3. ALLÒ IRRACIONAL EN LESPERIT DEL CAPITALISME
La qüestió depenia didentificar per què lesperit del capitalisme, lethos professional ascèticament connotat i sobrecarregat pel sentit de la salvació, era tan rellevant per a una forma econòmica: la dun primer capitalisme específicament modern i occidental, que ja no el capitalisme actual dels dies de Weber.
Per a avançar per aquest assumpte, podem dirigir-nos a la crítica que Felix Rachfahl dedicà a Weber al seu treball Kalvinismus und Kapitalismus.20 Rachfahl exposà la tesi de Weber daquesta manera: lesperit del capitalisme específicament modern del qual Weber desitja parlar sacredita per contraposició a la vida tradicional en tant que vida natural. Algú podria suggerir amb raó que lesperit del capitalisme era lemergència de lethos professional com un carisma antitradicional. Endemés, es podria mostrar com la ruptura amb lestructura sacramental de lEsglésia catòlica exigí el sagrament de la professió a títol dúnic contacte racional amb la salvació. Aquesta síntesi va haver denfrontar-se a la seua manera a la paradoxa, coneguda en tota estructura monacal, que lascesi produïa riquesa.21 En raó daquest predicat, els diners van haver de deixar de ser un mitjà per al gaudi de la vida i convertir-se en un fi en si de caire mundà. Amb això se separà de tot sentit hedonístic o eudaimonístic, social o polític, i adquirí el caràcter de símbol mundà dascesi. Els diners no per tal cosa es van convertir en un valor per se. Seguiren sent un mitjà simbòlic ascètic per a acreditar la veritat de la professió de qui els guanyava, i així satisfer la certesa que la professió elegida com a pròpia era la de seua crida, la constitutiva de la veritat de la subjectivitat. En aquesta acreditació de la veritat subjectiva estava implicat el sentit de la salvació del subjecte.22 Amb això, en respondre a un motiu metafísic o religiós, lactivitat econòmica professional salliberava de la solució de necessitats que pertot arreu oferia la comprensió del treball pròpia de la vida tradicional.23
No sempre les institucions objectives de la vida econòmica capitalista es trobaren amb aquestes dimensions subjectives de lethos reformat, donant lloc a lesperit del capitalisme. En general no ho feren. Aleshores les formes metòdiques cercaren altre tipus de camins, per exemple, servir al poder o servir a cert tipus dart. Però allí on la vida econòmica objectiva i lethos es trobaren, es varen posar en tensió algunes dimensions ètiques, com la superació dobstacles, la direcció intensiva del treball, el menyspreu de les comoditats de la vida, la fiabilitat, la competència, la dedicació, laplicació contínua de la reflexió a lacció, la capacitat de guanyar la confiança de clients i treballadors, i aleshores allí, el capitalisme disparà les seues dimensions evolutives i la seua productivitat,24 fruit de la intensa concentració en la racionalització del treball. És precís recordar que allí on açò ocorregué, el capitalisme no es va posar al servei de la producció de béns sumptuaris, nobiliaris, connotats dhedonisme i refinament, sinó que seguí la divisa «preus baixos, gran distribució».25 Així, lethos racional dindividus ascèticament entregats a la seua professió va afavorir un capitalisme dinnovació posat al servei del consum massiu.
Aquesta descripció, extreta del text de Rachfahl, assenyala aspectes decisius de la tesi de Weber. Conseqüentment, aquest capitalisme basat en la síntesi dethos racional, ascesi i capitalisme de masses, menystenia el poder i lostentació, estava interessat en lactivitat econòmica i en complir amb la seua vocació, treball i deure. El treball va deixar de ser una artesania centrada en lobra perfecta i única, per a passar a identificar-se amb lobtenció de capital amb el qual reinvertir. Sense instruccions objectives capitalistes sense mercat, sense regulació pacífica i legal de lespai econòmic, sense suport tècnic, sense tot açò hagués sigut impossible el capitalisme modern. Però sense ethos reformat, aqueix capitalisme no haguera permès una acumulació adequada, una reinversió continua, una innovació permanent, ni shaguera dirigit a necessitats bàsiques massives. I tot això perquè el que buscava el subjecte professional era una veritat daltra índole que leconòmica. La qüestió resideix en entendre «la procedència daquest element irracional que resideix en el concepte de Beruf. I la tesi de Weber és que no procedeix de ledat mitjana catòlica, en tot cas indiferent amb lactivitat econòmica, la qual quasi sempre considerà perillosa i un tant pudendum. Tampoc de Luter, que atén la vida quotidiana més amb un esperit dadaptació, dacceptació del lloc social i dabstenció descàndol, tot plegat per disposar lànima humil a la recepció passiva de la gràcia. Sols quan el treball i les seues conseqüències econòmiques deixaren de ser perilloses per a la salvació, i se superà el sentit mecànic de lascesi, de tal manera que fer-la bé i sempre millor era símbol de la veritat escatològica del subjecte, amb menyspreu de lús hedonístic de lèxit, fou possible eixe esperit. Tal cosa sols es va presentar amb lethos reformat ascètic que canalitzà el sentit de lelecció divina per la via de lèxit professional i que sospità de la passivitat de la posició luterana amb un gest més aïna indolent, a tall duna falta de fe allunyada de la gràcia. En aquest sentit, lèxit de lacció al món era signe de la glòria de Déu a través dels seus elegits, i la fides efficax signe de la seua certitudo salutis. Com aquest decret era etern i immutable, el caràcter ètic i lautocontrol passional havien de ser permanents. El sentit de la responsabilitat havia de ser igualment continu. Lascesi no consistia a posar tots els «impulsos naturals de la vida sota el domini daquest punt de vista», sinó a rebutjar tot el possible aquests mateixos motius com a fins de lacció, amb la idea que no sobtenien diners per amor al món.26 Dací la completa determinació de la vida, la Gestaltung des ganzen Dasein.27 Lésser humà vivia així en el món com si totes les seues obres es derivaren de la seua connexió escatològica.28 El seu jo escatològic dominava el seu jo mundà actiu al bell mig del món. «Véncer el món enmig del món», diria Calví29 amb raó. Aquest era el motiu exclusiu de lacció i dací la seua falta dafecte cap als béns produïts i el capital acumulat, que per això es podia posar en risc. Dací també el freqüent deseiximent de lhome professional cap a aquests béns mundans. En el fons, aquestes actituds de renúncia no feien sinó mostrar la distància escatològica que mitjançava entre el jo i el món. En el fons, era pur agustinisme renovat. Hannah Arendt sencarregaria clarament de reconéixer aquesta situació.30
4. IRRACIONALITAT, SALVACIÓ I IDEALITZACIÓ
Però daçò es tractava, de la comprensió de la història i de si aquesta havia de tindre una estructura filosòfica conceptual adequada. Per a Rachfahl la història era un saber de sentit comú i de contemplació més bé ingènua.43 Des daquest punt de vista, allò decisiu per al continuum històric era la relació de la política i la religió, com ho mostrava lexemple dEspanya. La gran conquesta de la Reforma seria la tolerància, i açò no duna manera inicial, sinó derivada de lopressió espanyola que sacrificava el benestar material a favor de la màxima intolerància. Daquesta forma, el principi de la tolerància hauria tingut més rellevància que el principi de lètica de la professió per al món modern. En el món reformat haurien operat fins a cert punt de forma convergent, però no tan exclusivament com Weber deia. Al final, Rachfahl reconeixia el mèrit de Weber per haver cridat latenció sobre loperativitat daquest factor dins el conjunt de detalls del món històric. Però no estava disposat a res més, excepte concedir els trets de la personalitat heroica que els calvinistes oferiren al seu temps i la increïble energia amb què senfrontaren a les calamitats polítiques, amb una suprema tensió de lànima. Rachfahl no podia ignorar res daçò, però tot ho reunia sense precisió conceptual en una visió que es negava a la construcció de tota teoria.
Weber no deixà de recordar-li-ho. Pensar que els elements ascètics del catolicisme medieval eren els mateixos que els de lascesi intramundana calvinista no passava de ser un error. Weber no havia dit res semblant. Una estava destinada a la preparació negativa de la fugida mística o de la salvació per altres mitjans, laltra a la transformació sistemàtica del món. Ni tan sols una ascesi altament racionalitzada com la dels jesuïtes podia comparar-se amb lascesi professional del reformat. La primera afectava els experts religiosos en la direcció de consciències dels qui estaven al món, la segona a aquells pròpiament dits que vivien enmig del món. Els mateixos actors no havien sigut capaços de veure la diferència i quan Sebastian Franck digué que tot home era ara un monjo de per vida, sequivocà en lexpressió.44 Lascesi del monjo no té necessitat duna rellevància econòmica, ni en cas que la tinga és la seua professió mundana. Tanmateix Petty fou conscient del fet nou en afirmar que «els calvinistes eren en general homes reflexius, pacients i sobris, que creuen que el treball i la indústria és el seu deure cap a Déu».45 Al remat, el problema de la tolerància no era central en les posicions de Weber com a motor de lesperit del capitalisme en el seu sentit, excepte potser en el fet que amb freqüència els portadors de lesperit del capitalisme foren minories de perseguits, exclosos de relacions socials i polítiques, i per tant foren impulsats a concentrar-se en activitats econòmiques. Van ser els qui, per dir-ho amb un vell orgull que arriba conscientment fins a A. Lincoln, fugiren de la doble tirania de lEsglésia i de lEstat, els heterodoxos calvinistes, els qui tot ho tenien en la força de les seues mans: no els usuaris de la tolerància, sinó les víctimes de la intolerància. Ja que resulta evident que allí on els perseguits o exclosos foren minories catòliques, i en va haver-hi, no va succeir res semblant a lethos reformat. Així que lethos racional de la vida, lhabitus de lesperit del capitalisme, fou sobretot la resposta duna subjectivitat reformada a les conseqüències de la guerra imperial, la persecució i lexclusió, estigueren en majoria o en minoria. Allí on aquestes minories foren majoria, per efecte de lemigració massiva, mantingueren aqueix ethos. Açò no pogué constituir la base duna «eticitat cristianoreformada comuna», com volia Rachfahl, perquè els protestants sempre se sentiren còmodes amb els seus reis-sacerdots.
Weber va continuar la seua resposta definint les seues idees. Primordialment de forma més prompte fenomenològica. Els puritans, precisament per causa del seu origen en la marginalitat social, no desitjaven, com testimonià Petty, ser de la mateixa religió que els «homes dextremada riquesa i poder». Per això es diferenciaven dels qui, aprofitant les oportunitats del poder, es convertiren en tots els temps en grans concessionaris i monopolistes, que acompanyaren lexpansió de lEstat modern pertot arreu. Al contrari, eren els seus rivals, hostils a ells. Weber no ho diu duna manera radical ací, però ho va dir quan reformulà les seues expressions als Assajos de sociologia de la religió. Aleshores, en un lloc poc llegit, parlant de confucianisme i puritanisme escrigué: «La concentració radical en les metes volgudes per Déu, el decidit racionalisme pràctic de lètica econòmica, la concepció metòdica de la direcció material de lempresa, laversió al capitalisme monopolista, depredador, colonial, polític o il·legal, recolzat en la cerca del favor dels prínceps i dels homes», tot ensems, caracteritzava el capitalisme modern per al qual lethos protestant oferia el seu esperit.46 El capitalisme modern específic del qual Weber desitjava parlar era aquell que es desplega al marge de la influència política, el que està sostingut per les classes mitjanes en ascens. Aquests eren els portadors típics de la concepció puritana del món.47 Per això no es podia traçar una continuïtat entre els superhomes com els Fugger, sempre dependents del poder i les seues concessions, els seus capricis, les seues vel·leïtats, les seues corrupcions, i aquests que creixien al marge de tot poder, centrant-se en el que eren capaços de produir amb la seua tenacitat, la seua racionalitat, el seu càlcul i competència, en una obra que sols a ells era deguda.
Aquestes realitats eren les que Max Weber anava a estudiar. Fet i fet, no es tractava de dir que la seua ètica professional era un motiu entre daltres, ni de saber fins a quin punt era forta o dèbil, sinó dadonar-se que aquesta forma de vida estava connectada amb «motius anímics» i formes de la fe protestant, que connectava amb els seus deures envers Déu i que, per tant, implicava elements ascètics en tant que suposava una actitud d«estar enmig del món però no ser del món» (Jn 17, 14-16).48 Foren ells els qui aprofitaren els clevills del sistema capitalista polític i comercial, així com les escletxes legals, els qui innovaren en els sistemes de treball no en els sistemes especulatius, aplicant a lempresa la ciència i la tècnica. Limpuls de guanyar estava estés en totes les èpoques, i en totes elles es vinculava a formes de falta descrúpols, de violència, ús del prestigi, del poder, de la influència. Que es canalitzara per mitjans exclusivament econòmics i que rebutjara qualsevol altre mitjà que no fóra millorar el sistema productiu, heus ací allò propi del capitalisme del qual Weber vol parlar. Davant dell no compten ni el goig, ni la fortuna, ni lhonra, ni el poder, ni el futur de la descendència, sinó sols la millora interna de la producció, la reinversió, laugment productiu, més quantitat i menys preus, tal i com prompte els ideals utilitaristes reconegueren sota la divisa: la major felicitat del major nombre.