LORACIÓ SIMPLE
BIBLIOTECA LINGÜÍSTICA CATALANA
Dirigida per A. Ferrando i A. López García
LORACIÓ SIMPLE
CARLOS HERNÁNDEZ
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
I.S.B.N.: 978-84-370-9397-0
Dipòsit Legal: V-1783 -1989
Servei de Publicacions
Universitat de València
Disseny portada: Tomás Burgos
PRÒLEG
Lestudi de Carlos Hernández constitueix una suggestiva descripció dels significats o valors que cobren les funcions sintàctiques en el domini de loració simple. Tot i que lanomenada Gramàtica del Cas resulta ser el seu marc de referència més acostat, el lector trobarà ací esbossada, amb un criteri certament novedós, una formulació de les bases que permeten de discriminar els valors actancials i de distingir entre tipus i subtipus de predicat.
Destaca la defensa que es fa de la naturalesa icònica de la significació sintàctica, aspecte que ja shavia entrevist des de fa temps, però que rep amb dificultat un tractament sistemàtic. En el present treball es trobaran elements per a una discussió fructífera sobre aquest punt. Més rellevant, amb tot, és tal volta lús sistemàtic que hom fa ací de criteris perceptius dorientació gestàltica. Sembla descriptivament i explicativament útil la hipòtesi que defineix el conjunt darguments o noms lligats per un verb com a configuració (Gestalt), ço és, per utilitzar les paraules de lautor, com a espai perceptual unitari i connex, que admet diferents tractaments estructuralment valorables (pàg. 27). Una noció pròxima, en efecte, a la de valor saussuriana sarriba a explotar en leix de les relacions sintagmàtiques a partir daquest tipus dassumpció teòrica, qüestió que posa en connexió aquest treball amb una línia dinvestigació definitòria de la tradició praguenca.
La perspectiva adoptada, que sallunya dels plantejaments formalistes purs en lanàlisi sintàctica, transpua, creiem, la seua utilitat en dominis com el de la sintaxi històrica, duna banda, i el psicolingüístic o, més concretament, el del desenvolupament de la capacitat sintàctica, de laltra, sense que en cap moment es pretenga posar en connexió metodològica aquests dos àmbits disciplinars.
La Biblioteca Lingüística Cataldna es complau a donar acollida en la seua col·lecció aquest volum, que serà útil a lhora de renovar criteris i mètodes danàlisi sintàctica en el domini de loració simple, i això, des de la particular perspectiva que una llengua romànica com el català ofereix. Moltes de les categories i distincions que shi fan servir tenen, de tota manera, lestatus duniversals (o quasiuniversals) lingüístics, cosa que no deixa de ser una prevecció natural i esperable dels treballs que aborden el nivell sintàctic com a objecte destudi.
AGRAÏMENTS
He dagrair ací lacurada atenció mostrada per Ferran Fabregat en la traducció daquest text a partir de la versió original castellana. Han estat igualment de gran ajuda les seues apreciacions, com també les dels professors Ma Josep Cuenca i Manuel Pérez Saldanya, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut. De les deficiències que, amb tot, es puguen observar al text, només lautor nés responsable.
El present treball sinscriu en un projecte finançat per la Institució Valenciana dEstudis i Investigació.
ÍNDEX
0. INTRODUCCIÓ
1. BREU PANORAMA HISTÒRIC
1.1. Estructuralisme europeu. Sintaxi tesneriana
1.2. Lingüística americana. Model fillmorià
1.3. Convenció terminològica: actant vs cas profund
2. APROXIMACIÓ A UN ESTUDI CONFIGURACIONAL DE FUNCIONS I ACTANTS
2.1. Reconeixement del paper de les nocions funcionals
2.2. Signe icònic
2.3. Famílies de marc proposicional
2.4. Notació funcional
2.5. Notació actancial
2.6. Semàntica verbal/semàntica proposicional
3. PREDICATS MONORREMES
4. SEMÀNTICA DE PREDICATS ESTATIUS
4.1. Prototipus estatiu
4.2. Possessió. Estatiu pur i estatiu dinàmic
4.3. Percepció, coneixement
4.4. Estatiu en predicat nominal
4.4.1. Predicat equatiu
4.4.2. Predicat adscriptiu
4.4.3. Ser i estar
4.5. Predicat existencial
5. SEMÀNTICA DE PROCESSOS
5.1. Introducció
5.2. Tipologia de processos
5.3. Desplaçament local
5.4. Canvi intern. Causatiu
5.5. Successos
6. SEMÀNTICA DE PREDICATS ACTIUS
6.0. Introducció
6.1. Parlant com a agent prototípic
6.2. Entorns sintàctics performatius
6.3. Construcció factitiva vs construcció causativa
6.4. Acció prototípica: donació
6.5. Tractaments del nucli proposicional actiu
6.5.1. Implicitació dactants
6.5.2. Subjecte/AGENT-objecte directe/EXPERIMENTADOR
6.5.3. Subjecte/AGENT-objecte directe/OBJECTIU
6.5.4. Subjecte/AGENT-Complement Regit/ OBJECTIU (EXPERIMENTADOR)
6.5.5. Subjecte/AGENT
6.6. Actants en perifèria funcional
6.6.1. INSTRUMENT
6.6.2. COMITATIU
6.6.3. BENEFACTITIU
6.7. Transformacions sintàctico-semàntiques que pressuposen AGENT
6.7.1. Construcció reflexa
6.7.2. Construcció passiva
7. CONSIDERACIONS FINALS. NOTA SOBRE EL CONCEPTE DE TRANSFORMACIÓ
8. BIBLIOGRAFIA
9. ÍNDEX DE SÍMBOLS I DEFINICIONS
0. INTRODUCCIÓ
El present estudi aborda el tema de les relacions sintàctiques que es contrauen entre nom i verb o adjectiu amb funció datribut, ço és, aquelles relacions amb què es crea lordit bàsic de loració simple i que precedeixen, des del punt de vista funcional, a qualsevol altre tipus de connexió sintàctica. Ben bé podem dir, en efecte, que el nivell sintàctic ací atés sha de constituir en lessencial abans que no els altres nivells que hi són superiors o inferiors. És a dir, no solament les relacions sintàctiques de loració composta pressuposen, com sembla lògic, les de loració simple, sinó també les dels complexos sintàctics que pertanyen a nivells inferiors, com ara el del sintagma nominal o daltres sintagmes. Aquests darrers serien una mena de sintaxi degradada a partir de les relacions que sestableixen en el nivell aci tractat. Si és possible, dantuvi, reconèixer en la sintaxi leix central dorganització del sistema lingüístic, haurem ara dafegir que loració simple resulta ser, tant des del punt de vista funcional com del psicolingüístic, lorigen i el fonament de tota construcció sintàctica.
Encara que breument, caldrà justificar una exclusió. En les gramàtiques tradicionals lestudi de loració simple inclou una sèrie de consideracions relatives a lanomenat mode o modulació oracional, ço és, el seu caràcter asseveratiu, interrogatiu, exclamatiu, etc.; ací, tanmateix, nhem volgut prescindir. I no perquè manquen dimportància, sinó per la senzilla raó que la recent investigació lingüística exigeix per al tractament daquesta mena de qüestions elements de treball que es projecten decididament sobre el nivell pragmàtic. Un tractament daquest últim en la profunditat que mereix supera els límits que ens hem marcat en el present estudi.
Cal que confessem, amb tot, que no hi ha restriccions o delimitació conscient dobjecte de treball que satisfaça plenament i no responga, en últim terme, a algun tipus de dependència epistemològica respecte a lesfera de la qual prescindim. Això és particularment cert en les pàgines que segueixen, ja que, com hom hi podrà veure, el significat de les connexions sintàctiques en el nivell de loració simple (i amb independència de les seues possibles modulacions) no pot ser determinat sense tenir presents les consideracions pragmàtiques. Així, per exemple, per explicar les nocions dagent i dacció per aquest controlada, hem recorregut a la pragmàtica des del moment que assignem lestatus dacció prototípica al fet de dir mateix. Digual manera, les nocions pragmàtiques de tema i rema shan mostrat també útils a lhora de caracteritzar els significats de determinades funcions oracionals. Creiem, en definitiva, poder presentar una sintaxi que no és càlcul formal constituït desquena a allò que són les relacions del sistema lingüístic i el món, ço és, al marge de la comunicació i els seus imperatius.
En estreta connexió amb el que acabem de dir, sobservarà que lestudi sintàctic és lestudi dun objecte material donat a la percepció humana, el control del qual dependrà, per tant, de lleis no tant lògico-formals com de caire perceptiu. La noció de configuració sintàctica que fem servir, i els valors icònics que shi atribueixen, només pot ser entesa sota aquest tipus de pressupòsit, és a dir, que els models sintàctics no serien de caràcter simbòlic pur, sinó que contindrien un tipus de materialitat, la del signe, enfrontada a una altra, la del món. Per a les bases metodològiques dun tractament perceptiu de la qüestió sintàctica, remetem el lector al treball de López, 1989, molts dels pressupòsits del qual sassumeixen en la present obra.
El caràcter introductori amb què es concep aquest llibre ha fet que prescindim duna discussió profunda, amb suport bibliogràfic, per a cadascun dels temes que ací es tracten. La idea dimposar certa perspectiva unitària al conjunt de lexplicació ha prevalgut sobre la fonamentació crítica daquests temes, cosa que potser el lector especialitzat trobarà a faltar.
1. BREU PANORAMA HISTÒRIC
Oferim tot seguit una aproximació al tema de les funcions oracionals que no pretén en absolut donar compte exhaustiu de la sèrie de comentaris que, de manera explícita o implícita, ha suscitat. Centrarem la nostra atenció en els models proposats per Tesnière, en làmbit de la lingüística europea, i per Fillmore, en làmbit de la lingüística americana. Tots dos models shan explicat històricament a partir dun interès bàsic comú, cosa per la qual els seus criteris i mètodes de treball tendeixen podem dir a confluir o a entendres des dun marc també comú.
1.1. ESTRUCTURALISME EUROPEU. SINTAXI TESNERIANA
El primer estructuralisme europeu, lestructuralisme saussurià, va deixar pràcticament al marge el problema de les funcions oracionals. Tot i que Saussure admet la possibilitat dun estudi estructural de les relacions sintagmàtiques, reconeix alhora que loració (sintagma per excel·lència) pertany a la parla", ço és, a un àmbit que transcendeix lobjecte de la investigació lingüística. Des de la seua perspectiva, lestudi estructural de leix sintagmàtic es facilita com més gran és el caràcter fossilitzat del sintagma, ço és, com més sacoste a lestatus de la unitat mot. Es fa, contràriament, més problemàtic com més lliure sembla la combinatòria delements que lintegren. Encara que en la construcció doracions subjauen patrons regulars", aquests no són tan fixos ni tan fàcils denumerar i classificar:
Pero hay que reconocer -assenyala el mestre ginebríque en el dominio del sintagma no hay límite señalado entre el hecho de lengua, testimonio del uso colectivo, y el hecho de habla, que depende de la libertad individual. En muchos casos es difícil clasificar una combinación de unidades, porque un factor y otro han concurrido para producirlo y en una proporción imposible de determinar (Saussure 1945 (1916): 210-211)
És evident que la unitat sobre la qual vol Saussure centrar la seua investigació, el signe lingüístic, està més a prop del mot que no de loració. Aquest supòsit, assumit per bona part de lestructuralisme europeu constituirà, utilitzant un terme de Bachelard (1948), una espècie dobstacle epistemològic per a lestudi estructural (i no purament estilístic) de les funcions i configuracions sintàctiques. Senzillament, no arribà a tenir projecció o interés metodològic en lingüística la idea de prendre una oració com a significant que permet dacotar un significat, ço és, determinada representació mental dun estat de coses.
Fora de làmbit dels estudis lingüístics, representants de la lògica analítica, com ara Wittgenstein (1973 (1921)) i Tarski (1972 (1931)), parlaven de proposició i dun significat directament interpretat com a estat de coses. És a dir, fan servir designacions que eren reveladores duna perspectiva referencialista i pre-estructural en lestudi de les relacions llenguatge/món. Potser el caràcter icònic del que podem denominar semiosi sintàctica fa del sintagma, en efecte, un signe pragmàticament (referencialment) motivat i, en aquest sentit, està justificat el punt de vista de Saussure, que el considera, com hem dit adés, més aviat un producte de la parla que no un element integrat en la llengua o sistema.