Els registres notarials
de Miquel Llagària
Sueca, 1541-1552
fonts històriques valencianeS
53.
Els registres notarials de Miquel Llagària
Sueca, 1541-1552
Edició a cura de
Frederic Aparisi Romero
Daniel Muñoz Navarro
fonts històriques valencianeS
Directors de la col·lecció Antoni Furió i Enric Guinot
© Frederic Aparisi Romero i Daniel Muñoz Navarro, 2012
© Daquesta edició: Universitat de València, 2012
Disseny de la col·lecció:J.P.
Il·lustració de la coberta:
Signe notarial de Miquel Llagària, ARV, Protocols, núm. 14.036
Maquetació: Publicacions de la Universitat de València
Edició digital
Índex
Estudi introductori
El notariat a lalba de lEdat Moderna
Miquel Llagària, de Xàtiva a Sueca
Tipologia documental dels registres notarials de Miquel Llagària
La documentació notarial com a font per a la història i la seua funció social
Descripció dels documents i normes dedició
Baldufari
ARV, PROTOCOLS NOTARIALS, NÚM. 14.044
Registres Notarials
ARV, PROTOCOLS NOTARIALS, NÚM. 14.034
ARV, PROTOCOLS NOTARIALS, NÚM. 14.035
Index antroponímie
Index toponímie
Estudi introductori
Entre els mesos de març i abril de lany 1549 el notari Miquel Llagària sinstalla a Sueca i obri la seua oficina. No es tracta de cap jove inexpert que acaba diniciar-se en la professió, anteriorment ja disposava duna oficina a Xàtiva. Resulta complicat esbrinar perquè abandona la segona ciutat del regne per a installar-se en un lloc que, malgrat les seues funcions de mercat, no deixa de ser una comunitat rural. El trasllat, però, sembla que no millora massa la seua situació ja que, segurament, la condició de nouvingut, la competència daltres notaris locals i la feblesa de la clientela provoquen que Llagària no treballe exclusivament a Sueca i lempenten a desplaçar-se des del seu lloc de residència cap a altres comunitats properes, com són ara Corbera, Cullera i, sobretot, Riola. Aquest notari, malgrat tot, passarà la resta de la seua vida exercint lart de notaria a Sueca i els voltants, enregistrant els actes jurídics que camperols, però també artesans i, fins i tot, petits mercaders, porten al seu davant perquè «no pereixquen per oblit, mas que a memòria perdurable sien conservats e reduhits».1
Des del mateix moment de la conquesta, el regne de València shavia configurat com un veritable país de notaris, no sols pel seu nombre, sinó també per la importància de la funció social que exercien i de la documentació que varen originar.2 Cap a mitjan segle XVI, el notari, lluny de ser un personatge estrany i marginal, resulta una figura pròxima, gairebé quotidiana, no sols a la ciutat, sinó també al món rural. Al llarg de la baixa Edat Mitjana, la familiarització de la societat camperola amb lescriptura no ha fet sinó incrementar-se.3 Daquesta manera, al començament de lEdat Moderna cap llaurador pot defugir els usos de lescriptura i, fins i tot, entre els sectors dels més benestants es desenvolupa cert grau dalfabetització. Així les coses, el notari, com el prevere, està present en els moments més decisius de la vida pagesa: el matrimoni i la mort. Tanmateix, la relació entre notaris i camperols no es circumscriu als grans moments. Els llauradors acudeixen a loficina notarial per enregistrar tota mena dactes i transactions: préstecs, compravendes, procuradories, paus; tot queda per escrit davant el notari. En aquest sentit, el contracte signat ha acabat per substituir els acords verbals com a forma de donar validesa legal i jurídica a un acord privat. Fins i tot, en els casos que loperació es tancava de manera oral, no era estrany que algun dels seus protagonistes en sol·licitara la materialització en paper. Aquest fet el podem constatar gràcies a les referències incloses en alguns documents enregistrats. Així, per exemple, el 3 de febrer de 1552 Pere Baldoví i Joan Tarascó signen un acte de compravenda duna terra vinya, «redigint en scrits la venda que de paraula fonch feta dejús scrita».4 Loralitat no desapareix, però progressivament ocuparà un lloc secundari, com testimonien els protocols de Miquel Llagària.
La tasca de Llagària com a notari ha arribat fins als nostres dies a través dels registres que va confeccionar recollint els diversos actes jurídics dels quals ell era testimoni i garant de la seua legitimitat. En aquesta publicació sinclouen els dos primers protocols conservats. El primer dells abasteix diversos anys, amb documents datats entre 1541 i 1550. Aquest, probablement una còpia, està format per una selecció doperacions, consignades a Xàtiva fins a inicis de 1549 i, posteriorment, a Sueca i els voltants. El següent volum que es conserva correspon a lany de 1552 i recull un any sencer de treball. Junt als registres esmentats, hem inclòs la transcripció del baldufari de Miquel Llagària. Per baldufari sentén un índex general dels actes jurídics recollits per un notari en un període concret, en aquest cas, des de juny de 1551 fins a octubre de 1561. Aquesta era una eina molt útil que permetia localitzar ràpidament els documents enregistrats temps enrere pel notari.
Al remat, els protocols notarials de Llagària ens serveixen com a observatori de les relacions socials i econòmiques dun nucli semiurbà com és Sueca a mitjan segle XVI. Al mateix temps, però, ens ajuden a analitzar el paper dun notari, més aviat modest com veurem, dins de la societat pagesa daquest moment. Per tant, la finalitat daquest pròleg és lanàlisi de la figura de Miquel Llagària com a exemple del notariat en el medi rural. Des daquesta perspectiva, considerem els seus registres com a objecte destudi en si mateix, per damunt de laprofitament tradicional de la documentació notarial com a font per a la investigació històrica.
Al llarg dels últims anys shan incrementat de manera sensible els estudis sobre el notariat foral, no sols des de lòptica històrica, sinó també des del vessant de la història del dret. En aquest sentit, cal referir-se als dos congressos dhistòria del notariat català que han tingut lloc fins ara, en els quals els investigadors Valencians han tingut una presència significativa.5 Però si aquestes aportacions incideixen més en els aspectes professionals del notariat, la tesi de José María Cruselles Comportamiento social y actividad profesional entre los notarios de la ciudad de Valencia (siglo XV) ha aconseguit no sols establir les fases de laprenentatge, sinó també traçar els perfils i els comportaments daquest grup social.6 Durant la baixa Edat Mitjana, els notaris, tot i el caràcter mecànic, manual, de la seua professió, aconseguiren integrar-se en el projecte polític de la burgesia ciutadana gràcies a la seua progressiva presència a ladministració. Daquesta manera, els notaris de la ciutat consolidaren el seu control sobre lart de notaria dins les muralles, malgrat que es mostraren incapaços de frenar el constant increment del nombre defectius del grup.
Pel que fa a la historiografia jurídica, avui en dia coneixem millor alguns aspectes del dret foral valencià, com són el dret de successions,7 el domini de la terra,8 així com també les pràctiques notarials abans de la guerra de Successió.9 Malgrat tot, es pot detectar un cert desequilibri en la investigació, perquè si per al període medieval la mirada predominant ha estat la de lhistoriador i per tant, sha profunditzat en el notariat com a grup social, per a lèpoca moderna ha predominat la mirada del jurista i, en conseqüència, shan estudiat les pràctiques notarials i el dret foral que les emparava. Per altra banda, pel que fa a ledició i publicació de textos vinculats al notariat, els progressos han estat més bé modestos. Dençà el 1986, quan Josepa Cortés tragué a la llum un formulari notarial del segle XV, els textos publicats han estat escassos.10 Sols recentment, i de la mà de la mateixa autora, sha reprès aquesta línia de treball, en la qual sinsereix la present publicació. En la mateixa direcció cal destacar algunes publicacions de Milagros Cárcel centrades en els formularis notarials de diverses parts del regne.11
Gràcies a aquestes investigacions sha perfilat el coneixement del notariat, entès com a grup social amb unes dinàmiques internes pròpies i, alhora, de la pràctica pròpiament dita. Malgrat açò, hem de dir que laprofitament que la documentació notarial ha tingut per a la història no ha anat acompanyat dun treball analític de la institució i dels registres derivats de la seua activitat. Com ha assenyalat Gunzberg, «pel que fa a la bibliografia, cal dir que lestudi de linstrument notarial a lèpoca moderna ha estat una temàtica poc investigada en comparació amb els segles medievals».12 Per altra banda, a casa nostra la major part daquests estudis shan dut a terme prenent com a marc destudi la ciutat, i això vol dir la ciutat de València. En canvi, poca cosa sabem del notariat en el món rural. Quin paper realment jugaven els notaris en el conjunt de la comunitat camperola, quins nivells de riquesa assolien aquests individus o quines estratègies socials adoptaven són algunes de les qüestions que resten per resoldre.
El notariat és bàsicament un producte urbà, almenys en els seus orígens. A la ciutat, laprenent adquireix els fonaments teòrics i pràctics de la professió notarial i sobretot és ací on millor pot exercir-la. També és cert, però, que bona part dels notaris que procedien del món rural havien aprés els elements fonamentals de la professió junt al seu pare, com és el cas del fill de Miquel Llagària, la qual cosa evidencia el caràcter endogàmic daquest ofici. A lèpoca moderna, per a formar-se com a notari, ja no calia passar per la ciutat. Malgrat això, és ací on els notaris es fan presents a totes les instàncies de la vida social, des de les institucions municipals fins el carrer mateix, on recullen una àmplia diversitat de negocis jurídics que no sols atenyen els afers econòmics sinó també els domèstics. Lògicament, el grup social dels notaris no és homogeni, sinó que està travessat per nombroses diferències internes. El primer tret diferenciador en el notariat valencià de lèpoca foral és el fet de pertànyer al Col·legi de notaris de la ciutat de València. El propi col·lectiu de notaris amb el vist-i-plau de les autoritats municipals estableix lobligatorietat de passar un examen per a poder formar part daquest col·legi.13
Aquest, però, era sols el primer nivell de diferenciació. No tots els notaris de la ciutat de València, pel simple fet de ser-ho, gaudien duna bona posició econòmica i social. Molts dells havien configurat la seua clientela amb els sectors mitjans de la població urbana. Fins i tot nhi havia que no acabaven mai de consolidar un clientela àmplia i sobretot fidel. Per això no resulta estrany trobar vídues de notaris que venen els protocols dels seus marits a joves notaris que pretenen aconseguir així una primera clientela. Per damunt daquesta majoria, es detecta la presència dun reduït sector que disposa duna xarxa de contactes importants i que té entre els seus clients els membres de loligarquia local, amb mercaders internacionals o amb les famílies nobiliàries de més alt nivell. Són aquests notaris els que disposen dun major nombre daprenents i oficials. Per a ells, la notaria esdevé una activitat secundària, almenys pel que fa a les estratègies econòmiques. La seua xarxa de contactes, la seua clientela, els ofereix un ampli ventall dactivitats inversores que van des del mercat del crèdit fins el comerç o les transaccions amb cereal. Comptat i debatut, la progressiva omnipresència del notari en totes les instàncies de la vida urbana els permet integrar-se en les files de loligarquia ciutadana participant de les estratègies polítiques i econòmiques daquesta.
Certament, els notaris més reconeguts es troben a la ciutat de València. Ara bé, pel que fa al nombre, la major part dels notaris del regne treballen en les viles i llocs que vertebren el territori de nord a sud. Es tracta de nuclis agrourbans que funcionen com a centres de redistribució entre el camp i la ciutat, com per exemple Morella, Gandia, Elx o Sueca. Pràcticament tots els pobles tenen, si més no, un o dos notaris que donen fe pública dels seus actes i dels seus negocis.14 De més a més, malgrat la distinció que atorga el fet de ser notari de la ciutat de València, alguns notaris daquestes comunitats formen part de les oligarquies locals, és a dir, que arriben a consolidar significatius nivells de riquesa mitjançant la participació en una pluri-activité pròpia de les elits rurals.15 Amb tot, el cert és que aquests llinatges acaben emigrant cap a València.
Enfront daquest sector acomodat es troba la major part del notariat. Es tracta de notaris que, bé per lexcessiva presència de companys de professió dins la comunitat, bé per la modèstia de la seua clientela o ambdues alhora, assoleixen nivells mitjans de riquesa. Un procés que sinicia cap a mitjan segle XIV, encara que va accentuant-shi al llarg del XV i es fa més evident al segle XVI, degut no sols a lelevat nombre de notaris, sinó també a levolució econòmica del regne en aquesta època. Per descomptat, no es troben entre els desfavorits de la comunitat però no compten amb el status daltres companys de professió. Sovint, aquests notaris es veuen obligats a cercar la seua clientela més enllà de làmbit estrictament local.16