Fuster,una declinació personal
Fuster,
una declinació personal
Josep Iborra
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Director de la col·lecció
FERRAN CARBÓ
(coordinador de la Càtedra Joan Fuster)
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment,
ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació,
en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic,
per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.
© Del text: Hereus de Josep Iborra Martínez, 2014
© De la fotografia de Joan Fuster (en coberta): Francesc Vera (1992)
© De la present edició:
Universitat de València, 2014
www.uv.es/publicacions
publicacions@uv.es
Producció editorial: Maite Simon
Disseny de linterior i maquetació: Inmaculada Mesa
Correcció: Enric Izquierdo
Disseny de la coberta: Celso Hernández de la Figuera
Índex
Nota preliminar, Enric Iborra
I. COORDENADES
1. Defensa de la tesi doctoral Humanisme i nacionalisme en lobra de Joan Fuster
2. Joan Fuster, una singularitat
3. Un breviari cívic
4. Un convent valencià del segle XVI
5. El llibre duna generació
6. «Nosaltres»
7. Nosaltres, els valencians, 30 anys després
8. La gran lliçó dels papers fusterians
II. IRREDUCTIBLEMENT PERSONAL
1. Perfil humà de Joan Fuster
2. Fuster, la vellesa i la malaltia
3. La inauguració de la Casa Fuster
4. Diccionari per a ociosos en italià
5. Joan Fuster, filharmònic
6. Terra en la boca
7. Una entrevista
III. LITERATURES DIDEES
1. Lassaig fusterià
2. Llegir Fuster
3. Un enfilall daforismes
4. El Fuster aforístic
5. Un llibret doble
6. Un il·lustrat a la Universitat
7. Viure per veure-hi
IV. LA LITERATURA DEL JO
1. Joan Fuster i la literatura del jo
2. Fuster i Montaigne
3. Fuster, Valéry, Montaigne, Pascal i Rabelais. Notes disperses
V. TEXT I CONTEXT
1. Els camins epistolars de Joan Fuster
1. Introducció
2. Epistolari fusterià
3. Cartes entre exiliats
4. Dos escriptors valencians cara a cara
5. Correspondències i divergències
6. Itineraris epistolars fusterians
7. La figura dun temps
2. Text i context dEl descrèdit de la realitat
3. Lart i els anys cinquanta
VI. JOANFUSTER I LA LITERATURA CATALANA
1. Joan Fuster i la tradició catalana moderna
2. La influència de Joan Fuster en la literatura catalana
3. Lassaig i la línia dels assagistes valencians
Procedència dels textos
Nota preliminar
Lany 2012, coincidint amb el cinquantenari de laparició de Nosaltres, els valencians, es va publicar Humanisme i nacionalisme en lobra de Joan Fuster (PUV), tesi doctoral de Josep Iborra, que havia restat inèdita. Refosa i ampliació de Fuster portàtil, representa la culminació de lesforç que va dur a terme el meu pare durant molts anys per estudiar i divulgar lobra de Fuster. A més daquests dos llibres, va escriure molt més sobre Fuster, des de ressenyes i articles fins a assaigs llargs, passant per parlaments pronunciats en diferents ocasions o per entrades del seu dietari. Aquests textos shan recollit ara en Fuster, una declinació personal: una declinació o una anàlisi dels aspectes que singularitzen la personalitat humana i lobra literària de Fuster a partir de lexperiència de Josep Iborra com a lector i amic seu.
Un dels principals fils conductors daquesta declinació és lintent dexplicar o de resseguir un aspecte paradoxal de lobra de Joan Fuster. Josep Iborra assenyalava que qualsevol lector atent de Fuster no pot deixar de sentir la «presència permanent de la personalitat de lautor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials», perquè:
Llegir Fuster no és llegir un text asèptic, un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant, pam a pam, agudament, una qüestió o un fet.
És entrar en contacte amb una personalitat complexa i irònica, que té una visió general molt lúcida de les coses. Daquesta visió, però, només ens en va donar fragments, apunts, aforismes o alguns assaigs més llargs o explícits. Potser és per aquesta raó que, com diu Iborra:
tenim una impressió tan viva i fascinant duna personalitat singularment intel·ligent, que calla, o no ha tingut ocasió de dir, un fum de coses apassionants.
De manera que «lautor sembla superior a la seua obra».
Josep Iborra parla de reticència per caracteritzar aquest aspecte de la personalitat literària de Fuster, cosa que també es feia present en el tracte personal:
En el fons era molt reservat, prudent i cautelós, començant per ell mateix, gens partidari de confessar-se davant ningú, poc amic de les confidències personals. La seua intimitat, allò que pensava realment de les coses, sho guardava per a ell, o només napareixia la punta de liceberg
En la seua obra la reticència, més evident perquè Fuster escriu amb un estil clar i exacte, es converteix en lombra de la seua escriptura i determina també el seu estil de pensar, que es tradueix en lús de determinats recursos retòrics, com els punts suspensius, els interrogants, la ironia
El contingut de Fuster, una declinació personal sha organitzat en sis blocs. El primer, «Coordenades», aplega una sèrie de textos sobre les característiques generals del pensament i lobra de Joan Fuster. Els textos del segon bloc «Irreductiblement personal» se centren en el Fuster que Josep Iborra va conèixer al llarg duna amistat de molts anys.
Els blocs tercer i quart «Literatura didees» i «La literatura del jo» estan dedicats a situar lobra de Fuster en relació amb lassaig com a gènere literari, i també a delimiter-ne els punts de contacte i de divergència respecte a alguns dels autors clàssics del gènere, com Montaigne, Pascal o Valéry.
Els textos del cinquè i penúltim bloc «Text i context» examinen les característiques del context la València de la fi dels quaranta i de la primera meitat dels cinquanta en què Fuster inicia la seua carrera com a escriptor i la xarxa de relacions que va establir en aquella època amb diversos escriptors i intel·lectuals catalans.
Finalment, en «Joan Fuster i la literatura catalana» es planteja la influència de Fuster en la literatura catalana, particularment en la del País Valencià, i la inserció de la seua obra en la nostra tradició assagística.
En lapèndix que tanca el llibre es fa constar la procedència dels textos recollits en aquest volum, alguns dels quals són inèdits, i també dels pocs que, per diverses raons, nhan quedat fora. Ens ha sabut greu no poder incloure-hi el primer text que Josep Iborra va publicar, una ressenya dAles o mans de Fuster, que va representar linici de lamistat entre tots dos. El fet és que no hem pogut localitzar cap exemplar del número de Claustro en què va aparèixer. El meu pare tampoc no en conservava cap còpia.
Febrer, 2013
ENRIC IBORRA
I.
Coordenades
1.
Defensa de la tesi doctoral Humanisme i nacionalisme en lobra de Joan Fuster
El propòsit bàsic daquesta tesi és examinar lobra de Joan Fuster integralment considerada. He pensat que calia fer-ho, perquè la seua obra presenta aspectes que a primera vista en comprometen la unitat.
Des del punt de mira formal, hi trobem una gran varietat que passa per laforisme i la monografia, lassaig i lapunt de «diari», larticle i el poema. Des del punt de mira del contingut, la temàtica és, també, molt variada: idees generals sobre problemes ètics i estètics, polítics i socials, econòmics i filosòfics, estudis històrics sobre la realitat social i cultural catalana i, més en particular, valenciana, crítica literària i artística, comentaris sobre la nostra realitat lingüística, política i cultural.
Hi ha també el fet de la dispersió de lobra de Fuster. Generalment, els llibres que ha publicat són reculls de papers diversos, inèdits o no i, de més a més, una gran part del que ha escrit es troba només en diaris i revistes. Això no sols dificulta una lectura integral de tota aquesta producció, sinó que la fa discontínua, fragmentària, desordenada.
El lector, per totes aquestes raons, no sap sempre què pensa realment Fuster sobre determinats temes, molt sovint tractats duna manera provisional, esquemàtica i no sistemàtica, cosa que no permet una comprensió integral del seu pensament. Hi ha, encara, el seu estil irònic, brillant, que enlluerna i, alhora, desconcerta.
De tot això en resulta una imatge doble o contradictòria dels escrits de Fuster. Lamenitat pot presentar-se acompanyada duna impressió de superficialitat o dincoherència. Molts dels seus lectors no poden lligar el Fuster escèptic, que parla de temes generals, amb el Fuster compromès, que parla del problema nacional català.
Resumint tots aquests obstacles, podríem dir que el lector voldria un llibre de Fuster en què expliqués els seus principis, o el seu «sistema», per tal dorganitzar coherentment les seues opinions, inconnexes i disperses. En aquest punt, però, es troba dentrada el malentès. Perquè si hi ha algun sistema de pensar fusterià és precisament el que es basa en un refús radical despecular sobre els principis duna manera doctrinal. Per a Fuster, lexercici del pensament està lligat a un objecte concret. Mai no pot ser una reflexió abstracta de tipus especulatiu, sinó una indagació, una enquesta motivada per linterrogant que planteja un fet qualsevol. Pensar és tractar daclarir la seua visió de les coses. Aquest treball, com que és circumstancial, no sesgota mai. Fóra absurd, per a Fuster, arribar a una explicació general del món: no passaria de ser una invenció o una simplificació per tal que totes les peces encaixen en un tot. La unitat més profunda del pensament de Fuster es troba, precisament, en aquesta forma progressiva, concreta i inquisitiva dacostar-se a les coses. És a dir, en el mètode, no en el sistema. El primer punt a subratllar-hi és el racionalisme. Hi ha en lobra de Fuster una disposició permanent a guiar-se pel sentit comú, que, per a ell, és «el sentit de la realitat». Ara, aquest criteri té ben poc a veure amb la filosofia del sentit comú. En la mesura, precisament, que és una filosofia, ja saparta del sentit comú. Tal com Fuster lentén, no és res més que la decisió dexaminar la realitat amb un criteri que ve donat per la raó i els sentits combinats. Una filosofia del sentit comú naturalitza dogmàticament una determinada ideologia que sol presentar, circularment, com una veritat fonamentada en el sentit comú. Per a Fuster, en canvi, el sentit comú és una disposició oberta, una inclinació a criticar els elements de judici de què disposem, si utilitzem la raó i els sentits combinats. Sense els prejudicis, encara que siguen del sentit comú. Per això, Fuster parla també de «disponibilitat permanent». Això li ha estalviat apuntar-se a qualsevol doctrina.
Lescepticisme de Fuster, però, no té res a veure amb el refús o la indiferència davant els valors. Senzillament vol dir que hi ha uns límits; que cal examinar les coses molt acuradament, perquè són molt complexes, que no es pot tenir la pretensió darribar a la veritat. És una interrogació i un intent, sempre renovats, de raonar una possible resposta. Una operació complicada, perquè cal «pesar-hi» moltes coses, mantenir-se molt a prop de les evidències petites i més a labast, com a pedra de toc. Aquesta orientació intel·lectual de Fuster loposa a qualsevol forma dirracionalisme per captar la realitat.