Lactivitat professional de Miquel Llagària com a notari es prolonga durant gairebé vint anys, des del principi de la dècada de 1540 fins a lany 1561.17 Els seus inicis cal situar-los a la ciutat de Xàtiva. La reiteració del seu cognom entre els protocols consignats a Xàtiva anima a pensar que aquest notari procedisca daquesta àrea, i encara que no ha estat possible vincular-lo a cap família, el seu cognom està ben present a aquesta ciutat al llarg del Sis-cents.
Tot sembla indicar que és ací on comença la seua tasca com a notari. Una taula i algunes prestatgeries al carrer sota un tendal, o un obrador modest obert a lexterior, devien conformar els elements bàsics de la seua oficina. En aquest sentit, el notariat reprodueix el model casa-obrador típic de lartesanat de lAntic Règim. La ubicació de loficina sol respondre al cercle damistats i coneixences socials o bé a la seua proximitat als clients potencials, això és, bàsicament, el mercat, els tribunals o, fins i tot, la taverna. En qualsevol cas, els notaris més modests i Miquel Llagària nés un no estan en disposició de competir per aquests punts dubicació, i gairebé quotidianament han dacudir al mercat i a les portes dels tribunals per parar la seua taula en un punt estratègic des don captar els clients. La mancança dajudants és un altre element que palesa la modèstia de Llagària. En efecte, mentre els notaris amb més recursos i una clientela vasta disposen dun, dos o potser més passants, aprenents de lofici, o servents reclutats en els cercles familiars o socials més pròxims, Miquel Llagària treballa sol. De la consulta dels seus registres es pot concloure que el nostre protagonista no té al seu càrrec cap aprenent o servent que lajude en la seua tasca, ni a Xàtiva, on les demandes de feina poden ser majors, ni tampoc després a Sueca, on es desplaçarà en 1549.
La trajectòria personal de Miquel Llagària sens presenta força difusa. Junt a la informació extreta dels seus registres notarials, la consulta de lÍndex general de consells i actes de Xàtiva ens ha permès saber que Miquel Llagària es desaveïna daquesta ciutat lany 1543.18 Aquests desaveïnaments eren sol·licitats pel propi interessat per presentar-lo als jurats o justícia del nou lloc de residència. Malauradament, en aquest cas és una informació que no sindica. Ara bé, el desaveïnament no implica necessàriament que abandone la ciutat ni tampoc que deixe dexercir la seua professió dins les muralles, senzillament ha deixat de pertànyer al cos de la comunitat.19 A aquest respecte, dels protocols notarials del propi Llagària no es pot extraure massa informació. Lúltim registre abans de 1543 és del dia 22 doctubre de 1541, mentre la següent operació enregistrada està datada l1 del mateix mes de 1546. Pràcticament cinc anys en els quals lúnic que sabem del nostre protagonista és que entremig daquest període es desaveïna de la que probablement siga la seua ciutat natal. Tanmateix, per a major desconcert, els documents enregistrats entre l1 doctubre de 1546 i el 15 de març de 1549 estan datats a Xàtiva, sense que a lesmentat índex es registre un nou aveïnament de Llagària a la dita ciutat.20 Entre aquesta última data i el 13 dabril de 1549 topem de nou amb un buit documental. Res sabem de Miquel Llagària fins que gairebé un mes després enregistra un acte jurídic a Sueca, on acaba dobrir una oficina. De les raons que lhan dut fins ací no podem sinó fer meres conjectures: la recerca duna major i millor clientela? un bon matrimoni? Ni els seus propis protocols, ni tampoc la documentació consultada, ens ofereixen el més mínim indici de què va portar Llagària des de Xàtiva la segona ciutat del regne de València fins a aquesta comunitat rural de la senyoria de lorde de Montesa.
Linici de lèpoca moderna suposa un període de fortes transformacions per a Sueca, canvis que afecten a tots els vessants de la societat, des del demogràfic fins el cultural, però sobretot són econòmics. En efecte, durant el segle XVI es produeix a Sueca una intensa reconversió i expansió agrària de la mà del regadiu.21 Com a resultat, es difonen nous cultius, això és, la morera i, sobretot, larròs, productes que afavoreixen una major presència de les famílies camperoles en el mercat i accentuen les funcions urbanes daquest nucli com a centre dintercanvis. Lexpansió del regadiu, la difusió massiva de larròs i la producció de seda en brut, significaren laugment espectacular dels excedents agrícoles i lincrement de la renda agrària. I els protagonistes, al mateix temps beneficiaris, daquestes transformacions foren les petites unitats domèstiques camperoles, que continuaven representant, com a lèpoca medieval, la cèl·lula productiva bàsica de leconomia local; si bé és cert que el creixement econòmic degué afavorir les capes més elevades de la societat suecana, en millor posició per a traure profit del transcendental canvi agrari daquests segles. Així, en directa relació amb aquesta expansió agrària, cal mencionar lincrement i el dinamisme demogràfic que experimenta aquesta comunitat durant tota la centúria. Al principi del segle XVI, segons el cens general de 1510, Sueca tenia 188 cases, és a dir, entorn dels vuit-cents cinquanta habitants. Cap a les dècades centrals de la centúria el nombre shavia incrementat sensiblement, així el 1542 existien a Sueca, segons lestimació realitzada conjuntament pels jurats i els recaptadors fiscals, 230 focs. El creixement arribava als 460 focs, al voltant dels dos mil habitants, el 1609.22 Val a dir, però, que al llarg de la centúria la comunitat sofreix diverses epidèmies i males collites que, malgrat tot, no aturen la tendència expansiva abans descrita.
En aquest context de creixement es produeix larribada de Miquel Llagària a Sueca el 1549. Malgrat que el cens de 1510 tan sols recull la presència de dos notaris,23 al llarg de la segona meitat del Siscents i primeres dècades del Setcents el nombre de notaris arriba a la quinzena. Lògicament, no tots ells estigueren actius en el mateix període, però la combinació de la informació oferta pel padró de riquesa de 1543 que és reutilitzat successivament al llarg del període abans esmentat amb els protocols i pergamins de notaris de Sueca conservats per a la segona meitat del segle XVI, animen a pensar que al dit lloc treballen alhora, si més no, quatre o cinc notaris, entre els quals es troba Miquel Llagària. Així, doncs, si el 1510 hi havia un notari cada 94 focs, cap el 1542, abans de larribada del nostre protagonista, la ratio disminuïa fins als 57 focs per notari. Ja en el segle XVII la proporció selevava amb 76 focs per notari, més o menys.24 Tanmateix, tot i aquest increment, més revelador resulta el fet que aquests notaris procedeixen de les famílies acomodades de la comunitat. En efecte, mentre el nostre protagonista és totalment absent del padró de riquesa abans esmentat la qual cosa suggereix un escàs patrimoni immoble, els que presenten uns patrimonis força extensos són Miquel Gombau, Pere Muntaner, Bertomeu Bertran i Simó Livillo, cognoms que trobem també habitualment entre els jurats i la resta de càrrecs de govern, i també entre els arrendadors dels impostos municipals i els monopolis senyorials.25
Per altra banda, malgrat que el notari tinga la seua oficina a la ciutat, sovint ha de desplaçar-se a algun lloc concret més o menys pròxims per no deixar escapar cap oportunitat de treball. La mobilitat geogràfica, lluny de ser una especificitat de Miquel Llagària, és una de les característiques de lactivitat notarial des dels temps baixmedievals i que va a estar present al llarg de tot lAntic Règim i encara després.26 En efecte, els desplaçaments, sense arribar a considerar el notari com un viatger professional es converteixen en una qüestió ineludible per a la major part daquests professionals, de lescriptura, especialment entre els més joves, almenys fins a la consolidació duna clientela. Tanmateix, tot i disposar duna amplia clientela en el mateix lloc de residència, els desplaçaments a un lloc pròxim o a València no sacaben, encara que és cert que es redueixen notablement. Crida latenció que aquesta mobilitat geogràfica augmenta quan Llagària sinstal·la a Sueca. Així, doncs, ja durant els anys de treball a Xàtiva ha de desplaçar-se a llocs pròxims com Annahuir o Canals, però també cap a viles més distants com lOlleria, Carcaixent o, fins i tot, València.27 Una vegada resideix a Sueca, els desplaçaments sincrementen significativament fins a representar un terç de les operacions enregistrades durant lany 1552. Ara bé, també és cert que aquests desplaçaments tenen com a destinació principal, i de forma molt clara, Riola, el nucli de població més proper a Sueca. Per tant, no és una mobilitat diguem-ne puntual com en el cas de València, Cullera o Corbera, sinó que Llagària ha estat capaç de consolidar en aquesta comunitat rural una certa clientela. Per altra banda, en contraposició, aquest fet ens suggereix que Miquel Llagària no sinsireix de ple en els cercles socials de Sueca, i menys encara en els polítics, dominats pels prohoms locals de manera que el notari ha de desplaçar-se per les comunitats dels voltants de Sueca per garantir-se una clientela.
Per altra banda, malgrat que el notari tinga la seua oficina a la ciutat, sovint ha de desplaçar-se a algun lloc concret més o menys pròxims per no deixar escapar cap oportunitat de treball. La mobilitat geogràfica, lluny de ser una especificitat de Miquel Llagària, és una de les característiques de lactivitat notarial des dels temps baixmedievals i que va a estar present al llarg de tot lAntic Règim i encara després.26 En efecte, els desplaçaments, sense arribar a considerar el notari com un viatger professional es converteixen en una qüestió ineludible per a la major part daquests professionals, de lescriptura, especialment entre els més joves, almenys fins a la consolidació duna clientela. Tanmateix, tot i disposar duna amplia clientela en el mateix lloc de residència, els desplaçaments a un lloc pròxim o a València no sacaben, encara que és cert que es redueixen notablement. Crida latenció que aquesta mobilitat geogràfica augmenta quan Llagària sinstal·la a Sueca. Així, doncs, ja durant els anys de treball a Xàtiva ha de desplaçar-se a llocs pròxims com Annahuir o Canals, però també cap a viles més distants com lOlleria, Carcaixent o, fins i tot, València.27 Una vegada resideix a Sueca, els desplaçaments sincrementen significativament fins a representar un terç de les operacions enregistrades durant lany 1552. Ara bé, també és cert que aquests desplaçaments tenen com a destinació principal, i de forma molt clara, Riola, el nucli de població més proper a Sueca. Per tant, no és una mobilitat diguem-ne puntual com en el cas de València, Cullera o Corbera, sinó que Llagària ha estat capaç de consolidar en aquesta comunitat rural una certa clientela. Per altra banda, en contraposició, aquest fet ens suggereix que Miquel Llagària no sinsireix de ple en els cercles socials de Sueca, i menys encara en els polítics, dominats pels prohoms locals de manera que el notari ha de desplaçar-se per les comunitats dels voltants de Sueca per garantir-se una clientela.
DISTRIBUCIÓ GEOGRÀFICA DE LACTIVITAT NOTARIAL DE MIQUEL LLAGÀRIA (1541-1561)
Cal destacar també com els Furs de València estableixen que siguen el notari i els clients qui acorden la fixació de les taxes del treball notarial, malgrat que fixava un conjunt de màxims legals.28 Malauradament, Miquel Llagària no ha deixat cap tipus danotació de la qual es puguen desprendre els seus honoraris. Tanmateix, el volum de les transaccions i la importància de la clientela, no sols a Xàtiva sinó també a Sueca, permet albirar que els estipendis de Llagària no devien ser massa quantiosos. En aquest sentit, és significatiu que el seu fill preferís marxar cap a València en lloc dheretar la clientela del seu pare a Sueca i els voltants.
El principal tret de Miquel Llagària al llarg de la seua vida professional com a notari és la seua indefinició tècnica, amb una clientela diversa que el du a la confecció de documents molt poc especialitzats. Això, si més no entre els notaris urbans i Llagària ho és quan treballa a Xàtiva, és una bona mostra de la seua escassa integració en els cercles de loligarquia local, i gairebé nul·la participació en els càrrecs públics al seu abast. En aquest sentit, de la consulta de lÍndex general de consells i actes de Xàtiva, abans esmentat, es desprén que ni Miquel Llagària exerceix cap càrrec vinculat a la burocràcia local ni aquest llinatge arriba a ocupar alguna de les magistratures principals de la ciutat.29 Per altra banda, pel que fa al període en què té loficina a Sueca, tampoc sembla que ocupe, ni tan sols, el càrrec descrivà. Aquest està reservat per als notaris que formen part de loligarquia local, cas de Jaume Coll i Simó Livillo.30 Per tant, la imatge que sens presenta de Miquel Llagària és més bé la dun notari amb escassos recursos i sobretot fora de làmbit del reduït grup de prohoms que dominen la comunitat.
Desconeixem si el casament fou la raó per marxar a Sueca o no, però està clar que Llagària es casa a Sueca i que té, si més no, un fill que li sobreviu. Miquel Llagària no sols heretarà el nom i el cognom del seu pare, sinó també la professió i, com estableix la legislació foral, els protocols.31 En efecte, el jove Llagària degué aprendre els rudiments bàsics de lart de notaria de la mà del seu pare, però, com ell, sembla pertànyer als sectors més modests del notariat. Així, i per raons que de nou sens escapen, Miquel Llagària fill abandona Sueca per marxar a la capital del regne, encara que no sembla que arribe a formar part del Col·legi de notaris de la ciutat de València, un col·lectiu cada vegada més endogàmic i més tancat a lentrada de notaris forasters, davant el nombre excessiu de professionals daquest ofici que sacumulen a la ciutat. Per tant, el jove Llagària es veu abocat a treballar extra menia civitatis Valencie, sense un lloc fix, buscant les portes i vies daccés a la ciutat més concorregudes, com són ara el pont de la Trinitat, la zona del convent de Jerusalem o la porta dels Jueus.32
Tornant a Miquel Llagària pare, la feblesa de la seua clientela i la seua marginalitat política respecte del grup de prohoms que dominaven la comunitat de Sueca no ens autoritza a infravalorar la seua figura. Al capdavall, ell és un notari i això el situa econòmicament i social per damunt de bona part dels membres de la comunitat. A més, no podem negligir que Llagària, com a notari, ocupava un paper central en la societat camperola com a garant de la memòria personal i collectiva i com a dipositari de la cultura escrita.
TIPOLOGIA DOCUMENTAL DELS REGISTRES NOTARIALS DE MIQUEL LLAGÀRIA
En el món rural, la diversitat doperacions i dintercanvis que es produeixen és més aviat escassa, més encara si la comparem amb la ciutat, on les activitats econòmiques i els grups socials són tan diversos que permeten i, fins i tot, exigeixen el desenvolupament dun notariat especialitzat en determinades activitats, com són el comerç, les assegurances de nòlits, els testaments o els inventaris, per citar-ne algunes, i també en determinats sectors socials nobles, religiosos, camperols, mercaders o artesans són els més comuns. Així les coses, els protocols de Miquel Llagària no presenten cap grau despecialització que no siga el propi dun notari inserit en la societat rural.
A partir dels seus registres hem confeccionat unes gràfiques en les quals sanalitza la tipologia documental enregistrada.33 Mentre la primera ha estat confeccionada amb el baldufari i mostra la diversitat dinstruments jurídics documentats entre 1551 i 1561, la segona pren lany 1552, ja que és lany on millor coneixem la tasca de Llagària. Si comparem ambdues gràfiques podem observar la seua similitud pel que fa als documents registrats i també al seu valor percentual, la qual cosa ens permet concloure que lany 1552 pot ser representatiu del conjunt de protocols de Miquel Llagària. El ventall dactes jurídics registrats recorre tots els vessants de la vida econòmica i social de la família camperola, des dels seus inicis, amb els capítols matrimonials, fins a la seua dissolució, recollida amb els testaments i inventaris post mortem. Entre un moment i un altre no són pocs els censals, les compravendes, les cessions o les procuradories que el cap de la família, però també la seua esposa, haurà de signar. De la mateixa manera, cal mencionar que dins el conjunt de documents registrats trobem alguns vinculats al govern local de Sueca, lloc on tenia fixada la seua residència el notari. El seu reduït nombre és un altre element que il·lustra lexclusió de Llagària dels àmbits de direcció de la comunitat. Parlem dels contractes darrendament dels monopolis senyorials, com ara el molí o la carnisseria, i dalguns impostos com la peita o el sequiatge.34 De la mateixa manera, el baldufari també recull que al llarg dels anys dactivitat daquest notari registra el nomenament de síndics en alguns llocs de la Ribera, no sols a Sueca sinó també a Riola, Cullera o Albalat.