Quant al desenvolupament de la història de la ciència als Països Catalans, es poden diferenciar diverses etapes.
Període de formació de la disciplina (fins el 1931)
Les primeres manifestacions de la història de la ciència als Països Catalans shan associat a la renovació científica de la Illustració i, en particular, a científics jesuïtes que, com el valencià Joan Andrés, estigué exiliat a Itàlia. Pel que fa al Principat, calgué esperar el moviment de la Renaixença, a la segona meitat del segle XIX. Entre els elements de la identitat catalana que foren tinguts en compte per a reivindicar-la, no hi podia faltar la ciència, que havia tingut un període desplendor a Catalunya durant lèpoca medieval. Al mateix temps, despuntà una incipient comunitat cientffica que buscava, igualment, els seus senyals didentitat.
Un dels fundadors del moviment excursionista, Josep Fiter i Inglès, publicà el 1875 el treball La Ciència astrològica en Catalunya, on oferí una descripció de les activitats dels astrònoms catalans des del segle X. Poc després, el professor de química de la Facultat de Ciències de Barcelona, J. R. de Luanco, publicà un repertori de textos espanyols sobre alquímia, on destaquen autors catalans com Arnau de Vilanova i Ramon Llull. La introducció de les taules de Pere el Cerimoniós fou editada el 1885 per F. Maspons i Labrós, com una mostra més de la grandesa de la Corona dAragó durant lèpoca medieval. Lluís Comenge, metge i arxiver, portà a terme estudis pioners sobre història de la medicina catalana, que abraçaren des de la Corona dAragó fins al segle XIX. També cal tenir en compte la història de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona (RACAB), de lhistoriador i filòleg J. Balari i Jovany, apareguda el 1895, on oferí per primer cop una síntesi de la trajectòria de lentitat. Una de les obres més ambicioses daquest primer període, Historia de les ciencies naturals a Catalunya del sigle IX al sigle XVIII (1908), fou deguda a Norbert Font i Sagué (1874-1910), naturalista i clergue, que pretenia culminar la incorporació de la ciència en el moviment de la Renaixença.
El catedràtic de la Facultat de Farmàcia de Barcelona, A. Murúa Alberdi, provà de promoure els treballs històrics dins la RACAB com a activitat complementària a la recerca científica. Hi fundà el 1918 una comissió, els membres de la qual havien de desenvolupar cada un la història de la seva disciplina. Per la seva banda, en una comunicació a lAcadèmia del mateix any 1918, Murúa explicà la funció dun museu científic i tècnic amb perspectiva històrica, a partir del seu coneixement del Deutsches Museum, de Munic. Pel que fa a la marina catalana, Josep Ricart i Giralt dugué a terme els treballs pioners fins el 1920.
Fundació de la historiografia moderna (1931-62)
La data inicial del 1931 fou la de la publicació del primer treball rellevant de Josep M. Millàs i Vallicrosa, el primer historiador de la ciència català amb projecció internacional. La data final (1962) fa referència als orígens del segon grup dinvestigadors als Països Catalans, aquest cop a la Universitat de València, amb la tasca de José M. López Piñero.
Sacordà que ledició del 1922 del premi Patxot tractés sobre la història de la física i les matemàtiques a la Catalunya medieval. Fou atorgat finalment el 1929 a J. M. Millàs i Vallicrosa, pel seu Assaig dhistòria de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), llibre que ha estat reconegut com la primera obra moderna en història de la ciència feta a Catalunya.
Cap al 1930, un jove mestre i estudiant de química, Antoni Quintana i Marí (1907-1998), de Tarragona, salvà i estudià els papers, la biblioteca i alguns instruments pertanyents a Antoni de Martí i Franquès (1750-1832). Organitzà el centenari de la seva mort i preparà una edició de les principals memòries de Martí, que aparegué el 1935, juntament amb un estudi magistral del context de la seva obra i del seu temps. El contacte internacional de Quintana fou amb Aldo Mieli, secretari perpetu de lAcadémie Internationale dHistoire des Sciences.
Millàs i Quintana formaren part a partir del 1932 del grup espanyol de lAcadémie, que fou dissolt pel secretari general el 1934 en enfrontar-se els seus dirigents amb lAcadémie. Tanmateix, renovant la seva confiança en el grup català, el mateix 1934 es constituí oficialment la secció catalana dun nou grup espanyol de lAcadémie, que lesclat de la Guerra Civil Espanyola impedí de reconstituir. De la secció catalana formaren part el metge Jaume Peyrí, el musicòleg Higini Anglès, els filòsofs Joaquim i Tomàs Carreras Artau i els geògrafs Pau Vila i Gonçal de Reparaz.
La guerra civil de 1936-39 comportà que Quintana deixés de banda la història de la ciència per un llarg període, en el qual esdevingué un dels fundadors de la química cerealística a Espanya. Millàs, per la seva banda, reincorporat a la seva càtedra de semítiques, es trobà en condicions de continuar la seva tasca investigadora, amb la col·laboració, a partir de mitjan any 1940, de dos deixebles molt destacats, Joan Vernet i David Romano, amb els quals constituí un vertader grup de recerca, el primer en làmbit català. Una de les expressions daquest grup fou la celebració el 1959 del IX Congrés Internacional dHistòria de les Ciències a Barcelona i Madrid. Per a la seva organització, Millàs promogué, alguns anys abans, lAsociación para la Historia de la Ciencia Española, entre els membres de la qual volgué comptar amb Quintana, com a símbol de continuïtat amb la secció catalana dabans de la guerra.
El grup de recerca de Millàs a la Universitat de Barcelona sincorporà plenament a la comunitat internacional dhistoriadors de la ciència, sobretot pel que fa a la història de lastronomia medieval, amb ledició i lestudi de molts textos científics andalusins i jueus hispànics, que posà de manifest el caràcter davantguarda de la producció científica medieval a Al-Andalus i el seu paper en la transmissió i actualització del llegat científic clàssic cap a Europa. Cal destacar larribada a Barcelona el 1960 de Thomas F. Glick. El seu mestre a Harvard, I. Bernard Cohen, li recomanà Barcelona per a portar a terme un treball sobre història de la ciència àrab medieval, dins la qual acabà centrant-se en les tècniques dirrigació. El contacte de Glick amb el grup de Barcelona fou decisiu per a la seva formació com a hispanista.
Durant els anys de la postguerra cal destacar, a Barcelona, lobra dAntoni Cardoner, el qual féu recerques sobre història de la medicina a la Corona dAragó.
Dels inicis de lactivitat de José M. López Piñero fins a la fundació de la Societat Catalana dHistòria de la Ciència i de la Tècnica (1962-91)
En aquest període es donà una primera fase dexpansió de la història de la ciència en diferents universitats i centres de recerca dels Països Catalans, i sobtingué un reconeixement més ampli, tot i que lestatus acadèmic de la disciplina era encara força precari.
A lEstat espanyol, la història de la ciència tenia una presència molt escassa a les universitats. A la Universitat de Barcelona, el pla dintroduir assignatures dhistòria de la ciència, expressat al segon congrés universitari català del 1918, no sarribà mai a posar en pràctica. Fins i tot, el grup de Millàs no ha constat mai com dhistòria de la ciència des dun punt de vista administratiu, sinó com un grup de cultura i literatura àrab.
Després de la guerra, per influència de P. Laín Entralgo, la història de la medicina fou consolidada com a assignatura obligatòria de la llicenciatura de Medicina. Això féu que aquesta especialitat sigui encara la més representada a lEstat espanyol.
Després de la guerra, per influència de P. Laín Entralgo, la història de la medicina fou consolidada com a assignatura obligatòria de la llicenciatura de Medicina. Això féu que aquesta especialitat sigui encara la més representada a lEstat espanyol.
Pel que fa a làmbit de la cultura catalana, José María López Piñero, catedràtic dhistòria de la medicina a la Universitat de València, impulsà un projecte de recerca sobre la ciència i la tècnica a lEstat espanyol als segles XVI i XVII. Aquest projecte es materialitzà en un grup pluridisciplinari i en un institut de recerca, actualment dependent de la Universitat de València i del CSIC. Entre els membres inicials daquest grup, destaquen lhistoriador de la química E. Portela Marco i lhistoriador de la física V. Navarro Brotons, els quals, juntament amb López Piñero i Glick foren els redactors del Diccionario histórico de la ciencia moderna en España (1983), que conté més de 800 biografies de científics espanyols, molts dells de làmbit català, des dels Reis Catòlics fins al segle XX.
Una de les aportacions més originals del grup de València fou el seu enfocament metodològic, partint del concepte dhistòria total i basat a combinar els estudis quantitatius (sociomètrics i bibliomètrics), amb els estudis institucionals i del contingut dels sabers científics i tècnics. Les tasques docents que aquest grup assumí a la Universitat de València i lexistència dun entorn cultural sensible a la ciència al País Valencià poden explicar les síntesis sorgides daquest grup de recerca, entre les quals destaquen la Història de la ciència al País Valencià (1995), redactada per López Piñero i Navarro Brotons. El grup de València ha promogut una sèrie molt àmplia de publicacions els darrers vint-icinc anys, entre les quals sobresurt laparició el 1999 de la revista Cronos.
Alguns historiadors de la ciència del País Valencià (Navarro Brotons, Portela, J. L. Peset) participaren molt activament el 1976 en la creació de la Sociedad Española de Historia de la Ciencia, entitat que pretenia fer convergir els esforços de tots els historiadors de la ciència a lEstat espanyol, tal com es posà de manifest en el seu respecte estatutari a la diversitat cultural i lingüística de lEstat.
La història de la ciència ha interessat un bon nombre de professors i ciutadans que, tot i no trobar un suport institucional definitiu, han portat a terme aportacions rellevants. El grup impulsat pel catedràtic de geografia humana de la Universitat de Barcelona Horacio Capel ha desenvolupat, des del final de la dècada del 1970, treballs en un conjunt força ampli de matèries, amb la referència principal de la ciutat i el territori: destaquen els estudis dhistòria de lenginyeria als segles XVIII-XX (enginyeria militar, cartografia, enginyeria forestal); dhistòria de les ciències de la Terra, des del segle XVIII fins als nostres dies, i la història de les xarxes tècniques com ara el telègraf, el telèfon o el gas. El mitjà dexpressió del grup a Internet és Geo Crítica.
Arran de la llei de reforma universitària del 1983, es creà una àrea de coneixement dhistòria de la ciència que, a més dels professors dhistòria de la medicina, incorporà historiadors de la ciència. Això facilità la consolidació professional daquest col·lectiu, principalment a València. El 1987, el professor valencià Ll. Garcia i Ballester (1936-2000), antic membre del grup de López Piñero, creà a Barcelona un Departament dHistòria de la Ciència dins del CSIC. El seu nucli principal de recerca ha estat la medicina i la sanitat medieval i renaixentista. Un dels projectes impulsats per Garcia i Ballester des del 1975, amb el suport inicial de la Universitat de Barcelona, ha estat ledició crítica de lobra completa dArnau de Vilanova.
En aquest període, el grup fundat per Millàs fou dirigit per Joan Vernet i el seu deixeble, Julio Samsó i Moya, la tasca dels quals ha estat, a més de consolidar un grup de recerca international en història de lastronomia àrab, elaborar les primeres síntesis amb base rigorosa de laportació científica dAl-Andalus. El grup de Barcelona ha aconseguit un pes específic molt important entre els especialistes del seu camp, com ho demostren les seves publicacions i, en particular, ledició duna nova revista internacional dhistòria de la ciència àrab, Suhyal.
El 1983, el professor M. García Doncel impulsà a la Universitat Autònoma de Barcelona la creació dun centre dhistòria de les ciències, que el 1986 assumí un programa de doctorat en història de les ciències que ha tingut una acollida molt important en el món educatiu; al mateix temps, ha facilitat la recerca en història de les ciències físiques als segles XIX i XX. També dins la història de la física, destaca lobra del professor de la Universitat de Barcelona, L. Navarro Veguillas, que ha analitzat les aportacions dEinstein a la física estadística i a la quàntica. Pel que fa a la història de la tècnica, el professor G. Lusa Monforte organitzà, el 1976, el 125è aniversari de la creació de lEscola dEnginyeria Industrial de Barcelona. Aquesta iniciativa sha materialitzat en un centre de recerca i, des del 1996, en una revista, Quaderns dHistòria de lEnginyeria.
El 1985, J. M. Camarasa i A. Roca Rosell crearen un grup dhistòria de la ciència dins de lIEC. Aquest grup formà part del nucli impulsor de la Societat Catalana dHistòria de la Ciència i de la Tècnica, creada el 1991, en la fundació de la qual participaren gairebé la totalitat dels grups de recerca i molts investigadors individuals dels Països Catalans. Daquest període destaca la publicació del recull de biografies Ciència i Tècnica als Països Catalans. Una aproximació biogràfica als darrers 150 anys (1995), dirigit per Camarasa i Roca Rossell. Finalment, sha de mencionar que, des del 1997, existeix una xarxa temàtica dhistòria de la ciència i de la tècnica que coordina els grups de recerca presents a la Societat.
Lectures
GLICK, T. F.: «Mi colaboración con López Piñero», Anthropos, 20, 1982, pp. 26-27.
LÓPEZ PIÑERO, J. M.: «Notas para una biografía intelectual», Anthropos, 20, 1982, pp. 16-19.
LÓPEZ PIÑERO, J. M.: «Los modelos de investigación historicomédica y las nuevas técnicas», dins A. A. Lafuente i J. J. Saldaña (coords.): Historia de las ciencias, Madrid, CSIC, 1987, pp. 125-150.
«Las etapas iniciales de la historiografía de la ciencia», Arbor, 558-560, 1992, pp. 21-67.
NAVARRO BROTONS, V.: «Notes al voltant del desenvolupament de la història de la ciència a lEstat espanyol al darrer quart de segle (1969-1984)», dins Cinquanta anys de ciència i tècnica a Catalunya. Entorn de lactivitat científica dE. Terradas (1883-1950), Barcelona, IEC, 1987, pp. 205-212.
ROCA ROSELL, A.: «Una perspectiva de la historiografia de la ciència i de la tècnica a Catalunya», dins II Trobades dHistòria de la Ciència i de la Tècnica, Barcelona, Societat Catalana dHistòria de la Ciència i de la Tècnica, 1993, pp. 13-26.
«El repte de la síntesi. Antecedents i situació actual de la historiografia catalana de la ciència i de la tècnica», El Contemporani, 1, 1993, pp. 35-39.