Les idees basades en el concepte merèixer bloquegen la comunicació compassiva
La majoria de nosaltres ens hem criat fent servir un llenguatge que fomenta les etiquetes, les comparacions, les exigències i els judicis en comptes de la consciència del que sentim i necessitem. Crec que la comunicació que aliena de la vida està arrelada en una visió de la naturalesa humana que ha exercit la seva influència durant segles. Aquesta visió posa laccent en la maldat i les deficiències innates de lésser humà, i en la necessitat de leducació per controlar la nostra inherent naturalesa indesitjable. Aquesta educació sovint ens porta a preguntar-nos si hi ha res de dolent en el sentiment o la necessitat que estem experimentant en aquell moment. Aprenem molt de pressa a desconnectar del que passa dins nostre.
La comunicació que aliena de la vida té profundes arrels filosòfiques i polítiques
La comunicació que aliena de la vida sorgeix de les societats jeràrquiques o dominadores i les sustenta. En aquestes societats, la major part de la població viu controlada per un petit nombre dindividus que actuen en benefici propi. Als reis, tsars, nobles, etc., els interessava que les masses estiguessin educades de manera que desenvolupessin una mentalitat desclau. El llenguatge de lequivocació i lerror, els caldria, els haig de, sadequa perfectament a aquest propòsit: en la mesura que les persones han estat educades per pensar en termes de judicis morals que impliquen equivocació o maldat, també ho estan per buscar a fora delles mateixes en les autoritats externes la definició del que és correcte o incorrecte, del bé i el mal. Quan estem en contacte amb els nostres sentiments i necessitats, els éssers humans ja no som bons esclaus ni bons subordinats.
RESUM
Donar i rebre compassivament està en la nostra naturalesa. A pesar daixò, hem après moltes formes de comunicació que alienen de la vida i ens condueixen a parlar i comportar-nos de manera que fan mal als altres o a nosaltres mateixos. Una forma de comunicació que aliena de la vida és lús dels judicis morals que pressuposen error o maldat per part dels que no actuen dacord amb els nostres valors. També ho és lús de les comparacions, que poden bloquejar la compassió tant cap als altres com cap a nosaltres mateixos. La comunicació que aliena de la vida també entela la consciència que cadascú de nosaltres és responsable dels seus propis pensaments, sentiments i accions. Comunicar els desitjos en forma dexigències és una altra característica del llenguatge que bloqueja la compassió.
3Observar sense avaluar
OBSERVEU! Hi ha poques coses tan importants, tan religioses com aquesta.
FREDERICK BUECHNER, CLERGUE
Puc acceptar que em diguis
què vaig fer i què no vaig fer.
I accepto que ho interpretis,
però, sisplau, no ho confonguis.
Si vols confondre-ho,
ja et dic jo com fer-ho:
barreja el que faig
amb la teva reacció.
Diguem que estàs decebuda
en veure feines sense acabar,
però dir-me irresponsable
no em motivarà.
I diguem que et sents dolguda
quan tinsinues i que et dic que no,
però dir-me frígid
no et funcionarà.
Sí, puc acceptar que em diguis
què vaig fer i què no vaig fer.
I accepto que ho interpretis,
però, sisplau, no ho confonguis.
MARSHALL B. ROSENBERG
El primer component de la CNV implica separar lobservació de lavaluació. Cal observar amb claredat el que veiem i escoltem que afecta la nostra sensació de benestar, sense barrejar-ho amb cap avaluació.
Lobservació és un element molt important de la CNV a lhora de ferli saber a una altra persona com estem amb claredat i honestedat. Quan combinem lobservació i lavaluació disminueixen les probabilitats que als altres els arribi el missatge que intentem transmetrels; en el seu lloc rebran una crítica i es resistiran a escoltar el que els diguem.
La CNV no ens obliga a ser completament objectius ni a abstenirnos davaluar. Només demana que separem les observacions de les avaluacions. La CNV és un llenguatge dinàmic (de procés) que desaconsella les generalitzacions estàtiques; ben al contrari, les avaluacions han destar basades en observacions específiques del moment i del context. Wendell Johnson, expert en semàntica, adverteix que ens podem crear molts problemes fent servir un llenguatge estàtic per expressar o captar una realitat sempre canviant: El llenguatge és un instrument imperfecte creat per homes ignorants que van viure fa molt de temps. És un llenguatge animista que ens convida a parlar de coses estables i constants, de semblances, de normalitats i tipus, de transformacions màgiques, cures ràpides, problemes simples i solucions definitives. Però el món que mirem de significar amb aquest llenguatge és un món de processos, canvis, diferències, dimensions, funcions, relacions, creixement, interaccions, desenvolupament, aprenentatge, enfrontament, complexitat... I aquesta falta de correspondència entre el món en constant canvi i les formes de llenguatge relativament estàtiques que fem servir és part del problema.
Quan barregem lobservació i lavaluació, els altres tendeixen a rebre una crítica
Ruth Bebermeyer, col·lega meva, contrasta el llenguatge estàtic i el llenguatge de procés en una cançó que il·lustra la diferència entre lavaluació i lobservació:
No he vist mai un gandul;
sempre he vist un home que no corria mai
mentre el mirava,
i he vist algú que de vegades dormia
entre lhora de dinar i la de sopar,
i que es quedava a casa quan plovia,
però no era un gandul.
Abans de dir-me boja, pensa:
era gandul o només feia coses
que etiquetem com de ganduls?
era gandul o només feia coses
que etiquetem com de ganduls?
No he vist mai un nen ruc;
he vist un nen que de vegades feia
coses que jo no entenia
o de manera diferent de com les preveia.
He vist un nen que no havia vist
els llocs on jo havia estat,
però no era un nen ruc.
Abans de dir-li ruc, pensa:
era ruc o només sabia coses
diferents de les que tu sabies?
Per més que buscava i buscava
no vaig trobar mai un cuiner;
vaig veure algú que barrejava
ingredients en una olla,
algú que encenia el foc
i mirava la safata
on es rostia el be.
Vaig veure tot això en comptes dun cuiner.
Diguem, després de mirar bé:
és un cuiner el que veus
o es algú que fa coses
que anomenem cuinar?
Del que alguns en diem gandul
uns altres en diuen cansat o tranquil,
del que alguns en diem ruc
uns altres en diuen saber divergent,
així que he arribat a la conclusió
que evitarem de confondrens
si no barregem el que veiem
amb la nostra opinió.
I com que potser tu també ho faràs,
et vull dir:
sé que és només la meva opinió.
RUTH BEBERMEYER
Encara que els efectes de les etiquetes negatives, com ara gandul i ruc, probablement són més obvis, inclús una etiqueta positiva o aparentment neutral, com ara cuiner, ens limita la percepció de la totalitat duna altra persona.
LA FORMA MÉS ELEVADA DINTEL·LIGÈNCIA HUMANA
El filòsof indi J. Krishnamurti va dir un cop que observar sense avaluar és la forma més elevada dintel·ligència humana. El primer cop que vaig llegir aquesta frase el pensament quina ximpleria! va travessar la meva ment abans que pogués adonar-me que acabava de fer una avaluació. Per a la majoria de persones és difícil fer observacions especialment daltres persones i del seu comportament que estiguin lliures de judicis, crítiques o altres formes danàlisi.
Vaig ser ben conscient daquesta dificultat quan treballava la CNV en una escola de primària. Tant el director del centre com el personal docent mhavien fet saber que sovint tenien dificultats per comunicarse entre ells. El supervisor mhavia demanat que els ajudés a resoldre el problema. Primer vaig parlar amb els professors a soles, i després amb ells mateixos i amb el director tots junts.
Vaig començar la reunió preguntant als professors: Què fa el director que entra en conflicte amb les seves necessitats com a professors?
És un xerraire!, va ser la resposta immediata. La meva pregunta demanava una observació, però encara que la paraula xerraire em va donar força informació sobre la manera com aquell professor avaluava el director, no descrivia què era el que deia o feia el director que havia dut el professor a concloure que era un xerraire.
Quan ho vaig fer notar, un altre professor va intervenir: Jo sé què vol dir: el director parla massa! En comptes duna observació clara del comportament del director, això també era una avaluació sobre la seva manera de parlar. Un altre professor va dir aleshores: Creu que és lúnic que té alguna cosa que val la pena de dir. Jo vaig explicar que fer suposicions sobre el que una altra persona pensa no és el mateix que observar el seu comportament. Finalment es va aventurar un altre professor: Vol ser tota lestona el centre datenció. Després que jo assenyalés que això també era una suposició del que una altra persona volia o deixava de voler dos professors van exclamar alhora: Bé, és que ens ha fet una pregunta molt difícil de respondre!
Després daixò vam treballar plegats per fer una llista que identifiqués comportaments específics del director que els molestaven, i ens vam assegurar que la llista estigués lliure davaluacions. Per exemple, a les reunions del claustre, el director explicava anècdotes de la seva infantesa i experiències de la guerra, amb el resultat que les reunions de vegades duraven vint minuts més del compte. Quan vaig preguntar als professors si havien comunicat el seu malestar al director, van respondre que ho havien intentat, però només fent servir comentaris avaluatius. No havien fet mai referència als comportaments específics com per exemple el costum de contar anècdotes i van estar dacord de dir-lhi quan ens reuníssim tots.
Pràcticament a linici de la segona reunió vaig poder veure el que els professors mhavien explicat. Fos quin fos el tema del diàleg, el director hi intervenia: Això em recorda els temps en què... i aleshores es llançava a explicar una anècdota de la seva infantesa o de les seves experiències a la guerra. Vaig esperar que els professors expressessin la seva incomoditat amb el comportament del director. Però en comptes de la Comunicació NoViolenta van aplicar una condemna no verbal: alguns miraven al sostre, uns altres badallaven ostensiblement, nhi va haver un que va començar a mirar el rellotge...
Vaig suportar la lamentable escena fins que finalment vaig preguntar: Ningú no dirà res? Es va fer un silenci incòmode. El professor que havia parlat primer a la reunió anterior es va armar de valor, va mirar directament el director i li va dir: Ed, ets un xerraire.
Com il·lustra aquesta història, no sempre és fàcil rebutjar els vells costums i arribar a dominar lhabilitat de separar lobservació de lavaluació. Al final, els professors li van deixar clar al director quines accions específiques els molestaven. El director va escoltar amb posat seriós i a continuació va exclamar: Per què ningú no mho havia dit, això? Va admetre que era conscient del seu costum dexplicar anècdotes, i aleshores va començar a explicar-ne una, fidel al seu hàbit. El vaig interrompre i li vaig fer notar (amb bones maneres) que ho estava tornant a fer. Vam acabar la reunió desenvolupant estratègies perquè els professors poguessin fer saber al director, duna manera amable, que en aquell moment les seves anècdotes no eren apreciades.