Després de la victòria franquista, molts bregaren per reedificar sobre les ruïnes. Entre aquests, el retornat Joan Bada, responsable de la revista eclesiàstica oberta a temes històrics Apostolado Sacerdotal (1944). LIEC i els Estudis Universitaris Catalans reemprengueren les seves activitats; a comarques, sanà desplegant de mica en mica una xarxa dentitats destudis històrics; el Germinans dels escolans de Montserrat es trasmudà en el Germinabit; el Foment de Pietat es convertí en la Fundació Cultura Religiosa, i la Biblioteca Balmes, en una Fundació Balmesiana. Aquesta darrera planificà cursos i conferències i, partint dun pensament de Josep Vives i Gatell, ponderà la possibilitat duna col·lecció de textos que havien de nodrir uns Monumenta Hispaniae Sacra, conduïts posteriorment per Vives des de lInstitut Enrique Flórez del CSIC.
La dècada del 1950 fou rica en iniciatives. En foren exponents lInstitut Catòlic dEstudis Socials, les editorials Estela i Nova Terra, la segona etapa de Serra dOr, les Qüestions de vida cristiana, els Studia Monastica i la col·lecció montserratina «Scripta et documenta». Conduïts per J. Massot i Muntaner des del 1971, els Scripta sorganitzaren en sis unitats bàsiques, més una secció miscel·lània. Així doncs, Miquel Batllori i Víctor Manuel Arbeloa exhumaren larxiu Vidal i Barraquer; també els volums dun modest religiós de lAula Dei i el benedictí Ildefons Maria Gómez sobre els escriptors cartoixans espanyols des del 1163 fins al segle XX (1970); líndex del monestir de Sant Feliu de Guíxols (1992); una prospectiva de lEsglésia mallorquina de la Restauració (1992); una descripció del projecte dels franciscans a Mèxic que Lluís Duch elaborà fent servir la crònica siscentista de Jerónimo de Mendieta (1992); el dibuix del Seminari de Barcelona del 1593 al 1917, dEnric Subirà i Blasi (1993), o lestudi Església i poder a la Catalunya del segle XVII. La Seu de Tarragona (1993), dA. Jordà i Fernández.
Lincrement i la diversificació de les investigacions sobre la història de lEsglésia continuaren durant la dècada del 1960 la tendència ascendent iniciada amb la recuperació de la postguerra. Igualment, els assumptes historicoeclesiàstics catalans afloraren amb més freqüència en simposis que depassaven els límits regionals o locals. En les trobades de la Sociedad de Estudios Monásticos, constituïda el 1962, per exemple (vg. Col·loquis dhistòria del monaquisme català), deixaren sentir les seves veus els montserratins Garcia Maria Colombàs, Anscari Mundó, Lluís Recasens, Marc Taxonera o Cebrià Baraut, estudiós del Montserrat del segle XVI i director de la revista Urgellia; els pobletins Guiu Gibert, Lluís Ferrando, Agustí Altisent i Eufemià Fort i Cogul; larxiver dOsca Duran i Gudiol; Vives i Miret; a les Illes Balears, Bartomeu Guasp, el cartoixà Geli i la comtessa Odette dAllerit, de la Maioricensis Schola Lullistica, i el professor de la Universitat de Barcelona, J. F. Cabestany i Fort, una de les presències més innovadores, amb un estudi sobre lestat de leconomia dels monestirs catalans segons els fogatges del segle XIV. Tot i la primacia quantitativa de la historiografia factual i de les asèptiques transcripcions documentals, el biaix econòmic, habitual a Europa, afectà la història de lEsglésia. En un perímetre europeu més ample, lisolament i la curtedat comparativa de recursos de la ciència hispànica relegà el vessant econòmic a una posició secundària. Això no obstant, lequiparació amb les historiografies més punteres no trigà gaire a produir-se. Hi col·laboraren reconeguts especialistes dhistòria de lEsglésia com J. M. Cuenca Toribio i J. Longares, docents de la Universitat de Barcelona. Un seguit dàmbits temàtics i metodològics foren iniciats per la paciència de M. Batllori, Casimir Martí, Evangelista Vilanova i J. M. Pons i Guri. F. Tort i Mitjans mostrà la Il·lustració a través de Francesc dArmanyà i Josep Climent; R. Corts i Blay, Joan Bada, J. Llido, A. Rodríguez i J. Barrio feren el mateix amb Fèlix Amat de Palou, Pablo de Sichar, Josep Climent, Joaquín de Santiyán i Fèlix Torres i Amat, respectivament.
Joves fornades dinvestigadors inauguraren senderis i empraren noves tècniques destudi. Joaquim M. Puigvert caracteritzà les obreries; E. Tello es decantà per les rendes dels preveres; A. Yetano, per lensenyament religiós durant la Restauració; J. Figuerola, per la societat osonenca i el bisbe Strauch durant la crisi de lAntic Règim; J. Crexell, per la manifestació de capellans del 1966, i M. Jiménez i Sureda, pels efectes de laccessió dels Borbó a lEsglésia catalana. També cal afegir-hi les recerques en les quals lEsglésia no és el centre de la investigació, però hi té un destacat protagonisme secundari. Cal remarcar també la capacitat de convocatòria aconseguida pel I Congrés dHistòria de lEsglésia Catalana, celebrat a Solsona al setembre del 1993, coincidint amb el quart centenari de lerecció de la seva diòcesi.
La corografia i la història local tenen un deute amb eclesiàstics il·lustrats. Les terres gironines foren recreades per Jaume Marquès i Casanovas. També hi ha els repertoris de Josep Sanchis i Sivera: Nomenclátor geográfico-histórico de los pueblos de la diócesis de Valencia (1923); les col leccions «Francesc Eiximenis» i «Sant Feliu» sobre les esglésies i els santuaris del bisbat de Girona estructurades per J. M. Marquès i Planagumà. A més, la Unió de Religiosos de Catalunya publicà el Catalònia religiosa. Atles històric: dels orígens als nostres dies (1991), una enciclopèdia dels instituts religiosos des de lAlta Edat Mitjana.
La perspectiva divergent de M. Menéndez y Pelayo creà una obra cabdal dels estudis eclesiàstics: Historia de los heterodoxos españoles. Entre els dissidents que figuren a lobra destaquen els albigesos, Arnau de Vilanova, els begards i Anselm Turmeda. Inconformistes que inspiraren els Visionarios, beguinos y fraticelos catalanes (siglos XIII-XV), que Josep Maria Pou publicà entre el 1919 i el 1926 en lArchivo Íbero-Americano, que ell mateix fundà.
Daltra banda, el 1910, J. Miret i Sans historià les cases dels ordes del Temple i de lHospital a Catalunya. El seu rastre fou seguit per un bon nombre de polígrafs. A. Rubio i M. Rodríguez retrataren «Els beguins de València en el segle XIV. La seua casahospital i els seus llibres» a Quaderns de Filologia. Miscel·lània Sanchis Guarner (1984); F. Pons, els Místicos, beatas y alumbrados. Ribera y la espiritualidad valenciana del s. XVII (1991); J. Perarnau, director i redactor de lArxiu de Textos Catalans Antics, sintetitzà el joaquimisme català; les idees daquells que tingueren la doble condició de bellatores i doratores ocuparen les plomes de Sans i Travé (Barberà), L. Pagarolas (Tortosa), J. M. Gasset (Barbens), R. Serra (Puig-reig), M. Pujol (Castelló dEmpúries) i C. Biarnés (Ascó). El 1991 Sans i Travé dirigí una proposta consagrada als ordes militars dels Països Catalans. Les escissions tardanes foren estudiades per J. González en Un segle de protestantisme a Catalunya (1970).
La fi del segle XX ha estat plena diniciatives. Duna banda, la Revista Catalana de Teologia ha acollit transcripcions i estudis codicològics de R. Ordeig, i la Fundació Noguera està publicant ledició del corpus escrit de lEsglésia catalana medieval, a través de les sèries Textos i documents i Diplomataris. De laltra, la Facultat de Teologia de Catalunya i la Fundació Enciclopèdia Catalana han editat el primer volum de la col·lecció «Clàssics del cristianisme» (1988), que inclou el martiri de sant Fructuós (comentat per Miquel Estradé); els Tractats i sermons de Tomàs Müntzer (introduïts per Ll. Duch); La llibertat del cristià i altres escrits de Martí Luter (glossats per J. Busquets), i la Institució de la religió cristiana de Joan Calví (situada per C. Capó).
Shan celebrat diversos congressos internacionals dhistòria eclesiàstica comparada, o aplecs estatals, com el I Congrés dHistòria de lEsglésia a Espanya i el Món Hispànic de loctubre del 1999, que foren una perllongació de les setmanes dhistòria de lEsglésia, celebrades a El Escorial entre el 1976 i el 1982, per J. M. Cuenca Toribio. El centre associat a la Universitat Nacional a Distància de Cervera fou lartífex duna trobada publicada el 1990: Església i societat a la Catalunya del segle XVIII. El 1997, la Universitat de Girona dedicà unes jornades destudi a lEpiscopat i la Il·lustració a la Catalunya del set-cents, que seditaren amb el títol de Bisbes, Il·lustració i jansenisme a la Catalunya del segle XVIII (2000).
LEsglésia catalana ha reivindicat la formació dun institut dhistòria eclesiàstica de Catalunya i duna subcomissió que, a través de la de lEstat espanyol, creada el 1955, es fusioni a la Internacional dHistòria Eclesiàstica Comparada, del Comitè de Ciències Històriques de la UNESCO. Darrerament, sestà materialitzant una de les reivindicacions del Congrés dHistòria de lEsglésia Catalana: una iniciativa dhistòria cultural en tres volums que repari una mancança historiogràfica: el Diccionari dhistòria eclesiàstica de Catalunya, primer pas vers la història general de lEsglésia catalana.
A banda de les aproximacions a temes concrets de la història de lEsglésia catalana, hi ha obres genèriques com la Iglésia de Christo des dAdam fins a nosaltres, publicada per J. Pontí el 1932, i la Historia de la Iglesia en España gestada per la Biblioteca dAutors Cristians i editada lany 1975. P. Xamena i F. Riera resumiren la Història de lesglésia a Mallorca (1986), i, el mateix any, V. Cárcel Ortí escriví la Historia de la Iglesia en Valencia, reduïda a la Breve historia de la Iglesia en Valencia (1990). A Catalunya, però, només A. Pladevall ha condensat, en una Història de lesglésia a Catalunya (1989), unes al locucions lliurades en el full diocesà de Tarragona, Solsona i Vic.
Lectures
ANDRÉS-GALLEGO, J. (coord.): Historia de la historiografía española, Madrid, Encuentro, 1999.
BENÍTEZ, J. M.: Jesuïtes i Catalunya: fets i figures, Barcelona, PAM, 1996.
CUENCA, J. M.: «La historiografía eclesiàstica española contemporánea. Balance provisional a finales del siglo (1976-1999)», Hispania Sacra, 51, 1999, pp. 355-383.
FERNÁNDEZ, R.: «La clerecía catalana en el Setecientos», Església i societat a la Catalunya del s. XVIII, Cervera, UNED, 1990, pp. 23-118.
GARCÍA DE LA BORBOLLA, Á.: «La hagiografía medieval, una particular hagiografía. Un balance del caso hispano», Hispania Sacra, 51, 1999, pp. 687-702.
GODOY, J. (estudi preliminar dO. Rey Castelao): Historia crítica de los falsos cronicones, Granada, Universitat de Granada, 1999 (ed. original: Rivadeneyra, Madrid, 1867).
LONGARES, J. i J. L. ESCUDERO: Bibliografía fundamental de Historia de la Iglesia en la España contemporánea (s. XVIIIXIX), Còrdova, Escudero, 1979.
MANENT, A., J. MASSOT i A. J. SOBERANAS (eds.): Contribució a la història de lesglésia catalana. Homenatge a mossèn Joan Bonet i Baltà, Barcelona, PAM, 1983.
MUNAR, G.: «Els ordes religiosos a Mallorca», Revista Lluch, I, 1935, pp. 62-74.
PUYOL, M.: La ciencia histórica en Baleares en el siglo XIX, Palma, 1992 [tesi doctoral inèdita].
VILANOVA, E.: Història de la teologia cristiana, Barcelona, Herder, 1984-89, 3 vols.
Història de la ciència
Antoni Roca Rosell
La història de la ciència és una disciplina que ha sorgit en un camp dinteressos compartit per la ciència, la tècnica i les humanitats. Conegué un gran desenvolupament en el món anglosaxó des dels anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, els seus orígens són europeus i sassocien a les reflexions bibliogràfiques i de discussió de lestat dels coneixements que ja feren alguns científics renaixentistes o il·lustrats, com Joseph Priestley, amb una història de lelectricitat, o Jean E. Montucla, amb una història de les matemàtiques (que llavors incloïen també la mecànica, lastronomia i la navegació). Després, la historiografia romàntica incorporà la ciència a la història de les identitats nacionals. Al mateix temps, els estudis erudits de lantiguitat clàssica inclogueren els textos filosòfics i científics. El positivisme dAuguste Comte considerà la història del coneixement com un reflex de la formació del mateix coneixement i, per tant, la història adquirí un gran significat epistemològic. Lobra dAlexandre Koyré pot considerar-se una de les concrecions més notables daquesta concepció. George Sarton, matemàtic de formació i un dels fundadors de lescola moderna dhistòria de la ciència, defensà la història com un nou humanisme, amb el qual se sentiren identificats alguns catalans, com Josep M. Millàs i Vallicrosa. Sarton, belga emigrat als Estats Units arran de la Primera Guerra Mundial, promogué en aquest país la història de la ciència com a activitat universitària.
A la dècada del 1930, es desenvolupà un enfocament darrel marxista que buscava les bases socials i econòmiques del desenvolupament científic. Dins daquest corrent, una obra molt influent al món i, en particular, als Països Catalans fou la de John D. Bernal, Science in History (1957). Una posició externalista com la dels marxistes contrastà durant uns quants anys amb la internalista, que centrava lanàlisi històrica de la ciència circumscrita a ella mateixa. Lobra de Thomas S. Khun, The Structure of Scientific Revolutions (1962), se situà en la cruïlla de diverses tendències i obrí nous camps destudi, on foren compatibles els estudis socials i els estudis interns del desenvolupament de les teories. John Derek de Solla Price impulsà els estudis bibliomètrics sobre la producció científica. La seva proposta obrí una nova via destudis històrics amb base quantitativa. Finalment, els estudis socials de la ciència que tenen com a referència, duna banda, lobra de lalemany Henry E. Sigerist, refugiat als Estats Units el 1933, el qual desenvolupà els estudis socials de la medicina, i, de laltra, lobra del sociòleg americà Robert K. Merton des de la dècada del 1930, però que shan reorientat recentment amb perspectives molt influïdes pel constructivisme social han tingut, en les darreres dècades, una gran influència en els treballs tant dhistòria de la ciència com de la tecnologia.
Quant al desenvolupament de la història de la ciència als Països Catalans, es poden diferenciar diverses etapes.
Període de formació de la disciplina (fins el 1931)
Les primeres manifestacions de la història de la ciència als Països Catalans shan associat a la renovació científica de la Illustració i, en particular, a científics jesuïtes que, com el valencià Joan Andrés, estigué exiliat a Itàlia. Pel que fa al Principat, calgué esperar el moviment de la Renaixença, a la segona meitat del segle XIX. Entre els elements de la identitat catalana que foren tinguts en compte per a reivindicar-la, no hi podia faltar la ciència, que havia tingut un període desplendor a Catalunya durant lèpoca medieval. Al mateix temps, despuntà una incipient comunitat cientffica que buscava, igualment, els seus senyals didentitat.