I malgrat tot, malgrat les eleccions fetes davant cada obstacle, cada barrera, cada dificultat, aquí tenim la flor. Aquí som nosaltres, perquè el camí que ha traçat la natura ha estat aquest i no un altre.
Abans no entrem de ple en els detalls del llibre, voldria deixar clara la meva posició sobre la possibilitat de vida en altres indrets del cosmos. Soc optimista de mena, i formo part del col·lectiu que creu que la vida no és propietat tan sols de la Terra. I ho crec, i desitjo, simplement pel fet que si la natura ha marcat el camí, entre molts daltres que haurien fet impossible la vida, i el resultat ha estat un planeta que bull amb milions dorganismes diversos, la feina ja està feta. Era improbable, la vida, però vet aquí que la natura ho ha aconseguit almenys un cop. Així, doncs, per què no, també, en altres llocs de lunivers?
A més, crec prudent recordar que la història ens ha donat contínues plantofades dhumilitat sempre que ens hem cregut especials i únics. Per què aquest immens univers ha de ser per a nosaltres sols? Per què hem de negar que en altres mons la natura hagi jugat el mateix joc de la vida, fins i tot perfeccionant-lo i millorant-la?
De fet, la vida simple podria ser ben abundant allà fora. Aquest és el pensament duna part important de la comunitat científica, i no es pot descartar que la tinguem ben al costat, flotant als núvols de Venus, sota la sorra de Mart o dins el gel dEuropa, un dels satèl·lits de Júpiter. Certament, el descobriment dorganismes elementals, ni que fos en estat fòssil, donaria ales al raonament que defensa la ubiqüitat de la vida.
És veritat que una altra cosa és la vida evolucionada, el que denominem animals i plantes. El desenvolupament de la vida elemental fins a donar lloc a organismes complexos és com jugar en una altra lliga. En aquest cas les probabilitats són molt menors, ja que a qualsevol de nosaltres sens podrien acudir mil i una formes deliminar la vida senzilla molt abans no arribés a transformar-se en formes de vida més evolucionades. Així i tot, la presència de vida complexa allà fora tindria opcions, simplement per lenorme quantitat de planetes que hi ha dins la nostra galàxia. I de galàxies en el nostre univers.
Per finalitzar aquesta introducció, no voldria defugir una qüestió que probablement tots ens haurem fet, més o menys intensament, en algun moment de la nostra vida. Estem davant el pla premeditat duna entitat superior, que ha col·locat les coses en ordre i ha fet possible la nostra existència?
Evidentment, cadascú és molt lliure de pensar el que vulgui, només faltaria. Però en aquest punt vull deixar clara la meva posició personal. I crec convenient fer-ho perquè al llarg del llibre, igual que faig sovint en les meves xerrades, empro un estil comunicatiu en què li dono personalitat a la natura, i parlo della com si fos un ens que hagués realitzat el gran i magnífic disseny de lunivers que observem, i que a més va planificar el desenvolupament dels esdeveniments perquè avui fóssim aquí. Magrada utilitzar aquesta retòrica perquè crec que és inspiradora i impactant. Però res més.
És molt complicat debatre les qüestions de fe amb ciència, i acostumo a evitar aquesta discussió perquè fe i ciència parlen idiomes diferents. Com deia anteriorment, que cadascú pensi el que cregui convenient. Però em permeto apuntar que, al llarg de la història de la humanitat, la creença en lobra déssers superiors de vegades ha estat promoguda per fets inexplicables i extraordinaris, però que anys (o segles) després el desenvolupament científic ha aconseguit explicar de forma contundent. Així, per exemple, ens podem imaginar el que devia significar la contemplació dun eclipsi solar en lantiguitat. Encara avui en dia es tracta dun dels espectacles de la natura més impactants i emocionants, tot i que sabem perfectament les causes que el provoquen.
En aquest sentit, penso que pot ser útil pensar en una possible solució a la sorprenent i aparentment inexplicable perfecció del nostre univers. Com és possible que shagi arribat a un disseny tan acurat per a la vida si, com anirem veient al llarg del llibre, petites variacions en molts paràmetres fonamentals de la natura haguessin donat lloc a un cosmos erm i estèril? Com pot ser que shagi desenvolupat una perfecta cadena desdeveniments casuals que són clau per a la nostra existència? Només hauria calgut eliminar un esglaó, un esdeveniment que no hagués succeït o que ho hagués fet de forma diferent, i no hi hauria vida.
Imaginem per un moment que poguessin existir altres universos, amb altres paràmetres fonamentals, altres lleis físiques, altres condicions. Amb quasi tota probabilitat, la majoria daquests altres universos no permetrien lexistència dàtoms, o destrelles, o de planetes, o de vida. Si el nombre duniversos fos molt gran, potser en un dells latzar hauria llançat els daus i hauria guanyat el premi. Com més universos, doncs, més senzill seria acceptar, si més no des dun punt de vista probabilístic, que almenys en un les condicions són les perfectes per a la vida.
És natural que la possibilitat que hi hagi un nombre (quasi) infinit duniversos faci arronsar les celles al lector, però no pel fet de ser una hipòtesi extraordinària ha de ser impossible. Els multiversos podrien existir. Fa a penes un xic més dun segle pensàvem que lunivers era etern i que mai no havia nascut. També estàvem convençuts que la nostra galàxia, la Via Làctia, era tot lunivers. A finals del segle XX, per tant fa molt poc, hem descobert amb enorme sorpresa que el cosmos sestira de forma accelerada. I no tan sols lastronomia. Agafem qualsevol altre àmbit de la ciència o de la tecnologia i imaginem què pensaria una persona rescatada del passat recent, ni que fos provinent dunes poques desenes danys, i transportada a lactualitat.
No estic defensant els multiversos, simplement intento posar sobre la taula una possibilitat excitant, per més que confusa per a la nostra limitada ment, que podria relaxar el fet improbable de la vida. I com aquesta, nhi poden haver daltres. Magrada pensar que si poguéssim contemplar lunivers des de fora (si és que hi ha un fora), en aquell moment ho entendríem tot. Per exemple, no sabem, no podem, imaginar un univers sense espai ni temps. I malgrat la nostra incapacitat, creiem que el Big Bang, el moment zero del nostre cosmos, va ser el punt en què es van crear aquestes entitats, lespai i el temps. Ho comparo al problema que tindríem si un ésser quadridimensional ens intentés explicar com és i funciona la seva quarta dimensió espacial, per ell tan fàcil i quotidiana. Impossible, per a nosaltres, visualitzar-la. I espero que el lector coincideixi amb mi que aquesta limitació, merament atribuïble als humans, no eliminaria pas la possibilitat que existeixin altres dimensions.
A pesar de la nostra humilitat, afortunadament ens fem preguntes. Volem saber, i explorem, i aprenem. És lavenç de la ciència el que ens ha portat a ser conscients justament de la nostra humilitat, del nostre lloc irrellevant a lunivers. També ens ha dut a disposar delectricitat, de vacunes, de potents comunicacions, i dun munt daltres coses que conjuntament conformen el que anomenem benestar i progrés.
Estem sols a lunivers?
Potser estem a punt de contestar aquesta qüestió. En qualsevol moment podríem captar un senyal provinent de lespai que, de forma irrefutable, ens parlés sobre alguna altra civilització. I aquell dia canviaran moltes coses, ja que la detecció representarà una veritable revolució en tots els aspectes. Em pregunto si estem preparats, però, per a tot el que significarà el descobriment.
Estem sols a lunivers?
Potser estem a punt de contestar aquesta qüestió. En qualsevol moment podríem captar un senyal provinent de lespai que, de forma irrefutable, ens parlés sobre alguna altra civilització. I aquell dia canviaran moltes coses, ja que la detecció representarà una veritable revolució en tots els aspectes. Em pregunto si estem preparats, però, per a tot el que significarà el descobriment.
En qualsevol cas, mentre esperem seguirem explorant Mart, dissenyant les futures missions als principals satèl·lits de Júpiter i de Saturn, i escombrant amb els nostres radiotelescopis les insondables profunditats de lunivers a la recerca dintel·ligència.
I continuarem fascinant-nos pel magnífic experiment que és la vida, del qual tots nosaltres formem part.
UN UNIVERS PERFECTE
Si tinguéssim a les mans la possibilitat de crear un univers sencer des de zero, ens veuríem obligats a decidir sobre multitud de paràmetres que acabarien fixant no tan sols com naixeria el cosmos sinó també com seria la seva evolució posterior.
Com que aquesta tasca delecció segurament ens resultaria molt complicada, contractaríem el típic consultor especialista en creació duniversos, perquè ens anés guiant en el procés. I, com acostumen a fer els consultors, ho faria a través de preguntes.
Si haguéssim tingut mal ull triant el consultor, ens trobaríem dins un avorrit i tediós procés amb multitud de qüestions clàssiques sobre les quals sacostuma a decidir quan es construeix alguna cosa. «El vol molt gran, lunivers?», «Vol que visqui per sempre, o que tingui un final?», «Desitja que shi puguin formar partícules, en aquest univers?», «I de forces fonamentals, quantes en voldria?».
Perquè, duniversos, en podríem crear multitud. Cadascun dells amb grans o petites variants de disseny, que acabarien donant lloc a cosmos amb evolucions completament diferents.
Però si el consultor fos experimentat de debò, potser la primera pregunta que ens faria no seria sobre les dimensions que volem, lestructura, la durada o el color. Amb una pregunta de lestil «Hi vol vida, en aquest univers?» lespecialista en tindria prou per decidir, de forma automàtica, un munt de paràmetres que, de manera obligada, haurien de formar part del producte que desitja el seu client.
Perquè sense ni necessitat dentrar a definir encara quin model de vida volem, és a dir, quines formes vives ens agradaria que poblessin el nostre cosmos, ja quedarien decidides coses com ara que lunivers ha de poder perdurar força temps en una situació estable. Que ha de permetre la creació de partícules que facin de maons per construir éssers vius. Que han dexistir forces que obliguin els maons a combinar-se i que les estructures resultants puguin existir durant molt de temps. Que en alguns llocs daquest univers shauran de poder formar objectes que actuïn com a llocs, superfícies, on aparegui la llavor de la vida. I que shauran de preveure fonts denergia que alimentin aquesta vida.
Si seguim amb el joc, en algun moment el consultor ens obligarà a entrar més en detall sobre el tipus de vida que hi volem. Ens conformarem amb organismes senzills?
En el cas que responguéssim que ens agradaria que la vida pogués evolucionar fins a formes complexes també quedarien determinats molts altres factors, la majoria dels quals serien de caràcter local, referits als indrets concrets on aquesta evolució hauria de ser possible.
I és que no qualsevol lloc serviria. Hauria de presentar unes condicions estables durant força temps, ja que el consultor sap que la feina evolutiva necessita anar a poc a poc. Per tant, en aquesta línia, shaurien dassegurar sistemes de protecció que dalguna manera blindessin alguns dels mons de la major part dels efectes perjudicials que, de ben segur, un univers tan complex com el que dissenyaríem comportaria. També shaurien de crear fonts denergia, que, en definitiva, és laliment que necessita levolució. Ah! I necessitaríem processos químics complexos, fonamentals per al funcionament del metabolisme, la qual cosa, al seu torn, faria que haguéssim de crear substàncies prou abundants, estables i flexibles perquè la vida hi pogués jugar.
Ja deixant a banda el joc del consultor, el cert és que lafirmació que diu que tot en el nostre univers sembla dissenyat a la perfecció perquè nosaltres puguem existir no és, en absolut, exagerada. Els paràmetres inicials del cosmos han estat triats amb exquisida delicadesa.
Podria haver estat de moltes maneres. Hi ha multitud duniversos possibles, infinits, amb paràmetres lleugerament diferents uns dels altres. Però el mateix fet que estiguem aquí ens demostra que aquest, el nostre univers, gaudeix de les característiques perfectes per a nosaltres, ja que nhi ha infinits més en els quals no hi podríem ser.
Aquesta primera part del llibre està dedicada a revisar aquests paràmetres bàsics de la natura, el que vindrien a ser les regles del joc que es desenvoluparia a continuació, durant els 13.800 milions danys que van seguir el Big Bang, el moment del naixement del cosmos.
La millor forma dentendre a què ens referim quan parlem dels fonaments dun univers perfecte és pensar que tot el que veiem, el que ens rodeja, el que ens dona cos, està format per àtoms. Amb àtoms la natura fabrica galàxies i estrelles, planetes, roques, arbres, papallones i persones. Doncs bé, la mateixa existència dels àtoms tan sols és possible si lunivers obeeix unes regles determinades que fan, per exemple, que els electrons, protons i neutrons (components dels àtoms) tinguin les propietats justes. Si la natura hagués creat un electró més pesat, un protó amb una càrrega elèctrica diferent, o un neutró amb menys massa els àtoms no serien estables. I sense maons el resultat seria un cosmos privat de qualsevol possible construcció.
Lexistència dels àtoms no depèn tan sols de les propietats de les partícules subatòmiques que els formen. També hi tenen un paper determinant les forces de la natura, ja que és gràcies a la seva acció que les partícules es poden mantenir unides i fer que els àtoms siguin estables en el nostre univers. En altres configuracions del cosmos, on les intensitats entre les forces que actuen fossin diferents, res vetllaria perquè les partícules preferissin viure combinades i no lliures, sense cap esma per formar res. Com veurem, lequilibri entre forces i partícules és delicadíssim i molt reeixit en el nostre univers.
Rebobinant en el temps arribaríem a lextraordinari esdeveniment que va marcar el naixement del nostre univers, el Big Bang. Va ser en aquell primer sospir del cosmos que van quedar definides les propietats de les forces i partícules que comentàvem anteriorment, i també va ser el moment en què la nostra fortuna va començar.
Els primers àtoms, fabricats en aquell Big Bang, formarien, uns centenars de milions danys més tard, unes gegantines esferes calentes que anomenem estrelles. Aquests astres, els sols, són les veritables fàbriques de la natura, i dins seu, a milions de graus de temperatura, es forgen els elements químics necessaris per formar planetes rocosos, com el nostre, i tot el que contenen, inclosos a nosaltres. Sense estrelles que visquessin i morissin, alliberant tot el material cuinat al seu interior, lunivers seria un avorrit lloc format per tan sols un parell delements químics amb els quals a penes es pot construir res, i per descomptat res tan complex com una cèl·lula viva.