Ultra això, pel que fa a altres membres de ladministració reial, sinstava a ampliar la pena fins a la remoció del càrrec en cas dincompliment del privilegi de Pere el Gran pel qual si un oficial reial prenia res sense sentència ho havia de tornar, alhora que es reclamava que els quartoners deixassen de reclamar el quart de les penes de diversos plets entre mercaders, drapers, curadors, marmessors e altres persones, puix ho estaven fent contra bon ús antich e tota bona rahó, atès que al monarca no li corresponia cap part en aquelles sentències.6 En aquest sentit, la major part daquest tipus de peticions foren rebutjades pel monarca, especialment les que afectaven a lactivitat quotidiana dels oficials reials. Per exemple, res fou aprovat sobre les inquisicions, bo i remetent a la llei ja establerta deu lurs bastar la provisió del fur nou, amb lúnica excepció de la substitució dels justícies i del termini de 10 dies de suplicació en les sentenciades directament pels reis no així en el de 30 dies per a les apel·lacions als jutges delegats: dels XXX dies no si restrenyarien. Pel que fa als guiatges, es negà que se nhagueren concedit sinó fort pochs e ab special rahó, encara que saccedí a revisar-los i revocar-los si calia. En darrer terme, si bé duna banda saccedí a ordenar als quartoners que no introduïssen cap novetat en la seua actuació, duna altra banda no sacceptà incrementar la pena dels oficials que prenien coses sense sentència.
Així mateix, el monarca fou igualment reticent en algunes de les qüestions que afectaven al funcionament de la justícia: es negà a modificar els procediments forals relatius a les caplleutes i a establir penes contra aquells juristes que reberen més dun assessor i alentiren daquesta manera la resolució dels plets. Amb tot, sí que aprovà que els procuradors haguessen de donar els diners rebuts en plets als seus representants de manera immediata i que saugmentés el límit per al valor de les causes que podien ser conegudes sumàriament de 30 s. es passava a 100 s., encara que shauria de mantenir la possibilitat dapel·lació, en contra de la petició dels estaments, que preferien eliminar-la per tal de garantir la rapidesa de lexecució de les sentències.7
Altrament, els sis capítols restants feien referència a diversos afers de caire urbà que el rei no tingué excessius problemes a concedir. Per exemple, acceptà ordenar als notaris, per un costat, que no rebessen més contractes de forma oral o en cèdula, sinó exclusivament en libre o en quaern ab cuberta de pergamí, i, per una altra banda, que, per evitar perjuris, els cristians no estiguessen obligats a jurar que no cometien cap frau en los contractes usuraris que·s fan entre juheus e christians per la necessitat e fretura que·ls dits christians han. Igualment, el Benigne també consentí millorar el fur nou que establia el jurament anual de juristes, advocats, metges i drapers davant el justícia per tal que només calgués jurar lofici una vegada, tot i que sempre i quan es pogués procedir a aquella modificació foral sens Cort.8
Finalment, altres tres capítols indicaven clarament que limpulsor de les peticions era lestament reial, puix no debades demanaven tres mercès estretament relacionades amb els objectius i interessos dels dirigents de les principals urbs: lextracció lliure de blats dAragó i de Tortosa, lextensió a totes les viles del privilegi foral reservat a València per tal de poder tenyir els draps de color indi et grana i lobservança duna franquesa dexaccions reials directes concedida en temps de Jaume II als homes amb cavall i armes de Xàtiva i Alzira. Totes elles, com que tocaven a nuclis posseïts tant pel rei com per la reina, foren aprovades per ambdós i, en aquest cas, cal destacar un aspecte que afectava específicament una de les qüestions que tractarem en aquest capítol.9 En concret, era el perill de carestia pel qual es demanava la llibertat dimportació de blats, el que no evità una crisi frumentària general a tota la Corona, que acabà provocant en 1333-1334 la primera gran fam del segle XIV:
Per les greus e forts anyades que són estades en la ciutat e el regne hajen haüt a procurar daltres regnes forment e ordi a lur necessitat a present daquells regnes secors o ajuda de blat no puscha hom haver per la necessitat en què són posats. E per lo temps sech que és estat en lo present any les gens no hajen pogut sembrar.10
Daltra banda, per bé que totes aquestes darreres peticions foren atorgades pels monarques, no coneixem disposicions corresponents a lAureum Opus el llibre de privilegis de la ciutat de València o a la sèrie cancelleresca Graciarum on se solien registrar aquelles concessions. Tal vegada no requerien de la concessió específica de privilegis, sinó de simples manaments reials, o més probablement, en tant que el context negociador era molt feble, sense contraprestació econòmica pel mig, no arribaren a entrar en vigor.11 Fos com fos, aquesta darrera fou precisament una de les principals diferències amb el següent acte de negociació entre els estaments i el rei, que tingué lloc molt poc després i que sí que comptà, inicialment, amb una contraprestació, encara que va quedar finalment cancel·lada
El col·loqui de febrer 1331
Segons hem exposat anteriorment en base al que explica Manuel Sánchez, els preparatius militars per a latac a Granada previst en la primavera de 1331 arribaren al seu punt àlgid pel gener de 1331. En connexió amb això, també sabem, gràcies a dos plecs de capítols de negociació, que Alfons el Benigne convocà aquell mateix mes un general col·loqui en la ciutat de València en el convent de predicadors a prelats, richs hòmens, cavallers e persones generoses, ciutadans e prohòmens de les viles del regne.12 En aquest sentit, si els mateixos documents anoten que la convocatòria havia estat feta en lo mes de gener ara prop passat, necessàriament la reunió shagué de produir en les primeres setmanes del mes de febrer, puix a finals daquest mes la campanya ja havia estat cancel·lada, per la pau castellanogranadina. Amb tot, abans que això passés, lobjectiu declarat pel rei en col·loqui era pregar al General de tot lo dit regne que li avancés part de les quantitats de diners que romanien a recaptar del donatiu sexennal promès en les Corts de 1329-1330, amb la intenció desmerçar-les en la imminent campanya militar que pretenia encapçalar:
Per sàvies e ordenades paraules proposàssets, requiríssets et pregàssets lo General de tot lo dit regne que allò que romania a pagar a vós daquelles cent e deu mília liures, les quals en la General Cort per vós, senyor, celebrada en lany prop passat en la dita ciutat vos foren offertes e promeses donar per lo dit General dins espay VI anys en ajuda de la guerra la qual havets ab lo rey de Granada e gens sues, lo dit General vos degués graciosament acòrrer e ajudar, per ço que de la quantitat romanent de les dites C X mil lliures vos poguéssets acórrer e ajudar en la entrada la qual Déus volén enteníets fer en present contra lo dit rey de Granada, regne e gents sues.13
La resposta dels estaments, després de molt del·liberat, fou oferir la modificació de les condicions sota les quals shavia concedit el donatiu de 110.000 ll. atorgat en les darreres Corts.14 En concret, shi deia que aquells diners shavien de recaptar dins espay dels dits VI anys, ço és a saber, en cascun any XX mil lliures suposem que, en realitat, el donatiu havia de durar cinc anys i mig al llarg de sis anualitats diferents. Daquesta manera, per tal de saber si les imposicions establertes sajustaven a aquella quantitat anual, en acabar el primer any de recaptació en març de 1331 havia de ser regonegut a quanta quantitat muntaria la col·lecta. Així, en cas que la imposició bastàs e complís cascun any a la dita quantitat de XX mil lliures, e a les messions feytes e faedores per rahó de la dita imposició e per lo contrast e pleit del fur dAragó, les taxes sobre el vi o sobre altres coses serien eliminades, de forma que la suma recaptada en cadascun dels anys posteriors es limités a aquelles 20.000 ll., amb les despeses de gestió addicionals. Consegüentment, el que el General oferí ara al rei fou mantenir totes les imposicions tal i com shavien establert, encara que superassen les 20.000 ll. anuals, i que aquell sobrant fos rebut a compte del global de 110.000 ll. Era, per tant, una manera de fer avançar la recepció de la quantitat total promesa, que, daquesta manera, segurament es podria recaptar en un interval menor als sis anys previstos.
Per sàvies e ordenades paraules proposàssets, requiríssets et pregàssets lo General de tot lo dit regne que allò que romania a pagar a vós daquelles cent e deu mília liures, les quals en la General Cort per vós, senyor, celebrada en lany prop passat en la dita ciutat vos foren offertes e promeses donar per lo dit General dins espay VI anys en ajuda de la guerra la qual havets ab lo rey de Granada e gens sues, lo dit General vos degués graciosament acòrrer e ajudar, per ço que de la quantitat romanent de les dites C X mil lliures vos poguéssets acórrer e ajudar en la entrada la qual Déus volén enteníets fer en present contra lo dit rey de Granada, regne e gents sues.13
La resposta dels estaments, després de molt del·liberat, fou oferir la modificació de les condicions sota les quals shavia concedit el donatiu de 110.000 ll. atorgat en les darreres Corts.14 En concret, shi deia que aquells diners shavien de recaptar dins espay dels dits VI anys, ço és a saber, en cascun any XX mil lliures suposem que, en realitat, el donatiu havia de durar cinc anys i mig al llarg de sis anualitats diferents. Daquesta manera, per tal de saber si les imposicions establertes sajustaven a aquella quantitat anual, en acabar el primer any de recaptació en març de 1331 havia de ser regonegut a quanta quantitat muntaria la col·lecta. Així, en cas que la imposició bastàs e complís cascun any a la dita quantitat de XX mil lliures, e a les messions feytes e faedores per rahó de la dita imposició e per lo contrast e pleit del fur dAragó, les taxes sobre el vi o sobre altres coses serien eliminades, de forma que la suma recaptada en cadascun dels anys posteriors es limités a aquelles 20.000 ll., amb les despeses de gestió addicionals. Consegüentment, el que el General oferí ara al rei fou mantenir totes les imposicions tal i com shavien establert, encara que superassen les 20.000 ll. anuals, i que aquell sobrant fos rebut a compte del global de 110.000 ll. Era, per tant, una manera de fer avançar la recepció de la quantitat total promesa, que, daquesta manera, segurament es podria recaptar en un interval menor als sis anys previstos.
Amb tot, per tal de fer vàlida aquella oferta, els estaments imposaven tota una sèrie de condicions i capítols de justícia, tant relatius a la mateixa ajuda com a la resolució de diversos abusos comesos pels monarques i els seus oficials. Abans dexposar-los, a més a més, es recordava lesforç que suposava latorgament, en el qual, entre daltres coses, sincloïa la intensificació de la carestia frumentària que sestava produint des de feia alguns anys:
Per moltes necessitats en què lo dit General és posat, axí per grans diluvis, pedres, neula, secades, com per caresties que són estades e foren, e sapparellen de ésser en la dita ciutat e regne.
Daltra banda, com en el recent tractament amb els reis, tot i que era el General qui presentava els capítols, el seu contingut mostrava a betzef que eren els dirigents de les universitats reials els que, en realitat, estaven comandant la negociació. En aquest cas, a més a més, la situació de prec del monarca servia per tal de reclamar la resolució de tota una sèrie de greuges de caire molt més conflictiu que les qüestions demanades en aquella altra reunió dunes setmanes o mesos abans. Així, inicialment, els primers afers per als quals es requeriren solucions foren els que afectaven a la marxa del propi donatiu de Corts endegat en març de 1330. Encara no feia ni un any de la seua posada en marxa i els problemes de recaptació ja eren nombrosos: el bisbe de Tortosa no permetia establir les imposicions als seus senyorius ni cobrar-les als eclesiàstics dels llocs septentrionals del regne de València inclosos a la seua diòcesi, linfant Ramon Berenguer també les contradeia als seus llocs meridionals dElx i Crevillent, a ligual que daltres senyors que continuaven observant el fur dAragó a linterior del territori, com ara els Urrea a la tinença de lAlcalatén, Bernat de Calvera a la Todolella i Saranyana o Andrés Martínez de Peralta a Sorita; ultra això, les universitats dellà Xixona, pertanyents a linfant Ferran, havien posat embargament e contradicció, per iniciativa pròpia, al cobrament de les taxes aprovades.15
Per tant, mostrant un interès exprés per fer complir los ordenaments de la Cort que establien la recaptació universal de les imposicions per reunir la quantitat de 110.000 ll. promesa, es demanà al rei que en el cas del bisbe i dels infants sobligués a cúller o levar la dita imposició i que en el cas dels senyors de fur aragonès sia feita exsecució ab osts segons la forma ordenada en la dita General Cort contra los dessús nomenats, axí com a rebel·les als dits ordenaments. El Benigne respongué en primer terme que així ho faria, a excepció del cas de Martínez de Peralta de la casa reial16i que, de fet, ja estava en tractaments per la qüestió amb el bisbe tortosí. Tanmateix, la rèplica del General insistí en la resolució expressa daquest tema, bo i reclamant una declaració ràpida per a lafer eclesiàstic, ans que·ls venedors de la imposició partesquen de la ciutat, com no si trob hom que y vulla anar per vendre la imposició en los lochs que·l dit bisbe e esgleya han en lo dit regne, temén encórrer en pena de vet; així mateix, també per als llocs dels infants es requeria taxativament que el monarca hagués de respondre clarament si farets cúller o levar la dita imposició en los dits lochs o reebrets aquella en vostre compte. La contrarèplica reial fou, doncs, més explícita: feta justa taxació dels llocs afectats, rebria en compte les parts del bisbe i de linfant Ferran i, en funció daquella mateixa estimació, decidiria fer el mateix o, pel contari, obligar a pagar als llocs de Ramon Berenguer.
Daltra banda, segons havien establert les Corts en el moment de concessió del donatiu, es recordava que aquest únicament es podria esmerçar en la croada granadina, amb una excepció de 25.000 ll. per a afers reials i 10.000 ll. per a linfant Pere, comte de Ribagorça; el monarca així ho acceptava i contestava que no entenia fer en contrari. En relació amb això, se sol·licitaren altres dos capítols directament relacionats amb aquella assemblea: dun costat, contra furs e privilegis antichs e nous, el rei havia donat certes gràcies i llibertats a diversos generosos que·s deyen aver fur dAragó, i, dun altre costat, caldria especificar la tenor de certes paraules contingudes en el fur que atorgava la jurisdicció civil a tots els senyors del regne. En el primer cas, el Benigne respongué que estava disposat a revocar aquelles concessions sempre i quan li demostraren que eren contraforals, a la qual cosa el General replicà argumentant que precisament allò sol·licitat era que governés amb el consentiment de tots els estaments: aquests ignoraven el contingut exacte, puix era el monarca qui havia fetes les dites gràcies, però era ell mateix qui hauria dexposar-les a la comunitat política per tal désser rahonat si aquelles o alcuna daquelles són contra furs e privilegis et que aquelles sien revocades segons la resposta. Així, tot i que el rei no respongué, la facultat de vetllar pel compliment de lordenament jurídic valencià quedava atorgat a tot el General, que reclamava aquell poder per a si. En el segon cas tampoc shi donà la contestació cercada a la petició despecificar dos aspectes del fur nou sobre lexercici de la jurisdicció civil, això és, que sesmentés de forma concreta que en les fustigacions permeses als senyors no sincloïa el perdiment de membre i que els vassalls dun senyoriu poguessen habitar ensemps o en diverses parts del lloc; el monarca considerà que assats clar quedava en el fur corresponent.17