Mirada amb distància, la dècada dels vuitanta destil·la una certa embriaguesa que sestén per tot arreu. Limpuls ideològic, la militància política i cultural i encara la flama contracultural havia donat pas a la pulsió, a una atmosfera fofa dhedonisme de promesa dhedonisme perquè lhedonisme és sempre una promesa. La literatura catalana de lèpoca certa literatura, és clar! és un bon aparador daquesta disposició al gaudi. Quim Monzó en el primer relat de Lilla de Maians (1985), «Barcelona», presenta una parella que tot just en un moment de contacte sexual:
No mescoltes va repetir ella. Tota lestona que parles de tu . . . Tan sols tinteresses per tu mateix. No et preocupa gens ni mica el que dic. No et preocupa el que em passa pel cap, ni com sóc, ni què faig . . .
El personatge que havia encetat una maniobra daproximació sexual, resta perplex i comença a sentir-se culpable. «Es va sentir mesquí escriu el narrador, lésser més menyspreable del món, i va reconèixer que, certament, en els últims temps tant se lin donava la gent». Però la introspecció segueix el seu curs amb una destacada exacerbació de culpa: «Voldria saber què, o quin seguit de coses han fet de mi un egoista. No ten riguis. Magradaria tornar a interessar-me per la gent» diu el personatge a la fi del relat.
Més incisiu és el conte «La qualitat i la quantitat», del mateix recull, si ho mirem des de la perspectiva de lhedonisme. El jove Morell viu una història de reptes sexuals amb una veïna després dobservar-la per la finestra i descobrir-la mantenint relacions sexuals. Morell es compra un telescopi per a seguir millor laventura voyeur i descobreix que ella fa el mateix. Daquesta manera, Morell i la veïna van augmentant la intensitat dels seus encontres sexuals disposats a sorprendres, com en un joc dapostes.
Però les històries de Monzó no foren cap excepció. Cap a final dels anys 80 es van posar de moda els programes de ràdio de contingut eròtic, en què una locutora o un locutor es dedicaven a fer les delícies dels radiooients mitjançant la lectura de contes, relats o qualsevol altra cosa que sels passés pel cap, però amb un alt contingut libidinós i festiu. Seguint lestela daquests programes, van aparèixer al mercat diverses novel·les basades en lexistència daquests programes, entre elles Amorrada al piló (1986), de lescriptora Maria Jaén.
Amorrada al piló és una novel·la que ens relata les peripècies duna locutora de ràdio que dirigeix un programa nocturn en què directament parla amb els seus oients, durant un estiu càlid i humit. A través de les ones es barregen les situacions que viu la Marta, la locutora, amb les que sinventa per al seu programa. El llibre de Maria Jaén Amorrada al piló va exhaurir ledició en un dia el dia de Sant Jordi i va batre tots els rècords de venda de tal manera que el mateix any va propiciar una versió cinematogràfica que va fer Antoni Verdaguer amb el títol de Lescot.
A fi de comptes, en el camp de la sexualitat, la cultura de la nostra societat ha realitzat un canvi acrobàtic; ha passat del rebuig del gaudi sexual, de la castedat obligatòria fins al dia del casament per a les dones, de molts matrimonis concertats per motius econòmics, de la punició al gaudi solitari i del menyspreu a qualsevol forma dhomosexualitat a una situació de permissivitat absoluta. En qüestió de poc temps. Ara la sexualitat, com es pot seguir a través de bona part de la literatura, sobria de bat a bat, i hom feia celebracions orgiàstiques, beneïa lintercanvi de parelles, consumia pornografia . . .
5.
La conducta de lindividu, en la societat de consum, està contínuament acompanyada per loferta hedonista. Valors com lesforç, la disciplina o la voluntat resten en un calaix. «Lesforç escriu Lipovetsky a Lera del buit no està de moda, tot el que suposava subjecció o disciplina austera sha desvalorat en benefici del culte al desig i de la seua realització immediata». El subjecte viu una expansió de lego, i si una extremitat és representada pel neguit de lautorecerca, laltra és la del plaer que li proporciona el cos, especialment el sexe. Hi ha una cultura del temps lliure, del divertiment, dels viatges, de lespectacle . . . Un espectacle que és continu i en tots els àmbits de la vida. I en tots els llocs i en els no-llocs, com defineix Marc Augé algunes zones modernes: aeroports, grans superfícies comercials, etc., hom constata lextensió dels parcs temàtics així com la transformació de molts espais hotels, cases de turisme rural . . . en una mena despais escènics. La gamma de viatges sha incrementat i sha diversificat i es pot anar de safari a lÀfrica, a visitar pobles en països on hi ha una dictadura fèrria, i també es pot fer turisme sostenible i voluntariat social a través dopcions alternatives de viatge. Hi ha loferta de balnearis o dhotels amb spa, de ciutats festives amb platja i discoteca, la de barris amb oferta gastronòmica, rutes de vi, cerimònies amb altres productes de menjar. El nostre entorn és una mena descenari-oferta de diversió variada, en tots els camps. La idea que es desprén sovint dels missatges més reiterats és la duna promesa de vacances perpètues.
Dun temps ençà, tot ha de ser divertit, un decorat atractiu ha dacompanyar-nos a tot arreu. Allò que parle seriosament i que tinga un temps determinat demissió té el perill desdevenir «avorrit». Aquest és el pitjor adjectiu que qualsevol cosa pot tenir, des duna pràctica laboral, un sermó, un llibre o una classe. Lalegria festiva, encara que siga de plàstic, no és només la dels dies en què el calendari destaca en roig, sinó la del conjunt de dies de la setmana, i encara, en cada una de les seues hores.
Però aquest reflex de la vida abocada al gaudi sensual, a la satisfacció immediata dels impulsos, sobretot sexuals, ve acompanyat dun to de comèdia. És ací on podem situar una literatura que vol desprendres del llast transcendent de les dècades anteriors i manifestar-se amb lalegria i la lleugeresa de lhumor. Sergi Pàmies, Gabriel Galmés, Toni Cucarella, Ferran Torrent, Maria Jaén a banda de Quim Monzó són alguns dels escriptors que fan contribucions a la comèdia, on el desig transita en tota la gamma de situacions possibles i on la lubricitat és minuciosament recreada.
Tot sembla que ha de ser humorístic i entretingut; dun orador destaquen les virtuts de si és divertit o no, però també dun polític, dun rector, dun mestre (les classes han de ser divertides, la literatura ha de ser divertida, leconomia ha de ser divertida i així successivament).
«Una vida sencén a cada sacrifici», escrivia Màrius Torres en el poema «La mort, en un matí dabril». I vet ací que allò que destil·la la societat sembla que sencamine cap a un tipus de paradís sense cap esforç. Tot és possible, però, a més, «tot tho mereixes» diu la publicitat desculpabilitzadora en una de les seues consignes volàtils i subtils. Ladhesió al consum i lautocomplaença porta adherit el neguit. Paradoxalment, la facilitat material amb què vivim hem viscut les societats opulentes dOccident augmenta les dificultats de viure, perquè qualsevol satisfacció de realització personal esdevé una meta difícil. Potser vivim i gaudim sense una sensació de culpabilitat, però sí amb insatisfacció. Com deia Zygmunt Bauman a Lart de la vida, «els nous narcisistes no viuen obsedits per la culpa sinó per lansietat».
També Lipovetsky, amb el pas dels anys, ha portat moltes vegades Narcís a la consulta i de la revisió clínica daquest individu ha destacat alguns canvis importants. Ho fa al llibre-entrevista de Bertrand Richard, La societat de la decepció (2006), on arriba a formular que vivim una felicitat paradoxal, en què la societat del benestar conviu amb la dificultat de viure. Lexercici denfrontar-se a les eleccions, a la renúncia i les pors condueix lindividu a un estat permanent de neguit. Des duna perspectiva espiritual, el llegat més comunament universal apunta que la felicitat només es pot obtenir procurant-la als altres.
Al capdavall, allò a què ens empeny aquest moment històric és a crear constantment la nostra pròpia resposta a les coses, la nostra forma de fer i de sentir. Aquest simple fet ens porta un grau més alt de tensió, de repte i, en conseqüència, de sacrifici i de frustració. I si ara és quan més possibilitats tenim de fer el que vulguem en la nostra vida i de la nostra vida, com és que experimentem aquesta enorme insatisfacció?
6.
Els Narcisos i els Dionisos han accentuat un tipus degolatria patològica, després de la pèrdua de la rigidesa disciplinària dels sistemes ideològics i religiosos, i han mostrat la seua insubordinació a credos, sectes, partits, fins i tot a filosofies. Ben mirat, són uns individus que, de vegades, a contracorrent, han hagut de descreures missatges i assumir una mena de buit que han tractat domplir mitjançant el culte al cos. Després de lliurar-se dels seus credos, de les forces exteriors (siguen en forma religiosa, ideològica, etc.) han sucumbit a les seues aigües interiors (emocions, construcció vital . . . ). En certa manera, tot fa pensar que la llibertat, paradoxalment, esdevé causa desclavatge. En tot cas, però, tot açò no és conseqüència de cap malefici de forces obscures, sinó la resposta del pobre individu que ha dencarar-se a la vida que li ha tocat viure.
Perquè lindividu de la nostra societat ha de saber si té sentit treballar llargues jornades, mostrar submissió al director, competir amb els seus companys, destruir lentorn, contribuir a lexplotació infantil als països del tercer món i viure una tensió constant només per obtenir unes poques setmanes de vacances a lany. No és aquest el gran buit de què parlen alguns analistes, i entre ells Lipovetsky? I, al capdavall, més prompte o més tard, aquest individu ha de descobrir que la trista essència del carpe diem entés simplement com una submissió als plaers és ben amarga, per allò que en llatí en deien fugit irreparabile tempus i que en versos de Vicent Andrés Estellés potser sona més real:
Com la merda que sesmuny en tirar de la cadena,
així són de fugissers els plaers
que la vida ens depara, els amors i tot això.
(Horacianes, XVII)
Sense dubte, lentorn de perpetu divertimento es conjumina contra lesperit de realització personal, de satisfacció profunda de lindividu que no pot satisfer-se amb els plaers sensuals. Els plaers són intrínsecament i per definició efímers; són exercicis de pujada i de baixada. El camí de la felicitat no és pot identificar amb el consum de menjars, begudes, imatges exòtiques de viatges . . . A més a més, centrar-se en un mateix és sempre causa de malestar, duna manera o duna altra. El fet destar centrat en el jo, per exemple, que tot estiga pendent de la imatge que donem, fa nàixer tensió. Altrament, el desig, portat a una satisfacció sense límits talment la fagocita la publicitat en múltiples missatges, desperta una avidesa que és, com tot desig, insaciable. En conclusió, els plaers sensorials bé que són necessaris per engendrar una visió ponderada de la vida portats a un punt de no-límit, deixen sempre, com a torna, la insatisfacció, perquè després de la seua presència, arriba la síndrome dabstinència. Els plaers, com està ben demostrat, creen dependència. No vull fer ara i ací cap apologia de lausteritat, ni de la frugalitat, però cal reconèixer que el conjunt de missatges del nostre entorn impulsen un consum infinit, una invitació perpètua al divertimento i als plaers, que és de totes totes perillós i fals. Prou ho remarcà Epicur: la felicitat no saconsegueix sense renunciar als plaers més immediats. Sha de triar, i sha de saber triar.
Les visions de Richard Sennett, Jean-François Lyotard, Gilles Lipovetsky tenen, a hores dara, una trentena danys. És lògic que ens preguntem si lesbós perfilat és encara vigent. Amb una crisi econòmica com la que vivim des del 2007, amb esdeveniments pertorbadors com ara l11-S, amb els desgavells i el neguit social a Occident, podem parlar encara dun individu amb el perfil que sacobla a Narcís? A Dionís? És encara vigent la filosofia del presentisme i de lhedonisme?
Des de la dècada dels vuitanta fins al 2007, o al 2008, Europa ha viscut un període de creixement com no shavia produït després de la Segona Guerra Mundial. Vistos des dara i, potser, de manera simplista, podem dir que a Europa i també a altres llocs, els anys vuitanta van ser de trànsit de la «socialdemocràcia» al «liberalisme». El període de creixement continuat va fer arrelar una sensació de progrés sòlid. Mentre que els governs de Margaret Thatcher, a la Gran Bretanya, i de Ronald Reagan, als EUA, varen crear les bases liberalitzadores, ço és, desregularitzadores, dels mercats, germen que desencadenà lactual crisi. El liberalisme es manifestava es manifesta encara amb seducció, alegria canviant: loferta eterna de plaers.
A despit que sen parle molt, la realitat de després de la crisi ningú no sap ben bé com serà, però molts analistes coincideixen a assegurar que viurem un món molt diferent al dabans i al dara. Algunes coses seran millors i daltres pitjors; la majoria serà això: coses noves. No podem obviar també que vivim en un accelerat temps històric, on els canvis se succeeixen de forma agitada. «Eixir de la crisi» no voldrà dir, en cap cas, tornar a la situació anterior: hàbits de consum, serveis socials, vacances establertes amb una quantitat de dies com fins ara, temps de lleure. I això sense entrar en altres àmbits com ara el món educatiu . . .
La nova realitat, canviarà les bases de lindividu narcisista que viu pensant en el consum, les vacances i els plaers de cap de setmana? En la pràctica del culte al cos? En el lliurament a les frivolitats? Lindividu, tornarà a vibrar amb causes col·lectives? Sentirà solidaritat o compassió? Què ocorrerà si lindividu no pot permetres ni el gaudi alcohòlic ni el daltres esplais de cap de setmana? Si el programa hedonista es redueix dràsticament? Sense aquestes vies descapament, com suportar lenvit de la vida? El «desencantament del món»? (en termes de Max Weber).
El 2009 es va estrenar la pel·lícula hispano-argentina Las viudas de los jueves. Es tracta dun film de Marcelo Pi-ñeyro que retrata un conjunt de famílies de lelit econòmica del país sud-americà amb un elevat tren de vida i que varen viure la situació de crisi de linici de la dècada. Doncs bé, davant de lesfondrament econòmic que els ve al damunt, leixida que prenen no és altra que la de suïcidar-se. Incapaços de suportar un canvi dhàbits, un començar de nou, a una altra escala econòmica i social, no hi veuen cap altra eixida que la del crepuscle lívid, la del turmentós punt i final. Perdre lestatus els resulta no un malviure, sinó una realitat insuportable. Serà aquesta la profecia, en la nostra societat?