Tots paguem car que les persones responguin als nostres valors i necessitats no pel desig de donar des del cor sinó per por, culpa o vergonya. Tard o dhora experimentarem les conseqüències daquesta falta de bona voluntat per part dels que sadapten als nostres valors per coacció, ja sigui interna o externa. També ells paguen un preu emocional, perquè és probable que covin un ressentiment i la seva autoestima disminueix quan responen des de la por, la culpa o la vergonya. A més, cada cop que els altres ens associen en la seva ment amb qualsevol daquests sentiments, disminueixen les probabilitats que responguin compassivament a les nostres necessitats i valors en el futur.
Analitzar els altres és, en realitat, una expressió de les nostres pròpies necessitats i valors
És important no confondre els judicis de valor amb els judicis morals. Tots fem judicis de valor sobre les qualitats que valorem a la vida, com ara lhonestedat, la llibertat o la pau. Els judicis de valor reflecteixen les nostres creences sobre com es pot ser més útil a la vida. Fem judicis morals sobre les persones i els seus comportaments quan no fan costat als nostres judicis de valor; per exemple: La violència és dolenta. Les persones que maten altres persones són malvades. Si ens haguéssim criat fent servir un llenguatge que facilités lexpressió de la compassió, hauríem après a articular les nostres necessitats i valors directament en comptes dinsinuar un error quan alguna cosa no shi adiu. Per exemple, en comptes de la violència és dolenta, podríem dir: Em fa por que es recorri a la violència per resoldre els conflictes; jo valoro lús daltres mitjans en la resolució dels conflictes humans.
La relació entre el llenguatge i la violència és el tema dinvestigació del professor de psicologia O. J. Harvey, de la Universitat de Colorado. Linvestigador va agafar mostres aleatòries de passatges literaris darreu del món i va estudiar la freqüència daparició de les paraules que classifiquen i jutgen les persones. Lestudi mostra una alta correlació entre lús daquestes paraules i la freqüència dincidents violents. No em sorprèn que en les cultures en les quals les persones pensen en termes de necessitats la violència sigui considerablement menor que allà on les persones setiqueten les unes a les altres com a bones o dolentes i creuen que els dolents mereixen ser castigats. Als Estats Units, en tres de cada quatre programes de televisió emesos en horari infantil lheroi mata o apallissa altres persones. Típicament, aquesta violència constitueix el clímax del programa. Els teleespectadors, als quals sha ensenyat que els dolents mereixen ser castigats, experimenten plaer davant la violència.
Classificar i jutjar les persones promou la violència
A larrel de gran part (o possiblement tota) la violència ja sigui verbal, psicològica o física, entre membres de la família, entre tribus o nacions... hi ha una manera de pensar que atribueix la causa del conflicte a lactitud equivocada de ladversari, amb la corresponent incapacitat de pensar en un mateix i en els altres tenint en compte la nostra vulnerabilitat, és a dir, el que podem estar sentint, tement, desitjant, trobant a faltar, etc. Vam ser testimonis daquesta perillosa manera de pensar durant la Guerra Freda. Els nostres líders consideraven lURSS un imperi del mal obstinat a destruir lestil de vida nordamericà. Els líders soviètics es referien als habitants dels Estats Units com a opressors imperialistes que intentaven subjugar-los. Cap de les dues parts reconeixia la por que samagava darrere daquestes etiquetes.
LES COMPARACIONS
Un altre tipus de judici és lús de comparacions. En el seu llibre Com ser un perfecte desgraciat, Dan Greenburg demostra a través de lhumor linsidiós poder que pot exercir sobre nosaltres el fet de pensar en termes de comparació. Lautor sosté que si els lectors tenen un desig sincer de fer que la seva vida sigui desgraciada, poden aprendre a comparar-se amb altres persones. Lescriptor proposa diversos exercicis per a qui no estigui familiaritzat amb aquesta pràctica. El primer inclou imatges de cos sencer dun home i una dona que encarnen lideal de bellesa física segons el cànon mediàtic actual. Es demana als lectors que es prenguin les mesures del cos, les comparin amb les dels atractius espècimens de les imatges i observin les diferències.
Aquest exercici produeix lefecte promès: comencem a sentir-nos desgraciats tot just començar a fer comparacions. Quan pensem que ja no podem estar més deprimits, girem el full i descobrim que aquest primer exercici no era sinó un simple escalfament. Com que la bellesa física és relativament superficial, Greenburg ens dona a continuació loportunitat de comparar-nos en alguna cosa realment important: els èxits. Lautor recorre a la guia telefònica per proporcionar als lectors cinc individus a latzar amb els quals comparar-se. El primer nom que diu que ha trobat a la guia telefònica és el de Wolfgang Amadeus Mozart. Greenburg passa llista a les llengües que parlava Mozart i les principals obres que havia compost quan tot just era un adolescent. Aleshores lexercici demana als lectors que pensin en els seus propis èxits fins al moment actual de la seva vida, els comparin amb el que Mozart havia aconseguit als dotze anys i observin les diferències.
Les comparacions són un tipus de judici
Inclús els lectors que no es recuperen mai de la dissort autoinduïda per aquest exercici poden veure fins a quin punt aquesta manera de pensar bloqueja la compassió, tant cap a un mateix com cap als altres.
LA NEGACIÓ DE LA RESPONSABILITAT
Una altra classe de comunicació que aliena de la vida és la negació de la responsabilitat. La comunicació que aliena de la vida disminueix la consciència que som responsables dels nostres propis pensaments, sentiments i accions. Lús de lexpressió haver de, com ara a hi ha coses que haig de fer, magradin o no, que tant sovinteja, il·lustra la manera com la responsabilitat personal de les nostres accions pot quedar enterbolida per aquest tipus de discurs. Lexpressió fer sentir, com quan diem em fas sentir culpable, és un altre exemple de la manera com el llenguatge facilita la negació de la responsabilitat personal pels nostres propis sentiments i pensaments.
Hannah Arendt, en el seu llibre Eichmann a Jerusalem, que documenta el judici per crims de guerra a loficial nazi Adolf Eichmann, cita les paraules dEichmann quan explicava que ell i els seus col·legues oficials tenien un terme propi per referir-se al llenguatge de negació de responsabilitat que feien servir. En deien Amtssprache, que es podria traduir més o menys com a llenguatge doficina o argot burocràtic. Per exemple, si els preguntaven per què havien dut a terme una determinada acció, la resposta era: Ho havia de fer. Quan els preguntaven per què ho havien de fer, les respostes eren: Eren ordres dels superiors, era la política de lempresa, era la llei.
El llenguatge que fem servir entela la consciència de la nostra responsabilitat personal
Neguem la responsabilitat per les nostres accions quan natribuïm la causa a factors externs a nosaltres mateixos:
Forces imprecises i impersonals: Vaig netejar la meva habitació perquè ho havia de fer.
Estat de salut, diagnòstic o història personal o psicològica: Bec perquè soc alcohòlic.
Accions dels altres: Vaig pegar al meu fill perquè va sortir corrent al carrer.
Dictats de lautoritat: Vaig mentir al client perquè el cap em va dir que ho fes.
Pressió de grup: Vaig començar a fumar perquè tots els meus amics ho feien.
Polítiques, normes i reglaments institucionals: Thaig dexpulsar per aquesta infracció perquè és la política de lescola.
Rols associats al gènere, la posició social o ledat: Odio anar a treballar, però ho faig perquè soc marit i pare.
Impulsos irrefrenables: Em va superar el desig de cruspir-me la xocolatina.
Una vegada, durant un diàleg entre pares i professors sobre els perills del llenguatge que implica labsència de tria, una dona va objectar, enfadada: Però hi ha coses que shan de fer, agradin o no! I jo no hi veig res de dolent, a dir als meus fills que hi ha coses que ells també han de fer. Quan li vaig demanar un exemple dalguna cosa que ella hagués de fer, va respondre: Molt fàcil! Quan men vagi daquí aquest vespre, haig danar a casa i cuinar. Odio cuinar! Ho odio amb totes les meves forces, però ho he fet cada dia durant vint anys, fins i tot quan he estat molt malalta, perquè és una daquestes coses que, senzillament, cal fer. Jo li vaig dir que mentristia sentir que havia dedicat tant de temps de la seva vida a fer una cosa que odiava, perquè se sentia obligada a fer-la, i que tenia lesperança que tingués més possibilitats de trobar la felicitat aprenent el llenguatge de la CNV.
Podem substituir el llenguatge que implica absència de tria pel que reconeix la possibilitat de triar
Em complau dir que va aprendre ràpid. De fet, a lacabar el taller sen va anar a casa i va anunciar a la seva família que ja no volia tornar a cuinar mai més. Loportunitat de saber com sho havia pres la seva família sem va presentar tres setmanes després, quan els seus dos fills van participar en el taller. Tenia una gran curiositat per saber com havien reaccionat a lanunci de la seva mare. El fill gran va sospirar i va dir: Marshall, jo em vaig dir a mi mateix: Gràcies a Déu!. En veure la meva expressió de desconcert va explicar-se: Bé, vaig pensar que així la meva mare potser deixaria de queixar-se a cada àpat.
Un altre dia, quan atenia una consulta en un Cosell Escolar, una professora em va dir: Odio posar notes. No crec que ajudin i generen molta ansietat en els estudiants. Però haig de posar-ne: és la política del Departament dEducació. Acabàvem de practicar com introduir a la classe una manera de parlar que augmentés la consciència de la responsabilitat per les pròpies accions. Li vaig demanar a la professora que canviés la seva afirmació haig de posar notes perquè és la política del Departament dEducació per trio posar notes perquè vull.... Aleshores va respondre, sense vacil·lar: Trio posar notes perquè vull conservar el meu lloc de treball, i es va apressar a afegir: Però no magrada dir-ho daquesta manera. Em fa sentir tan responsable del que faig...! Precisament per això vull que ho diguis daquesta manera, vaig respondre jo.
Som perillosos quan no som conscients de la nostra responsabilitat per la manera com ens comportem, pensem i sentim
Comparteixo els sentiments del novel·lista i periodista francès George Bernanos quan diu:
Fa molt que penso que, si algun dia lespècie humana desapareix de la faç de la Terra a causa de leficiència creixent de les tècniques de destrucció, no serà la crueltat la responsable de la nostra extinció i, per descomptat, encara ho seran menys la indignació que desperta la crueltat i les represàlies i la venjança que comporta... Serà la docilitat, la falta de responsabilitat de lhome modern, la seva acceptació servil dels codis vigents. Els horrors de què hem estat testimonis i els horrors encara més grans que presenciarem no són senyal que augmenten al món els rebels, els insubordinats, els indomables, sinó més aviat que hi ha un increment constant del nombre dhomes obedients i dòcils.
GEORGE BERNANOS
ALTRES FORMES DE COMUNICACIÓ QUE ALIENEN DE LA VIDA
Comunicar els desitjos com a exigències és una altra manera dexpressarnos que bloqueja la compassió. Una exigència, explícita o implícita, amenaça qui la rep amb la culpa i el càstig si no lacata. És una forma de comunicació molt habitual en la nostra cultura, especialment per part dels que ocupen llocs dautoritat.
Els meus fills mhan donat lliçons dincalculable valor sobre les exigències. Dalguna manera se mhavia ficat al cap que, com a pare, la meva feina era exigir-los coses. Però vaig aprendre que per molt que els exigís no aconseguiria que els meus fills fessin res que no volguessin fer. Es tracta duna lliçó dhumilitat sobre el poder per als que creiem que, perquè som pares, professors o gerents, la nostra feina és canviar les altres persones i fer que es comportin bé. Doncs aquí tenia els meus fills, fent-me saber que mai no podría aconseguir que fessin res que no vulguessin. El màxim que podia aconseguir, mitjançant el càstig, era que desitgessin haver-ho fet. Al final, em van ensenyar que quan jo era tan ximple com per fer servir el càstig perquè desitgessin haver-me obeït, ells tenien la seva pròpia manera de fer-me voler no haver-los castigat!
No tenim el poder de fer que els altres facin una cosa determinada
Examinarem aquest tema de nou quan aprenguem a diferenciar les peticions de les exigències, una part important de la CNV.
La idea que algunes accions mereixen una recompensa i unes altres mereixen un càstig també està associada a la comunicació que aliena de la vida. Aquesta idea lexpressa perfectament la paraula merèixer, com ara quan diem mereix que el castiguin pel que ha fet. Aquesta manera de pensar pressuposa maldat en les persones que es comporten de certa manera, i demana un càstig per aconseguir que es penedeixin i canviïn de comportament. Jo crec que a tots ens interessa que les persones canviïn, però que ho facin perquè veuen que el canvi les beneficia i no per evitar el càstig.
Les idees basades en el concepte merèixer bloquegen la comunicació compassiva
La majoria de nosaltres ens hem criat fent servir un llenguatge que fomenta les etiquetes, les comparacions, les exigències i els judicis en comptes de la consciència del que sentim i necessitem. Crec que la comunicació que aliena de la vida està arrelada en una visió de la naturalesa humana que ha exercit la seva influència durant segles. Aquesta visió posa laccent en la maldat i les deficiències innates de lésser humà, i en la necessitat de leducació per controlar la nostra inherent naturalesa indesitjable. Aquesta educació sovint ens porta a preguntar-nos si hi ha res de dolent en el sentiment o la necessitat que estem experimentant en aquell moment. Aprenem molt de pressa a desconnectar del que passa dins nostre.