Una volta fixada lesmentada actitud tipològica, he assajat de posar de relleu la personalitat del lèxic estudiat, la distribució geogràfica i les peculiaritats. Però el vocabulari no és una unitat aïllada i immutable. Si és veritat que una llatinitat específica va configurar ne duna manera definitiva les característiques essencials, lallau dels cultismes i dels forasterismes vinguts daltres idiomes amb els quals el català ha estat en contacte continu van igualment contribuir a afaiçonar-lo. També es ver que no hi ha sols receptivitat: la llengua ha manllevat força térmens, però així mateix nha prestat. Tot això mhe esforçat a indicar-ho, car la meua tasca és la denfocar problemes, de dir les moltes coses que romanen a aclarir, dinvestigar de quina manera la presa en compte de les dades del català ajuda sovint a trobar solucions en el camp de la lingüística i de la filologia romàniques. Res no done com a resolt; més aviat he mostrat llacunes. A més he lliurat uns materials i unes orientacions per a poder, temps endavant, dibuixar el perfil lexical duna llengua. Abans de gosar escriure una bona síntesi de referència ens calen abundoses monografies. No sha de començar la casa per la teulada. Ens fa falta disposar de documents literaris i no literaris ben editats; hom ha avançat força pel que fa als texts artístics, però poc en els altres. Els filòlegs i lingüistes gairebé no han explorat, per exemple, la magnífica pedrera que és lArxiu de la Corona dAragó (= ACA). La llengua dels segles XVI a XIX ens és pràcticament desconeguda. Cap als anys setanta el plany era més justificat, però erraríem si crèiem que ja tot és fet. El domini per recercar és encara molt i molt vast.
Precisament sha dut a terme manta faena, i les meues remarques les he pogudes formular per haver comptat amb linapreciable repertori lexicogràfic anomenat Diccionari català-valencià-balear (=DCVB) de Mn. Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll, sens dubte lobra més original en el seu gènere de totes les aparegudes a la Romania, car combina admirablement la documentació antiga i moderna, dialectal i literària i la posa a labast dels especialistes i del simple lector culte. Aquest diccionari i el Diccionari Aguiló han estat consultats sistemàticament tant en els casos en què són citats expressament com quan no ho han estat. Els materials dAguiló, de publicació pòstuma, són igualment una valuosa mina per a la coneixença del català antic. És de doldre que els filòlegs no hi hagen acudit amb més assiduïtat. El mateix hem de dir del diccionari de Balari i Jovany, que per desgràcia solament ha estat publicat fins a la lletra G-.
He realitzat abundosos despullaments de texts catalans antics i menys antics, literaris o senzillament utilitaris (col·leccions diplomàtiques, obres jurídiques, materials darxius) i la collita en pagava la pena. Amb aquesta documentació he procurat arredonir la que oferien les esmentades fonts lexicogràfiques.
La publicació dels diccionaris de Joan Coromines, tant les dues edicions de letimològic castellà (DCEC i DECH amb la col·laboració de J. A. Pascual ) com del català (DECat), ha estat fonamental per a la nostra disciplina i naturalment per al present treball. Hom no pot donar una passa en lestudi lexical sense haver-se de referir a lobra ingent del lingüista barceloní. Es una tasca gegantina, que he compulsat constantment, encara que he procurat no entrar en discussions, quan el meu punt de vista no hi coincidia. Envie el lector una volta per sempre a aquests repertoris.7 No mestaré de dir, però, car no seria sincer davant tanta actitud beata a Catalunya, que la crítica internacional no comparteix moltes de les explicacions fetes a partir de lignot parlar dels Urnenfelder (que Coromines ha anomenat sorotàptic) i del boirós parlar dels mossàrabs.8 Personalment sóc del mateix escèptic parer i repetesc no pense que siga bo de dur a un manual com el meu el debat erudit sobre la qüestió; quan hi ha calgut ja ho he fet en el lloc adient i quan caldrà ho tornaré a fer. Això no em lleva el respecte i sovint ladmiració que sent envers aquestes realitzacions. Sense els diccionaris de Coromines la lexicologia hispànica fóra ben pobra.
Per al coneixement de la situació a França, he acudit als reculls de provençal antic de Raynourad, Lexique roman (= LR) i Levy, Provenzalisches Supplementwörterbuch (=PSW); sobretot he recorregut al Französisches Etymologisches Wörterbuch (=FEW) del meu mestre Walther von Wartburg, lobra més important en lestudi lèxic no solament de la Gàl·lia llatina sinó de tota la Romània, la qual m ha estat una ajuda preciosa. Durant deu anys, vaig tenir el privilegi de col·laborar amb el professor von Wartburg, primer com a assistent, més tard com a redactor, en el seu monumental FEW. En evocar ara aquests vells temps desitge dir el molt que li dec.
També vull deixar constància que agraesc esperonament i suggeriments a col·legues com Antoni Badia, Luis López Molina, Michael Metzeltin, Pilar García Mouton, Josep Massot, Gret Schib, Beatrice Schmid, Amadeu-J. Soberanas, Curt Wittlin i als estudiants de les Universitats dEstrasburg i de Barcelona que un dia van seguir les meues classes i als qui vaig exposar alguns capítols de les-tudi.
El llibre surt ara en català degut a la impaciència cordial dAntoni Ferrando. Res no em fa tanta il·lusió com veurel publicat per lestimada Universitat de València i en la meua llengua. Per això el torne a dedicar a la memòria dels meus pares.
Basilea, cap dany del 1992 20
1. Salavert, Cerdeña, II, p. 225, doc. núm. 117.
2. Pel que es relaciona amb el rerefons històric remet a R. dAbadal i de Vinyals, Els primers comtes catalans, Barcelona, Ed. Teide, 1958, que tracta de la formació i consolidació del Comtat de Barcelona.
3. Vegeu els meus estudis «La dénomination langue doc en deçà des Pyrénées», TraLiLi, 16/1 (1978) [= Mélanges Jean Richner], pp. 85-91; «Occitan et catalan: néces-sité dune étude réciproque. A propos de lancien provençal marves, catalan manvés, dins els Mélanges de Philologie et de Littératures romanes offerts à Jeanne Wathelet-Willem, Liège 1978, pp. 43-76, i «Limousin et langue doc dans la Cata-logne médiévale», dins lHommage à Jean Séguy, I [= Annales de lUniversité de Toulouse-Le Mirail, 14 (1978)], pp. 191-204 . Els he reproduïts en català i amb esmenes en els llibres Problemes, pp. 199-207 i Textos, I, pp. 39-59.
4. A. Germain, Histoire du commerce de Montpellier, Montpellier, 1861, I, p. 180. (Pièces justificatives, II) Vegeu també L. Nicolau dOlwer, LExpansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental, Barcelona, 1926, p. 20.
5. Lamable lector remarcarà que empre indistintament «occità» i «provençal», etc. Hi ha en lús dels térmens opinions força contraposades. No mhi he capficat gens, com tampoc no mhe preocupat massa entre recórrer a «castellà» o «espanyol», tot i que preferesc el primer sinònim; cf. L. Fassel, «Provençal ou occitan», dins Bulletin de la Société Roumaine de Linguistique romane, Bucarest, 1970, VII, pp. 101-105.
5. Lamable lector remarcarà que empre indistintament «occità» i «provençal», etc. Hi ha en lús dels térmens opinions força contraposades. No mhi he capficat gens, com tampoc no mhe preocupat massa entre recórrer a «castellà» o «espanyol», tot i que preferesc el primer sinònim; cf. L. Fassel, «Provençal ou occitan», dins Bulletin de la Société Roumaine de Linguistique romane, Bucarest, 1970, VII, pp. 101-105.
6. Cf. Riquer, HLC, I, pp. 21-196 (amb bibliografia). Laspecte lingüístic el té en compte Manuel de Montoliu, La llengua catalana i els trobadors, Barcelona, Alpha, 1957, pp. 3-21.
7. Aquests diccionaris etimològics no són històrics, malgrat que lautor sempre deixe entrellucar que hi aporta la primera documentació. Sha de proclamar ben fort que el caire filològic daquests reculls és més que descurat.
8. Unes veus tan autoritzades en el camp romanístic com les de J. P. Chambon i B. Schmid han blasmat recentment el parcial mimetisme dun dels nostres millors lingüistes: «Dans lénumeration des mossarabismes, la prudence que lauteur mettait dans le traitement du vocabularire préroman fait défaut» (RLiR, 56, 1992, p. 204). Per una altra banda, i a lextrem oposat del professor Coromines, hi ha hagut un intent amb ínfules de cientifisme de parlar del «mozárabe de Valencia» com a base duna llengua valenciana diferenciada de la catalana. Mhe proposat no entrar en aquest fals debat i envie el lector curiós al que en diuen les ressenyes dels especialistes en la matèria: Á. G[almés] de F[uentes] dins la revista Aljamía, 4, Oviedo,1992, pp. 62-63, i C. Barceló, dins Al-Qantara, XIII, Madrid-Granada, 1992, pp. 290-293.
1. EL RESSÒ DUNA POLÈMICA
1.1. Dues són les actituds dels estudiosos quan sencaren amb el lèxic català. La dels qui consideren que sinscriu en el conjunt del cabal hispànic amb alguna que altra desviació de poca entitat, i la daquells qui hi veuen un parentiu molt accentuat amb el lèxic provençal o occità.
1.2. En pronunciar el seu discurs de recepció en la Real Academia Española, Antonio Tovar apuntava el caràcter arcaïtzant del lèxic hispànic dorigen llatí i recordava que «se han señalado como arcaísmos de los dialectos románicos de Hispania: oír, hermoso, mesa, comer, feo, heder, enfermo, ir, malo, madera, mujer, preguntar, querer (en los dos sentidos de amo y uolo), trigo, barrer, pedir, ciego, cojo, casos bien conocidos en que el esp. y el port., no siempre acompañados del cat., mantienen un latín más antiguo que los otros dialectos románicos».1
Fet i fet, per atenir-nos únicament a lincís «no siempre acompañados del cat.», convé de fer notar que no apareix en aquesta llista cap arcaisme hispànic que ho siga també propi del català. La llista de Tovar seria en aquesta llengua: bell, taula, menjar, lleig, pudir, malalt, anar, fusta, dona, demanar, voler, blat, escombrar (o agranar), ranc. Prescindesc dels reflexos d AUDIRE, CAECUS i MALUS, que viuen en gairebé totes les llengües romàniques (cf. REW, FEW). El cat. coix (cat. ant. coixo, encara dialectal) és un manlleu de lesp. cojo.2 Aquesta petita prova ja ens mostra que el problema és mes complex que no ho semblaria en un principi.
1.2.1. Els qui han insistit, durant els darrers cinquanta anys, en l afinitat lèxica entre el provençal i el català, ho han fet moguts per linterès a prendre partit en una querella: la de la pertinença de la llengua catalana a la Gal·loromània o a la Iberoromània. El famós i fals problema, conegut sota el títol de «subagrupació romànica del català», sha tractat quasi sempre amb arguments lèxics. No ens cal parlar ací de la polèmica,3 però sí que convé exposar la manera dargumentar dels contrincants.
Amb el criteri lèxic nhi havia prou, en especial per als «gal·loromanistes». En un altre ordre de coses, aquests, més o menys conscientment, consideraven el rerefons històric a què hem al·ludit en començar aquest llibre. Ètims com AVUNCULUS, POMA, CAMBA, BULLIRE, MANDUCARE, ADRIPARE, TROPARE, FORMATICUM, que són en català respectivament oncle, poma, cama, bullir, menjar, arribar, trobar, formatge (compareu amb el francès oncle, pomme, jambe, bouillir, manger, arriver, trouver, fromage), autoritzaven a alguns lingüistes a col·locar el català en lòrbita gal·loromànica, ja que lespanyol en diu: tío, manzana, pierna, hervir, comer, llegar, hallar, queso. Uns altres lexemes, però, com són apagar, callar, despertar, matar, la base etimològica dels quals coincideix amb la de lespanyol (cf. esp. apagar, callar, despertar, matar) i soposa a la del francès (cf. fr. éteindre, taire, éveiller, tuer), eren molt benvingudes per als qui veien en el català una llengua iberoromànica.
La polèmica va començar, amb aquests arguments, allà pel 1925, quan Meyer-Lübke publicà el seu llibre Das Katalanische.4 No es pot dir que shaja acabat. Gerhard Rohlfs, en una caracterització general del lèxic de la Romània,5 arriba a la seua provocadora conclusió: «el català és essencialment una «dépendance» del provençal».6
1.3. Aquest procediment és excessivament fàcil i amb una miqueta de picardia es pot arribar a qualsevol conclusió. El lèxic català shi presta.7 Si ens limitem a assenyalar, per exemple, que per al concepte assaciat, el català posseeix el mot fart, de FARCTUS, va, sens dubte, amb liberoromànic, el qual té harto en espanyol o farto en portuguès; amb això, però, no hem dit més que una veritat a mitges, ja que el català també coneix sadoll,8 derivat de SATULLUS; tenim llavors un parentiu amb loccità sadol i fins i tot amb el francès saoul: aquest últim significava originàriament, i significa encara de vegades, assaciat.9 Un partidari del gal·loromanisme en triarà sadoll, i tot queda explicat. Així sha procedit, en efecte. Els perills del que ara es diu «manipulació» hi són evidents.
1.3.1. Insistesc en el fet que no atiaré la vella polèmica del subagrupament,10 perquè es tractava dun plantejament equivocat, els orígens del qual rauen en els supòsits teòrics de la nostra disciplina. Aquesta, per motius aliens a la lingüística (que en el fons es poden resumir en la fórmula llengua = nació), no atorgava al català un lloc entre les llengües romàniques;11 es tractava, doncs, demmarcar-lo dins làrea dinfluència de França o dEspanya. Tot això és absurd. Des del moment en què ens trobem davant un idioma com un altre qualsevol, no hi ha cap dependència. El que cal és comparar entre si les solucions de llengües autònomes. Duna banda, podrem establir certs agrupaments i, de laltra, haurem de reconèixer, davant solucions que li són privatives, la personalitat de lesmentada llengua: en el cas que ens ocupa, la personalitat lèxica del català en el conjunt de les romàniques.