La història agrària es començà a institucionalitzar com un camp específic del coneixement històric a linici de la dècada del 1960 quan sintroduí en el pla destudis de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona i fou impartida per E. Giralt. Posteriorment sinclogué en altres plans i en cursos de doctorat. El 1978 es creà la revista Estudis dHistòria Agrària, que continua publicant-se. A aquesta revista i a Recerques, que han estat els vehicles principals de publicació de les investigacions dhistòria agrària dels Països Catalans, safegiren Randa i Afers. El 1978 se celebrà el 1r Col·loqui dHistòria Agrària (les actes foren publicades el 1983 per la Institució Alfons el Magnànim de València), i el 1986 tingué lloc el segon Col·loqui. La participació dels historiadors agraristes dels Països Catalans ha estat molt rellevant en la creació de lassociació SEHA (Seminario de Historia Agraria), que amb els seus congressos i la seva publicació, Historia Agraria (abans, Noticiario de Historia Agraria), sha convertit en el gran impulsor dels estudis agraris en làmbit espanyol.
La formació de la societat feudal
Per als medievalistes, els temes agraris i en particular les relacions dels homes amb la terra i els lligams entre ells han estat centrals en les seves recerques. Fou durant lEdat Mitjana que sorgiren els règims agraris que en gran part han caracteritzat les societats europees fins a les revolucions liberals. En particular, sha dedicat un enorme esforç a examinar el procés de poblament i colonització i el tipus de relacions que sestabliren entre els pagesos i els grups dominants. També, als Països Catalans, aquests han estat temes preferents de recerca. La idea que sha imposat els últims anys és la de considerar que a lèpoca altmedieval el món rural català es caracteritzà per lexistència duna àmplia capa de pagesos propietaris o tinents que gaudien dun estatus dhomes lliures i que realitzaven pagaments (tasques, parts de fruit o censos monetaris, delmes i primícies) de caràcter fiscal o com a renda agrària. Ja Ramon dAbadal formulà propostes en aquesta direcció, però ha estat P. Bonnassie qui ha sistematitzat duna forma sòlida i compacta aquests plantejaments, i sobretot qui ha plantejat lexistència dun gran canvi a partir del segle XI, amb la imposició de la societat feudal. Això fou el resultat dun procés llarg i conflictiu durant el qual es produí una desintegració del poder públic. Amb la caiguda de lImperi carolingi, els càrrecs tendiren a transformar-se en patrimonials i hereditaris i així es privatitzaren les bases materials del sistema públic, i tot seguit la justícia i la milícia. Amb lassoliment daquests poders, la classe feudal estigué en condicions dimposar noves càrregues a la pagesia, dapropiar-se les seves terres i destablir subordinacions i dependències, de manera que sintroduí un nou tipus de règim agrari basat en la servitud. La imposició de la senyoria banal des del final del segle XI significà una ruptura, i sestablí una situació de servitud generalitzada amb la proliferació dels mals usos. Aquest nou paradigma ha estat àmpliament acceptat els últims anys, i un seguit dautors (J. M. Salrach, Ll. To i P. Freedman, entre daltres) nhan verificat la capacitat explicativa en les seves recerques sobre la societat feudal catalana. Solament G. Feliu ha qüestionat aquesta interpretació, plantejant dubtes sobre lexistència duna etapa duna pagesia lliure abans del segle XI. Alguns elements bàsics del nou règim agrari, com el sistema hereditari, el mas o lemfiteusi, han estat analitzats des duna nova perspectiva (J. M. Salrach i Lluís To) en què es destaca que la funcionalitat bàsica daquestes institucions era la de garantir la percepció estable de rendes. Lemfiteusi, si bé garantí uns drets possessoris al pagès, quedà subsumida en lentramat senyorial (J. M. Pons i Guri) i fou en aquest context on es desenvolupà lexplotació pagesa estudiada per M. Aventín.
Un altre tema que ha interessat als medievalistes és el de la conflictivitat, que culminà amb les guerres remences. P. Freedman ha estudiat el fenomen, i ha recuperat les tesis de Vicens i Vives sobre els mals usos com a causa fonamental de lesclat generalitzat del conflicte al final de lEdat Mitjana. Coincideix amb aquell autor en considerar-lo com un èxit en la mesura que aconseguiren labolició dels mals usos. Eva Serra i Núria Sales han discutit aquesta interpretació en assenyalar que la sentència arbitral de Guadalupe no significà la fi de la societat feudal, ja que el règim senyorial i les seves implicacions en lesfera econòmica, política i social perduraren fins al segle XIX. Per a cloure les aportacions dels medievalistes catalans, caldria indicar línies de recerca innovadores com la història de lalimentació (A. Riera) o la història del paisatge (J. de Bolòs). Cal destacar també els interessants resultats obtinguts amb la utilització de larqueologia extensiva com a eina de treball impulsada per M. Barceló i que li ha permès, juntament amb els seus col·laboradors (R. Martí, H. Kirchner i A. Virgili), posar en evidència les bases materials sobre les quals sassentà el poder feudal en les diverses zones dels Països Catalans, fent aportacions notables sobre lordenació del territori i lorganització de lespai agrari, que representà una clara ruptura ecològica respecte a lèpoca musulmana. Aquesta idea de ruptura ecològica relacionada amb la conquesta, la formulà inicialment T. F. Glick en els seus innovadors treballs sobre el regadiu al País Valencià durant lEdat Mitjana, i posteriorment lha aplicat en altres espais.
Al País Valencià i a les Illes Balears, la investigació sha orientat principalment a remarcar les especificitats del sistema feudal imposat després de la conquesta, tant del règim senyorial i de les estructures de poder, com de les formes docupació territorial i dorganització de lactivitat agrària. Els treballs dA. Furió, E. Guinot i J. Torró han estat aportacions destacades a lhora de reconstruir el procés de consolidació duna societat feudal al País Valencià. Els estudis sobre Mallorca (M. Barceló, J. Portella, R. Soto, G. Jover i P. Cateura) han mostrat que, en letapa de formació, es consolidà una estructura feudal fortament jerarquitzada i una pagesia relativament lliure, sense mals usos i que gaudí del domini útil. Paradoxalment la situació canvià, i com a conseqüència de la crisi baixmedieval la pagesia perdé el domini útil, i la mitjana i petita noblesa anaren concentrant terra a les seves mans, cosa que originà un latifundisme nobiliari que contrastà amb levolució de Catalunya i del País Valencià (G. Jover).
La transició al capitalisme
Si per als medievalistes la formació de la societat feudal i les guerres pageses dels segles XIV i XV han estat les qüestions centrals al voltant de les quals han girat les investigacions, el tema de la transició al capitalisme ha ocupat un espai semblant en el cas dels especialistes en història moderna. La influència de P. Vilar ha estat decisiva, i una gran part de la recerca sobre història agrària realitzada durant la dècada de 1980-90 sha inspirat en els seus plantejaments. Un dels punts que més ha cridat latenció ha estat el de definir la naturalesa del règim senyorial que sobrevisqué fins a linici del segle XIX. E. Serra i N. Sales han sostingut que a Catalunya el règim senyorial continuà tenint una gran vitalitat després de la sentència arbitral de Guadalupe, ja que aquest acord no leliminà sinó que simplement el reformà, de manera que aquest marc institucional mantingué el seu pes decisiu en lorganització social, política i econòmica del món rural català. Altres historiadors, en particular M. Duran, Ll. Ferrer Alòs i R. Congost, han plantejat que les relacions senyorials durant lEdat Moderna sanaren erosionant i deixaren de ser un element rellevant al món rural. El declivi imparable de les rendes senyorials des del segle XVI i la consolidació duns drets de propietat sobre la terra, encara que només fos del domini útil, per antics emfiteutes i altres grups socials, es convertiren en un factor més decisiu per a la captació de rendes que no pas el privilegi senyorial.
La transició al capitalisme
Si per als medievalistes la formació de la societat feudal i les guerres pageses dels segles XIV i XV han estat les qüestions centrals al voltant de les quals han girat les investigacions, el tema de la transició al capitalisme ha ocupat un espai semblant en el cas dels especialistes en història moderna. La influència de P. Vilar ha estat decisiva, i una gran part de la recerca sobre història agrària realitzada durant la dècada de 1980-90 sha inspirat en els seus plantejaments. Un dels punts que més ha cridat latenció ha estat el de definir la naturalesa del règim senyorial que sobrevisqué fins a linici del segle XIX. E. Serra i N. Sales han sostingut que a Catalunya el règim senyorial continuà tenint una gran vitalitat després de la sentència arbitral de Guadalupe, ja que aquest acord no leliminà sinó que simplement el reformà, de manera que aquest marc institucional mantingué el seu pes decisiu en lorganització social, política i econòmica del món rural català. Altres historiadors, en particular M. Duran, Ll. Ferrer Alòs i R. Congost, han plantejat que les relacions senyorials durant lEdat Moderna sanaren erosionant i deixaren de ser un element rellevant al món rural. El declivi imparable de les rendes senyorials des del segle XVI i la consolidació duns drets de propietat sobre la terra, encara que només fos del domini útil, per antics emfiteutes i altres grups socials, es convertiren en un factor més decisiu per a la captació de rendes que no pas el privilegi senyorial.
La voluminosa recerca realitzada durant aquests anys sha orientat, en algunes ocasions, a la reconstrucció de sèries de renda, de preus o de producció (Caminals, G. Feliu i E. Giralt), però lenfocament més freqüent ha estat el de les monografies locals, comarcals o regionals, tant a Catalunya (Ll. Ferrer Alòs, J. Dantí, E. Tello, E. Vicedo i G. Feliu), com al País Valencià (M. Ardit, M. Peset, J. Millán, P. Ruiz Torres, I. Morant i A. Alberola). Amb la utilització de la documentació fiscal (cadastres i amillarament), protocols notarials, registres dhipoteques, fons municipals i parroquials i, sovint, darxius patrimonials, aquests treballs han mostrat la complexitat de les societats rurals dels Països Catalans a lèpoca baixmedieval. A més, han aportat molta informació sobre les formes dús del sòl, dels conreus principals, de la seva producció i rendiments i de les tècniques emprades i dels processos despecialització i comercialització de la producció agrària. Les aportacions més notables es refereixen a la distribució de la propietat, la diversitat de formes possessòries, el pes i la importància de lemfiteusi (M. Peset i R. Congost), les formes de tinença, i les càrregues senyorials o del crèdit (M. Peset i E. Tello). Hi ha base suficient per a afirmar que, tant a Catalunya com al País Valencià, lindividualisme agrari sanà consolidant pertot arreu durant lEdat Moderna. La petita noblesa, patriciat urbà, les institucions eclesiàstiques, comerciants i també antics emfiteutes pagesos consolidaren drets sobre amplis espais. Per contra, lalta noblesa rebé una gran part dels seus ingressos del domini directe, del privilegi i les jurisdiccions, en particular el delme, els monopolis i altres banalitats. Lerosió dels censos emfitèutics enfortí les posicions dels detentors del domini útil i això permeté la consolidació duna capa de pagesos benestants, encara que amplis sectors de la pagesia es veieren exclosos de la propietat o només tingueren accés a petites parcel·les mitjançant la pràctica dels subestabliments o de les parceries i els arrendaments. A la desigualtat generada per les diferències daccés a la terra, se nafegiren les derivades del manteniment del règim senyorial. El privilegi i la jurisdicció continuaren essent un mecanisme de captació de rendes i marcant les relacions sociopolítiques, encara que shaguessin desenvolupat altres vies dacumulació.
Els estudis sobre Mallorca (Bisson, V. M. Rosselló Verger, J. Suau, I. Moll i G. Jover) han destacat la via específica de transició que es donà a lilla, amb un règim senyorial viu i sobretot amb la consolidació dun latifundi nobiliari, basat en la plena propietat dels seus patrimonis i fruit del procés de despossessió pagesa com a conseqüència de la crisi baixmedieval. La conflictivitat antisenyorial ha estat un tema que ha interessat als historiadors i sovint sha interpretat com la demostració de la vitalitat del règim senyorial (M. Ardit, A. Cots i E. Canales), que hauria provocat lescissió entre senyors i vassalls. Però, com ha mostrat recentment J. Olivares, la conflictivitat, més que lexpressió duna societat bipolar, fou la manifestació dunes estructures socials més complexes, produïdes per la diferenciació social i el desenvolupament de lindividualisme agrari, que comportà que la solidaritat veïnal fos canviant i variada en funció de la diversitat dinteressos en joc i les estratègies de grup. Finalment, caldria fer una menció també a línies de recerca innovadores com el paper de la parròquia en la dinàmica i el funcionament de la societat pagesa (J. M. Puigvert), i lestudi dels diaris i les memòries de la pagesia (A. Simon i X. Torras) com una font de coneixement de la cultura agrària.
Reforma agrària liberal i capitalisme agrari
Leix principal de la història agrària contemporània ha estat lanàlisi de les formes que prengué el desenvolupament del capitalisme al món rural. Els historiadors han centrat la recerca en diversos aspectes del procés. El canvi del marc institucional amb labolició de lAntic Règim i la implantació de lestat liberal ha estat un tema central, però també shan fet aportacions interessants sobre les noves formes dorganització social de la producció, els sistemes de tinença i de gestió de la propietat territorial, el canvi tècnic, la progressiva mercantilització de la producció agrària, les estructures de la propietat i les formes de distribució de la renda i la conflictivitat, sense oblidar els temes del creixement agrari i les relacions amb la industrialització.
A partir del plantejament de Josep Fontana sobre la reforma agrària liberal, tot un seguit dautors han centrat la recerca en lanàlisi dels efectes de les principals mesures preses durant el període destabliment de lestat liberal. Un fet comú a Catalunya i al País Valencià fou que labolició del règim senyorial no significà la reconversió dels senyorius en mans de la noblesa en grans latifundis, sinó que, en la mesura que aquesta classe social anà cedint el domini útil, foren els posseïdors daquests els qui es convertiren en propietaris, encara que durant moltes dècades es continuessin pagant censos desvalorats, fins a la redempció de les emfiteusis. Lalta noblesa, que conservava la jurisdicció i el domini directe sobre amplis espais, al marge de compensacions, no reeixí a transformarlos en grans latifundis i només conservà les terres que havia mantingut en plena propietat (P. Ruiz, J. Millán, Ferrer Alòs, R. Congost i G. Tribó).
La desamortització eclesiàstica ha estat estudiada per diversos autors, com Rovira, M. Solsona, M. Moli, E. Giralt, E. Badosa per a Catalunya, i Brines i M. Cruz Romeo per al País Valencià. Tots han constatat una incidència moderada i molt diferenciada territorialment. El tema dels comunals i lanomenada desamortització civil a Catalunya ha estat analitzat per Pere Sala, el qual ha mostrat que, llevat de les terres dalta muntanya, la privatització fou de poca entitat, en gran part pel procés dapropiació que es donà durant lEdat Moderna, mitjançant el bans, estudiats per a les terres gironines per M. Bosch.