© Dels textos: els autors, 2021
© Daquesta edició: Universitat de València i Generalitat Valenciana, 2021
Il·lustració de la coberta: Mural del Saló de Corts. Generalitat Valenciana,
Mateo Gamón (2018).
Correcció: Xavier Llopis
Maquetació: Addenda
Disseny de coberta: Quinto A Estudio Gráfico
Edició digital
Índex
Pròleg
Antoni Furió
La Generalitat valenciana a través del prisma de las cortes
M. Rosa Muñoz Pomer
Els diputats del General abans de la Diputació del General. Les comissions estamentals de gestió dels subsidis aprovats en assemblees parlamentàries al Regne de València entre 1261 i 1362
Vicent Baydal Sala
Cròniques de la feina oculta: els funcionaris de la Diputació del General del Regne de València al segle XV
Laura Peris Bolta
El General en tiempo de crisis: su reforma en las cortes de 1437-1438
José Antonio Alabau Calle
El arrendamiento de las generalidades a mediados del siglo XV: el fin de un negocio mercantil
Enrique Cruselles Gómez
Una font alternativa de renda. La noblesa valenciana com a beneficiària del deute censalista de la Generalitat a la fi del segle XV
Pau Viciano
Els conversos en la Diputació del General del Regne de València (1404-1423)
Guillermo López Juan
Las complicadas relaciones entre la Generalitat valenciana y los mudéjares en época bajomedieval. Marginación, silencio, conflictos, integración
Manuel Ruzafa García
Cuerpo unido. La Diputación del General y el gobierno republicano del Reino de Valencia en el primer tercio del siglo XVI
Juan Francisco Pardo Molero
La Generalitat más allá de las funciones fiscales
Óscar Clavell
La indefinición funcional Generalidad-Juntas de Estamentos en la Valencia foral moderna. Su promoción por la Corona
Emilia Salvador Esteban
Entre Diputació i estaments. El canonge don Gaspar Grau dArellano, un personatge clau en les institucions valencianes (segona meitat del segle XVII)
Miquel Fuertes Broseta
De locàs a la dissolució. La Diputació del General en el tombant dels segles XVII i XVIII
Joaquim E. López Camps
A vueltas con la representación política del Reino de Valencia en la Edad Moderna. Los Estamentos y su prohibición por Felipe V
Carmen Pérez Aparicio
La Generalitat y la gestión de los recursos naturales. El contrato de concesión de explotación salinera (ss. XVI-XVII)
M. Magdalena Martínez Almira
La Generalitat valenciana y la explotación intensiva de las zonas húmedas del litoral valenciano (ss. XVI-XVII)
Francisco José Abellán Contreras
La última estructura organizativa de la Generalitat en el XVIII. Recursos, carencias y paradojas a las puertas de su desaparición
Sergio Villamarín Gómez
Pròleg
La Diputació del General, més coneguda per Generalitat, és una institució relativament singular en la història europea. Relativament, perquè la valenciana no és lúnica que va existir amb aquest nom hi hagué, i torna a haver-hi, una Generalitat a Catalunya, i una Diputación del General a Aragó i perquè, bé que amb altres noms, van haver institucions similars en altres països dEuropa occidental, com ara les diputacions o comitès permanents dels Estats provincials o generals dels Països Baixos, els Gedeputeerde Staten o Gecommitteerde Raden. Al capdavall, tant la Corona dAragó, dins la qual sintegrava el regne de València, com lEstat borgonyó o borgonyoflamenc, dins el qual sintegraven els Països Baixos al final de ledat mitjana, eren dues monarquies compostes, com ho seria també, més tard, als primers segles de ledat moderna, la monarquia hispànica, conformada precisament, junt amb Castella, per la Corona dAragó inclosos els seus territoris italians i pels Països Baixos, incorporats en tant que possessió dels Habsburg, com a ducs titulars de Borgonya. La monarquia hispànica dels Àustria era certament una monarquia composta, amb diversos nivells dintegració, i de la mateixa manera que la Corona dAragó comprenia els regnes dAragó, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols i el principat de Catalunya, els Països Baixos incloïen els estats posteriorment anomenats províncies de Flandes, Brabant, Holanda, Zelanda, Frísia, Groninga, Limburg, Luxemburg, Gueldre, Utrecht, un conjunt de feus, comtats i ducats que més tard serien coneguts com les «disset províncies» i també, de manera genèrica, com a Flandes, prenent el nom dun dels estats pel de tot el regne com passarà també després amb Holanda i les Províncies Unides (Nederlanden en neerlandès i Dutch Republic en anglès). Una monarquia composta governada a través de diferents consells subdivisions de lantic consell reial medieval, tant de naturalesa territorial Castella, Aragó, Navarra, Índies, Itàlia, Portugal, Flandes, com temàtica Inquisició, Estat, Hisenda, Guerra, Cambra, Croada, Ordes Militars. El Consell dAragó, creat per Ferran el Catòlic el 1494, socupava dels territoris tant ibèrics com italians de la Corona dAragó (Aragó, Catalunya, València, Mallorca, Sardenya, Sicília i Nàpols, encara que els dos últims serien transferits més tard, el 1556, al Consell dItàlia, de nova creació), mentre que el Consell de Flandes, instituït el 1588 poc després de la revolta de les Províncies Unides i el mateix any de la proclamació de la república independent, sencarregava de la governació dels Països Baixos.
El terme de monarquia composta va ser encunyat per Helmut G. Koenigsberger el 1975 i popularitzat sobretot per John H. Elliott per a descriure els estats que compartien un mateix sobirà en forma dunió personal o dinàstica, però eren governats com si fossen regnes separats, segons les seues pròpies lleis i institucions. La Corona dAragó era una monarquia composta, dins la qual els regnes dAragó i València i el principat de Catalunya tenien les seues pròpies lleis (els Furs, en el cas valencià) i institucions representatives, les corts (només el regne de Mallorca no comptava amb unes corts pròpies i, de vegades, els seus representants participaven en les catalanes). Cada regne celebrava separadament les seues corts (en el cas del regne de València, sen van celebrar 37 en la baixa edat mitjana, entre 1261 i 1495) i només de manera molt excepcional, per a tractar temes despecial importància, es convocaven corts generals de tots els estats i territoris de la Corona. Aquestes corts generals es van reunir un total de setze vegades entre 1289 i 1585, en la seua gran majoria a la vila aragonesa de Montsó, situada gairebé en la frontera entre Aragó i Catalunya (només en tres ocasions es van celebrar en altres localitats, sempre dins el regne dAragó), però les deliberacions es feien per separat, tant per territoris com, dins daquests, per braços (quatre en Aragó i tres en Catalunya i el regne de València).
Per altra part, les corts tant les particulars de cada regne com les generals de tota la Corona dAragó eren una derivació de lantiga cúria règia o cort reial, un òrgan consultiu del monarca, integrat inicialment només per nobles i eclesiàstics, i de les assemblees de Pau i Treva que, des del 1021, es reunien a Catalunya per a discutir i acordar la interrupció de les guerres i els actes de violència. Lany 1192 els representants de les ciutats i viles reials hi participaren per primera vegada. Va ser, però, al segle XIII, durant els regnats de Jaume I i el seu fill Pere el Gran, quan es desenvoluparen i adquiriren perfils propis les dues institucions nascudes de lantiga cúria règia: les corts i el consell reial. Les primeres corts valencianes es van celebrar el 1261, amb la participació, a més de barons i prelats, dels representants de les ciutats i viles de València, Castelló, Vilafamés, Onda, Llíria, Corbera, Cullera i Gandia, mentre que les primeres corts aragoneses i catalanes tot i els antecedents de les assemblees reunides als segles XII i XIII daten de 1283, en temps ja de Pere el Gran. Per la seua part, el consell reial va ser regulat per Alfons el Franc el 1286 i, sobretot, per Pere el Cerimoniós, que nestatuí les competències i la composició a les Ordinacions sobre lo regiment de tots los officials de la sua cort, redactades cap al 1344 sobre el model de les Leges palatinae del regne de Mallorca. És a dir, que duna primitiva cúria règia o comtal, en el cas de Catalunya, formada per magnats, bisbes, jutges i alts consellers que assessoraven el monarca en la presa de decisions, en van derivar dues institucions noves, desenvolupades en la segona meitat del segle XIII: les corts, que assumien la representació política de cada regne per bé que no de manera unitària, sinó separada per braços o estaments, i el consell reial, que continuà exercint les funcions consultives de lantiga cúria règia i erigint-se en lúnic òrgan veritablement suprarregional i comú a tots els territoris de la Corona dAragó. El consell reial comptava, com a membres permanents, amb el canceller, el vice-canceller, els majordoms dAragó, Catalunya i els regnes de València i de Mallorca, els camarlencs, el mestre racional, el tresorer, els auditors, secretaris i altres oficials de la casa del rei, a més dels membres de la família reial, nobles, eclesiàstics, juristes i altres persones que el monarca estimàs oportú convocar. El 1494, durant el regnat de Ferran el Catòlic, es transformaria en el consell dAragó, un dels òrgans consultius i de govern de la nova monarquia hispànica, que es mantindria operatiu durant poc més de dues centúries, fins a la seua supressió el 15 de juliol de 1707, dues setmanes després dels decrets de Nova Planta, i el repartiment dels seus afers entre els consells de Castella i de la Cambra.
Enfront del rei i del consell reial, que assumien, per dir-ho així, les funcions executives i de govern, i que estenien la seua actuació sobre el conjunt dels territoris de la Corona dAragó, hi havia les corts i, més tard, també la Generalitat, com a diputació permanent de les corts, que representaven políticament cada un dels regnes de la Corona i col·laboraven amb el monarca en la producció legislativa els furs, en el cas valencià, paccionats entre el rei i els braços de les corts i en laprovació de subsidis i impostos i aviat també en la seua recaptació i gestió destinats, principalment, a finançar les guerres del rei. Amb el temps, i a mesura que les corts es consolidaren i afirmaren el seu perfil institucional, el monarca deixà de veure-les com una assemblea consultiva i proveïdora dassistència militar o financera o fins i tot com un instrument gràcies al pes i la importància política que hi tenien les ciutats i viles reials sobre el qual recolzar-se per a neutralitzar la influència de lalta aristocràcia i de lEsglésia, per a percebre-les cada vegada més com un contrapoder i un obstacle a lexercici de la seua pròpia autoritat. Per això es resistia a convocar-les i en diferia tant com podia la celebració, tot i que, en el cas de les valencianes, els Furs establien lobligació de reunir-les periòdicament. Segons un privilegi el codi legal del regne de València es basava tant en els furs aprovats en les corts com en els privilegis atorgats pel sobirà de 1261, cada nou monarca hauria danar a la capital valenciana en el termini dun mes després del seu ascens al tron per a jurar els Furs en el marc de les corts, obligació ratificada per Pere el Gran en les corts de 1281. Vint anys després, Jaume II establia lobligació de convocar-les cada tres anys, una periodicitat la mateixa que lestablerta per a les corts catalanes el mateix any que no arribaria a respectar-se, tot i que Pere el Cerimoniós confirmaria el 1336 aquesta celebració triennal, estipulant a més que les corts havien de celebrar-se cada tres anys, el dia de Tots Sants. El mateix monarca també deixava la porta oberta a no presidir-les personalment i ser substituït pel primogènit per algun fort impediment greu malaltia o haver de defensar la frontera, tot comprometent-se a venir a València i celebrar-hi corts dos mesos després de cessar limpediment. Mentrestant, no podia sol·licitar cap donatiu i, si ho feia, se li podria denegar.
El rei podia resistir-se a convocar les corts i així ho van fer tant com van poder Pere el Cerimoniós i els seus successors, incloent-hi Alfons el Magnànim, Ferran el Catòlic i els monarques de la casa dels Àustria, però en la pràctica no podia governar els regnes sense elles i, sobretot, sense el seu suport financer. Al capdavall, els seus recursos patrimonials, de naturalesa similar, per bé que molt més substancials, als de qualsevol altre senyor, resultaven insuficients per a cobrir les despeses creixents tant militars la guerra es va fer contínua, quasi permanent, al llarg del Tres-cents i en les centúries següents com del desenvolupament polític i administratiu del mateix Estat, amb cada vegada més servidors i personal especialitzat. Per afrontar-les, el monarca ja no tenia prou amb els ingressos del domini reial, les rendes dels seus vassalls directes, ni altres drets i regalies, i havia de recórrer a la contribució de tots els seus súbdits, la majoria dels quals no eren vassalls seus sinó daltres senyors, laics o eclesiàstics. I això requeria el concurs de les corts, que havien daprovar primer els subsidis demandats pel monarca i, després, els impostos amb què sobtindrien les quantitats acordades amb aquest. Al contrari que els censos, les taxes o els tributs de naturalesa feudal, els impostos directes o indirectes, fixos o proporcionals eren de naturalesa pública i afectaven al conjunt dels habitants del regne, és a dir, a la totalitat dels súbdits del rei, i no sols als seus vassalls directes. La capacitat dimposar era una potestat del poder reial ningú més no la podia exercir, sinó era per concessió del sobirà, com ara les ciutats i viles reials, però laprovació dels subsidis o donatius sol·licitats i dels impostos amb què es reunirien aquests incumbia també les corts, en representació del conjunt del regne. El rei no podia imposar-los per ell sol. No podia fer-ho sense les corts. No podia deixar de convocar-les quan necessitava diners i no tenia una altra forma dobtenir-los.