El rei podia resistir-se a convocar les corts i així ho van fer tant com van poder Pere el Cerimoniós i els seus successors, incloent-hi Alfons el Magnànim, Ferran el Catòlic i els monarques de la casa dels Àustria, però en la pràctica no podia governar els regnes sense elles i, sobretot, sense el seu suport financer. Al capdavall, els seus recursos patrimonials, de naturalesa similar, per bé que molt més substancials, als de qualsevol altre senyor, resultaven insuficients per a cobrir les despeses creixents tant militars la guerra es va fer contínua, quasi permanent, al llarg del Tres-cents i en les centúries següents com del desenvolupament polític i administratiu del mateix Estat, amb cada vegada més servidors i personal especialitzat. Per afrontar-les, el monarca ja no tenia prou amb els ingressos del domini reial, les rendes dels seus vassalls directes, ni altres drets i regalies, i havia de recórrer a la contribució de tots els seus súbdits, la majoria dels quals no eren vassalls seus sinó daltres senyors, laics o eclesiàstics. I això requeria el concurs de les corts, que havien daprovar primer els subsidis demandats pel monarca i, després, els impostos amb què sobtindrien les quantitats acordades amb aquest. Al contrari que els censos, les taxes o els tributs de naturalesa feudal, els impostos directes o indirectes, fixos o proporcionals eren de naturalesa pública i afectaven al conjunt dels habitants del regne, és a dir, a la totalitat dels súbdits del rei, i no sols als seus vassalls directes. La capacitat dimposar era una potestat del poder reial ningú més no la podia exercir, sinó era per concessió del sobirà, com ara les ciutats i viles reials, però laprovació dels subsidis o donatius sol·licitats i dels impostos amb què es reunirien aquests incumbia també les corts, en representació del conjunt del regne. El rei no podia imposar-los per ell sol. No podia fer-ho sense les corts. No podia deixar de convocar-les quan necessitava diners i no tenia una altra forma dobtenir-los.
Política i economia, poder i fiscalitat, es presenten, doncs, estretament vinculats. Tot i les seues resistències, per por de veures limitat, disminuït, políticament, el monarca no podia deixar de celebrar corts, urgit per necessitats financeres peremptòries. Per la seua part, els braços aprofitaven les assemblees parlamentàries per a denunciar els abusos i contrafurs dels oficials reials és a dir, per a posar fre a lautoritarisme monàrquic i arrancar noves concessions polítiques al sobirà, que quedaven recollides en forma de nous furs. És això al que la historiografia catalana, valenciana i espanyola en general es refereix amb el nom de «pactisme», perquè les lleis eren «paccionades» entre el rei i el regne representat políticament per les corts, però que en la literatura especialitzada anglesa i internacional es coneix com a constitucionalisme. El regne tenia la seua llei pactada la Carta Magna en Anglaterra, les Constitucions a Catalunya, els Fueros a Aragó i els Furs a València, i el monarca hi quedava legalment subordinat. Havia de jurar els Furs al començament del seu regnat, i sexposava a no ser reconegut si no ho feia. No estava per damunt de la llei, sinó per sota. I les corts i les institucions emanades delles, com la Generalitat estaven per recordar-li-ho i, si fos el cas, deposar-lo, com faria la Generalitat de Catalunya amb Joan II el 1462.
Per altra part, si la funció fonamental de les corts era la legislativa la de negociar i pactar amb el rei noves lleis o furs per al govern del regne, aviat se li afegirien també competències de caràcter polític, judicial i financer. Polític, perquè en les corts es produïa un reconeixement recíproc entre el rei, que jurava a linici del seu regnat respectar els furs, i els súbdits, representats pels braços o estaments, que li juraven fidelitat a més dassessorar-lo sobre qüestions de pau i guerra. Judicial, en tant que en cas dincompliment dels Furs per part dels oficials reials o del mateix monarca es presentava davant aquest una protesta en forma de «greuge» amb caràcter de contrafur que havia de ser reparat. I financer, donat que, com a compensació a lactivitat legislativa del rei, els braços havien dassistir-lo amb concessions i donacions econòmiques que sufragassen les seues empreses polítiques i militars.
Lafirmació de les corts com a institució representativa del regne es produirà al llarg del Tres-cents. Ja en lassemblea de 1336, a linici del seu regnat, Pere el Cerimoniós reconeixia que «la dita Cort general representa tot lo regne de València, car en la celebració et sol·lempnitat de aquella són los prelats, religioses et persones ecclesiàstiques qui fan un e lo primer membre; los richs hòmens, cavallers et generosos, qui fan lo segon membre; los ciutadans et hòmens de viles del dit regne, qui fan lo terçer membre de la dita Cort». Segons aquesta definició, les corts eren lòrgan representatiu del regne de València en la baixa edat mitjana, unint al seu si els representants dels tres braços (eclesiàstic, nobiliari i reial) que es reunien en un marc institucional definit i delimitat per a negociar amb el rei. El terme clau en aquesta cita textual de 1336 i en la definició de la naturalesa i la funció de les corts és el de «representació». Les corts valencianes, en paraules dels seus components, representen a tot el regne valencià, és a dir, el representen políticament a través dels seus estaments, que era lúnica forma com sentenia la representació política en les societats pre-modernes.
És també al llarg del segle XIV quan comença a utilitzar-se el nom de General o generalitat, encara en minúscula i en un sentit genèric, per a referir-se al conjunt del regne i, en particular, a les mateixes corts, que nostentaven la representació política. Ja en una data tan primerenca com 1314, la ciutat de València sadreça a les altres viles reials per tal de «tractar sobre alscuns negocis fervents e perjudicials a la generalitat del dit regne» i «pendre alcun útil remey per bon estament del dit regne». Ací «generalitat» vol dir encara «totalitat», en un sentit no molt diferent al de lexpressió «general bé e profit de tot lo regne» que sutilitza en una carta dels jurats de València a Jaume II en aquests mateixos anys. El terme de General ja en majúscula, diríem avui apareix documentat per primera vegada el 1330, poc després de les corts de 1329-1330 en les quals es va aconseguir la unificació legislativa del regne, en renunciar als furs dAragó i acceptar els de València els magnats que encara no ho havien fet. En endavant, el regne de València tindria unes mateixes lleis, els Furs, aplicades a tot el seu territori. És en aquest context que el braç reial, liderat per la ciutat de València, presenta unes peticions al monarca, Alfons el Benigne, fetes en nom de tot «lo General del regne de València» i en utilitat i profit de tots els seus habitants: «esguardants reformació del universal estament del dit regne e de la cosa pública». En la taula de negociació, els interlocutors del monarca ja no parlaven en nom dun sol estament dels tres que constituïen les corts, sinó de tot el cos polític l«universal estament del dit regne e de la cosa pública», representat pel General, que no era sinó el conjunt dels tres braços o estaments de les corts. Era ja una representació institucional, perquè les corts i els estaments que les integraven tenien una existència institucionalitzada, però encara imprecisa i eventual, perquè ni les corts tenien un caràcter permanent només es reunien quan les convocava el monarca, i això es faria cada vegada més de tard en tard ni el General tenia encara una existència orgànica, més enllà de la troballa semàntica que suposava lencunyació dun terme par a designar al conjunt dels estaments de les corts.
El General, o més concretament el «General de tot lo dit regne», eren, doncs, les corts o, millor, el conjunt dels tres estaments que les constituïen. En efecte, el General no eren ben bé les corts, perquè aquestes no constituïen un cos legislatiu permanent, sinó que la seua existència legal quedava circumscrita al temps en què estaven reunides, mentre que el General podia parlar en nom del regne en nom dels tres estaments que representaven políticament el regne en qualsevol moment, més enllà del temps de celebració de les corts i sempre que el monarca necessitàs de la interlocució amb una representació col·lectiva del regne (en particular, en aquests anys, per tal de finançar la guerra amb Gènova pel domini de Sardenya i, poc després, la guerra amb els benimerins pel control de lestret de Gibraltar). Des dels anys trenta del segle XIV tenim documentada, doncs, lexistència dun nou actor polític, el General, amb el mateix nom i les mateixes funcions que els que sestaven desenvolupant paral·lelament a Catalunya i Aragó. I fins i tot, el 1342, els síndics catalans proposaren a Pere el Cerimoniós, per tal daprovar els ajuts financers necessaris per a reintegrar el regne de Mallorca, que celebràs «Conseyl General dels Generals dels regnes de Aragó, de València e de Cathalunya». Shauria creat així un òrgan supraterritorial, representatiu del conjunt de la Corona, que hauria fet de contrapès del poder reial i hauria estret els vincles polítics entre els diferents regnes i territoris daquella monarquia composta, unida per la figura dun rei comú a tots ells. El Cerimoniós ho deixà córrer, segurament pel temor a les conseqüències que podia tenir aquella innovació i, en última instància, perquè no calgué, ja que els subsidis es van aconseguir per les vies tradicionals.
La teoria política i les pulsions autoritàries del monarca era una cosa i la realitat política, una altra. Bé que, en sintonia amb la nova concepció cesarista del poder reial irradiada des de Bolonya, el Cerimoniós tractava davançar en la centralització del poder i lenfortiment de la sobirania reial, sobretot després dhaver incorporat al seu consell alguns dels nobles i juristes rossellonesos que havien servit en la cort mallorquina, la realitat de la guerra lobligava a fer contínues concessions. Laparició de nous òrgans representatius i de gestió i el seu desenvolupament institucional del General a la Diputació del General estan estretament vinculats a lincrement dels costos de la guerra una guerra continuada, gairebé permanent, al llarg del segle XIV i després i a les urgències financeres de la monarquia per tal de fer-hi front. La guerra, es pot dir així, va ser un accelerador del desenvolupament tant de lestructura financera un veritable sistema fiscal i financer com, en general, de laparell administratiu i polític de lEstat. Les Diputacions del General o Generalitats a Catalunya, Aragó i el regne de València són fruit daquest desenvolupament urgit per la guerra.
I si els primers esbossos es van donar durant les guerres amb Gènova i amb els benimerins als anys trenta, a les quals seguirien la reintegració del regne de Mallorca i la revolta de la Unió als anys quaranta i, de nou, la guerra amb Gènova al començament dels cinquanta, la cristal·lització del nou òrgan, inicialment representatiu i de gestió, es produiria en la segona meitat dels cinquanta i, sobretot, al començament dels seixanta, en el context de la guerra amb Castella, la més llarga i també la més onerosa de totes les del segle XIV, amb importants conseqüències financeres, polítiques i institucionals per al futur.
Encara el 1353, a la petició per part del monarca dauxili financer per a combatre els genovesos, la ciutat de València responia que estava disposada a atendre-la, «ensemps, emperò, ab tot lo General del regne, axí lo braç dels prelats e clergues, com lo braç dels nobles, cavallers e generosos, com encara lo braç de les ciutats, viles e lochs reals e altres del dit regne de València». Un suggeriment que el Cerimoniós desestimà, però que expressava molt bé la intenció dinterposar entre el rei i els diferents estaments i, fins i tot, cada ciutat o vila, un òrgan col·lectiu que representàs tot el regne i pogués parlar i tractar en nom seu. La negativa del monarca resulta ben eloqüent de la desconfiança amb què sho miraven el monarca i el seu consell. La conjuntura que finalment propiciaria el sorgiment de la Diputació del General, i no sols al regne de València sinó també a Catalunya i Aragó, vindria amb la guerra amb Castella. Tres elements influirien en laparició i el desenvolupament de la nova institució: la continuïtat entre les diputacions nomenades per a reunir els subsidis acordats en les corts (a partir de 1359 a Catalunya i de 1360 al regne de València), la creació duns imposts propis i generals sobre tota la població les «generalitats» i, probablement la més transcendent, lemissió de deute a llarg termini a partir de 1364-1365. Més transcendent, perquè el servei del deute públic el pagament dels interessos i lamortització del capital descansava sobre els ingressos fiscals i, per tal de pagar anualment els interessos (censals i violaris), calia que els imposts fossen també anuals, regulars, donant lloc així a un sistema fiscal i financer la gestió del qual quedà en mans de la nova institució.
El naixement de la Generalitat catalana se sol situar en les corts celebrades a Cervera el 1359, en les quals no sols es va aprovar un important subsidi per a finançar la guerra amb Castella (144.000 lliures anuals, amb les quals es costejarien 900 homes a cavall), sinó que es van nomenar dotze diputats, quatre per cada braç, per tal de recaptar i gestionar els impostos amb què es reuniria la suma acordada. Mesos més tard, el maig de 1360, les corts valencianes, reunides a la capital valenciana, seguien un procediment similar, en aprovar un donatiu de 65.000 lliures anuals per tal d«asoldadar» 500 homes a cavall, assumint-ne el reclutament i el finançament, amb total autonomia respecte del poder reial, és a dir, sense haver de «retre negun compte ne rahó a official alcun del senyor rey, mas tan solament al General o deputats per aquell». Els braços eclesiàstic i militar sinclinaven per recaptar el subsidi «segons fon fet e compartit en Cathalunya, en les corts ara derrerament celebrades a Cervera», confirmant així la influència del precedent català en el procediment que ara sassajava al regne de València. Tot i les dissensions entre els braços, finalment saprovà la quantitat referida i es van nomenar «síndichs e deputats per lo General del regne de València a distribuir e aministrar lo sou daquells D hòmens a cavall que·l dit General té per nostre servey e defensió del dit regne». Aquests «síndics e diputats», que tenien al principi un caràcter temporal, circumscrit a la recaptació i gestió del subsidi aprovat per les corts, esdevingueren permanents a mesura que la continuïtat de la guerra feia necessaris nous donatius i, amb ells, la continuïtat dels encarregats de recaptar i gestionar els impostos i els crèdits financers amb què reunir la suma acordada. A lAragó, el procés es retardà encara dos anys, però, finalment, el setembre de 1362, els quatre estaments del General, reunits a Saragossa, aprovaren el reclutament de 700 combatents i nomenaren quatre diputats, un per cada braç, per tal de reunir la quantitat necessària per a mantenir-los i retribuir-los.
Tot i els precedents evocats, les corts generals de tota la Corona celebrades a Montsó entre novembre de 1362 i abril de 1363 són considerats com el veritable moment fundacional de la Diputació del General a tots tres territoris. Les corts de Montsó coincidiren amb o precediren de poc un dels períodes més àlgids de la guerra, durant el qual les tropes castellanes prengueren Terol i diverses viles valencianes, arribant fins a les muralles de la ciutat de València, i van ser convocades, tot i les seues reticències anteriors, per un Pere el Cerimoniós molt apurat militarment i financerament i molt debilitat políticament. El rei necessitava diners per a guanyar la guerra, o almenys per a repel·lir lofensiva castellana, i les corts generals li concediren un subsidi de 250.000 lliures, quasi la meitat de les quals, 122.000, serien aportades per Catalunya, 60.000 per Aragó, 53.000 pel regne de València i 15.000 pel de Mallorca, en una distribució que sajustava més o menys a la importància demogràfica i econòmica relativa de cada territori en el conjunt de la Corona. Per tal de recaptar aquestes quantitats, en les mateixes corts de Montsó sinstauraren nous imposts, denominats «generalitats», que gravaven la producció i venda de draps de llana i lentrada i sortida de determinats productes, amb una clara orientació proteccionista. Com que els subsidis, tant els acordats el 1362-1363, com abans i després daquesta data, eren aprovats per les corts, no sols eren els braços els qui decidirien la forma fiscal per a reunir la suma oferta les generalitats en aquest cas, però també el fogatge i altres imposicions, sinó que la seua gestió seria assumida per comissions elegides per les mateixes corts, amb lexpressa exclusió del rei i dels seus oficials.