El seu grup el formaven alguns reputats pintors decoratius de la ciutat, com la saga dels Porto. El pare, Domingo del Porto, havia estat representant de lofici dels freners a la fi del segle XIV, i cobrava cinc sous diaris, a més de ser ajudat per un mosso, Joan Gascó, al que donaven 2 sous i mig. Per la seua part els fills Vicent i Jaume, que després treballaran amb freqüència per als oficials reials pintant escuts, en aquest moment van percebre 4 sous i mig el major i 3 sous i mig el segon.41 La resta de lequip, més duna vintena de persones, la majoria amb una participació intermitent, responen a noms que ens resulten fins ara bastant desconeguts, i dels que les dades amb què comptem ens parlen de pintors «de cofres» o descuts, com Pere Guillem, Pere Aravot, Guillem Arnau o Pere Morlans. Tanmateix està ben clar que no tots eren iguals ni la seua cotització era idèntica, quan en un dia qualsevol podem trobar fins a vuit jornals distints, el que indica les enormes diferències que hi havia al si dun col·lectiu, els dels pintors decoratius, aparentment homogeni.42
Laltre equip de pintors es va afegir més tard a lobra, davant la manca de temps, amb Joan Moreno al capdavant. Van ser contractats des de l11 de febrer de 1413, i per falta despai van ser ubicats fora de la drassana, «en lo porche davant lort», per la qual cosa ben aviat serien coneguts com «los de lort». Moreno es va fer càrrec de lentremès de «la Roda de les Edats», anomenat també «lentramés den Moreno», en unes condicions semblants a les de Çaera per a la resta, es a dir, controlant la compra de materials i la confecció sencera de les «roques». Tanmateix, al contrari que Çaera, aquest pintor sí que va treballar a jornal, sent el seu el més alt dels que shavien donat fins aleshores: de 6 sous. Sorprenentment, però, no tenim notícies dobres amb «component figuratiu» executades per Moreno més enllà de la seua participació en la decoració de lenteixinat de la Casa de la Ciutat al que pertanyen quatre rostres de reis que es conserven al Museu Nacional dArt de Catalunya i que és més probable que pintaren el seus socis en aquesta ocasió, Gonçal Peris Sarrià i Jaume Mateu.43
El dit Jaume Mateu, en canvi, apareix ara formant part del grup de Moreno i cobrant un sou menys diari, encara que és veritat que va rebre encàrrecs concrets a estall bastant ben pagats, com daurar dor fi la cadira del rei per 275 sous o el citat peritatge de lobra de Çaera. Hem de tenir en compte, en tot cas, que Mateu, nebot i deixeble de Pere Nicolau, es trobava en aquests moments a linici de la seua carrera independent el seu oncle havia mort en 1407,44 i que pel que sembla en aquest moment Joan Moreno era ja un reputat contractista dobres, potser més valorat per la seua capacitat organitzativa que pel seu art, i que era capaç de proporcionar pigments, bolermini, fusta o eines, però tampoc no tenia problemes de pintar a sa casa la figura de «La Mort» que tancava el seu entremès, o els bordons del pal·lis reials.45
En el seu equip figurava el seu germà menor Miquelet, un aprenent, Galceran qui apareix sovint com a «lo fadrí den Moreno», però també un nombre de pintors més reputats, que podien en un moment donat enfrontar-se a pintures figuratives, com el mateix Mateu, Gabriel Martí o també per exemple Joan Esteve, pintor sense obra reconeguda però de qui sabem que, malgrat que la seua activitat es va centrar en la decoració descuts, draps mortuoris, cadires de cor o la mateixa tenda dAlfons el Magnànim, també va contractar almenys tres retaules, i ací el tenim cobrant cinc sous diaris.46 Un altre cas interessant és el de Domingo Adzuara, conegut sobretot com a miniaturista, però que ací trobem des de desembre entre els pintors, al mateix nivell que Mateu o Esteve, encara que en algun cas fent tasques més pròpies de la seua professió inicial, com tenyir papers.47 A més figurava a lequip un rellotger, Jaume Gil, segurament per a construir els mecanismes interns de la roda, i hi van ser assignats també fusters i entalladors.
Encara estava per arribar, però, a la «factoria municipal», la gran figura artística del moment, que va fer una aparició tan rutilant com breu. Es tracta de Gonçal Peris Sarrià. Ja en lentrada de Martí lHumà havia participat aquest pintor amb un salari equivalent al de tot un Marçal de Sax, de vuit sous, i sols inferior al de litalià Starnina, que en rebé nou.48 Sarrià havia estat de fet lúnic que treballà fins a lentrada mateixa dels reis, però ara, dotze anys més tard, desapareguts els grans mestres estrangers i mort Pere Nicolau, la seua primacia en lambient artístic valencià havia de ser ja absoluta. Primer va aparèixer uns pocs dies en el grup de Moreno, però entre el 31 de març i el 9 dabril de 1414, va encapçalar un grup delit que rep en els comptes lapel·latiu de «los de pinzell», segurament per les tasques especialment delicades que els van ser assignades, i que al cap i a la fi era tot un reconeixement de la seua major perícia per als detalls pictòrics. Sarrià continuà cobrant vuit sous diaris, més que ningú, de cap ofici, en tots els comptes, i anà acompanyat dun «fadrí» que guanyava altres dos. Evidentment aquesta posició de privilegi en dates tan primerenques implica que devia ser ja aleshores un mestre al cim de la seua carrera, on continuaria durant més de trenta anys.
Al seu costat aquest selecte grup es completava amb Bartomeu Avellà, Miquel Gil i Vicent Valls, mestres que rebien cinc sous diaris cada ú, Bartomeu Ça-Coma i Bartomeu Pomar, oficials que en cobraven quatre, més els aprenents de Sarrià i dAvellà. Un equip novament jerarquitzat i amb salaris alts que deu estar lligat de forma directa a la figura del mestre, perquè quan ell desapareix ho fan també els seus ajudants. Estem probablement davant duna de les famoses «quadrilles» de pintors més o menys estables, que hem de suposar que actuarien de forma conjunta en més ocasions. No es tracta, però, del que entenem com a «taller», perquè els altres tres mestres tenien també els seus propis obradors oberts amb aprenents treballant hi.49 Més es tractaria dun grup de relacions que actuava més enllà de lespai físic del taller, potser amb una certa continuïtat i coherència, i que podria permetre a Sarrià descarregar les parts més repetitives dels retaules que contractava en els altres mestres. Perquè, pel que sabem daquests últims, no eren en absolut superiors a altres que no sinclouen en el grup, sinó que novament es tractava bàsicament de pintors decoratius.50 Podria ser, en tot cas, una suggestiva hipòtesi de treball el considerar aquesta xarxa professional com a una de les claus de limportant domini del mercat artístic valencià que va exercir Gonçal Sarrià en aquest primer terç del Quatre-cents, el qual, al seu torn, podria explicar la breu presència de lequip en les obres municipals: tenien massa feina amb els encàrrecs privats que portaven entre mans.51
A més dels pintors, però, hi apareixen altres artistes, en el sentit modern de la paraula, entre la mà dobra dels entremesos, com els argenters, presents no sols en la confecció de les vaixelles que es regalaren a la família reial, obrades per Bernat Daries, Lluís Bernés o Bernuç i Joan Talamanca, sinó també com a entalladors, fent probablement algunes parts dels decorats que anaven recobertes de metalls preciosos.52 Tasques semblants devien estar reservades per al morellà Bernat Santalínia que, amb el seu germà fuster Bartomeu, havien participat molt activament abans en els entremesos de lentrada de Martí lHumà. Ara de nou van ser cridats, desplaçant-se els dos a València, largenter fins i tot des de Barcelona, on estava treballant en aquells moments, però finalment no van ser contractats, desconeixem les raons, i el municipi hagué de pagar-los una indemnització de 275 sous.
També hi jugaren un paper important els «entretalladors de flors», encarregats de les delicades parts de paper. Al principi destacaren sobretot dos preveres, Joan Marres i Miquel Soriano, però més tard es van afegir alguns dels més importants miniaturistes laics de la ciutat, com el ja citat Domingo Adzuara, que tant figura en aquest grup com en el de pintors, segons els dies; Pere Crespí, membre de la més famosa nissaga dil·luminadors de la València medieval era germà de Domingo i oncle de Lleonard Crespí i també algun pintor especialista en petits detalls, com Nicolau Querol.53
Aquest mosaic doficis, al que encara caldria afegir algun ferrer o sastre per a actuacions més concretes, o fins i tot cuiners quan calia fer més intensiva la jornada dels obrers, era controlat i minuciosament reflectit en els comptes gràcies als capatassos de lobra, els «sobrestants», i especialment a un dells que va exercir alhora com a escrivà: Andreu Ferri. Els seus esborranys diaris, on sapuntaven puntosament els artesans que treballaven cada dia i si algú arribava tard, «a hora de tèrcia», «al cor de Déu» o «quan acabà el sermó de mestre Vicent Ferrer», serien la base per a la compilació del llibre que ací presentem. Autèntic professional de lescriptura, també li van ser encarregades les còpies de les cobles que devien cantar els que anaven en els entremesos, als quals ell mateix va repartir el vi i les viandes que els van ser donades els dies de la festa.
Els apunts de Ferri safegirien sobre la taula de Jaume de Celma a tot un munt dàpoques i rebuts del seguit de proveïdors que unes obres tan llargues i complexes van necessitar. La segona part del llibre està dedicada precisament a aquestes compres, enormement variades, que fan reflexionar sobre lextensa gamma de materials de què feia ús una societat preindustrial que, òbviament, desconeixia el plàstic i les fibres sintètiques. Des dels pergamins per a fer «ayguacuyta» cola de pegar a les cues de cavall per a fer barbes i cabelleres; de les cordes de cànem al safrà per als colors groguencs, passant pels milers dous que es van despendre per a la tempera dels pintors, i que proporcionaven les dones «ovateres» del Mercat i la plaça de Santa Creu, tots els regnes de la natura semblen haver-se posat al servei daquells afaenats artesans per tal dimpressionar al monarca.
Moltes vegades van ser els mateixos artistes que laboraven a la drassana els que proporcionaven petites quantitats de fusta, guix o motles per triturar pigments, però va ser lample i complex mercat local el que va subministrar la major part dels materials. Botiguers, com Francesc Barceló, i especiers-boticaris com Vicent Amalric, van proporcionar amb regularitat les substàncies colorants necessàries per als pintors adzur dAlemanya, carmí, vermelló, verd daram, safrà, etc., i les gomes, vernissos, etc., per als acabats, moltes de les quals arribaven a la ciutat a través del port i constituïen autèntics productes de luxe.54 Per la seua part els ferrers abastien les «roques» de peces de les més variades formes per a les estructures i els mecanismes: cèrcols, alfardons, «rodanxes» i milers de claus de tots els tamanys eren comprats quasi a diari. La fusta era proporcionada tant pels fusters que la descarregaven en la Rambla del riu com per carreters que la portaven de més lluny, i en una ocasió els jurats hagueren denviar un dels seus «verguers» per a tallar oms en diversos llocs de lhorta, els habitants dels quals soposaven a aquesta deforestació. També va ser important la despesa en teles per a formar els decorats, comprades a botiguers i brunaters, i després cosides per sastres amb agulles saqueres i fil de palomar.
Menció apart mereixen els batifulles, que batent monedes obtenien els famosos «pans dor» i «dargent», fulles extremadament primes daquests metalls preciosos que servien per daurar o argentar algunes parts dels entremesos. A penes quatre daquests artesans de loripell es van bastar per a respondre a una demanda de més de quinze mil làmines del metall groc i vora mil cinc-centes del blanc, competint entre ells per donar preus més baixos, o especialitzant-se en algun segment daquest peculiar mercat en tant alguns, com Vicent Boni o Joan Sanç, venien sobretot pa dor de la millor qualitat el «fi», mentre altres, com Antoni Sánchez, solien oferir més material barat «or partit» o pans dargent. El mateix llenguatge que es fa servir en les compres, diferenciant dos tamanys de les làmines del «gran i del xic caire» ens revela a més a més una certa estandardització de la producció, amb preus ajustats a cada cas.
Però fins el sectors més humils del mercat local van ser necessaris per a portar a terme aquests ingenis teatrals. Per exemple són freqüents les visites a la plaça del Mercat per comprar peces de ceràmica comú plats, olles, etc. amb les quals donar de menjar als obrers, i en més duna ocasió es va recórrer al mercat de segona mà, a les subhastes de béns de difunts que es feien a la Plaça de la Seu, on eixien a la venda llençols vells que eren aprofitats per a formar els núvols dels entremesos o per a cobrir i preservar els carros quan restaven guardats a la drassana.
I finalment, després de tots els esforços acumulats i els diners invertits durant anys, van ser precisament aquests «encants» de la Seu el destí final de les nostres «roques», on els corredors obtingueren per elles a penes 2.067 sous i 4 diners. Un epíleg molt propi per a les que foren les majors mostres dart efímer de la València medieval. Només una de les cadires dels entremesos fou donada a lesglésia parroquial de Sant Andreu;55 mentre que algunes de les reformes urbanes que sabordaren per al pas dels carros degueren ampliar i millorar laspecte dalgunes vies. Tanmateix, la petjada més inesborrable que aquestes obres van deixar en la ciutat restà marcada en la retina dels que va veure aqueixa festa, com Melcior Miralles, lautor del Dietari del Capellà dAlfons el Magnànim, que deixà memòria de com «entrà lo rei Ferrando e senyora reina, fills e filles, en la noble ciutat de València, on li fon feta molt insigne e inestimable honor de molts entrameses, e molt vells e sobtils...». Festejos i alegries duraren segons ell vuit dies, i es veren ressaltats per la presència llavors a la ciutat de Benet XIII, el famós Papa Luna, i tot allò el féu exclamar: «Oh València!... bé pots dir, per cert, que est alt en lo sobiran grau de la pròspera honor de la roda mundana, segons has fet en tos entrameses, en la festa de la entrada del senyor rei».56
A aquell record suneix ara ledició daquests minuciosos comptes que ens obrin una petita finestra a aquella València medieval bullent de vida. La publicació daquest document forma part dels projectes dinvestigació: «Documentación real de la Edad Media conservada en archivos valencianos. Edición crítica y estudio», HAR2012-36656, i «Una capital medieval y su área de influencia. El impacto económico y político de la ciudad de Valencia sobre el conjunto del reino en la baja Edad Media», HAR2011-28718, del Ministeri dEconomia i Competitivitat i del Ministeri dEducació i Ciència, respectivament. Aquesta publicació, però, no hagués estat possible sense la important tasca desenvolupada pel Servei de Publicacions de la Universitat de València, al qual agraïm sincerament el seu suport, i especialment als responsables daquesta col·lecció, Antoni Furió i Enric Guinot, que tant estan impulsant el retrobament de la nostra Història.
MARÍA MILAGROS CÁRCEL ORTÍ
JUAN VICENTE GARCÍA MARSILLA