© Enric Balaguer, 2015
© Daquesta edició: Universitat de València, 2015
Publicacions de la Universitat de València
Arts Gràfiques, 13 46010 València
Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa
Il·lustració de la coberta: Daniel Muñoz Mendoza, Constel·lacions (2015)
Amb un present prim, com sempre,
amb una vida que fuig.
Raimon, «Mentre sacosta la nit»
No podràs agafar
ni amb les mans ni a grapats
laigua del temps que vius:
als dits et quedarà
un lleu tel dhumitat.
Raimon, «Un lleu tel dhumitat»
Índex
Nota preliminar. «Un lleu tel dhumitat»
CONSTEL·LACIONS POSTMODERNES
Narcisos i Dionisos
El cinema dIsabel Coixet: «Desxifrar el dens maó de la vida quotidiana»
Exploracions existencials de lera postmoderna: El soroll de la resta de Francesc Bodí
Una nova imatge de la terra: la utopia verda (algunes icones)
Michel Houellebecq: linfern del sexe
Sense pudor
Homo sentiens
El sexe i el desig en temps de la sida. Visita al barroc de la mà dEl mut de la Campana de Josep Lozano
«El Gran Germà et vigila»
El poeta lector (sobre Joan Margarit)
John Berger: la mirada nòmada. Sota laura de Walter Benjamin
REFERÈNCIES
Nota preliminar«Un lleu tel dhumitat»
El títol daquest llibre, Constel·lacions postmodernes, vol tot invocant la poesia astrològica fer referència a diversos temes amb una relació pareguda als estels de les constellacions. Nhi ha de majors i de menors, de distants i de més propers, de lluminosos i dopacs, però tots serven una certa proximitat. Les figures, els mapes, les aproximacions . . . que podem esbossar són diversos i més o menys creatius depenent de la nostra imaginació o del nostre punt de partida. El sintagma pretén evocar també la diversitat, la fragmentació, el nomadisme, la transparència . . . aspectes de la nostra quotidianitat més postmoderna.
El lector trobarà ací onze assaigs sobre temes diversos relacionats amb el món literari, cinematogràfic o cultural en termes generals de les darreres dècades i dels nostres dies. Es tracta dassaigs independents que poden llegir-se, per tant, de manera autònoma, però tots tenen un fons que remet al perfil dun dels arquetips presents en la nostra societat en les darreres dècades. En parlem al primer apartat: «Narcisos i Dionisos». El fenomen el definien un sociòleg com Richard Sennett a Narcisisme i cultura moderna, el 1980, i també el filòsof Gilles Lipovetsky a Leradel buit, el 1983. Aquest individu narcisista, autocentrat, que oscil·la entre lautosatisfacció i el neguit dóna pas a una segona etapa de lindividualisme contemporani. Les manifestacions de la seua conducta deriven cap a la inestabilitat psicològica i afectiva, envers lhedonisme i lexhibicionisme; la manca de militància política i de creences religioses ha estat substituïda pel consum.
Aquesta realitat és la que plana en el subsòl daquestes pàgines. Al voltant daquesta realitat hem volgut comentar lobra cinematogràfica dIsabel Coixet, exponent daspectes com la inestabilitat emocional de les parelles, la invisibilitat de la mort o els efectes de la tortura. Lanàlisi de la novel·la El soroll de la resta de Francesc Bodí permet a abordar un dels grans anhels postmoderns com és el desig de la Second Life. Un desig que no és aliè al món publicitari limaginari del nostre temps, que fa servir la mentida de manera sistemàtica, tot seguint consignes que reforcen idees com ara: «Tot és possible», «Tot és permés», «Ens ho mereixem».
Amb el text següent, «La utopia verda», viatgem a lescletxa utòpica dels nostres dies que fluctua entre la necessitat i el somni, la idealització de la terra i la prevenció davant de la por (apocalíptica) a un futur de catàstrofes.
Un dels territoris que trepitja el tàndem Narcís-Dionís és el sexe, amb tota la seua gamma de varietats, i amb pocs límits. Això és el que trobem a les novel·les de Michel Houellebecq, a qui dediquem un dels capítols. Molt relacionat amb la temàtica central de lobra del novel·lista francès és el que abordem a «Sense pudor», dedicat a lanàlisi del declivi o absència duna de les regles socials de la cultura: el pudor. Hi aprofundim fixant-nos en cançons de grups musicals i dalguns cantautors actuals.
El dos capítols següents, «Homo sentiens» i «El sexe i el desig en temps de la sida», se centren en lestudi de la dimensió emotiva, ben activa en manifestacions de tot tipus en aquest regnat individualista. El camp emocional ha contaminat cadascun dels espais de la vida social. La mitologia barroca, per una altra banda, que també participa del conglomerat emotiu, forma part de la coreografia dels nostres dies i això ens porta a analitzar una novel·la històrica de Josep Lozano, El mut de Campana, que és una peça significativa de linterés que bona part del present té per enllaçar-se (o emmirallar-se) en el barroc.
Esment a banda mereix «El Gran Germà et vigila», una petita aproximació al programa de televisió deutor, paradoxalment, de la novel·la de George Orwell, 1984. Sempre mha cridat latenció que orwelliana com és, en molts aspectes, la societat dels nostres dies, no sé si algú hagués pogut profetitzar la materialització daquest «ull vigilant» en un grup de gent de manera voluntària. Sobretot això: de manera voluntària. Sense la instal·lació de larquetip que destil·la exhibicionisme i narcisisme, hauria estat possible?
La creativitat dels nostres temps, en tots els camps, del cinema a la música i de la literatura a la televisió, ha intensificat la tirada autoreferencial. Tot sovint, cada art parla dell mateix. El penúltim text se centra en la poesia que comenta una altra poesia i que en fa, talment lindividu narcisista, el seu tema. La fèrtil poesia de Joan Margarit és una mostra subtil de les possibilitats daquesta mirada autoreferencial.
Lúltim dels textos gira al voltant de la creació i del pensament de John Berger. En molts moments, lautor britànic fa esment del pensament de Walter Benjamin. Incorpora conceptes com el conegut de laura de lobra dart que Berger exemplifica i amplia en els seus escrits. Per això lhem titulat: «Sota laura de Walter Benjamin».
Més enllà daquesta referència puntual, lobra i lesperit de Benjamin és present al llarg daquestes pàgines. No sé si participen de la curiositat omnívora daquest pensador jueu alemany i de la seua conspícua mirada en tot cas, no em toca de dir-ho a mi, però crec que hi és present la manera dobservar la diversitat de manifestacions culturals i latenció que va dedicar a la paraula i a la imatge, per exemple.
«Un lleu tel dhumitat», com he titulat aquesta nota, és un homenatge a Raimon. Perquè com diu en aquesta cançó, voler copsar laire del temps l«aigua del temps que vius» és un desig impossible, i tan sols ens deixarà «un lleu tel dhumitat». En tractar de fer-ho, sens esmunyen els fets i les transformacions pròximes en el temps. El present sols és perceptible en les manifestacions més epidèrmiques; per detectar els corrents profunds necessitem distància, perspectiva. No obstant això, és ben engrescador el repte de saber què (ens) passa: poder analitzar i comprendre sempre serà parcialment, és clar!, el que succeeix al nostre voltant.
Constel·lacionspostmodernes
Narcisos i Dionisos
1.
Segons alguns analistes, les pautes culturals dels darrers anys situaren en un primer pla les transformacions en lesfera personal del subjecte, en la línia de proclamar el sorgiment dun nou i radical individualisme. Després dels anys seixanta i primers setanta, amb fervors socials com ara els moviments estudiantils, els grups de vida alternatius, les revoltes en quasi tots els àmbits de la vida de la psiquiatria a la religió, de les minories racials o sexuals a lemancipació dels països colonitzats va començar a percebres, a final de la dècada dels setanta, la presència duns nous valors. De conjugar els verbs en primera persona del plural, «nosaltres», es va passar a fer-se en primera del singular, «jo». El mite de Narcís de vegades batejat de Neonarcís, ço és, la figura mítica que semmiralla en ell mateix i mor després de contemplar-se en la superfície de les aigües, va servir per designar-ho.
Més que la pretensió de ser diferent o lliurar-se a lautoesguard complaent, el Narcís que descriuen estudiosos com Richard Sennett o Gilles Lipovetsky és un ésser que tendeix a mesurar el món com si fos un espill del jo les paraules són del primer. Una «segona revolució individualista» el terme és de Gilles Lipovetsky fa cap durant aquesta etapa instal·lant tota una promesa de felicitat i de benestar. Açò suposarà la irrupció dun individu atent a ell mateix, que ha substituït la consciència de classe social per lautoconsciència i sausculta ell mateix de forma permanent i obsedida. Un article de Toni Puig, «Feu lamor, dèiem», fa una mena de repàs dels valors generacionals que precediren larribada daquest Narcís:
Els setanta [ . . . ] varen ser uns anys de relació. Perquè laltre era important. Laltre era la possibilitat de relació i de revolució. Els anys setanta, amb lamor com a imperatiu, varen ser els anys de la comunicació.
Dels valors solidaris, de la comuna com a substitució de la família o de la parella circular, de la ciutat com una comunitat oberta, de la militància política o sindical, es va passar a una etapa datenció superlativa al jo. De resultes daquest canvi es va parlar dun subjecte que té més de «lhoritzó dun mateix», com deia Paul Éluard, que de l«horitzó de tots».
Un dels primer analistes a constatar el canvi fou el sociòleg Richard Sennett, a Narcisisme i cultura moderna [Narcissism and Modern Culture, 1977], un llibre que es va traduir al castellà tres anys després. Per a lautor americà la transformació fonamental, des del punt de vista psicològic, és producte, sobretot, duna insatisfacció de les experiències amb els altres. La patologia predominant que han datendre els psicòlegs no és ja com a començament de segle XX la histèria, o les fòbies; ara és el «desordre de caràcter», una certa incapacitat de sentir o de relacionar-se amb els altres, conseqüència dimaginar aqueix món exterior com un peculiar espill del jo. Per a lautor dEl declivi de lhome públic (1977), tenim un procés en tres fases. La primera és precisament: el món esdevé lespill narcisista del jo; la segona, el jo es converteix en un fenomen immanent i proteic i, en tercer lloc, en interactuar amb laltre, el jo posa a prova la convicció de la seua pròpia existència, que sovint el decep.
En lúltima part del llibre, Sennett fa una anàlisi dalgunes idees de La democràcia a Amèrica dAlexis de Tocqueville, on subratlla certs tocs datenció de laristòcrata francés sobre lindividualisme, com a perill que amenaça la democràcia:
Un amor apassionat i exagerat dun mateix, que porta lhome a no relacionar-se amb res fora de si mateix i a preferir-se a cap altra cosa. Lindividualisme és un sentiment reflexiu i calmat que disposa cada ciutadà a aïllar-se de la massa dels seus semblants i a retirar-se a part amb la seva família i els seus amics; de tal manera que, després dhaver-se creat així una petita societat per al seu ús, fàcilment abandona la gran societat a si mateixa. [Alexis de Tocqueville, trad. Jaume Ortolà]
Aquesta i altres idees de Tocqueville, així com les reflexions de Sennett, formen un dels punts de meditació de Gilles Lipovetsky al llibre publicat el 1983, on aplegà diversos articles publicats els anys anteriors, Lera del buit. Assaig sobre lindividualisme contemporani [Lère du vide]. En la visió del sociòleg francés es destaca com la mutació social ve acompanyada de lopulència de la societat de consum, que ha afavorit lindividualisme amb uns valors permissius i una oferta de gaudi. Aquest individualisme narcisista fa que el subjecte naufrague en un mar de confort, en un benestar material que escampa promeses de felicitat a dojo.
Antigament, a la societat hi havia la religió, que oferia consol a la gent. Avui, on trobem aquest consol? Al consum. Quan estem deprimits anem a la perruqueria, o al cinema, o ens comprem un DVD.
Si Max Weber parlava del «desencantament del món» com la conseqüència de labandonament de la religió, arran de la Il·lustració i els moviments revolucionaris, per a Lipovetsky la societat de consum ha substituït lespiritualitat i la religió. De posar-li un nom al fenomen, hauria de ser antitètic al de Weber, atés el magnetisme materialista que lacompanya. Si lindividu sense cap altre objectiu que la vida que té al davant, sense formar part de cap projecte transformador, viu abocat a una certa buidor, el consumisme en serà un pal·liatiu. Comprar esdevé lacció que opera en nosaltres provocant la sensació de posseir una vida millor. Poca consciència hi ha que loperació és, segons Freud, un acte de substitució, i no de sublimació i, com a tal, una acció que no satisfà lindividu. Lescenari consumista porta a una acumulació gradual dobjectes innecessaris, de la mateixa manera que en el terreny econòmic ha anat prenent força leconomia financera sobre la productiva. Lacumulació de béns, com a especulació, ha superat la satisfacció de les necessitats, de la mateixa manera que la deriva financera sha situat més enllà de la productivitat.