Joan Anton Català Amigó
Nascut a Tarragona, és pare de dues filles. La llum de les estrelles el va fascinar de ben petit, i la seva curiositat per entendre el comportament de la natura, des del món subatòmic fins a lunivers, lha acompanyat tota la vida. És màster en Astronomia i Astrofísica i llicenciat en Ciències Químiques, en lespecialitat de Quàntica.
Sent la necessitat de compartir les meravelles del cosmos, i és conferenciant assidu, col·laborador habitual dels mitjans de comunicació i autor de diversos llibres de divulgació científica. A Cossetània Edicions ha publicat 100 qüestions sobre lunivers (en català i castellà, quatre edicions), Guia dobservació del cel per a nois i noies (2019, dues edicions) i 100 històries de laventura espacial (2020, dues edicions).
Sel pot seguir a xarxes socials (@estelsiplanetes) i al seu web personal http://joanantoncatala.com.
Si imaginem que tota la història de lunivers és una setmana, els primers organismes vius no van aparèixer fins a les darreres 48 hores i lHomo sapiens només hi ha viscut durant els últims nou segons. En aquest llibre, Joan Anton Català repassa la història de lunivers, la seva evolució i els fenòmens extraordinaris que han permès laparició i desenvolupament dels éssers vius.
Si el temps no avancés sempre cap endavant...
Si lunivers no progressés constantment cap al desordre...
Si la relació entre partícules i forces fos lleugerament diferent...
Si la distància entre la Terra i el Sol no fos ladequada...
Si no hagués arribat aigua extraterrestre...
Si la Terra no hagués patit el xoc catastròfic pel qual es va crear la Lluna...
Si el carboni i latmosfera no regulessin la temperatura planetària...
Si els volcans no haguessin omplert latmosfera primitiva de metà...
Si el nostre planeta no tingués camp magnètic...
Si la superfície de la Terra no estigués fragmentada...
Si no shaguessin produït extincions massives, com la dels dinosaures...
...els humans no existiríem.
Calia un científic de mirada àmplia com Joan Anton Català amb aportacions de lastrofísica, la química, la geologia i la biologia per acompanyar-nos en el meravellós procés, ple de casualitats, coincidències i fenòmens inesperats, que ha fet possible el descomunal esclat de la vida en el nostre planeta.
UNA BREU I ATZAROSA
HISTÒRIA DE LA VIDA
INSPIRA
88
© 2021 Joan Anton Català Amigó
© Matthew Hollinshead, per la imatge de portada
© 9 Grup Editorial, per ledició
Angle Editorial
c. Mallorca, 314, 1r 2a B
08037 Barcelona
T. 93 363 08 23
www.angleeditorial.com
angle@angleeditorial.com
Disseny de cobertes: Nuria Zaragoza
Primera edició: novembre de 2021
Producció de lePub: booqlab
No és permesa la reproducció total o parcial daquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.
TAULA
Introducció
UN UNIVERS PERFECTE
1. La fletxa del temps
2. Lorigen dun univers perfecte
3. Encarregant forces i partícules
4. Pols destrelles
5. No val en qualsevol indret. No val en qualsevol moment
UN LLOC PER A LA VIDA
6. La batalla que va crear un planeta ideal
7. El regal de laigua
8. Benvinguda, Lluna!
9. Latmosfera que ens protegeix
10. Un enorme imant per a la vida
11. El terra que es mou sota els nostres peus
12. La vida
13. Beneïdes extincions massives!
Epíleg. Lobjectiu de la vida
Soc assegut, amb els ulls tancats, sobre un prat verd, que sestén fins al bosc.
A la cara puc notar la suau escalfor del Sol mentre seleva lentament per sobre de lhoritzó. Puc notar la suau brisa del matí, una brisa fresca amb olor dherba.
No hi veig, però me nadono de tot. Els meus sentits estan desperts com mai abans.
Puc escoltar el pas de la vida al meu voltant, amb el brunzit de mil i un insectes, amb la remor dels arbres llunyans moguts pel vent. Puc escoltar el ritme pausat de la meva respiració i cada racó de la meva pell.
Noto, oloro i escolto. Estic en calma, en pau. En harmonia amb la natura que em rodeja.
Llavors penso en el meu pare, que sen va anar jove. Ens veig dins la meva ment, agafats de la mà, movent-nos alegres pels carrers del barri antic de la ciutat un diumenge al matí. I amb el meu germà, que sen va anar encara més jove. Lobservo a prop meu, jugant tots dos sobre la catifa de lhabitació. També hi és la meva tieta fadrina, la meva segona mare, rentant un cap adolescent a la pica de la cuina, com va fer durant molts matins.
Cada segon que passo amb els ulls tancats sobre el prat recordo més familiars i amics, gent que ja no hi és i que mhan ajudat a ser. Com lenyorat Sebas. Com els estimo!
Imatges del meu passat, dolces i melancòliques alhora.
Un instant després sento que no estic sol. No em cal obrir la mirada per notar una companyia que ho omple tot. Són els meus tres tresors. La meva dona, que macompanya en el viatge de la vida. Les meves dues filles, corrent pel prat. També hi és la meva mare, que ens observa satisfeta. Com les estimo!
Escolto com es van asseient, al meu voltant. I cada cop arriba més gent. Persones que sempre estan amb mi i que majuden a ser. Com les estimo!
Quants errors que he comès. Si els pogués canviar, tan sols esmenar.
Quan obri els ulls... em recordaran? Vull que aquest moment no sacabi. Encara hi ha tantes coses per fer. Tant per aprendre, i per donar i estimar.
Ho sap, això, el Sol, i congelarà el seu moviment sobre lhoritzó? Ho sap, el temps, i aturarà els segons i em permetrà un instant més? Si ho fan, els prometo que ho aprofitaré.
Quan finalment obri els ulls ja seré temps i Sol. Seré herba, i vent, i el brunzir de les fulles dels arbres i dels insectes. Estaré dins la ment dels meus estimats quan sasseguin sobre el prat i tanquin els ulls per recordar imatges. I notaran com els escalfo suaument la cara, com els acarono la pell amb ràfegues dolor fresca.
Sent record viuré per sempre, i fos de nou dins la natura viuré arreu.
El regal de la vida.
Sant Cugat, setembre de 2021
Introducció
El paisatge és desolador. Les muntanyes semblen brillar amb un color marró clar tacat amb grocs i ocres, els tons del sofre, de linfern. Aquí i allà columnes de fum seleven cap al cel, brotant de grans esquerdes com cicatrius arran de terra. La vall que sobre just al davant mostra la forma erosionada típica dun antic corrent daigua, desaparegut en el passat.
Fa temps que aquell món ha perdut qualsevol rastre daigua sobre la superfície. La que tenia es va evaporar quan les temperatures es varen disparar, fins a arribar a més de dos-cents graus. Latmosfera és pràcticament inexistent, i el fum dels volcans es difon i es perd cap a lespai. Laire, molt poc dens, està compost per diòxid de carboni i òxids de sofre.
No sobserva cap rastre de vida per enlloc, tot i que potser, només potser, podrien subsistir organismes bàsics sota la superfície. Bacteris extremòfils, capaços de sobreviure en condicions de pressió i temperatura impossibles. Protegits per centenars de metres de roques i sorra de la perillosa radiació que cau de lespai.
Lestrella al voltant de la qual orbita el planeta és un astre vell i moribund. De color ataronjat, sha expandit enormement, i ocupa un volum cent cops superior al que tenia quan brillava amb la llum de la joventut, fa uns 4.000 milions danys. De forma periòdica pateix una mena despasmes i expulsa gran quantitat de material cap a lespai.
Al planeta li queda poc temps de vida abans lestrella no se lacabi menjant. En a penes uns milions danys haurà desaparegut, i amb ell marxarà el darrer rastre de lantiga civilització que el va habitar durant tan sols un instant de la seva història.
La galàxia sencera també ha envellit. Fa centenars de milions danys que no hi neixen noves estrelles, i les més grans i massives ja varen explotar en forma de supernova. La població destrelles és ara dominada per astres petits i més aviat freds. Per nanes vermelles. També per nanes blanques, les restes calentes dantigues estrelles similars al nostre Sol que es varen jubilar i ara es refreden lentament. I per forats negres i estrelles de neutrons, sorgits de les cendres de les explosions dels astres gegants.
La que un dia va ser una magnífica i bella galàxia de forma espiral sha convertit en una enorme bola amorfa des que va començar a fusionar-se amb una altra galàxia veïna. La gran ciutat de lespai agonitza en un procés lent però inexorable, que la convertirà en un cementiri destrelles i de planetes orfes.
El relat anterior és tan sols una visualització imaginària de les quasi infinites que es poden fer sobre com serà el final de la Terra. A pesar que no podem estar segurs dels detalls, el planeta està condemnat. No és lhome qui lha condemnat, no. Que pretensiosos som! La Terra no ens necessita, ni com a salvadors ni com a botxins. Són processos naturals els que la varen formar i seran també processos naturals els que la faran desaparèixer.
Els humans, juntament amb milions despècies vives i extraordinàriament diverses, habitem ben bé dins una finestra temporal que té data de caducitat. Potser per això la natura shi va posar força aviat, treballant ràpid per regalar-nos aquesta oportunitat de ser.
Lunivers es va formar fa 13.800 milions danys, i la nostra galàxia, uns 300 milions danys després. Dins daquesta, el Sol i els planetes del Sistema Solar apareixerien fa 4.600 milions danys. Les primeres generacions destrelles ja havien mort, enriquint lespai delements químics fabricats al seu cor, i daquesta manera la Terra es va poder formar de material sòlid.
Les condicions del jove planeta van anar canviant ràpidament des del mateix instant del seu naixement, i molt poc després, potser en tan sols 500 milions danys, apareixien les primeres formes de vida, molt bàsiques. És més que probable que la natura hagués diterar, de provar diverses fórmules abans de trobar la que funcionava. Però en va trobar una que va funcionar, i de quina manera!
Primer molt lentament, al llarg dun procés devolució que va durar centenars de milions danys en els quals semblava que aquella vida primitiva no hagués de derivar en res prometedor. Després un xic més ràpid, amb lajut de les marees duna Lluna regalada. Posteriorment el ritme de levolució va rebre empremtes desdeveniments catastròfics que se succeïen en el jove planeta i que extingien multitud despècies vives en benefici daltres. I en les darreres desenes de milions danys, lexplosió de vida va ser espectacular, fins a culminar en el que som nosaltres.
Quantes coses han hagut de passar perquè avui siguem aquí! Innumerables successos, alguns dels quals altament improbables i apareguts per casualitat.
Les casualitats de la vida. Feia temps que aquest pensament, el que diu que laparició de la vida, especialment la complexa, és com jugar a la ruleta, em donava tombs pel cap. Hi havia pensat molt, i havia incorporat el concepte casualitats a les meves conferències divulgatives, intentant encomanar als altres la fascinació pel fet altament improbable de la vida.
I és que és difícil no sorprendres davant lincreïble pla de la natura. Un univers perfecte per a la vida, creat amb extremada precisió des dels seus mateixos fonaments. I un planeta també perfecte, producte dun munt desdeveniments que han convertit la Terra en un paradís i un oasi dins el Sistema Solar.
Em vaig proposar escriure aquest llibre amb lobjectiu de compartir la fortuna de la vida, de la nostra existència. Al llarg dels capítols anirem descobrint el delicat i precís camí que hem seguit per ser. Com un petit corrent daigua, que cau pendent avall i que va esquivant pedres i altres obstacles, dibuixant un recorregut humit sobre el terra per acabar alimentant una bonica flor que ha nascut entre els esbarzers. Per què el rierol ha triat aquest camí i no un altre? Podria haver rebotat contra aquella pedreta duna manera diferent, o lliscat per aquell lleuger desnivell. Podria haver anat per la dreta del matoll, o aturar-se en el forat i evaporar-se completament. Qualsevol petit canvi en el recorregut de laigua hauria negat lexistència de la flor.