Aquesta llista2 serveix també com a contrast. Quan sal·ludeix a les «hablas hispáncas» i al costat del castellà senquadren les solucions dels parlars extrems de lest i de loest peninsulars, convindria que hom recordés aquest impressionant quadre.3 No el comentaré, perquè parla per si mateix.
3.2. Tornem als resultats de lacarament que hem assenyalat al § 3.1.1. La perspectiva adoptada no és sinó parcialment fidel a la realitat. La imatge no quedarà matisada ni serà exacta metodològicament si no projectem els fets occitans i si no hi duem a terme algunes modificacions.
Núm. 2. El català medieval no ignora frare (ni sor) al costat de germà (i germana). A falta dun estudi estadístic, potser podríem arriscar-nos a afirmar que frare, durant els segles XIII i XIV, i fins i tot també el XV, és tan freqüent com el seu sinònim i rival germà.4
Núm. 4. A més de verano, lespanyol coneix estío, denominació més antiga i avui poètica; verano significava en realitat la primavera o el començament de lestació estival, més que no lestiu pròpiament dit.5 Hi ha un paral·lelisme entre lespanyol i el català en la formació dun [TEMPUS] AESTIVUM (anàleg i oposat al [TEMPUS] HIBERNUM) enfront dels representants dAESTATEM. Loccità, que en diu estiu, es col·loca al costat de les llengües hispàniques.6
Núm. 5. Tarde no és traducció fidel de sera-soir (com sí que ho és, en canvi, el cat. vespre), ja que lespai de temps que abraça la tarde sestén des del migdia fins a la posta del sol. El català modern ha pres manllevada la paraula castellana i en diu tarda. Aquesta no ha penetrat a València, que en diu vesprada; ni a Mallorca, que en diu hora-baixa o capvespre (cf. DCVB, S.V. 2. tarda).7
Núm. 8. Lespanyol posseeix també lecho (< LECTUM). El cert, però, és que cama hi és el mot més usual, del qual ja dóna testimoni Sant Isidor, mentre que lecho forma part del lèxic elevat i poètic.
Núm. 9. La correspondència entre lesp. ave-pájaro i lit. i fr. uccello-oiseau és exacta; lespanyol empra pájaro per als volàtils petits i reserva el terme ave per als grans (aves de rapiña, etc.); aquesta distinció, però, és bastant recent i la denominació genèrica és ave. Al costat docell, el català medieval va fer servir au, que encara avui sadmet en poesia.8
Núm. 10. Lespanyol va conèixer, a més de perro, can, paraula que pertany avui al nivell elevat del lèxic. Per la seua banda, el català en diu gos, però també ca; aquesta forma és lúnica que sutilitza a la Catalunya francesa (ALPO, mapa 138) i a les Balears (Veny II, p. 150, § 126).
Núm. 12. En català antic es documenta també burri (< BUTYRUM), però mantega sempre va ésser la paraula usual.9 També la Narbonense conegué mantega (cf. FEW, S.V. *mantaica).10
Núm. 13. En aquest cas no veiem per quina raó Jud va creure haver de separar lesp. pieza del fr. pièce; recordeu el sentit originari de lesp. empezar. Lesp. pedazo correspon més aviat al fr. morceau. A més de tros (que va ésser adoptat per lespanyol: trozo),11 el català posseeix peça i pedaç; el sentit fonamental de pedaç és el de tros de drap que es cus a una peça vella o trencada (cast. remiendo); dací el verb apedaçar (cf. fr. rapiécer). Pedas (o petas) viu també en occità.
Núm. 14. Lespanyol va prendre del gal·loromànic, sens dubte de loccità, la paraula gris; de tota manera, pardo, que seria en francès brun, no existeix en català.
Núm. 15. La coincidència espanyol-català caliente/calent és exacta, tot i que en català antic predomine, fins al segle XV, cald;12 calent, tanmateix, que també existeix en llenguadocià, ja apareix en Ramon Llull.
Núm. 16. El català conegué en ledat mitjana trop;13 potser siga un manlleu del gal·loromànic, com ho és, ben clarament, lit. troppo. El terme genuí sempre ha estat massa.14
Núm. 17. Lespanyol usa encara avui el verb prender, transitivament amb el sentit dadherir (un adornament), detenir, privar de llibertat (una persona) i intransitivament amb el sentit darrelar (en parlar de plantes); també queden frases fetes com prender fuego. Tot això són indicis que, en els primers temps de lidioma, va tenir el mateix valor que els corresponents verbs italo-francesos i catalans.15 Tomar és posterior.16 Aquest no existeix en català, en el qual prendre és el terme corrent; avui, més que no en ledat mitjana, pateix la competència de (a)gafar, tipus lexicològic que també apareix en llenguadocià.17 Convé dassenyalar que el problema daquestes correspondències és bastant complex. Una part del camp semàntic del francès prendre, locupa en espanyol no solament tomar, sinó també coger (o agarrar).
Núm. 19. Lesp. rezar (< RECITARE) significa orar, recitar oracions. En aquest sentit ha passat al català modern resar,18 que figura al costat de pregar. Jud es va limitar a indicar els sentits de lalem. beten; però, si preníem en consideració el de bitten, tindríem una nova coincidència del català amb litalià i el francès (pregare/prier): cat. pregar enfront de lesp. rogar. En aquest últim cas, la dimensió diacrònica ens duria a tenir en compte el fr. ant. rover (FEW, X, pp. 445-47).
Núm. 20. Aquesta correspondència es limita al sentit dinterrogar (alem. fragen). El cat. preguntar és un manlleu recent de lespanyol;19 coexisteix amb el patrimonial demanar, verb que en el sentit de requerir, exigir (alem. bitten um, verlangen) coincideix amb litalià i el francès (domandare, demander-demanar) enfront de lesp. pedir.
Núm. 21. En català antic i encara al Rosselló, a les Balears i en la llengua literària moderna, tenim cercar;20 el cat. buscar es va prendre de lespanyol al segle XVII.21
Núm. 22. Una imatge semblant a la de lesp. llegar (procedent de PLICARE) es repeteix a València, on tenim aplegar,22 verb que viu al costat darribar. Aquest últim verb és el més corrent a València i lúnic que susa a la resta del domini català actual. Si Meyer-Lübke (Das Katalanische, § 154, pp. 158-159) havia conegut la realitat dels fets,23 és a dir, que València també té arribar,24 shauria pogut estalviar algunes arriscades hipòtesis.
3.2.1. Vet ací la llista dels térmens occitans, que hem tret del Diccionari dAlibert (= A):
1. cosin
2. fraire
3. nebot
4. estiu
5. ser
sera
vèspre
vesprada
6. matin
7. sartan (parlars de les
Cévennes)
padèla
(parlars dAgen
8. liét, lièch
9. aucèl, ausèl
10. can, canh
gos
11. pruna
12. burre
13. tros
pèça
pedaç,
petaç
14. gris, -a
15. caud, -a
16. tròp
17. prene (parlars centrals)
prendre (parlars de
Gévaudan i de Rouergue)
18. voler
19. pregar
20. demandar
21. cercar
22. ambar
23. parlar
24. manjar
Com hem fet amb les correspondències portugueses (cf. 3.1.2), demanem al lector que compare aquests resultats amb els del català, duna banda, i amb els de les llengües hispàniques, espanyol i portuguès, de laltra. Els tipus lèxics de loccità que semblen aliens al català són SERU, -A (núm. 5),25 SARTAGINE (núm. 7) i, fins un cert punt, BUTYRU (núm. 12). És clar que alguns dels tipus vigents en occità han patit modernament en laltra llengua romànica la competència dètims més «hispànics»; és el que sesdevé amb els números 2 (FRATER en pugna amb GERMANU), 15 (CALIDU, amb CALENTE), 20 (DEMAN-DARE, amb PERCONTARI), 21 (CIRCARE, amb *BUSKARE). La substitució de *THROP per MASSA (núm. 16) i la de CANE per *GUS(K) (núm. 10) és un fet intern del català, i es pot dir que els tipus que ací han triomfat van existir o existeixen també llevat de preguntar al Migdia francès.
El que observem ací és, doncs, un procés invers al del català. Loccità modern ha abandonat alguns tipus lèxics (per exemple, els corresponents al cat. mantega, calent, massa, buscar), els quals triomfen en català, en detriment dels paral·lels occitans. Hi veiem que avui cadascuna daquestes dues llengües sinscriu en una òrbita diferent. La major o menor comunitat cultural de ledat mitjana sha trencat.
3.3. Si fem un primer balanç de les comparacions, hauríem dafegir en lhaver de lafinitat gal·loromànica del lèxic català els exemples 2, 15, 20 i 21, aquests dos darrers (demanar i cercar) per dret irrefutable. En favor de la tendència iberoromànica afegiríem als casos evidents els números 4 (esp. estío), 9 (cat. au) i potser encara que amb drets menys indiscutibles el 22 (val. aplegar). Hem de deixar de banda els números 8 i 10 en els quals lesp. lecho i can coincidirien amb el tipus lexicològic de les altres llengües considerades i el número 13, les dades del qual són inexactes.
En resum, dels 24 mots que comprèn la nostra llista, podem col·locar 17 tipus lexicològics (70,8 %) en lòrbita gal·loromànica i 9 (37,5 %) en la iberoromànica. Hem de tenir present que cinc tipus, és a dir, els números 2, 15, 19, 20, 21 i 22, compten en ambdós dominis.
Dací, pel fet destar alhora en els dos taulers del díptic, cobra el lèxic català el seu valor eminent en lestudi de les llengües romàniques. Vet ací com es presenta el resultat de la nostra anàlisi:
Òrbita gal·loromànica, 17 tipus (70,8 %):
1(cosí), 2 (frare), 3 (nebot), 6 (matí), 7 (paella), 11 (pruna), 14 (gris), 15 (cald), 17 (prendre), 18 (voler), 19 (pregar), 20 (demanar), 21 (cercar), 22 (arribar), 23 (parlar), 24 (menjar).
Òrbita iberoromànica, 9 tipus (37,5 %):
2(germà), 5 (tarda), 9 (au), 12 (mantega), 15 (calent), 19 (resar), 20 (preguntar), 21 (buscar), 22 (aplegar).
Les solucions autònomes són escasses: estiu (4), vespre (5), gos (10), tros (16) i massa (16). Potser resulte agosarat de parlar dautonomia en aquest context, ja que en el conjunt de la Gal·loromània les trobem totes, i dues daquestes (4 i 10), també en la Iberoromània.
1. RLiR, I, 1925, pp. 181-182.
2. La prenc de Serafim da Silva Neto, História da língua portuguêsa, Rio de Janeiro, 1952, p. 121. En modifique la solució del núm. 16, en la qual per distracció Neto va escriure bastante. La solució portuguesa és demais; cf.: «É cedo demais», «Tem orgulho demais para se conformar con esse papel», «A senhora é boa demais comigo».
3. Lúnica divergència del portuguès respecte de lespanyol es troba en la parella ameixa-ciruela. La isoglossa DAMASCENA abraça el lleonès i arriba fins a Toledo. Vegeu Menéndez Pidal, Orígenes, pp. 390-393, § 835; per a letimologia, cf. DCEC, S.V. ciruela [cf. J.L. Pensado, «Niso y nisal», dins Revista, IV, La Coruña, 1968, pp. 155-165; Colomina, Marina Baixa, p. 277].
4. Atesa lafecció per la sinonímia que té ledat mitjana (cf. J. Rubió i Balaguer, ER, IX, 1961, pp. 79-80), no ens ha de sorprendre de trobar en català antic la parella frare-germà. Per exemple, en Desclot: « per lacostament que era entre ab .II., ço és a saber car eren frares e germans» (Crònica, ed. M. Coll i Alertorn, ENC, núms. 69-70, vol. IV, p. 82.26); « axí com a frares e a germans» (Ibid., núms. 69-70, vol. V, p. 138.18). Fins i tot es troba lexpressió frare germà (per exemple, en Exposició De Civitate Dei, BRABL, VII, p. 207), sobre la qual podem demanar-nos si GERMANUS no ha mantingut, com a les Gàl·lies, el seu sentit originari de vertader, autèntic. Cf. Adolf Graf, Zur Geschichte von lat. Frater und Soror im Italienischen und Rätoromanischen mit Ausblicken in die Frühromania, Dis. Zurich, 1955, pp. 30-31. El significat jurídic dagermanar i agermanament en els drets marítim i conjugal medievals (LCM i Costums de Tortosa; cf. DCVB, S.V., i LCM, ed. Moliné, núm. CCXXXII) permet de suposar que germà també és arrelat des dantic.
5. Els reajustaments semàntics entre estío, verano i primavera són freqüents en ledat mitjana. Així, la frase «al estiu aenant» de la Cròn. Jaume I (I, p. 40) és traduïda a laragonès medieval: «pora el tiempo de la primavera adelant» en les Gestas (p. 11).