20 galeres al nombre de 10 i, finalment, lestol conjunt defensà les mars de la Corona entre setembre i novembre, després que una armada genovesa shagués dedicat a saquejar-ne diversos llocs del litoral.
Així, sense cessar les hostilitats entre uns i altres, sarribà al tercer gran moment de la confrontació. El Benigne romangué a la capital valenciana i en febrer de 1333 acordà un augment de les imposicions del donatiu vigent des de tres anys abans, amb lobjectiu darmar 20 galeres, com haurien de fer també Barcelona i Mallorca. Novament, però, es decidí reduir la xifra a una desena amb posterioritat, i pel mes de maig aquest nombre aproximat eixia dels ports respectius per tal danar a lestret de Gibraltar, on les esquadres castellanes i portugueses senfrontaven a les genoveses, nassarites i marínides. Tanmateix, únicament shi dirigiren les galeres barcelonines i mallorquines, puix les valentines desviaren la ruta cap a Sardenya i Sicília amb lobjectiu daconseguir laprovisionament de blat que aquell any, lo mal any primer, era precoçment escàs al regne de València. Aquell mateix estiu, a més a més, el rei tornà a reunir les Corts catalanes, que en aquest cas concediren una ajuda biennal per a la guerra cum ianuensibus et sarracenis, que es recaptaria a les viles-mercat de Catalunya a través dimposicions. Amb tot, havent regressat les respectives armades cap al mes de setembre, els diversos preparatius i enfrontaments bèl·lics no es tornaren a produir, en tant que, duna banda, aquell estiu morí Muammad IV i començà a negociar-se la pau amb Granada, i, duna altra banda, la pau amb Gènova es posà en mans del pontífex, bo i cessant-ne la guerra oberta.2
Tot plegat, aquestes seran les tres etapes en les quals enquadrarem lanàlisi de la informació relativa a levolució del donatiu valencià en vigor durant aquest període i a les negociacions polítiques entre el monarca i els estaments ocasionades per aquelles diverses campanyes. En aquest sentit, la documentació que hem tractat ací procedeix fonamentalment del fons de Legislació i la sèrie Graciarum de la cancelleria reial, dun costat, i dels Manuals de Consells i dels Privilegis reials de lArxiu Municipal de València, dun altre costat. Així, hem pogut reunir dades relatives als dos tipus de qüestions esmentades en els tres moments exposats: en primer lloc, sobre el col·loqui que tingué lloc a València a començaments de 1331 per tal de preparar latac a Granada aquella primavera, així com també sobre el compte realitzat llavors del primer any del donatiu de Corts; en segon lloc, sobre la resistència encapçalada per Francesc de Vinatea a lampliació de les donacions fetes a la reina Elionor i sobre els col·loquis celebrats al llarg de 1332 per a endegar larmada daquell any; i, en tercer lloc, sobre lincrement del donatiu valencià, laugment de les imposicions del qual saprovà en uns altres col·loquis reunits entre 1332 i 1333 per tal de posar en marxa lesquadra corresponent.
Daltra banda, en el desenvolupament daquests diversos temes, a banda de les dades ofertes per Sánchez Martínez i de la documentació inèdita que aportarem, tindrem en compte altres articles publicats sobre aquests afers, bé siguen relatius a les diverses armades que shi organitzaren, bé es referisquen al donatiu aprovat en les Corts valencianes de 1329-1330.3 Així, podrem anar observant levolució de les relacions polítiques i fiscals entre la monarquia i els estaments al regne de València.
1.1 Els col·loquis de 1330 i 1331
Els documents amb els quals comptem per a aquesta primera etapa de la croada contra Granada són únicament quatre, però de llarga extensió, com es pot comprovar a lApèndix documental. Tots ells procedeixen del fons de Legislació de lArxiu de la Corona dAragó i es poden agrupar en tres moments clarament diferenciats: el primer, cap a novembre o desembre de 1330, quan els estaments valencians presentaren una sèrie de capítols al rei i a la reina entorn duna sèrie de qüestions suscitades pels furs que havien estat aprovats en les Corts de lany anterior i altres afers de diversa índole; el segon, en febrer de 1331, quan el monarca requerí un avançament del donatiu de 110.000 ll. atorgat en aquelles mateixes Corts de 1329-1330 i els estaments presentaren una altra sèrie de capítols per a laprovació de la demanda fiscal; i el tercer, cap a labril de 1331, quan es realitzà un compte de la primera anualitat del donatiu esmentat i una previsió dels ingressos futurs per als anys que restaven. Així, sense més dilacions, passarem a parlar de cadascun daquests afers mitjançant tres epígrafs diferents.
El col·loqui de 1330
Com hem dit, a finals doctubre de 1330 Alfons el Benigne es desplaçà a la ciutat de València per tal de disposar latac a Granada previst per a la primavera següent. Degué ser aproximadament llavors, abans que els preparatius militars assoliren el seu màxim desplegament al començament de 1331, quan lestament reial decidí exposar al monarca aragonès fins a 17 capítols sobre afers que lafectaven, alguns dells relacionats directament amb la tenor dels furs aprovats en les recents Corts de 1329-1330. La principal novetat era que, tot i ser una reunió clarament convocada a petició de lestament reial pel contingut de les demandes realitzades, les demandes foren presentades en nom de tot lo General del regne de València, amb lobjectiu declarat de vetllar per linterès de tots els habitants del territori: esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública. Això no havia passat mai abans, en tant que la disputa foral que enfrontava lestament reial i el nobiliari havia impedit que es realitzassen actuacions mancomunades. Sense anar més lluny, fins a 1329-1330, els nobles únicament havien concedit un donatiu al rei, ja que shavien negat sistemàticament a fer-ho fins que es posés remei a la qüestió dels Furs dAragó. I així, tot just en arribar aquella solució, el braç reial safanyà a emprar el concepte de «General» per tal de deixar clar que, finalment, tot el regne estava sotmès a una única llei i els diversos estaments formaven una sola comunitat política davant la monarquia. No debades, aquesta concepció pública de les relacions de poder també estaria a la base de les aspiracions posteriors dels revoltats unionistes.
Així les coses, pel que fa al col·loqui de 1330, aquella nova figura del General interactuà amb el rei tot exposant una sèrie de peticions per a la seua providència e examinació, segons podem saber pel plec original, que conté les respostes daquell i de la reina en els afers que tocaven a les viles de les quals era senyora. En aquest sentit, tot i que els capítols no presenten datació, en diversos dells es parla de la Cort celebrada en la ciutat en lany a prop passat 1329 segons lany de lEncarnació, de manera que necessàriament shan de correspondre amb 1330. Consegüentment, sabent que el Benigne arribà a la ciutat de València el 23 doctubre i que, com veurem després, en gener convocà expressament un col·loqui amb el General diferent daquest, que era iniciativa de lestament reial, podem suposar que les peticions es realitzaren entre aquella data doctubre i algun moment de començaments de 1331.4
Les matèries abordades es concentraven essencialment entorn dels dos principals aspectes a banda de la unió foral, ja aconseguida que havia demanat lestament reial des de finals del regnat de Jaume II: més garanties front als abusos de ladministració reial i millores en el funcionament i la celeritat de la justícia. Així, fins a 11 dels 17 capítols sol·licitats feien referència a aquests dos afers. En primer lloc, a més de la petició de revocació dels guiatges atorgats en contra del fur corresponent, hi havia una especial atenció a la qüestió de les inquisicions. Duna banda, per a les realitzades sobre els oficials reials de caire local, és a dir, per als justícies, els assessors daquests i els mostassafs, es demanava que al fur nou que delimitava linici del procés als 40 dies posteriors a la fi del seu exercici fos enadit e millorat que, començada la inquisició, el termini per acabar-la fóra igualment de 40 dies; a més a més, en el cas concret dels justícies se sol·licitava que fossen substituïts temporalment per altres persones triades pels jurats i el Consell corresponents, i si eren absolts poguessen reprendre el càrrec. Duna altra banda, per a les realitzades sobre els oficials que podríem dir-ne estrictament reials, com els de la procuració del regne, els batlles, els quartoners i el procurador fiscal, es requeria lexecució duna inquisició cada any. Finalment, per a totes elles es pregava un termini de suplicació de 10 dies si eren sentenciades directament pel rei o dapel·lació de 30 dies si eren fetes per jutges delegats.5
Ultra això, pel que fa a altres membres de ladministració reial, sinstava a ampliar la pena fins a la remoció del càrrec en cas dincompliment del privilegi de Pere el Gran pel qual si un oficial reial prenia res sense sentència ho havia de tornar, alhora que es reclamava que els quartoners deixassen de reclamar el quart de les penes de diversos plets entre mercaders, drapers, curadors, marmessors e altres persones, puix ho estaven fent contra bon ús antich e tota bona rahó, atès que al monarca no li corresponia cap part en aquelles sentències.6 En aquest sentit, la major part daquest tipus de peticions foren rebutjades pel monarca, especialment les que afectaven a lactivitat quotidiana dels oficials reials. Per exemple, res fou aprovat sobre les inquisicions, bo i remetent a la llei ja establerta deu lurs bastar la provisió del fur nou, amb lúnica excepció de la substitució dels justícies i del termini de 10 dies de suplicació en les sentenciades directament pels reis no així en el de 30 dies per a les apel·lacions als jutges delegats: dels XXX dies no si restrenyarien. Pel que fa als guiatges, es negà que se nhagueren concedit sinó fort pochs e ab special rahó, encara que saccedí a revisar-los i revocar-los si calia. En darrer terme, si bé duna banda saccedí a ordenar als quartoners que no introduïssen cap novetat en la seua actuació, duna altra banda no sacceptà incrementar la pena dels oficials que prenien coses sense sentència.