El lèxic català dins la Romània - Germà Colón Domènech 4 стр.

La documentació mostra ben clarament que la variant en -ar és primària i que deixondir és resultat dun canvi de conjugació, fenomen bastant corrent.12 A més, la forma en -ar, la trobem també en imperfet de subjuntiu, en perfet simple, en infinitiu i en imperfet dindicatiu. Lerror de Coromines consisteix a imaginar que el participi deixondit és lantònim denxunxit, ensopit, el qual considera mossarabisme (a causa de la seua s o ts procedent duna -Ci).13 Aquest enxunxit, però, no és tal mossarabisme, sinó una simple forma amb reduplicació consonàntica ns-ns, origen expressiu anàleg a les cast. chocho, zonzo, tonto, lelo, etc. (Cf. DCVB, S.V. enxonxit).14

Letimologia de deixondar és clara: DE-EX-SOMNITARE. Per al tractament fonètic, cf. domdar, adondar < DOMITARE domesticar.15

La formació dun *SOMNITARE, a partir de SOMNIARE amb el sufix freqüentatiu i intensiu -ITARE, és normal en llatí. Per a laspecte semàntic daquesta classe de verbs, compareu amb el ll. DORMITARE; el mateix podem dir dun tipus lèxic copidá adormir-se que viu als parlars llombards septentrionals i al reto-romànic dels Grisons.16

Formalment, la base *SOMNITARE, amb prefix diferent, es troba en unes altres parts de la Romània, per exemple a la Bresse aissontá rendre somnolent, accabler de sommeil, porter au sommeil (FEW, XII, 93b), i el simple viu a la Bèlgica romana: somter sommeiller, dormir, etc. (ib.).17

2.3.2. Encara podríem citar el verb reixidar i el seu derivat reixidament, sortits de RE + EXCITARE, usats per Ramon Llull, però que no sabem fins a quin punt arrelaren en català antic. Ignorem si es tracta dun ús individual lul·lià, tirant mà del provençal, o més aviat es tracta duna tendència que no va aconseguir dimposar-se.18

Per consegüent, heus ací éveiller representat mitjançant els tipus despertar, esvetllar i deixondar, si més no. Prescindesc, és clar, de les variants de caire dialectal daquests tres verbs fonamentals.

2.4. Continuant la seua exposició, Jud indica que, a grans trets, la Romània coneix tres tipus lèxics fonamentals per expressar la noció éteindre le feu, éteindre la flamme:

EXSTINGUERE (Romania, França del Nord i un petit territori dItàlia),

TUTARE i variants (Itàlia, Rètia, Sardenya, França central i meridional),

PACARE (Península Ibèrica).

A més, Burdigala havia forjat un *EX-CANDERE (contrari lògic de CANDERE brillar), Massilia i Nemausum van acudir a una nova formació *ADMORTIARE, mentre que Bononia, Mutina i Rhegium adoptaren un *EX-MORTIARE, dues creacions que es basen en la imatge ignis mortuus est (op. cit., I, p. 235).

2.4.1. Ara bé, si, en efecte, el català diu apagar, com el portuguès i lespanyol, conegué, tanmateix, unes altres bases lexicals que no han arrelat del tot, de lexistència de les quals, però, la documentació medieval o els dialectes moderns ens donen testimoni. Així, el cèlebre metge Arnau de Vilanova fa servir, a principis del segle XIV, la parella sinonímica estèyner o apagar;19 a més, tudar, que existeix avui al Rosselló (al costat de la variant factitiva atudar), es documenta als segles XIV i XV i sobreviu a Mallorca en laccepció de fer malbé, espatllar. Amortar (el foc) com a verb transitiu i esmorir-se com a reflexiu són també testimoniats (cf. DCVB, S.V.); el mateix sesdevé amb escantir, però aquest apareix en un text en el qual abunden els provençalismes i per això sens en fa sospitós.20

En resum, si el català, des de sempre, ha expressat tots aquests conceptes déveiller i déteindre amb despertar i apagar i coincideix així amb la resta de liberoromànic, també se serveix i això no ho diu Jud de gairebé tots els altres tipus lèxics que existeixen a la Romània, de manera particular a les Gàl·lies.

1. RLiR, I, 1925, pp. 181-236; II, 1926, pp. 163-207. En traduesc les citacions.

2. Cuervo, Dicc., II, pp. 1187-9.

3. «Regles desquivar vocables o mots grossers o pagesívols. Unas normas del siglo XV sobre pureza de la lengua catalana: I. Edición del texto», BRABL, XXIII, 1950, pp. 137-152. El senyor Badia en va fer després un estudi de la fonètica (ib., XXIV, pp. 83-116) i, també, de la morfologia i la sintaxi (ib., XXV, pp. 145-163).

4. BRABL, XXIII, p. 146, núm. 125.

5. En un fabliau català del segle XIV surt deixondar en la forma provenzalitzant del pretèrit:« Aquí enlex, que no.s tardet, // dich quel burgues se dexondet» (publicat per Gabriel Oliver, «El diable, el sagristà i la burguesa. Fragmento de un texto catalán del siglo XIV» dins Miscellanea Barcinonensia, XII, 1973, p. 48).

6. Passió, mort, resurrecció y aparicions de N.S. Jesucrist, ed. per E. M(oliné) B(rasés), en EUC, III, 1909, p. 349, vv. 1045-48. El Dicc. Aguiló, que cita també aquest text (S.V. deixondar), en dóna una versió una mica diferent, però això no afecta el mot que ací ens interessa: «E donám aygua per la fas per so que yo bem dexondás».

7. Vegeu-ne ledició de J.M. Casas Homs, índex. No tenim, però, context.

8. Manuel Milà i Fontanals, Romancerillo catalán, Barcelona, 1882, p. 163. La localització a Ripoll, la devem a les notes inèdites de Milà publicades per Francesc Pujol i Joan Puntí, Observacions, apèndix i notes al «Romancerillo catalán» de Manuel Milà i Fontanals, Barcelona, 1926, p. 30. Vegeu també R. Menéndez Pidal, Romancero tradicional, III, Romances de tema odiseico, Madrid, 1969, p. 25 (§ I. 13, v. 25).

9. Maurice Auzeville, Chants traditionnels du Roussillon, EPL. 7570, Productions Vogue, Série Medium (el disc deu ésser dels anys 1958 o 1959).

10. Vegeu Dicc. Balari, S.V. deixondir. Jacint Verdaguer, Obres Completes, Barcelona, Ed. Selecta, 1948, p. 83a (LAtlàntida, conclusió: «Somni dIsabel»; ací deixondit rima amb teixit).

11. «Algunes lleis fonètiques catalanes no observades fins ara», en ER, III, 1951-1952, p. 219, n. 8, i p. 228, n. 10. [En el DECat evita desmentar el que fou proposat en loriginal daquest llibre meu].

12. Doblets del tipus abrusar/abrusir, cuitar/cuitir són freqüents. El fet no queda circumscrit al català, com es pot veure en Alfred Risop, Studien zur Geschichte der französischen Konjugation, Halle a. S., 1891, esp. pp. 21-38.

13. Per a aquest mot, en voldria postular una base IN-SOMN-ICIRE (cf. loc. cit., p. 219, n. 8).

14. Vegeu la meua nota de la ZRPh (LXXIX, 1963, pp. 278-283), en la qual rebutge letimologia de G.Tilander, qui deriva tonto dun suposat *TONTUS (per TONSUS, de TONDERE) [aprofite lavinentesa per indicar que el castellà tonto és força més antic del que hom diu, DECH, s.v.; ja surt al procés de Cazalla del 1533, ed. M. Ortega Costa, p. 210; el derivat atontado encara és més primerenc: Gonzalo Fernández de Oviedo, Sumario, «Biblioteca de Autores Españoles», vol. 22, p. 490; aquestes dates invaliden tota largumentació lusitana de Tilander].

15. Aquest ètim, format sobre DOMARE, viu a totes les Gàl·lies (FEW, III, 132) i en català. W. von Wartburg diu que DOMITARE és privatiu només de la Gal·loromània (i oblida el català domdar i adondar), mentre que DOMARE sha mantingut a les penínsules itàlica i ibèrica. Ací veiem que el català posseeix les dues solucions.

16. Diczionari rumantsh grischun, IV, 549-550.

17. Acabada de redactar aquesta nota, veig per casualitat que Coromines (DCEC, III, 80b; S.V. lerdo) assenyala que L. Spitzer va proposar en un altre temps *DE-EX-SOMNITARE per a deixondar, base que aquell rebutja (fundant-se en la falsa prioritat del verb deixondir). Després de no poques recerques, he topetat amb larticle dSpitzer, que incidentalment parla només de deixondir i que el fa derivar dun imaginari *DE-EX-sOMNITIRE («Katalanische Etymologien», en Mitteilungen und Abhandlungen des Seminars von Hamburg, 1917, IV, p. 9); i també massabente que, aquesta etimologia, lhavia proposada ja Oliva Joh. Tallgren («Glanures catalanes et hispanoromanes», en Neuphilologische Mitteilungen, XIII, p. 171), el qual, a més, fixava la base DE-EX-SOMNITARE per a un deixondar-se se souvenir (?), tret del Diccionari de Saura. Tot això sense necessitat dargumentar i amb la facilitat que es tenia en aquella època per fer propostes etimològiques de caràcter formal, sense cap base en la llengua.

18. El DCVB cita per a reixidar i reixidament (S.V.) un text del Llibre de Contemplació, en el qual aquestes paraules van acompanyades del sinònim més corrent: lo rexidà el despertà, rexidament e departament (cal llegir-hi e despertament, cf. ORL, II, p. 288; cap. LV, § 29: reixidament e despertament). En el Blanquerna de Ramon Llull mateix, manuscrit Piot del segle XIV, llegim: «Narpan respos que enaissi lauia uestit son escudier e que lauia rescidat» (ed. Morel-Fatio, Rom. VI, 1877, p. 524a), mentre que el manuscrit de Munich duu que.l havia despertat (ed. S. Galmés, ENC, núms. 50-51, I, p. 272.28); amb aquest coincideix ledició príncep de València del 1521: que havia tan matí despertat (ed. Morel-Fatio, loc. cit., p. 525b).

19. En el Raonament dAvinyó (1310): « daltra part, senforçaven de diffamar-los, e destèyner o apagar en lo poble la devoció» (ed. M. Batllori, ENC, núm. 53-54, vol. I, pp. 204.15-16).

20. Viatge dEn Perellós (darreries del segle XIV, però publicat segons lincunable del 1486): « e tantost com yo nomenàs lo nom de Jhesu Crist, tantost fuy guarit e lo foc scantit que no hy resta vna sola beluga» (Llegendes altra vida, p. 154, línia 709); cf. el text llenguadocià del XV: « may tantost que ieu nomniey lo nom de Jhesu Christ, tantost ieu fory guerit e tot lo fuoc se escantit que no y demorec pas una sola beluga» (Perelhos, p. 27, línia 592).

3. UN ASSAIG A QUATRE COLUMNES

3.1. Per acostar-nos, mitjançant la comparació amb els seus veïns, a les característiques lèxiques del català, podríem recórrer a la llista de mots establerta per Jud al principi del seu esmentat estudi i destinada a subratllar les divergències que hi ha entre liberoromànic (= castellà), duna banda, i litalià i el francès, de laltra.1 Aquesta llista és arbitrària, i curta dallò més, per poder trauren conclusions. Malgrat tot, té per a nosaltres lavantatge de no ésser obra meua, preparadada segons un criteri que hauria pogut semblar partidista.

La nostra llista col·loca en tres columnes una sèrie de térmens en italià, francès i espanyol; en una quarta columna, separada per una ratlla vertical, hi afegesc els mots corresponents en català modern, a fi dexaminar així les convergències o les discrepàncies que aquests presenten respecte del lèxic gal·lo-italià o del lèxic espanyol.

Farem servir en distintes ocasions el terme «gal·loromànic» en un sentit excessivament estret, ja que en rigor lapliquem a solucions romàniques no hispàniques (ni castellanes ni portugueses); noteu que al costat del francès i loccità (gal·loromànic) apareix amb freqüència litalià:

3.1.1. En els números 1, 3, 6, 7, 8, 9, 11, 14, 17, 18, 19, 22, 23 i 24 el terme català coincideix amb la solució franco-italiana, oposada a la de lespanyol, és a dir, en 14 dels 24 casos considerats, una mica més de la meitat, doncs. En 2, 12, 15, 20 i 21, és a dir, en cinc casos, el català i lespanyol van junts. Mentre que en 4, 5, 10, 13 i 16, és a dir, una altra vegada en cinc dels 24 casos, el català presenta una solució divergent tant de lespanyol com de litalià-francès.

3.1.2. Per completar el quadre de liberoromànic indique els térmens portuguesos:

Aquesta llista2 serveix també com a contrast. Quan sal·ludeix a les «hablas hispáncas» i al costat del castellà senquadren les solucions dels parlars extrems de lest i de loest peninsulars, convindria que hom recordés aquest impressionant quadre.3 No el comentaré, perquè parla per si mateix.