4. IRRACIONALITAT, SALVACIÓ I IDEALITZACIÓ
Però daçò es tractava, de la comprensió de la història i de si aquesta havia de tindre una estructura filosòfica conceptual adequada. Per a Rachfahl la història era un saber de sentit comú i de contemplació més bé ingènua.43 Des daquest punt de vista, allò decisiu per al continuum històric era la relació de la política i la religió, com ho mostrava lexemple dEspanya. La gran conquesta de la Reforma seria la tolerància, i açò no duna manera inicial, sinó derivada de lopressió espanyola que sacrificava el benestar material a favor de la màxima intolerància. Daquesta forma, el principi de la tolerància hauria tingut més rellevància que el principi de lètica de la professió per al món modern. En el món reformat haurien operat fins a cert punt de forma convergent, però no tan exclusivament com Weber deia. Al final, Rachfahl reconeixia el mèrit de Weber per haver cridat latenció sobre loperativitat daquest factor dins el conjunt de detalls del món històric. Però no estava disposat a res més, excepte concedir els trets de la personalitat heroica que els calvinistes oferiren al seu temps i la increïble energia amb què senfrontaren a les calamitats polítiques, amb una suprema tensió de lànima. Rachfahl no podia ignorar res daçò, però tot ho reunia sense precisió conceptual en una visió que es negava a la construcció de tota teoria.
Weber no deixà de recordar-li-ho. Pensar que els elements ascètics del catolicisme medieval eren els mateixos que els de lascesi intramundana calvinista no passava de ser un error. Weber no havia dit res semblant. Una estava destinada a la preparació negativa de la fugida mística o de la salvació per altres mitjans, laltra a la transformació sistemàtica del món. Ni tan sols una ascesi altament racionalitzada com la dels jesuïtes podia comparar-se amb lascesi professional del reformat. La primera afectava els experts religiosos en la direcció de consciències dels qui estaven al món, la segona a aquells pròpiament dits que vivien enmig del món. Els mateixos actors no havien sigut capaços de veure la diferència i quan Sebastian Franck digué que tot home era ara un monjo de per vida, sequivocà en lexpressió.44 Lascesi del monjo no té necessitat duna rellevància econòmica, ni en cas que la tinga és la seua professió mundana. Tanmateix Petty fou conscient del fet nou en afirmar que «els calvinistes eren en general homes reflexius, pacients i sobris, que creuen que el treball i la indústria és el seu deure cap a Déu».45 Al remat, el problema de la tolerància no era central en les posicions de Weber com a motor de lesperit del capitalisme en el seu sentit, excepte potser en el fet que amb freqüència els portadors de lesperit del capitalisme foren minories de perseguits, exclosos de relacions socials i polítiques, i per tant foren impulsats a concentrar-se en activitats econòmiques. Van ser els qui, per dir-ho amb un vell orgull que arriba conscientment fins a A. Lincoln, fugiren de la doble tirania de lEsglésia i de lEstat, els heterodoxos calvinistes, els qui tot ho tenien en la força de les seues mans: no els usuaris de la tolerància, sinó les víctimes de la intolerància. Ja que resulta evident que allí on els perseguits o exclosos foren minories catòliques, i en va haver-hi, no va succeir res semblant a lethos reformat. Així que lethos racional de la vida, lhabitus de lesperit del capitalisme, fou sobretot la resposta duna subjectivitat reformada a les conseqüències de la guerra imperial, la persecució i lexclusió, estigueren en majoria o en minoria. Allí on aquestes minories foren majoria, per efecte de lemigració massiva, mantingueren aqueix ethos. Açò no pogué constituir la base duna «eticitat cristianoreformada comuna», com volia Rachfahl, perquè els protestants sempre se sentiren còmodes amb els seus reis-sacerdots.
Weber va continuar la seua resposta definint les seues idees. Primordialment de forma més prompte fenomenològica. Els puritans, precisament per causa del seu origen en la marginalitat social, no desitjaven, com testimonià Petty, ser de la mateixa religió que els «homes dextremada riquesa i poder». Per això es diferenciaven dels qui, aprofitant les oportunitats del poder, es convertiren en tots els temps en grans concessionaris i monopolistes, que acompanyaren lexpansió de lEstat modern pertot arreu. Al contrari, eren els seus rivals, hostils a ells. Weber no ho diu duna manera radical ací, però ho va dir quan reformulà les seues expressions als Assajos de sociologia de la religió. Aleshores, en un lloc poc llegit, parlant de confucianisme i puritanisme escrigué: «La concentració radical en les metes volgudes per Déu, el decidit racionalisme pràctic de lètica econòmica, la concepció metòdica de la direcció material de lempresa, laversió al capitalisme monopolista, depredador, colonial, polític o il·legal, recolzat en la cerca del favor dels prínceps i dels homes», tot ensems, caracteritzava el capitalisme modern per al qual lethos protestant oferia el seu esperit.46 El capitalisme modern específic del qual Weber desitjava parlar era aquell que es desplega al marge de la influència política, el que està sostingut per les classes mitjanes en ascens. Aquests eren els portadors típics de la concepció puritana del món.47 Per això no es podia traçar una continuïtat entre els superhomes com els Fugger, sempre dependents del poder i les seues concessions, els seus capricis, les seues vel·leïtats, les seues corrupcions, i aquests que creixien al marge de tot poder, centrant-se en el que eren capaços de produir amb la seua tenacitat, la seua racionalitat, el seu càlcul i competència, en una obra que sols a ells era deguda.
Aquestes realitats eren les que Max Weber anava a estudiar. Fet i fet, no es tractava de dir que la seua ètica professional era un motiu entre daltres, ni de saber fins a quin punt era forta o dèbil, sinó dadonar-se que aquesta forma de vida estava connectada amb «motius anímics» i formes de la fe protestant, que connectava amb els seus deures envers Déu i que, per tant, implicava elements ascètics en tant que suposava una actitud d«estar enmig del món però no ser del món» (Jn 17, 14-16).48 Foren ells els qui aprofitaren els clevills del sistema capitalista polític i comercial, així com les escletxes legals, els qui innovaren en els sistemes de treball no en els sistemes especulatius, aplicant a lempresa la ciència i la tècnica. Limpuls de guanyar estava estés en totes les èpoques, i en totes elles es vinculava a formes de falta descrúpols, de violència, ús del prestigi, del poder, de la influència. Que es canalitzara per mitjans exclusivament econòmics i que rebutjara qualsevol altre mitjà que no fóra millorar el sistema productiu, heus ací allò propi del capitalisme del qual Weber vol parlar. Davant dell no compten ni el goig, ni la fortuna, ni lhonra, ni el poder, ni el futur de la descendència, sinó sols la millora interna de la producció, la reinversió, laugment productiu, més quantitat i menys preus, tal i com prompte els ideals utilitaristes reconegueren sota la divisa: la major felicitat del major nombre.
5. IDEALITZACIÓ I ÈTICA DE LA INTENCIÓ
En la seua contrarèplica, Rachfahl hagué datenir-se a aquestes explicacions cada vegada més precises de Weber,50 per bé que suggerí que, si les seues tesis hagueren estat tan clarament expressades al llibre, aquest no haguera dut a tantes confusions entre els seus amics i enemics. El retret era cert. Sols a través daquest diàleg precisà Weber la seua tesi. Tanmateix, Rachfahl continuà amb els seus malentesos sobre aquesta nova base. Així digué que podia acceptar la tesi, però que aleshores eixe component, lesperit del capitalisme, no era «determinant per a lessència de lesperit capitalista en la modernitat, per la qual cosa no té significació constitutiva i que, per tant, no és suficient per a explicar el sistema capitalista de la modernitat». Açò era així perquè Weber no socupava de l»evolució del gran capitalisme».51 Aquest gran capitalisme era assumpte dels superhomes econòmics, aquells vinculats a concessions i monopolis, i en aquests es devien veure els «portadors de lesperit del capitalisme» en el sentit literal del terme.52 El seu ethos era comú a totes les èpoques i responia als impulsos de la naturalesa i incorporava un conjunt delements com capacitat destalvi, honestedat, actitud de lluita... Lètica professional de Weber no hauria deixat la seua empremta qualitativa sobre el sistema econòmic capitalista del present i, en resumits comptes, no seria de significació constitutiva, sinó accessòria. Després criticà que lètica professional fora una ascesi. Ací ens acostem al final de les posicions, a la seua significació per al present.
Tot consistia a lexpressió usada sovint per Weber i sobre el sentit de la qual calia discutir-ne. Per a Weber, lètica de la professió calvinista apareixia com un factor «verabsolutiert». Rachfahl assegurava que aquesta pretensió era com si Weber donés a aquest factor la denominació del tot. Literalment, «com si aquest factor constitutiu fóra tan significatiu que donara lempremta de la seua influència al tot [...]. I en certa manera no altrament han entés la cosa els amics i defensors de la seua tesi. Ells no han dubtat que lestil de vida capitalista de Weber fóra efectivament idèntic a lesperit capitalista de la modernitat en el seu conjunt».53 Lhàbit professional reformat era sense més lànima del capitalisme. En suma, a Rachfahl li semblava aquella expressió la demostració palpable que Weber es contradeia. Parlava dun element, duna variació, però després la presentava com a quelcom absolut, de manera que lelevava a essencial per al capitalisme modern. Intuïtivament, Rachfahl no entenia les coses, però en fer-ho manifestava resistències que es presenten molt actives en els lectors ingenus de lobra de Weber. Tanmateix, incapaç dintroduir-se en lelaboració teòrica de lautor que criticava, no estava en condicions dentendre el sentit daquella absolutització. Weber, en la seua segona rèplica, avançà pel camí de lautocomprensió, que no era sinó avançar pel camí de lelaboració teòrica.
Per a ell allò decisiu era que els superhomes econòmics vinculats al poder polític i social,dalguna manera, no estaven sota «lascetisme metòdic per mi analitzat». Clar que tenien aspiracions, i es deixaven regir per principis més o menys intensos daugmentar el negoci tant com fora possible. Açò en general consistia en lús de totes les oportunitats al seu abast i, en conseqüència, la seua mentalitat estava «més enllà del bé i del mal».54 Però en ells no quedava absolutitzada lètica professional i açò significava que la seua forma de comportar-se no brollava de «fonaments interns».55 Es podria dir amb senzillesa: no havien sublimat lactivitat econòmica com a únic valor plenament reconegut capaç dordenar la totalitat de la seua vida pulsional. Aquests superhomes podien estudiar la situació, buscar loportunitat, fer xantatge, comprar, concedir, sollicitar, tot per a augmentar el seu rendiment econòmic. Àdhuc es podia concedir que ho feien com un bé en si mateix, al marge de valors com lhonor de la família, la perpetuïtat de la casa, el goig de la victòria, o els rendiments hedonistes, encara que açò era fals. Però a la forma ètica i a lhàbit dacció propi dells, assegura Weber, «els faltava el decisiu fonament en la vida personal».56 I aquest fonament era el camí per a fer absolut el seu esperit. Per als reformats, res no hi havia de diferent entre el que guiava la seua vida personal i el que guiava la seua empresa. Aquesta quedava sublimada fins dominar aquella per complet. Ambdues dimensions unificades estaven dominades per la divisa «a major glòria de Déu», per la qual lèxit i el guany deixaven de tindre significat instrumental personal al servici daltres fins. Weber suggeria que aquesta despersonalització era el camí cap a aquella absolutització. No es permetien excepcions. Al cap i a la fi, mostrava, més aviat, «una inclinació agonal que se sostreia als components burgesos trivials de lautosatisfacció». Dací procedia la freda objectivitat (Sachlichkeit), lhonestedat, la conseqüència racional, la serietat en el treball aliena a tota ingenuïtat vital, la renúncia a lespecialització, la resistència a lexhibició i a lesterilització artística, en fi, tot allò que, arrelat en una motivació religiosa, oferí al reformat una «unitat tancada dautojustificació ètica». No era ni una fatalitat inevitable, ni un mitjà utilitari per a millorar el món, en el sentit il·lustrat, sinó lexpressió externa dun estil de vida que presentava una unitat de la personalitat. En certa forma, absolutització va significar fer del guany econòmic una ètica de la intenció que es despreocupà de les conseqüències. I, en definitiva,va ser un error transmés al futur considerar que aquell fonament intern absolut havia de ser indiferent per al destí, per a lessència interna i per als efectes culturals del capitalisme dins la cultura total.57 Donada la dimensió supramundana de la idealització i la sublimació de lactivitat econòmica, sen derivà un mena de menyspreu respecte a les conseqüències intramundanes. En realitat, com va dir als Assajos, el treball intramundà era solament expressió de la seua aspiració cap a una finalitat transcendent.58
En realitat, la tesi de Weber es pot expressar amb molta claredat en termes del seu últim escrit, la Zwischenbetrachtung. Els puritans descobriren lètica de la convicció pròpia de lesfera econòmica i, en posar-la en contacte amb la salvació i amb el deure envers Déu, la identificaren com a valor absolut de la manera en què es descobreix una esfera com a valor absolut, sense preocupar-se per les conseqüències, ço és, amb una irresponsabilitat completa envers el destí sencer de la vida social i cultural. Aquest va ser llur error i just per aquest error, el capitalisme shavia convertit en un mecanisme i en un destí indomtables. La pregunta respecte del present era aquesta: sestava a temps doperar responsablement amb ell? Aquesta era la pregunta que angoixava Weber. La seua idea més bàsica consistia en el fet que per a respondre aquesta pregunta calia identificar el que havia sigut el seu esperit.