José Luis Villacañas Berlanga
Universidad Complutense de Madrid
1. LA PREGUNTA ADEQUADA ÉS PART DE LA SOLUCIÓ
Res tan rellevant en les ciències culturals com plantejar la qüestió adequada. En el nostre cas, si la pregunta inicial és: va produir lethos reformat el capitalisme?, la resposta és no. El capitalisme existí abans i després de lethos reformat, abans i després del cristianisme i fins i tot en el món catòlic medieval. Weber mai no va voler respondre aquella pregunta. Com sabem, un dels punts centrals del seu programa científic sols un té a veure amb allò específic de levolució de la racionalitat en la modernitat occidental. Si acceptem aleshores aquesta premissa i preguntem: va produir lethos reformat el capitalisme específicament modern occidental?, la resposta és també no. Lethos reformat no produí causalment el capitalisme modern occidental. Fou una condició necessària, un component necessari per a lemergència històrica duna modalitat específica del capitalisme modern occidental, però no fou una condició suficient ni tan sols daquesta variació del mateix capitalisme. Així que si, per últim, ens preguntem si pogué existir el capitalisme modern, en aquesta modalitat específica, sense lethos reformat, la resposta seria també no. Però amb aquest no, a penes avancem gens ni mica. No sabem allò específic daquest capitalisme ni sabem quina va ser líndole de la participació essencial de lethos reformat.
Per tant, el primer que hem didentificar és eixe mode específic del capitalisme occidental modern del qual Weber volia parlar. Després hem de saber en quin sentit lethos reformat resultava necessari per a la seua emergència històrica. Allò problemàtic de la qüestió rau en el fet que el llibre clàssic de Weber Lètica protestant i lesperit del capitalisme no és clar en relació amb aquestes preguntes. No shi defineix eixe mode específic del capitalisme modern occidental rellevant per a la seua proposta. I llavors no es pot establir lenllaç de necessitat entre aquest fenomen històric i el component afí en lethos reformat. Aquesta ambigüitat va donar lloc a tot tipus de crítiques, algunes de les quals Weber mateix va contestar.2 Si les porte ací a col·lació és pel seu valor a lhora de precisar el seu argument. Puix el conjunt de distincions i clarificacions que hem establit va anar sorgint de les crítiques i malentesos derivats de preguntes inapropiades. Aquestes preguntes, implícites en la ment de molts dels seus lectors, orientaren les crítiques cap als malentesos. El procés de clarificació respecte de la pròpia tesi, impulsat per Max Weber, resultà així inseparable de la seua resposta als crítics. Malauradament, aquests debats mai no van ser traduïts al castellà i açò ha produït una limitació en la recepció de lobra de Weber. A hores dara magradaria centrarme en ells per a respondre la pregunta inicial que encapçala aquest article i així exposar, amb claredat, la tesi de Weber.
2. LA SÍNTESI DASCESI I CERTESA DE SALVACIÓ: EL TREBALL PROFESSIONAL
Vegem la primera crítica que rebé la famosa obra. La qüestió central era aquesta: H. Karl Fischer identificà que allò específic del capitalisme occidental modern, allò sobre el que Weber desitjava cridar latenció, era lanomenat esperit del capitalisme. Aleshores va afirmar que no es podia derivar (abletien) aquest esperit de lethos professional purità. Per contra, va assegurar que eixe esperit del capitalisme es derivava dinstitucions econòmiques ja existents abans de lethos reformat. Si Luter parlà de Beruf (treball professional), i si traduí la Bíblia de tal mode que la vocatio religiosa tinguera efectes econòmics i professionals, va ser perquè ja existia aquest sentit de les coses en la societat premoderna alemanya. Però aquesta Beruf no tindria efectes determinants sobre el capitalisme, sinó derivats. Per a això va citar dos casos contraris. Les catòliques Gènova, Florència i Venècia, així com la catòlica Bèlgica, desplegaren formes capitalistes, mentre que els cantons suïssos, reformats, no ho feren. Si els calvinistes holandesos van produir un capitalisme, argumentà Fischer, açò es va deure més aïna a lexistència moderna a Holanda dun comerç de dimensions mundials. Per tant, lesperit del capitalisme sorgí allí on hi havia realitats objectives capitalistes. Per descomptat, Fischer pensava que totes aquestes activitats econòmiques no eren sols econòmiques. També tenien un esperit per a ell i aquest residia en el «plaer de lindividu per la seua activitat pletòrica». Ací es mostrava com la teoria de Sombart sobre lorigen aristocràtic del capitalisme, que inspirava a Fischer, tenia arrels en la voluntat de poder nietzschiana i en arguments utilitaristes, la mescla dels quals donava peu a fundar una mena de «psicologia reflexiva».3 La voluntat de poder, que inicialment sexercia amb vistes a un fi, es transferia després als mitjans. La conclusió era clara: els factors religiosos no afectaven el procés del capitalisme i encara que paregueren fer-ho, una oportuna psicologia reflexiva mostraria les sospites que hem de suscitar sobre aquests assumptes i descobriria el vertader ressort espiritual, la pagana i massa humana voluntat de poder.
Què contestà Weber? Deixant de banda la denúncia dalguns malentesos,4 va dir que la resposta que ell buscava era fonamentalment filosòfica, no tant filològica, sociològica, històrica o psicològica. No desitjava analitzar lobra literària de Calví, ni mostrar individualitats històriques concretes, com les derivades de la qüestió holandesa.5 La tesi que la Reforma hagués creat ella sola el capitalisme o el sistema econòmic capitalista li pareixia una bogeria. Weber protestà contra tota interpretació hegeliana de la seua tesi, com si ell haguera volgut dir que lethos ascètic professional reformat desplegués un esperit objectiu capitalista a través dun procés lògic.6 Després va assegurar que ell parlava dun «capitalisme modern» o del «primer període del capitalisme», no daquest capitalisme tardà ja mecànic, «que importa treballadors polonesos a Westfàlia o coolies a Califòrnia» i recluta la força de treball en qualsevol lloc, sense cap referència a la religió dels seus operaris.7 En tot cas, ell no desitjava establir una llei, de tal manera que allí on es donara X (protestantisme ascètic), es donara també Y (esperit capitalista). Ell no desitjava afirmar aquesta connexió causal8 ni derivar «formes econòmiques de motius religiosos».9 Però aleshores, si no volia fer res de tot açò, què desitjava demostrar Weber?
3. ALLÒ IRRACIONAL EN LESPERIT DEL CAPITALISME
La qüestió depenia didentificar per què lesperit del capitalisme, lethos professional ascèticament connotat i sobrecarregat pel sentit de la salvació, era tan rellevant per a una forma econòmica: la dun primer capitalisme específicament modern i occidental, que ja no el capitalisme actual dels dies de Weber.
Per a avançar per aquest assumpte, podem dirigir-nos a la crítica que Felix Rachfahl dedicà a Weber al seu treball Kalvinismus und Kapitalismus.20 Rachfahl exposà la tesi de Weber daquesta manera: lesperit del capitalisme específicament modern del qual Weber desitja parlar sacredita per contraposició a la vida tradicional en tant que vida natural. Algú podria suggerir amb raó que lesperit del capitalisme era lemergència de lethos professional com un carisma antitradicional. Endemés, es podria mostrar com la ruptura amb lestructura sacramental de lEsglésia catòlica exigí el sagrament de la professió a títol dúnic contacte racional amb la salvació. Aquesta síntesi va haver denfrontar-se a la seua manera a la paradoxa, coneguda en tota estructura monacal, que lascesi produïa riquesa.21 En raó daquest predicat, els diners van haver de deixar de ser un mitjà per al gaudi de la vida i convertir-se en un fi en si de caire mundà. Amb això se separà de tot sentit hedonístic o eudaimonístic, social o polític, i adquirí el caràcter de símbol mundà dascesi. Els diners no per tal cosa es van convertir en un valor per se. Seguiren sent un mitjà simbòlic ascètic per a acreditar la veritat de la professió de qui els guanyava, i així satisfer la certesa que la professió elegida com a pròpia era la de seua crida, la constitutiva de la veritat de la subjectivitat. En aquesta acreditació de la veritat subjectiva estava implicat el sentit de la salvació del subjecte.22 Amb això, en respondre a un motiu metafísic o religiós, lactivitat econòmica professional salliberava de la solució de necessitats que pertot arreu oferia la comprensió del treball pròpia de la vida tradicional.23
No sempre les institucions objectives de la vida econòmica capitalista es trobaren amb aquestes dimensions subjectives de lethos reformat, donant lloc a lesperit del capitalisme. En general no ho feren. Aleshores les formes metòdiques cercaren altre tipus de camins, per exemple, servir al poder o servir a cert tipus dart. Però allí on la vida econòmica objectiva i lethos es trobaren, es varen posar en tensió algunes dimensions ètiques, com la superació dobstacles, la direcció intensiva del treball, el menyspreu de les comoditats de la vida, la fiabilitat, la competència, la dedicació, laplicació contínua de la reflexió a lacció, la capacitat de guanyar la confiança de clients i treballadors, i aleshores allí, el capitalisme disparà les seues dimensions evolutives i la seua productivitat,24 fruit de la intensa concentració en la racionalització del treball. És precís recordar que allí on açò ocorregué, el capitalisme no es va posar al servei de la producció de béns sumptuaris, nobiliaris, connotats dhedonisme i refinament, sinó que seguí la divisa «preus baixos, gran distribució».25 Així, lethos racional dindividus ascèticament entregats a la seua professió va afavorir un capitalisme dinnovació posat al servei del consum massiu.
Aquesta descripció, extreta del text de Rachfahl, assenyala aspectes decisius de la tesi de Weber. Conseqüentment, aquest capitalisme basat en la síntesi dethos racional, ascesi i capitalisme de masses, menystenia el poder i lostentació, estava interessat en lactivitat econòmica i en complir amb la seua vocació, treball i deure. El treball va deixar de ser una artesania centrada en lobra perfecta i única, per a passar a identificar-se amb lobtenció de capital amb el qual reinvertir. Sense instruccions objectives capitalistes sense mercat, sense regulació pacífica i legal de lespai econòmic, sense suport tècnic, sense tot açò hagués sigut impossible el capitalisme modern. Però sense ethos reformat, aqueix capitalisme no haguera permès una acumulació adequada, una reinversió continua, una innovació permanent, ni shaguera dirigit a necessitats bàsiques massives. I tot això perquè el que buscava el subjecte professional era una veritat daltra índole que leconòmica. La qüestió resideix en entendre «la procedència daquest element irracional que resideix en el concepte de Beruf. I la tesi de Weber és que no procedeix de ledat mitjana catòlica, en tot cas indiferent amb lactivitat econòmica, la qual quasi sempre considerà perillosa i un tant pudendum. Tampoc de Luter, que atén la vida quotidiana més amb un esperit dadaptació, dacceptació del lloc social i dabstenció descàndol, tot plegat per disposar lànima humil a la recepció passiva de la gràcia. Sols quan el treball i les seues conseqüències econòmiques deixaren de ser perilloses per a la salvació, i se superà el sentit mecànic de lascesi, de tal manera que fer-la bé i sempre millor era símbol de la veritat escatològica del subjecte, amb menyspreu de lús hedonístic de lèxit, fou possible eixe esperit. Tal cosa sols es va presentar amb lethos reformat ascètic que canalitzà el sentit de lelecció divina per la via de lèxit professional i que sospità de la passivitat de la posició luterana amb un gest més aïna indolent, a tall duna falta de fe allunyada de la gràcia. En aquest sentit, lèxit de lacció al món era signe de la glòria de Déu a través dels seus elegits, i la fides efficax signe de la seua certitudo salutis. Com aquest decret era etern i immutable, el caràcter ètic i lautocontrol passional havien de ser permanents. El sentit de la responsabilitat havia de ser igualment continu. Lascesi no consistia a posar tots els «impulsos naturals de la vida sota el domini daquest punt de vista», sinó a rebutjar tot el possible aquests mateixos motius com a fins de lacció, amb la idea que no sobtenien diners per amor al món.26 Dací la completa determinació de la vida, la Gestaltung des ganzen Dasein.27 Lésser humà vivia així en el món com si totes les seues obres es derivaren de la seua connexió escatològica.28 El seu jo escatològic dominava el seu jo mundà actiu al bell mig del món. «Véncer el món enmig del món», diria Calví29 amb raó. Aquest era el motiu exclusiu de lacció i dací la seua falta dafecte cap als béns produïts i el capital acumulat, que per això es podia posar en risc. Dací també el freqüent deseiximent de lhome professional cap a aquests béns mundans. En el fons, aquestes actituds de renúncia no feien sinó mostrar la distància escatològica que mitjançava entre el jo i el món. En el fons, era pur agustinisme renovat. Hannah Arendt sencarregaria clarament de reconéixer aquesta situació.30