Hem de dir, tanmateix, que lestudi immanent o específicament estructural dels fets de llenguatge està basat en la noció de valeur que permet de distingir entre significat i cosa referida. El significat dun signe és una entitat intralingüística que es constitueix només quan es té present el lloc relatiu a unes altres entitats lingüístiques. La cosa referida, contràriament, és una entitat extralingüística que es troba denominada per un llenguatge, però no prò piament constituïda per aquest. La distinció, tot i això, no sempre és fàcil de traçar i resulta especialment problemàtica en el domini sintàctic, com tindrem ocasió de mostrar. Un estudi estructural de les configuracions i de les funcions sintàctiques exigeix, de tota manera, determinar-nhi també el valeur: únicament així podrem parlar finalment dels seus significats.
Determinar el valor de les entitats lingüístiques equival sempre a construir paradigmes a partir daquestes entitats. Lestructuralisme ha operat així inicialment amb les unitats fonològiques, per continuar més endavant amb un tractament estructural dels morfemes (morfologia estructural) i dels lexemes (semàntica estructural). La fonologia i la morfologia tenien precedents que feien de lestudi paradigmàtic estructural, una cosa, si hom vol, natural i esperable. En lexicologia, lestructuralisme ens ha ofert un producte realment novell, el dels camps semàntics o els paradigmes lèxics.
Per sobre el nivell del mot, trobem el domini on més difícil es fa la determinació del valor dunitats amb criteris paradigmàtics, ço és, a partir dentitats o configuracions dentitats que soposen in absentia. Aquesta mena de tasca no ha deixat de ser sempre una preocupació latent en lestructuralisme centro-europeu. Lanomenada així Perspectiva Funcional de lOració (Cf. Daneš 1974) ha fet, sens dubte, llum sobre les relacions sintàctiques, i ha contribuït a clarificar lestatus de les funcions oracionals. La distinció bàsica tema/rema, al voltant de la qual és possible articular funcions oracionals, duna banda, i text, de laltra, té fonaments semàntico-pragmàtics i obre, així, les portes a lestudi del significat funcional. (Cf. per a una informació més àmplia sobre laportació de lestructuralisme europeu a la qüestió sintàctica, Báez, 1985, Báez, 1988, Rojo, 1979).
En general, però, la preocupació bàsica duna sintaxi estructural ha estat en principi més aviat la determinació dels nivells dorganització jeràrquica. Aquesta és, sens dubte, una tasca important que ha de realitzar-se, naturalment, abans dabordar lestudi del valor-significació de les relacions sintàctiques. Digual manera que en lestudi estructural del lèxic cal establir abans un camp semàntic o isotopía en què sagrupen els elements sotmesos a anàlisi, cal també en sintaxi la determinació d«estrats» a la si dels quals el valor-significació dels elements integrants siga abordable amb criteri estructural. En molts casos, tanmateix, aquesta segona tasca, que hauria necessàriament de seguir a la determinació de la jerarquia de connexions, ha estat ara no considerada ara abordada de forma puntual i incompleta.
Cal assenyalar en aquest punt que la sintaxi tesneriana (Tesnière, 1959), que ateny en els seus punts essencials la determinació duna jerarquia de les connexions, ha tingut el mèrit de delimitar amb gran encert lestrat sintàctic que ací ens interessa, el de les funcions oracionals. Totes aquestes funcions poden definir-se com a unitats que es troben directament regides pel verb, nucli duna oració; totes tindrien en aquest sentit la mateixa mena de posició sintàctica. Sota la noció dactant sengloben ara les funcions oracionals nuclears (subjecte, objecte directe, objecte indirecte), i sota la noció de circumstant, funcions oracionals perifèriques.
És a dir, i deixant de moment al marge els circumstants, podríem parlar de lespai funcional integrat pels noms directament regits pel verb. Aquest espai funcional pot realitzar-se com a:
- zeroactancialverb zerovalentploure- monoactancialverb monovalentmorir- biactancialverb bivalentmatar- triactancialverb trivalentdonarCadascun daquests repartiments diferents dun mateix espai funcional es troba associat a una peculiar semàntica verbal. És ben conegut, en efecte, que una mateixa forma verbal rep en general interpretacions semàntiques diferents dacord amb el tipus dentorn actancial en què sinsereix.
En el marc tesnerià es parla de processos que alteren el nombre dactants regits per un verb (la seua valència). Aquests processos es conceben com a canvis en les relacions diatètiques verb-nom. El concepte clàssic de diàtesi (o de veu) atenia la relació lògico-semàntica que el subjecte contrau amb el predicat i caracteritzava aquesta relació com a activa, passiva o mitjana. Quan el subjecte se situa, però, al mateix nivell jeràrquic que els objectes, es modifica també per necessitat la noció de diàtesi, ja que ens obligarem, amb aquesta mena de pressupòsits, a tenir presents les relacions lògico-semàntiques que contrau el verb amb el conjunt dactants, i no tan sols les que contrau amb un daquests en particular.
Tosnière parla de dos tipus generals de processos diatètics, els causatius i els recessius. La diàtesi causativa ens permet dincrementar en un el nombre dactants de determinada configuració. La pro-forma verbal fer sutilitza com a auxiliar en aquesta mena de procés, que exemplifiquen a la perfecció els parells:
«morir» fer morir matar «saber» fer saber assabentar
La diàtesi recessiva, pel seu torn, rebaixa en un el nombre dactants de determinada configuració. Un dels procediments amb què es dóna expressió a aquest procés és el de la construcció reflexa que ha estat considerada justament com a recurs que limita la transitivitat dels verbs.
El model tesnerià resulta, per descomptat, útil a lhora destablir relacions entre predicats. Aquesta relació no consisteix només en el fet que sincremente o rebaixe el nombre dactants dun verb, en ocasions es tracta duna simple reorganització, com ara la que sobserva entre predicats conversos del tipus:
vendre (x, y, z) comprar (z, y, x)
on el primer actant dun dels verbs correspon al tercer de laltre.
En la sintaxi estructural de Tesnière no trobem, tanmateix, un estudi pròpiament dit de valors o significacions funcionals. Sembla haver-hi una identificació simple entre:
subjectelr actantobj. dir.2n actantobj. ind.3r actantAquest canvi de rètol és, amb tot, enormement significatiu i revelador que les funcions oracionals es perceben des duna particular òptica, la que ens permet de veure-hi elements dun mateix espai funcional.
1.2. LINGÜÍSTICA AMERICANA. MODEL FILLMORIÀ
Una visió de litinerari cobert per lestructuralisme americà ens mostra amb claredat el caràcter central que, de manera més o menys explícita, hi té la sintaxi. Ja en Bloomfield (1926) sofereix un estatus clarament definit per a les nocions doració i de construcció sintàctica. Digual manera, en Bloomfield (1933) sintrodueixen elements de gran interés per a lanàlisi sintàctica. Si la lingüística estructural europea, el naixement de la qual sassocia normalment al Curs de Lingüística General de Saussure, és fonamentalment una lingüística del mot, la lingüística americana naix i es diferencia de leuropea pel fet que assumeix com a unitat bàsica de treball lenunciat, allò que un informant diu en un acte verbal. Lenunciat és normalment, encara que no sempre, un complex sintàctic, dací que aquest tipus de nivell shaja de veure necessàriament implicat en qualsevol consideració teòrica o metodològica que realitze aquesta escola.
Aquest canvi de rètol és, amb tot, enormement significatiu i revelador que les funcions oracionals es perceben des duna particular òptica, la que ens permet de veure-hi elements dun mateix espai funcional.
1.2. LINGÜÍSTICA AMERICANA. MODEL FILLMORIÀ
Una visió de litinerari cobert per lestructuralisme americà ens mostra amb claredat el caràcter central que, de manera més o menys explícita, hi té la sintaxi. Ja en Bloomfield (1926) sofereix un estatus clarament definit per a les nocions doració i de construcció sintàctica. Digual manera, en Bloomfield (1933) sintrodueixen elements de gran interés per a lanàlisi sintàctica. Si la lingüística estructural europea, el naixement de la qual sassocia normalment al Curs de Lingüística General de Saussure, és fonamentalment una lingüística del mot, la lingüística americana naix i es diferencia de leuropea pel fet que assumeix com a unitat bàsica de treball lenunciat, allò que un informant diu en un acte verbal. Lenunciat és normalment, encara que no sempre, un complex sintàctic, dací que aquest tipus de nivell shaja de veure necessàriament implicat en qualsevol consideració teòrica o metodològica que realitze aquesta escola.
Un problema bàsic que es presentava en una lingüística dorientació descriptiva era també la identificació dels nivells dorganització sintàctica. Era fàcil de percebre que la descripció adequada duna oració exigia no simplement donar compte de la seqüència dels seus elements, sinó també de la forma en què aquests shi integren, i semblava necessari suposar més dun nivell dintegració. Naturalment la connexió sintàctica és com a tal no un objecte donat sinó una relació suposada entre formes objectivament donades. Precisament ací, la filosofía conductista, que ha contribuït a destacar el paper de lenunciat, fa alhora, i duna forma contradictòria, que lestructuralisme americà no puga aprofundir en lestudi dels significats o valors dels nusos amb què es denominen o descriuen les connexions. Centrarà, per aquest motiu, el seu interés en la recerca de criteris que permeten de realitzar tan sols una partició correcta (autoconsistent) de la cadena sintàctica.
La Gramàtica Generativa Transformacional (Chomsky, 1957) fa de les que eren gramàtiques descriptives, gramàtiques concebudes com a models productors de seqüències sintàctiques i això suposa, per descomptat, un canvi radical en el tipus dinterés i en la meta duna teoria lingüística. Aquest canvi, copernicà si hom vol per a determinats aspectes, no ha suposat, tanmateix, res de nou en lestudi de les funcions oracionals. Res dessencial no queda modificat quant als models descriptivistes en aquest punt concret. El problema seludeix des del moment que es dóna una definició purament categorial de les funcions, de manera que ni tan sols cal parlar de subjecte o objecte sinó només, per exemple, de SN directament dominat pel nus oracional o SN directament dominat pel grup verbal.
Atés que queda, daquesta manera, fora de camp la noció funcional, la distinció entre estructura profunda i (E.P.) estructura superficial (E.S.), que caracteritza el model estàndard (Chomsky, 1965), no podrà ja ser tampoc útil per a lobjecte que ací ens ocupa. Lestatus epistemològic de totes dues estructures és diferent, i també ho seran per tant les categories i relacions entre categories de lun i de laltre nivell estructural. Mentre lE.S. es troba pròxima a la dada empírica, lE.P. és necessàriament un constructe teòric més abstracte; ço és, una sintaxi abstracta que es confon fàcilment amb la representació semàntico-referencial de loració. En cap cas, tanmateix, el criteri analític de signe (i de valor que shi conté) és utilitzat per donar compte de les relacions entre ambdues estructures. Som lluny, en efecte, de poder considerar lestructura superficial com un significant duna estructura profunda o significat.
Chomsky, duna banda, sesforça a mantenir clarament diferenciats els àmbits daquesta sintaxi profunda i del significat. Daltra banda, aquells que arriben a identificar-los conceben lestructura profunda, significat, en un nivell dabstracció que fa certament difícil dobservar-hi correspondències naturals amb el nivell de lestructura superficial, significant. Aquesta postura, que és la mantinguda per lanomenada Semàntica Generativa, representa el punt àlgid en el desenvolupament del model G.G.T. Una vegada assolit aquest límit, les teories generativistes es retiren cada vegada més duna concepció seqüencial i es perd progressivament la idea implícita en la denominació generativo-transformacional per a aquesta gramàtica.
Lanomenada, així, teoria estàndard ampliada, durant la dècada dels setanta, i la teoria més recent de la recció i del lligam redueixen el component transformacional. Això va naturalment unit a una aproximació entre lestatus de lestructura profunda i de lestructura superficial, cosa que comporta en últim terme lefecte positiu doferir al discurs gramatical guies de treball més objectives. En particular, lúltim dels models referits conté una aportació notable per a lestudi de les funcions oracionals (Cf. en aquest context per al català els treballs de Gràcia (1986) i Bartra (1985)).
Amb tot, el manteniment duna separació epistemològica estricta entre la teoria sintàctica i el nivell semàntico-pragmàtic, quelcom defensat per Chomsky en els seus darrers treballs, mena a una visió de la sintaxi com a conjunt de relacions estrictament formals o simbòliques. Això, creiem, no és la perspectiva més adient per a la correcta valoració dels fets sintàctics.
Tornant ara, però, al context creat pel model estàndard, direm que el treball de Fillmore (1968), clarament diferenciat tant de la línia chomskiana ortodoxa com de la Semàntica Generativa, ha suposat un canvi radical en el tractament de les relacions nom-verb. Ell aconsegueix, nou anys més tard de laparició de lobra tesneriana, i des de la seua independència, definir un estrat funcional unitari per al conjunt de noms que sintegren al costat dun verb al si duna oració.
En el model fillmorià loració es reescriu en EP com
O Mod.+ Prop.
on Mod. (modalitat) és component, el tractament del qual Fillmore de moment obvia, i on Prop. (proposició) és constituïda per un verb i un conjunt de SN, que contenen una marca de la seua relació sintàctico-semàntica, cas profund, amb el verb i es troben, doncs, en dependència funcional directa respecte daquest.
En Fillmore (1968: 24-25), es caracteritzen els següents casos profunds:
Agentive (A), the case of the typically animate perceived instigator of the action identified by the verb.
Instrumental (I), the case of the inanimate force or object causally involved in the action or state identified by the verb.
Dative (D), the case of the animate being affected by the state or action identified by the verb.
Factitive (F), the case of the object or being resulting from the action or state identified by the verb, or understood as a part of the meaning of the verb.
Locative (L), the case which identifies the location or spatial orientation of the state or action identified by the verb.
Objective (O), the semantically most neutral case, the case of anything representable by a noun whose role in the action or state identified by the verb is identified by the semantic interpretation of the verb itself; conceivably the concept should be limited to things which are affected by the action or state identified by the verb. The term is not to be confused with the notion of direct object, nor with the name of the surface case synonymous with accusative *