¶ 20 F. MASSIP, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit., p. 381.
¶ 21 Recordem: els de «La Divisa del Senyor Rey», «Les Set Cadires» i «Les Set Edats».
¶ 22 MASSIP comptava a «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit., p. 381-383, l«Entremès de la Divisa del senyor Rei»; el de les «7 Cadires»; el del «7 Planetes», el de les «7 Edats», el de la «Visió de sent Domingo e sent Francesch ab les 3 llances de la Fi del Món» i el de la «Visió de Mestre Vicent».
¶ 23 Ibidem, pp. 379-380; i J. TORRES FONTES, «Don Fernando de Antequera y la romántica caballeresca», a Miscelánea Medieval Murciana, 5 (1980), pp. 83-120; i A. MACKAY, «Fernando de Antequera y la Virgen Santa María», dins Homenaje al profesor Juan Torres Fontes, 1987, vol. II, pp. 949-957. Felipe Pereda relaciona aquests emblemes amb la devoció a Santa María de la Antigua de Sevilla, i el griu seria el símbol dels musulmans, que ja va aparèixer a Sevilla, al fer-hi laleshores regent de Castella la seua entrada triomfal després de la presa dAntequera; i més tard va reaparéixer, el 1413, amb la presa de Balaguer (dins F. PEREDA, Las imágenes de la discordia. Política y poética de la imagen sagrada en la España del 400, Madrid, Marcial Pons, 2007, pp. 175-176). En canvi Francesc Massip veu en aquests dos emblemes una doble projecció: el sentiment religiós (la Gerra) i el cavalleresc (el Griu), encara que a la coronació del dAntequera a Saragossa es va fer un entremés on el Griu i els musulmans atacaven un castell presidit per la Gerra i on, finalment, la Gerra es va obrir i della va eixir un nen vestit de rei (personificació del mateix Ferran) que va fer besar el terra als atacants (F. MASSIP, Història del teatre català. Dels orígens a 1800, Tarragona, Arola Editors, 2007, p. 201).
¶ 24 Dos grius apareixen en el segell secret que el nou monarca, acabat de proclamar, va manar fer a Bartomeu Coscollà, argenter, mestre tallador de la seca de València des de 1397» (F. de SEGARRA Y SISCAR, Sigil·lografia catalana, Barcelona, 1916, vol. I, p. 190, làm. IV).
¶ 25 F. MASSIP, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit., p. 382.
¶ 26 F. MASSIP donava per segur que serien aquestes les figures representades, per comparació amb una entrada posterior de Carles V a Mallorca, el 1541 («Imagen y espectáculo del poder real..», op. cit., p. 382). Al llibre de comptes apareix ladquisició duns «pergamins per a fer títols a les Virtuts» (f. 243r); la de «dos pichers dargent engrutat que portà una de les set virtuts» (f. 243r), que segurament deuria ser la Temperança, representada sovint vessant aigua dun recipient a un altre. En un altra ocasió es compra «una carabaça ... per a fer fochs per a una de les virtuts» (f. 243v), tal vegada la Fe, simbolitzada per una flama; i en una altra es compra una cota verda de fustani que es va tenyir negra per a «una de les virtuts» (f. 243v). Una de les millors visualitzacions daquestes virtuts que ens ha donat lart medieval la trobem en la taula de «Santo Domingo de Silos» de Bartolomé Bermejo que va pintar per a Daroca i avui sexposa al Museo del Prado. En ella figuren a la part superior les virtuts teologals (Fe, Esperança i Caritat), i als costats les cardinals (Fortalesa, Temprança, Prudència i Justícia). Sobre aquesta obra i els seus significats vegeu I. MATEO GÓMEZ, «Reflexiones sobre aspectos iconográficos en el Santo Domingo de Silos de Bermejo», Boletín del Museo del Prado, vol. 6, n.º 16, 1985, pp. 5-13.
¶ 27 Set planetes eren els que els astrònoms baix-medievals coneixien.
¶ 28 Segons la divisió dHipòcrates, que de nou reprèn Alfons el Savi al seu Setenario: «Ninnez, Moçedat, Mancebía, Omne con sseso, Fflaqueza, Veidat, Ffallesçimiento» (F. Massip, «Imagen y espectáculo del poder real...», op. cit., p. 382).
¶ 29 Desconeixem el seu contingut concret, però cal descartar una representació literal de la visió avinyonenca. Més aviat seria una barreja de notícies vinculades totes al missatge escatològic. Apareix per exemple un Déu Pare que no correspondria a cap de les dues visions; les tres llances que hi són pertanyen a la visió que veeren sent Domingo i sent Francesch, i no pròpiament a la de sant Vicent Ferrer; i a més els comptes introdueixen referències que parlen dun espai físic segurament «més valencià», com la cel·la, laclubla o el claustre. Agraïm aquestes precisions a O. Calvé.
¶ 30 Lorigen daquesta paraula, avui no utilitzada, sembla estar en la qubba de larquitectura islàmica, un edifici centralitzat cobert per una cúpula, molt present a lart andalusí i mudèjar.
¶ 31 Lescena deuria tenir molt punts de contacte amb la que apareix al «Saltiri i Llibre dHores dAlfons el Magnànim», avui a la British Library, al f. 67v, on Déu Pare, armat amb tres llances de puntes vermelles, amenaça precissament una ciutat situada en mig duna illa i en la que es veuen en primer terme unes drassanes prou semblants a les del Grau de València lautor de la miniatura va ser el valencià Lleonard Crespí, mentre dos grans figures de sant Francesc i sant Domènec acompanyen agenollats les pregàries de la Mare de Déu i de sant Joan Baptista. Sobre aquest manuscrit vegeu F. ESPAÑOL BERTRAN, «El salterio y libro de horas de Alfonso el Magnánimo y el cardenal Joan de Casanova», Locus Amoenus, 6, 2002-2003, pp. 91-114.
¶ 32 El qualificatiu de «roques» apareix per primera vegada en aquesta entrada, mentre que no es cita, per exemple, a la de Martí lHumà, raó per la qual Manuel Carboneres atribueix a aquesta data lorigen més segur del fet (M. CARBONERES, Relación y esplicación histórica de la solemne Procesión del Corpus que actualmente celebra la ciudad de Valencia, Valencia, Imprenta de J. Domenech, 1873, pp. 44-45). En realitat no eren carros diferents als anteriors, i lúnic que podem situar ací és lorigen de la paraula.
¶ 33 Vegeu J. F. BALLESTER-OLMOS (coord.), La fiesta del Corpus Christi en la ciudad de Valencia, València, Ajuntament de València, 2005. A lany següent de lentrada de Ferran dAntequera ja tenim notícies de la utilització dels entremesos per al Corpus, en el testimoni dun pintor anomenat Andreu Riera que reclama als dominics del convent de Predicadors que no li havien pagat per la seua participació en la confecció dun dells per a la dita processó, però és en 1433 quan tenim una menció concreta a les «roques del Corpus», en concret de dos, la del Paradís Terrenal i la Seràfica, per a les que es fan unes escales (M. CARBONERES, op. cit., p. 45).
¶ 34 En carta de 7 de juny de 1412, els jurats suplicaren a Ferran I que confirmara la concessió feta pel seu antecessor, el qual, per privilegi especial, havia atorgat al fuster Genís Clot «lo magesteri e obreria de fusta del reyal de la ciutat de València» (AMV, Lletres missives, g3-11, ff. 51r-v).
¶ 35 Encara avui als suqs del Marroc és possible veure aquests tornejadors treballant amb mans i peus asseguts a terra.
¶ 35 Encara avui als suqs del Marroc és possible veure aquests tornejadors treballant amb mans i peus asseguts a terra.
¶ 36 Van ser cridats el 17 de març de 1413. Es probable que hi hagués algun parentesc entre aquest germans i el que serà el fuster «de casa» dAlfons el Magnànim, Pasqual Esteve, en la dècada de 1420 (vegeu J. V. GARCÍA MARSILLA, «El poder visible. Demanda y funciones del arte en la corte de Alfonso el Magnánimo», Ars Longa 7-8, 1996-1997, pp. 33-47).
¶ 37 Alguns daquests entalladors eren els carregats de construir els retaules de fusta, com Jaume Espina, que va contractar un retaule amb Vidal de Blanes el 29 de gener de 1414 (M. MIQUEL JUAN, Talleres y mercado de pintura en Valencia (1370-1430), València, Universitat de València, tesi doctoral, tom 2, p. 857, document no recollit en la versió resumida de la tesi que es va publicar amb el títol de Retablos, prestigio y dinero. Talleres y mercado de pintura en la Valencia del gótico internacional, València, PUV, 2008).
¶ 38 Dos captius treballant amb una gran serra de dos mànecs solien ser llogats per lamo a canvi de 5 sous per dia, com feren entre altres els fusters Miquel Pérez, Antoni de Bellprat o Nicolau Sellés especialment al principi de lobra.
¶ 39 Daquest pintor, J. SANCHIS SIVERA va donar la dada de que es va casar amb Úrsula, filla de Martí Seró, el 15 de desembre de 1395, i que el 21 de març de 1415 va peritar amb Joan Moreno un treball fet per Jaume Mateu (Pintores medievales en Valencia, Barcelona, lAvenç, 1914, p. 13). L. CERVERÓ GOMIS, en «Pintores valentinos, su cronología y documentación», Anales del Centro de Cultura Valenciana, 48, 1963, pp. 63-156, situa a Çaera cobrant el mateix any 1413 per refer unes ales dàngel i altres peces per a la processó del Corpus (p. 85).
¶ 40 Joan és conegut també per treballs decoratius posteriors, com un escut, un penó i un estendard que féu per al cavaller xativí Pere del Castellar en 1430, que els volia per a la sepultura del seu fill (L. CERVERÓ GOMIS, «Pintores valentinos...», op. cit., p. 85).
¶ 41 Referències al primer apareixen recollides a X. COMPANY, J. ALIAGA, L. TOLOSA i M. FRAMIS, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna I (1238-1400), València, Universitat de València, 2005, pp. 346-503; els fills els trobem per exemple a J. SANCHIS Sivera, Pintores medievales en Valencia, op. cit., pp. 48-49 i 53-55.
¶ 42 De 5 sous, 4 i mig, 4, 3 i mig, 3, 2 i mig, 2 i 1 i mig, per exemple l11 de març de 1413.
¶ 43 També va participar Bartomeu Avellà, un altre pintor bàsicament «cofrer». Sobre aquesta obra vegeu el clàssic de L. Tramoyeres Blasco, «Los artesonados de la antigua casa municipal de Valencia», Archivo de Arte Valenciano, III, 1917, pp. 31-71; i més recentment A. SERRA DESFILIS, «El fasto del palacio inacabado. La Casa de la Ciudad de Valencia en los siglos XIV y XV», dins Historia de la Ciudad III. Arquitectura y transformación urbana de la ciudad de Valencia, València, Col·legi dArquitectes de València, 2004, pp. 74-99.
¶ 44 Només es coneix un contracte de retaule signat per ell en solitari anterior a aquestes dates, i és un retaule de la Mare de Déu per a la capella de Sibíl·lia de Pròxita al Convent de la Trinitat el 26 de setembre de 1411 per 2.200 sous (M. MIQUEL JUAN, Talleres y mercado de pintura en Valencia (1370-1430), op. cit., tom II, p. 468).
¶ 45 Els jurats degueren quedar contents amb ell, perquè quan Maria de Castella entrà a València per tal de casar-se amb laleshores infant Alfons, en 1415, lencarregaren a Moreno en exclusiva reparar alguns entremeses de lentrada de Ferran dAntequera i fer altres de nous (L. CERVERÓ GOMIS, «Pintores valentinos, su cronología y documentación», op. cit., pp. 131-132). Moreno degué especialitzar-se de fet en aquestes obres, i especialment en la pintura sobre tela, donat que també el trobem en diverses ocasions contractant aquest tipus dobres, com el davant altar que va fer per a la capella de lHospital den Clapers en 1417 (M. MIQUEL JUAN, Retablos, prestigio y dinero..., op. cit., doc. 16, p. 287).
¶ 46 Un de Santa Maria i Sant Bartomeu per a una capella del Agustins de València abans de 1415; un altre dels Set Goigs de la Mare de Déu per a Badenes, a Aragó, per les mateixes dates; i un tercer en 1423 a mitges amb Joan Palasí per a Domingo Calatayud de «quan Jesús estech tres dies en lo temple disputant ab los juheus» (J. SANCHIS SIVERA, Pintores medievales en Valencia, op. cit., p. 50 i L. CERVERÓ GOMIS, «Pintores valentinos, su cronología y documentación», op. cit., pp. 95-97).
¶ 47 Els miniaturistes han estat estudiats recentment en la tesi doctoral de N. RAMÓN MARQUÉS, La iluminación de manuscritos en la Valencia gótica. Desde los inicios a la muerte de Alfonso el Magnánimo (1290-1458), València, Generalitat Valenciana-Biblioteca Valenciana, 2007.
¶ 48 J. ALIAGA, L. TOLOSA i X. COMPANY, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna II, op. cit., p. 23.
¶ 49 DAvellà tenim prou notícies, que ens parlen dun pintor cofrer que puntualment feia algun treball més ambiciós, i a més a més es conserva el seu inventari post-mortem, datat el 1429, que ens informa de que tenia una casa en la Baixada de Sant Francesc, amb el seu obrador ple de cofres en procés delaboració (J. SANCHIS SIVERA, Pintores medievales en Valencia, op. cit., pp. 16-21). Miquel Gil va comprar el 1398 una casa a la plaça dels Caixers, lloc de màxima concentració dels pintors a lèpoca medieval per no res menys que 6.000 sous (X. COMPANY, J. ALIAGA, L. TOLOSA i M. RAMIS, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna I, op. cit., pp. 470-471); i en 1402 tenia també un aprenent (J. ALIAGA, L.TOLOSA i X. COMPANY, Documents de la pintura valenciana medieval i moderna II, op. cit., p. 127); mentre que en 1404 va acceptar un altre (L. CERVERÓ GOMIS, «Pintores valentinos, su cronología y documentación», op. cit., p. 103). De Vicent Valls en canvi no hem trobat informació.
¶ 50 Tampoc no tenim massa notícies daquesta relació més enllà daquesta ocasió. Només que Avellà va participar amb Gonçal Peris Sarrià en la Casa de la Ciutat (vegeu nota 30)
¶ 51 Només en el temps de la confecció daquest entremesos shan conservat cinc contractes de retaules signades per Gonçal Sarrià, per valor de 8.300 sous (M. MIQUEL JUAN, Retablos, prestigio y dinero... cit., Apèndix, pp. 265-277).
¶ 52 Així apareixen uns pocs dies Lluís Adrover i Bernat Lleopart, amb salaris molt alts, de 6 sous diaris per al primer i 5 i mig per al segon.
¶ 53 Sobre els miniaturistes vegeu lobra citada de N. RAMÓN MARQUÉS, La iluminación de manuscritos en la Valencia gótica...cit. Concretament sobre els Crespí vegeu de la mateixa autora, El origen de la familia Crespí. Iluminadores valencianos, Segorbe, Mutua Segorbina, 2002. Querol és citat per J. SANCHIS SIVERA, Pintores medievales en Valencia, op. cit., p. 70, del que diu que era «muy conocido y popular entre la gente plebeya de Valencia por las raras ingeniosidades de sus dibujos y cuadros a los que solía poner versos». Malauradament no diu en què es basa aquesta afirmació.