TENDÈNCIES
DE LA HISTORIOGRAFIA
CATALANA
Antoni Simon (dir.)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d'informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l'editorial.
Aquesta obra és un extracte
del Diccionari dHistoriografia catalana
(© Enciclopèdia Catalana, SAU)
© Dels textos: els autors, 2009
© Daquesta edició: Universitat de València, 2009
Coordinació editorial: Maite Simon
Disseny interior i maquetació: Inmaculada Mesa
Revisió: Pau Viciano
Coberta: Maite Simon i Celso Hernández de la Figuera
ÍNDEX
PRESENTACIÓ, Antoni Simon i Tarrés
Tendències i corrents historiogràfics
Història agrària
Història de lalfabetització
Història de lalimentació
Història de lart
Història de leducació
Història de lEsglésia
Història de la ciència
Història de la cultura
Història de la família
Història de la filosofia
Història de la intel·lectualitat
Història de la literatura
Història de la llengua i de la lingüística catalanes
Història de la música
Història de la premsa
Història de les dones
Història de les institucions
Història de les mentalitats
Història del dret
Història del llibre
Història ecològica
Història econòmica
Història local
Història militar
Historiografia anarquista
Historiografia de la Il·lustració
Historiografia del Barroc
Historiografia del catalanisme
Historiografia humanística
Historiografia marxista
Historiografia romàntica
Noucentisme historiogràfic
Positivisme historiogràfic
Republicanisme historiogràfic
Obres de referència
Historia crítica (civil y eclesiástica) de Cataluña
Història dEspanya/Historia de España
Historia de Cataluña y de la corona de Aragón
Història de Catalunya
Història de Catalunya
Història de Catalunya
Història de Catalunya Salvat
Historia de España, desde los tiempos más remotos hasta 1839
Història de la cultura catalana
Història de les institucions i del moviment cultural a Catalunya 1900-1936
Historia de Mallorca
Història de Mallorca
Història de Mallorca
Història dels catalans
Història dels Països Catalans
Història general del Regne de Mallorca
Història nacional de Catalunya
Historia política de Cataluña en el siglo XIX
Història. Política, Societat i Cultura dels Països Catalans
Historiografia valenciana
Presentació
El llibre que fem a mans del lector vol ser fonamentalment una eina per a la docència i per la recerca de la història. Aquesta és una obra col·lectiva que a través duna cinquantena dentrades, de fet petits articles, pretén oferir una visió global de levolució de la historiografia catalana. Els plantejaments que animen lelaboració del llibre tenen lambició doferir una panoràmica «integral» del treball historiogràfic desenvolupat en làmbit cultural català. Una panoràmica que, a nivell cronològic, abasta des de les cròniques medievals fins als debats generats per la producció històrica més recent; que a nivell temàtic dóna compte de les interrelacions que es donen entre la recerca històrica en sentit estricte i les aportacions daltres disciplines afins o que hi son íntimament connectades com la història de la literatura, del dret, de lart, de la filosofia o de la ciència. Aquesta, també, és una obra que vol oferir un coneixement sintètic de les distintes tendències historiogràfiques que shan derivat de la creixent especializació i internacionalització de la historiografia catalana; així satorga atenció a línies de recerca com la història de les dones, la història de lalimentació, la microhistòria o la història ecològica.
Cal afegir que aquesta voluntat doferir una visió «integral» de lactivitat de la historiografia catalana, té també una dimensió «territorial», car els articles sempre cerquen una visió de conjunt de la producció històrica desenvolupada en els Països Catalans; això, però, no duna manera «tancada» sino explicitant i analitzant els fluxos, intercanvis i influències existents amb daltres àmbits historiogràfics, fonamentalment els europeus.
Les utilitats duna eina daquestes característiques deriven, en primer lloc, de la pròpia naturalesa de laprenentatge i de la recerca històriques. Evidentment, la història, com totes les ciències humanes i socials, sha elaborat a partir dinterrogants diversos, els quals han rebut respostes que pretenen ser progressivament més científiques; i per això lhistoriador té la necessitat de conèixer de la manera més completa possible les aportacions anteriors sobre el tema que és objecte de la seva atenció.
Però, a aquesta consideració general, se nhi pot afegir una més particular, encara que no exclusiva, de la historiografia catalana: la necessitat de recuperar els fils perduts pels talls i les batzegades duna activitat investigadora i publicística fortament llastada pels condicionants històrics en què sha desenvolupat. Durant llargs períodes, la cultura i la historiografia catalanes shan vist immerses en circumstàncies extremadament adverses, sent objecte de persecucions i repressions; això fins al punt dhaver patit distints intents desborrar la memòria històrica pròpia per imposar i remarcar un patró estatal que exigia una visió unitària i monolítica del passat. Evidentment, la historiografia catalana ha estat diversa, tant a nivell ideològic, com metodològic i nacional, però disposar duna visió global i rigorosa de la recerca històrica feta a casa nostra no només ens serveix per conèixer i aprofitar adequadament la tasca dels historiadors que ens han precedit, sino també per demostrar que han existit i existeixen visions del passat i propostes per al futur distintes i alternatives als models culturals i politics que ens han estat presentats durant molt temps com a hegemònics i inamovibles.
Aquests objectius han animat el llibre que ara presentem i també lobra major de la qual nha sorgit: el Diccionari dHistoriografia Catalana publicat lany 2003 per leditorial Enciclopèdia Catalana i que tenia com a codirectors els professors Jordi Casassas Ymbert i Enric Pujol Casademont. Aquesta era una obra dunes dimensions considerables: més de 250 redactors, gairebé 2.000 entrades i que superava les 1.200 pàgines. Ara, una collaboració exemplar entre leditorial Enciclopèdia Catalana i les Publicacions de la Universitat de València, ha fet possible ledició daquesta obra pensada preferentment per a la docència i la recerca universitàries. A diferència del Diccionari, que bàsicament era una obra de consulta, la selecció dentrades reproduïdes en aquest volum permet fer una lectura sintètica del conjunt de la historiografia catalana, és a dir, ser una mena de manual o obra de referència per a qui vulgui endinsar-se en el coneixement duna tradició historiogràfica que és plenament homologable a daltres que trobem en la cultura occidental.
ANTONI SIMON I TARRÉS
Catedràtic dHistòria Modernade la Universitat Autònoma de BarcelonaMembre de lInstitut dEstudis Catalans
TENDÈNCIES I CORRENTS HISTORIOGRÀFICSHistòria agrària
Ramon Garrabou Segarra
Especialització historiogràfica que estudia els sistemes agraris i les societats rurals integrades en sistemes econòmics i sociopolítics més complexos. A la pregunta retòrica de si existeix una història agrària com un camp específic del coneixement històric, amb una metodologia pròpia i amb paradigmes particulars, cal respondre afirmativament. Malgrat que una gran part de les eines metodològiques i conceptuals que utilitza són comunes a la història econòmica, a la història social, a la història política, a la demografia històrica o a la història de la tècnica, el seu camp destudi la defineix com una especialització a part.
Lanàlisi daquesta temàtica no sinicià amb la institucionalització de la nova especialitat, ja que el conjunt de qüestions relatives al món rural té una llarga tradició historiogràfica. Els medievalistes o els historiadors del dret han centrat sovint les seves recerques en temes fonamentals de les societats agràries. La conflictivitat pagesa ha interessat a molts historiadors generalistes, i també la producció, les tècniques agràries i els preus agraris foren objecte danàlisi històrica abans de la consolidació duna història agrària com una disciplina autònoma. Per altra banda, alguns daquests temes han continuat constituint una part destacada en anàlisis històriques amb enfocaments més amplis, on els assumptes agraris sols constitueixen una part. Això comporta que, si bé la delimitació temàtica pot resultar relativament fàcil destablir, ladscripció individual dun determinat historiador sol ser més problemàtica.
Amb un cert retard amb relació a la resta de països europeus, a causa de la postració de la universitat franquista, durant la dècada de 1960-70 sanà configurant una especialització en història agrària. Els seus orígens anaren estretament relacionats amb la implantació i consolidació de la història econòmica en el món acadèmic. Simultàniament a la configuració duna història demogràfica, duna història industrial o del creixement econòmic, sinicià un camp de recerca específic en temes agraris. Durant els anys seixanta i, sobretot, les dècades posteriors, en el context dun creixent procés de fragmentació del coneixement historiogràfic, la història agrària conegué un gran desenvolupament; i amb laparició de publicacions específiques i lorganització de reunions científiques es consolidà com una de les branques més dinàmiques. Atesa la impossibilitat doferir una relació exhaustiva de la voluminosa producció, duna banda sha prescindit de les aportacions anteriors a la consolidació duna branca especialitzada, i, de laltra, es presenten només les aportacions fonamentals al voltant de tres grans temes: la formació i implantació de la societat feudal, la temàtica relativa a la transició cap a una societat capitalista i les formes de desenvolupament del capitalisme agrari. Temes, tots tres, en els quals els agraristes han realitzat aportacions fonamentals.