Si el tret més característic del subjecte perfilat per Lipovetsky és el seu narcisisme, cal destacar que més que rabejar-se en un estat dautocomplaença, el que cerca lindividu és desplegar la seua personalitat, buscar-se, tractar de realitzar-se. Certament es tracta dun individu descregut dels grans sistemes didees en els quals «la raó» o «la veritat» perden el caràcter de valor absolut.
Sigmund Freud va definir el terme «narcisime», a La interpretació dels somnis, com «legoisme il·limitat dels nens» per designar «un estadi del desenvolupament de la líbido que aquesta travessa en el camí que va de lautoerotisme a lobjecte damor», i insistí en el fet que es tracta duna etapa en què les fixacions poden arrelar fàcilment i les neurosis i la paranoia es poden consolidar.
El pintor Salvador Dalí és lautor del quadre La metamorfosi de Narcís (1937). El quadre presenta una imatge enigmàtica, plena dinterrogants que celebra lautosatisfacció. Dalí va ensenyar el quadre a Sigmund Freud en lúnica trobada que varen tenir, a Londres, el 1938. En aquest encontre, segons diu el pintor, el mestre de la psicoanàlisi va dir que en les obres dels «Grans Mestres, un té tendència a buscar linsconscient, mentre que quan es mira un quadre surrealista, un sent la necessitat immediata de buscar el conscient».
2.
Així, la persona en aquesta segona gran revolució individualista ha posat el punt de mira en una sèrie datencions interiors. El subjecte sha dexplorar, sha de buscar i, en definitiva, ha destar atent a ell mateix. Però aquest individu, precisament per tot això, es veu obligat a fer un continuat capbussament psicològic un perllongat striptease interior. Una operació que comporta sovint una debilitat dacció, de pensament i de voluntat.
La predisposició a estar pendent dun mateix ofereix obsessions a dojo, perquè sovint es revela com un ego que mai no sassacia. El joisme, en suma, va de la mà del neguit. En aquest subjecte que descriu Lipovetsky qüestió de connexions neuronals sha produït la substitució de lhomo politicus per lhomo psicologicus i ara dirigeix la seua mirada cap endins i shi observa en una mena destranyament perpetu. Lexemple daquesta realitat lofereix el cinema de Woody Allen també Lipovetsky el troba il·lustratiu. La xerrameca interior que acompanya els personatges, en moltes pel·lícules del director americà, escenifica el desconcert personal, lestat dinsatisfacció permanent, les mutacions dànim, els dubtes . . . La revelació del món interior té algun punt dinsuportable . . . Woody Allen plasma el deix neuròtic de voler i doldre, de ponderar les coses des duna visió introspectiva, ço és interminablement dubitativa, quan sotmet a anàlisi la seua conducta.
En haver de triar contínuament, a parer dAnthony Giddens a Runaway World (1999), lindividu actual incrementa el neguit. I de retruc, aquest estat desencadena un conjunt daddiccions i compulsions. «Laddicció entra en joc quan lelecció, que hauria destar impulsada per lautonomia, es veu trastocada per lansietat» escriu el sociòleg. És el paper plenament actiu de lindividu en el seu món interior, el fet que haja de prendre decisions contínuament el que desencadena unes necessitats dajuda psicològica, teràpia, coachings o afins.
Tot observant lestat desolador on porta aquesta realitat, Ken Wilber veia en el famós quadre El crit de Munch la imatge representativa avant la lettre, que sen diu! del subjecte postmodern. Es tracta de la visió sense perspectiva en paraules de lautor nord-americà «dun subjecte mirant-se a si mateix mentre tracta de mirar el món».
En el fons, el quadre de Munch és lexpressió de la por de lindividu que es veu desterrat a un món essencialment aliè, desproveït de «consols místics» i de «pretensions racionals» els termes són de Wilber. El personatge del pintor noruec és un home horroritzat, no sabem ben bé de què o per què. I com damunt es tapa les orelles, afegeix un element sonor a lescena una mena de música sorda.
Lindividu de què parla Lipovetsky, a despit de tot, expressa allò que sent i allò que pensa. En termes de lautor, té la «vocació de discjòquei». La imatge pot semblar frívola, però és encertada. Si lèpoca moderna estava marcada per la producció i la revolució, la postmoderna està obsedida per la informació i lexpressió. «Tots som discjòqueis, presentadors, animadors . . . ». Poc importa que lexpressió siga buida o gratuïta, que un tinga coses a dir, missatges a comunicar o no. Al capdavall, del que es tracta és de la supremacia de lacte de comunicació sobre la naturalesa dallò comunicat, amb despreocupació pels continguts i donant pas, sovint, a una comunicació sense objectiu ni públic, o on lemissor esdevé també el principal receptor. En tot cas, el subjecte diu, talment el xiquet en una arrancada narcisista: «mira què faig». O bé balbuceja, parla per no dir res. Ho fa pel simple plaer descoltar-se.
Una mirada a alguns dels camps actuals, des de la literatura al periodisme, ens ho confirma plenament. Si observem el periodisme digital de lactualitat, on cada lector pot deixar el seu comentari en els articles, sembla que hem arribat a un estadi on tot individu és, en potència, un autor, i en molts moments al llarg del dia en exercici. La comunicació en xarxa ha desestructurat els nivells de relació entre productors i consumidors, i ara cada persona pot opinar, informar, teoritzar com si fos un expert. I a més a més sense contrastar informació, sense argumentar, sense saber les bases del seu coneixement i del seu accés a la indagació. El fenomen dels blocs, Twitter, Facebook contribueix així mateix en gran manera a convertir tothom en creador, autor discjòquei, com deia el pensador francés ara fa trenta anys.
3.
El 1979 lescriptor Jean-François Lyotard, va publicar La condició postmoderna on constatava lerosió o la crisi del que anomenava metarelats. Amb aquest nom designava el conjunt de relats emancipadors lligats a la idea de progrés i de futur. La idea de progrés, que articula la voluntat de futur, dun determinat futur, havia estat el vèrtex de la modernitat. Si hom no tenia forces per a mirar el futur, o dubtava del progrés, què podia fer? Viure exasperadament el present, fer-ne un reialme absolut.
Narcís és un amant del plaer, és individualista, és indiferent a les normes tradicionals de vida i practica una mena de culte al present, segons Lipovetsky perquè:
Quan el futur es presenta amenaçador i incert, resta la retirada al present, la qual no deixem de protegir, arreglar i reciclar en una joventut infinita.
El culte al present no admet treballar per a un termini llarg de temps. Lindividu voldria la seua realització dimmediat. Pensar en el futur, planificar-lo, és un exercici que es deixa de banda, perquè ja no lentusiasma cap iniciativa en aquest ordre. En moltes obres de la dècada dels vuitanta, tant literàries com cinematogràfiques, el futur es desdibuixa, talment apareix en pel·lícules com Blade Runner (1982), la mítica cinta de Ridley Scott que va suscitar rius de comentaris, com quelcom tenebrós. La visió nebulosa del futur no deixa de ser un paral·lel de la del passat, perquè com deia Walter Benjamin, «mai no comprendrem el passat sense voler el futur».
Narcís és un amant del plaer, és individualista, és indiferent a les normes tradicionals de vida i practica una mena de culte al present, segons Lipovetsky perquè:
Quan el futur es presenta amenaçador i incert, resta la retirada al present, la qual no deixem de protegir, arreglar i reciclar en una joventut infinita.
El culte al present no admet treballar per a un termini llarg de temps. Lindividu voldria la seua realització dimmediat. Pensar en el futur, planificar-lo, és un exercici que es deixa de banda, perquè ja no lentusiasma cap iniciativa en aquest ordre. En moltes obres de la dècada dels vuitanta, tant literàries com cinematogràfiques, el futur es desdibuixa, talment apareix en pel·lícules com Blade Runner (1982), la mítica cinta de Ridley Scott que va suscitar rius de comentaris, com quelcom tenebrós. La visió nebulosa del futur no deixa de ser un paral·lel de la del passat, perquè com deia Walter Benjamin, «mai no comprendrem el passat sense voler el futur».
Immers en la cultura consumista, en lopulència de béns i de possibilitats que ofereix la societat, Narcís més que participar en projectes col·lectius, omple el seu carret al supermercat i ocupa el temps pensant on ha danar de vacances: platja?, muntanya? La disciplina i el sacrifici, que han estat alguns dels valors de la nostra societat en èpoques anteriors, són ara minimitzats i només sentreveuen, paradoxalment, en funció de poder disposar de vacances i gaudir dels plaers. Sacrifici? Sí, però només per a pagar el lleure dels caps de setmana. És llavors quan Narcís esdevé Dionís.
Més que ciutadans, som membres duna societat de consumidors i dusuaris de productes. Uns consumidors amb unes necessitats de comprar que no són diguem-ne fisiològiques sinó psicològiques. I en una societat que ha canviat antigues necessitats en rituals: la compra sha convertir en un espectacle de la mateixa manera que lalimentació ha esdevingut gastronomia, la sexualitat erotisme, el descans oci . . . Aquest consumisme és ben a prop de les addiccions. El subjecte que ha substituït les necessitats pregones per productes, pot veures induït a una mena daddicció que és la paga i senyal del subjecte o així ho sembla a lesforç i al neguit, al desassossec i a la buidor vitals.
Les addiccions caracteritzen el protagonista de la novel·la La magnitud de la tragèdia de Quim Monzó, apareguda el 1989. Inicialment, els personatges duien noms de begudes alcohòliques (Bacardi, Marie Brizard . . . ), però després lautor els va canviar per noms compostos i pomposos com els de les fotonovel·les. De lalcohol va passar a la cocaïna. El crític Julià Guillamon comenta:
La novel·la és plena de referències més o menys velades a aquesta substància, tot i que cap dels personatges en pren: el ritme accelerat, la sensació que el món és al teu abast, lautosuficiència sense fatiga, les percepcions hiperlúcides, la nitidesa exacta amb què Ramon Maria enumera els objectes a la cambra de Maria-Eugènia i al consultori del doctor Riera-Zawacki, o com descriu els carrers de la ciutat des del taxi, absort i privat del sentit de loïda.
Lobra descriu el gest hiperbòlic dun estat perpetu derecció en consonància amb una situació social on el desig és dut al paroxisme. Aquesta invocació, a la dècada dels vuitanta, va ser constant.
4.
Narcís passa per viure plenament lhedonisme, els plaers sense culpabilitat. Com hem dit, ha pres ara el rol de Dionís. Lobsessió pel cos i pel sexe és un dels traços més destacats de la societat de les últimes dècades i lactual. I el cos, sobretot, es lliura als plaers, lobertura a loci en tots els àmbits i moments vitals. Sembla que, dalguna manera, aquest impuls ha afavorit el boom de la frivolitat.
El ben cert és que en acabar-se la dècada dels setanta, a lEstat espanyol i a Europa, un certa eufòria surava en lambient: sen parlava molt, de «la societat de lopulència», del «benestar social» o de «la societat del lleure». Tot just coincident en el període de governs de Ronald Reagan (de 1981 a 1989) als EUA i Margaret Thatcher (de 1979 a 1990) al Regne Unit. Ho podem constatar en molts articles de la premsa de lèpoca i en no pocs llibres, en moltes cançons i en el cinema. Una cançó del primer LP del grup Mecano, lany 1981, es deia significativament «Hoy no me puedo levantar» i era la crònica dun cap de setmana dionisíac, lexcés del qual deixava un aixafament invencible. Aquesta atmosfera era producte dallò que es va anomenar «la movida madrileña» i que va tenir molt de programa de plaer, amb una ebrietat esbojarrada i una sexualitat frenètica. També les pel·lícules de Pedro Almodóvar formen part de laire del temps, allò que en alemany anomenen zeitgeist.
De lany 1983 és un conegut assaig de lescriptor i sociòleg català, Lluís Racionero, que duia per títol Del paro al ocio, tot un exponent del desig daquells dies. Segons la tesi del llibre, la societat del temps lliure era ja una realitat pròxima. No seria exactament viure sense treballar sinó, amb lajut de les màquines, reduir-ne les hores potser tres o quatre i deixar temps a loci. Leconomia productiva requeria un nombre cada vegada més reduït de treballadors en tots els camps: lagricultura, la indústria i els serveis. Així que calia preparar loci: no es tractava de no fer res, ans al contrari, desmerçar el temps en activitats de pensament, de lectures, desenvolupament dinquietuds artístiques, cultiu del cos.
Si algun element de lanàlisi de Racionero va resultar ser una profecia complida, és el que fa referència al cos. Ja que ben mirat en les últimes dècades tot hi conflueix perquè el cos reba una atenció descomunal amb lesport, els liftings, el culturisme, els centres destètica, el gimnàs . . . El cos sha de lluir a la discoteca, al treball, al carrer, a la platja . . . També el cos sofreix malalties com lanorèxia, una patologia daquest moment històric. Els tatuatges són, així mateix, símptomes duna atenció somàtica desconeguda en altres fases de la societat. Una voluntat datenció al cos un somatisme puixant brolla per damunt de ladhesió a causes col·lectives. La importància de lesport és tota una prova daquesta preeminència del cos.
Dos anys després, Lluís Racionero publicava La Mediterrània i els bàrbars del nord, on lautor feia una reivindicació dels valors que per a ell encarnen les cultures mediterrànies:
La cultura viva de la Mediterrània, veritable i ancestral, no és pas el fred geometrisme racionalista dels doris ni el colossalisme militarista dels romans, sinó la manera gentile, la cultura femenina, sensual, sinuosa i flexible, amb la claredat del fresc marí de Cnossos, la vitalitat festiva de les ballarines tartèssies, la flexibilitat nerviosa de les saltadores dels braus cretenques, el sensual erotisme delicat i indefens dAfrodita [ . . . ] La cultura ancestral de la Mediterrània és matriarcal, femenina, gentil, suau, vital, delicada.
Però aquesta cultura dels pobles mediterranis soposa a la dels bàrbars del nord que, si bé han inventat cotxes, bombes o raigs làser, no és fruit de la civilització ja que aquesta és producte de les ciutats. El Mediterrani fa trenta segles que té ciutats, el nord dEuropa només sis. La civilització, per a Racionero, és una qüestió desperit, una manera dentendre la vida i, sobretot, de viure-la. La civilització mediterrània és per a lautor el conjunt de valors exportables, el llegat que, en aquest moment, el nostre entorn podia oferir al món. Un llegat alternatiu, doncs, a la vida laboral estressant de la societat productiva i en paral·lel amb lhedonisme regnant.