Així, el primer que crida latenció és laparent desaparició de lentremès de la «Divisa del Rei». Tanmateix sí que existeix almenys una al·lusió a ell en el nostre llibre quan sencarregaren per a la seua construcció diverses peces metàlliques al ferrer Jaume Alòs. Què va passar doncs? El projecte inicial de dedicar un daquests cadafals rodants a la «Divisa» del nou monarca ens endinsa en lunivers cavalleresc i romàntic de les corts baixmedievals, i es relaciona amb una de les peces que va lluir en la festa de la coronació de Ferran a Saragossa: l«Entremès de la Gerra de Santa Maria». Aquest ingeni constava duna gerra giratòria amb lliris blancs, símbol de la puresa de la Mare de Déu, i un griu, animal imaginari dels bestiaris, meitat àliga (el cap i les ales) i meitat lleó (el cos), que ajuntava així les dues reialeses, la del cel i la de la terra, i encarnava també la ferocitat contra els infidels. Ferran dAntequera havia instituït aquests dos elements com la seua divisa personal el 1403 a Medina del Campo, remuntant-se a un vell orde cavalleresc fundat per Garcia Sánchez III de Navarra en 1044, i per tant eren uns emblemes coneguts per tots abans de lentronització daquest poderós personatge, i que cercaven sacralitzar-lo a través de referències religioses i al·legòriques.23
Si aquesta era la divisa del monarca,24 tals motius deurien per tant estar presents a lentremés valencià. I efectivament als nostres comptes hi ha diverses referències a un griu, o millor dit a dos, un de grans dimensions per al que foren necessaris fins a cinc oripells pells daurades i que devia anar recobert de plomes, portar una bandera i estar ubicat sobre un setial de color blau. I un altre menut, de cera, obra personal del pintor Vicent Çaera, que li devia ser presentat dins duna copa al «rey del entramès», es a dir, a lactor que personificava al monarca en aquesta representació teatral ambulant. També es parla de les gerres o «terraçes», fetes de cera i per a les que es compraren papers argentats i verds que imitaven les flors.
Semblen elements suficients per a pensar que els emblemes del rei van estar efectivament presents a lentrada, i potser un dels citats pagaments al ferrer Alòs ens dona una pista sobre com ho feren. Concretament ens diu que uns perns de ferre que li compraren eren «per a laltre entramés o cadafal de la «Divisa del Senyor Rey». Hi havia doncs dos carros amb aquest tema? Creiem que no, i que més bé es tractava duna mateixa escena que circulava sobre dos bastiments distints, però dalguna manera relacionats. I si en comptes de lentremès «de la Divisa del Senyor Rey», trobem un «del Verger», del que es diu que «fa lexercici» amb un altre dit «de la Torre», és molt probable que aquests últims compongueren junts lenigmàtica representació dels emblemes reials. En tot cas, si estem encertats i aquests dos desconeguts cadafals eren, junts, el de «la Divisa», hem de pensar que largument que shi desenvoluparia deuria ser més complex que la simple presència de la Gerra i el Griu. Probablement el «Verger» constituïa una mena de representació dun «Hortus Conclusus» presidit per una Mare de Déu coberta amb un mantell blau i envoltada per àngels músics. Un lloc en tot cas ben adient per tal dexplicitar la simbologia mariana de la Gerra, des del qual un dels àngels era enviat a la veïna Torre per tal de lliurar un «collar de les Terraçes», es a dir, el de lorde de la Gerra, al monarca, que també rebria, com hem vist, un griu en miniatura. La Torre degué ser una estructura complexa, amb una muralla i quatre torretes anexes, que refulgiria per lefecte dels milers de pans dargent que la recobrien, entre els que destacaria la seua porta groguenca. També sens parla dun raig que segurament la travessava o sortia della, probablement un símbol del poder diví, i de què anava ornada amb roses daurades i ocells. En algun lloc daquesta arquitectura surreal deuria anar el «doble» del rei assegut en un tron daurat, prest a rebre les ensenyes de la seua divisa.
Dos entremesos més giraven al voltant del número faust per excel·lència, el set, símbol de la perfecció, que Massip relacionà amb el Setenario dAlfons el Savi de Castella i amb les set virtuts que ornaven al pare daquest, Ferran el Sant, avantpassat i homònim del dAntequera.25 Un era el de les «VII Cadires», les quals sabem que anaven enganxades a una roda, i és possible que foren ocupades per personificacions de les Virtuts, donat que en algun cas aquests personatges apareixen citats i es compren materials per als filacteris amb missatges moralitzants que portaven, i per a diversos elements que les identificaven, com uns pitxers argentats, una carabassa «per a fer fochs» o una cota negra de fustany.26
Formant part de la mateixa composició, i no com altra diferent, aniria «Lo Entramés dels Set Planetes», perquè efectivament no va tindre altres bastaixos distints que tiraren dell, i perquè en una ocasió es cita una «roda de les set cadires del entramés de les set planetes», la qual cosa fa pensar que cadires i planetes compartien un mateix bastiment.27 Tanmateix, també hi trobem referències a una altra roda on anaven les «Set Cadires dels Fills del Senyor Rey», els famosos «infants dAragó» que tant anaven a participar en la vida política de Castella des de llavors, els quals serien representats a lentrada per set fadrins vestits tots iguals, amb mànegues verdes i calces vermelles. És més lògic, en tot cas, per la temàtica, que aquesta composició formara part dun altre entremès, bé el de «La Divisa» que hem comentat abans, en relació amb el seu pare Ferran, o bé el de «Les Set Edats», del que sabem que era el més gran i pesat.
Aquest últim tenia com a motiu principal una nova roda on figuraven les set edats de lhome, des del naixement a la mort, simbolitzant el seu gir el tarannà efímer de la naturalesa humana, tema literari molt recurrent en aquesta època.28 A la roda hi hauria set cadires amb set personatges caracteritzats amb els trets típics de cada període de la vida, cada ú vestit amb una cota de diferent color i portant cabelleres postisses i, els últims, barbes. Tots duien filacteris o «títols» en les seues mans amb missatges referents al moment de la vida que representaven i dalt de tot, en la «Cadira Major», presidia lescena un «Déu lo Pare» envoltat de raigs, com a principi i destí del continuum vital.
Per últim restava el famós «entremès de Mestre Vicent» que tractava de reflectir, com sha dit, la visió iniciàtica de la seua predicació itinerant.29 Les dades disperses que proporcionen els comptes situen lescena en un claustre ornat per cortines i cobert per una teulada del que sobresortia una «alcubla» sobre pilars, es a dir, un element cobert per una volta o cúpula dinspiració islàmica.30 Potser aquest seria el lloc ideal per a situar novament a Déu Pare, que apareixia proveït de tres llances amb les quals estava disposat a acabar amb el món. El cel i la mar que es citen amb freqüència en aquest entremès formarien segurament part del paisatge daquell planeta que estava a punt de sucumbir.31
Malauradament no shan conservat els «guions» dels misteris o petites obres teatrals que es desenvoluparien sobre aquests escenaris rodants però, com podem comprovar, la complexitat de la tramoia i els elaborats missatges que shi trobaven remarca la importància que aquestes peces tingueren en un cerimonial amb una enorme càrrega política. Carros decorats com aquests serien més tard utilitzats per a la processó del Corpus, la festa gran de la València medieval, i seria la seua recarregada ornamentació la que acabaria donant-li el nom que fins ara ostenten, el de «Roques». Perquè, front a altres explicacions, algunes bastant peregrines, lanàlisi daquests comptes sembla deixar clar lorigen daquest curiós nom. De fet, aquesta paraula no saplica com a tal als entremesos en aquest llibre, sinó que es parla de «les roques dels entremesos», en relació inicialment als paisatges ficticis que es feien sobre els carros amb draps cosits i pintats. Fins i tot sarriba a derivar un verb daquesta escenografia, quan en una ocasió es compren llenços «per enrocar les roques dels entrameses».32 És cert, no obstant, que la paraula «roca» apareix amb certa freqüència, i sembla que, per metonímia, començava a aplicar-se ja a tota estructura de fusta o cartró-pedra que anava sobre els carretons. El següent pas seria simplement denominar «roca» al conjunt sencer que es desplaça, la qual cosa arribaria poc després, segons sembla cap a la dècada de 1430, i ja en el context propi del Corpus, quan, a més, es va decidir conservar-les dun any per a un altre en la coneguda com a «Casa de les Roques», prop de la porta dels Serrans.33
Malauradament no shan conservat els «guions» dels misteris o petites obres teatrals que es desenvoluparien sobre aquests escenaris rodants però, com podem comprovar, la complexitat de la tramoia i els elaborats missatges que shi trobaven remarca la importància que aquestes peces tingueren en un cerimonial amb una enorme càrrega política. Carros decorats com aquests serien més tard utilitzats per a la processó del Corpus, la festa gran de la València medieval, i seria la seua recarregada ornamentació la que acabaria donant-li el nom que fins ara ostenten, el de «Roques». Perquè, front a altres explicacions, algunes bastant peregrines, lanàlisi daquests comptes sembla deixar clar lorigen daquest curiós nom. De fet, aquesta paraula no saplica com a tal als entremesos en aquest llibre, sinó que es parla de «les roques dels entremesos», en relació inicialment als paisatges ficticis que es feien sobre els carros amb draps cosits i pintats. Fins i tot sarriba a derivar un verb daquesta escenografia, quan en una ocasió es compren llenços «per enrocar les roques dels entrameses».32 És cert, no obstant, que la paraula «roca» apareix amb certa freqüència, i sembla que, per metonímia, començava a aplicar-se ja a tota estructura de fusta o cartró-pedra que anava sobre els carretons. El següent pas seria simplement denominar «roca» al conjunt sencer que es desplaça, la qual cosa arribaria poc després, segons sembla cap a la dècada de 1430, i ja en el context propi del Corpus, quan, a més, es va decidir conservar-les dun any per a un altre en la coneguda com a «Casa de les Roques», prop de la porta dels Serrans.33
La construcció daquests carros al·legòrics va suposar, en tot cas, un enorme esforç per a la ciutat, no sols econòmic, sinó també organitzatiu i de gestió, per tal de mobilitzar de la forma més eficient possible lentramat artesanal de València. En aquest sentit els comptes de Jaume de Celma constitueixen una autèntica radiografia de lunivers dels oficis presents a una gran urbs medieval, i de lampli i estructurat mercat de matèries primeres, béns i serveis que aquesta constituïa, capaç de donar una resposta satisfactòria a una demanda peremptòria i exigent com era larribada del rei i la seua cort.
Encara que aquesta demanda es va caracteritzar pel seu ritme extraordinàriament espasmòdic, en funció de les notícies més o menys contrastades que arribaven sobre la vinguda del monarca. Així les obres siniciaren el 31 de desembre de 1412 i continuaren de forma ininterrompuda fins al 27 de maig de 1413, però en aquell moment saturaren els treballs davant levidència que el rei, enfrontat a la revolta de Jaume dUrgell a Balaguer i als problemes amb el Cisma, havia ajornat sine die la seua visita a València. No es tornarien a reprendre fins el 12 de febrer de 1414 i amb equips dartesans sensiblement menys nombrosos que abans, els quals el primer que degueren fer va ser llevar la pols dels entremesos, refer les parts que shavien trencat pel pas del temps, i tornar-los a envernissar. Fins el 23 doctubre no aplegaren notícies de moviments del rei per a acostar-se a València, ja que en aquest dia es diu que partia de Montblanc en direcció al sud, la qual cosa va accelerar els treballs, procedint els jurats a reconéixer les balconades o «envans» dels carrers per on havia de passar la desfilada, per tal de determinar quines devien ser enderrocades o retallades. Però no serà fins a mitjan desembre quan els treballs sacceleren davant la imminent arribada del sobirà. Es contractaren aleshores més artesans i molts hagueren de continuar treballant durant la nit a la llum de candeles de seu i dormint en llits de palla darròs improvisats a la mateixa drassana. Així es féu fins la nit anterior a lentrada de Ferran, i encara després, per tal de reparar algunes peces que havien restat malmeses després del primer dia de festa i que devien servir per a les entrades successives de la reina i el primogènit.
En tots aquests períodes intermitents de feina dos oficis van ser, amb diferència, els més importants per a la construcció daquestes grans mostres dart efímer: els fusters i els pintors. Els primers, encarregats de lestructura dels entremesos, van ser, naturalment, els primers en posar-se mans a lobra, al principi duna forma molt modesta, amb Joan Oliver, el fuster al qual es va fer el primer encàrrec dels entremesos, treballant amb el seu fill i un soci, Genís Clot.34 Però poc a poc la nòmina de fusters anà creixent, primer fins a sis, i més tard fins a onze, alhora que el seu treball es diversificava. Algunes tasques que necessitaven duna perícia especial per a esculpir la fusta foren encomanades a «entretalladors de fusta» o «entalladors» el que ara anomenem tallistes que cobraven més que els simples mestres fusters. Per a finals de gener de 1413 aquests formaven ja un grup diferenciat, més qualificat, al que sunia de forma episòdica algun mudèjar, perquè sembla que els musulmans locals eren els més reputats fabricants de fustes tornejades.35 Així un tal Muça va ser lencarregat de «tornejar certs pilarets de fusta per a la roda de «Les Edats» i Alí Omar, «moro tornejador», féu els perns de les politges que movien diversos mecanismes de la tramoia.
La reputació de què gaudien alguns entalladors forans va fer fins i tot que el racional de València insistira a fer venir a la ciutat a dos mestres de Xàtiva, els germans Jaume i Nicolau Esteve, que es farien càrrec de lentremès de «la roda de les Edats».36 De fet, les diferències en el salari cobrat entre uns membres i altres daquest ofici van ser importants, entre els grans mestres entalladors com aquests, o com Jaume Espina o Nicolau Alamany, que cobraven jornals de cinc sous; els simples mestres fusters, que rebien quatre sous i mig; els oficials, que guanyaven tres; o els mossos i fadrins que acompanyaven els mestres i sacontentaven amb un sou i mig diari.37 I això sense comptar amb la mà dobra esclava, nombrosa en aquest ofici, i que es «llogava» als seus amos sobretot per a serrar grans troncs de pi i xop que baixaven pel riu Túria i sacumulaven davant el monestir de Predicadors.38
Però si hi ha un ofici jerarquitzat entre els presents en els comptes aquest és, sens dubte, el dels pintors. El seu concurs començà una mica més tard, el 30 de gener, i acabaren conformant dos equips. El primer treballava a linterior de la drassana i tenia al front a Vicent Çaera, un mestre amb experiència en aquestes obres ja havia participat en la confecció dels entremesos de Martí lHumà i ho faria novament en 1423 en lentrada dAlfons el Magnànim. Devia tractar-se dun pintor decoratiu que a més feia banderes i estendards, perquè en diverses ocasions apareix com a «perpunter», i va fer també els envelats per als torneigs en honor del monarca, mentre la seua dona, Úrsola, féu els cordons de seda per als cavalls dels reis i les flocadures dels penons de les trompetes. En Çaera va ser contractat a estall per una quantitat fixa de 30 florins 330 sous, el 28 de febrer de 1413, i des daleshores encapçalà el llistat dels pintors. Encara que degué ser molt més que això, ja que es parla dels «entramesos den Çaera», i va ser el protagonista duna bona part de les compres de materials, no sols pictòrics, sinó també de fusta, draps, cordes, i fins a les pells dels moltons que serviren per a vestir als «hòmens salvatges» que eixien en la desfilada.39 Se suposa també que el seu germà, Joan, va treballar en algun moment amb ell, quan en una ocasió Jaume Mateu y Francesc Vidal hagueren de peritar el treball que havien fet en els entremeses i els «paraments de júnyer» els «Çaeres».40