Lescepticisme de Fuster, però, no té res a veure amb el refús o la indiferència davant els valors. Senzillament vol dir que hi ha uns límits; que cal examinar les coses molt acuradament, perquè són molt complexes, que no es pot tenir la pretensió darribar a la veritat. És una interrogació i un intent, sempre renovats, de raonar una possible resposta. Una operació complicada, perquè cal «pesar-hi» moltes coses, mantenir-se molt a prop de les evidències petites i més a labast, com a pedra de toc. Aquesta orientació intel·lectual de Fuster loposa a qualsevol forma dirracionalisme per captar la realitat.
Laltre eix que defineix el mètode de Fuster no és de tipus epistemològic, sinó ètic i biològic: el reconeixement de loriginalitat, la «singularitat imperiosa de cada home», el fet que «som irrepetibles». Així, si, duna banda, el seu racionalisme implica la decisió de dubtar i examinar, tenint en compte les evidències disponibles, de laltra, lafirmació de les originalitats implica també un antidogmatisme respecte de la imatge que ens fem de lhome: un reconeixement de la seua realitat diferenciada, que sha de descobrir i respectar. La idea de la veritat eterna i la idea abstracta de lhome van sempre plegades al capdavall.
Escriure, per a Fuster, és una derivació del que acabe de dir: un examen de les coses, però fet des de la seua pròpia originalitat i en diàleg amb les altres originalitats. Fuster havia descriure assaigs, perquè és una forma que respon a aquesta doble exigència. He tractat de fer veure que la diversitat formal dels seus escrits es redueix a la forma assaig, entès com un examen i com una temptativa des de la seua situació personal. També lhumanisme de Fuster és la resultant dels pressupòsits anteriors. He intentat sistematitzar les seues posicions generals davant la vida i els homes. El lloc de lhome en el món i en la història, i la proposta ètica, social i política dun «humanisme pendent», relativista, materialista i obert a les diferències personals i nacionals.
En la segona part daquesta tesi, dedicada a les seues posicions «nacionalistes», he tractat de fer veure que el seu humanisme és compatible amb el «nacionalisme», que en Fuster només vol dir lexigència de viure com un home lliure entre homes lliures, de ser lliurement allò que som personalment i nacionalment. El realisme de Fuster el porta a no pensar-se duna manera idealista, com un ciutadà del món. La realitat és local i hom és ciutadà dalgun lloc concret. De fet, Fuster critica les ideologies universalistes, cosmopolites i internacionalistes en la mesura que dissimulen una actitud nacionalista, negadora de les diferències de col·lectivitats sotmeses per ser més febles.
La consciència daquesta situació ha portat Fuster, en virtut del principi que cal remoure els obstacles que soposen a la llibertat, a examinar la història de la seua nació. Ho ha fet duna manera racionalista, com un assagista, però també duna forma militant. He resseguit el fil de la seua reflexió entorn de la problemàtica dels Països Catalans i, més particularment, del País Valencià, i he tractat sempre de subratllar que en aquesta anàlisi, i en les seues posicions, mai no ha deixat de seguir fidel als seus criteris intel·lectuals i morals. Història i política, racionalment enteses, shan traduït en una pedagogia nacional, com lobra estrictament assagística, que és en el fons també una pedagogia intel·lectual i moral.
Aquest plantejament general que acabe de fer molt sumàriament mha obligat a deixar de costat aspectes importants de lobra de Fuster, que mhaurien desviat de lesquema que he utilitzat, com ara els seus assaigs de crítica i dhistòria literària o els que ha escrit sobre art, tema del qual sha ocupat amb prou insistència. Crec, però, que havia de limitar-me al projecte bàsic que he intentat de dur a terme en aquest treball, perquè una perspectiva general del pensament de Fuster pot ser útil per a estudiar, monogràficament, aspectes particulars de la seua obra i pot ajudar també a corregir la visió contradictòria que se nha donat sovint.
2.
Joan Fuster, una singularitat
«Ja coneixeu el cèlebre aforisme grec: Joan Fuster és la mesura de totes les coses.» Aquesta adaptació irònica una declinació personal de la cèlebre frase de Protàgores és un dels aforismes, el segon, que Joan Fuster publicà el 1960 amb el títol de Judicis finals. Formulat com una boutade, sembla que siga, només, una «ocurrència» brillant, que podríem suprimir perquè no és especialment rellevant a lhora de plantejar el sentit general de lopus fusterià. Però crec, al contrari, que aquest aforisme constitueix una frase clau de la seua obra, perquè hi podem trobar lorientació cardinal de la personalitat de Fuster i també la manera, lestil, amb què lha expressada. Tant és així, que podria servir-li, crec, de tarja de presentació davant els seus lectors o depígraf general de la seua producció literària. El comentari daquest aforisme ens pot servir com a punt de partida per a acostar-nos a la figura daquest escriptor, lassagista més important com sha reconegut de la literatura catalana del segle XX
Per començar, caldria rebatre una possible manera dinterpretar malament la boutade de Fuster. El primer malentès a què podria donar lloc fóra veure-hi el propòsit de constituir-se en subjecte exclusiu i excloent a lhora de parlar de les coses, «de mesurar-les». I, en conseqüència, creure que tracta dautoafirmar-se per damunt, o al marge, de tot i de tots. Nhi ha prou, però, amb llegir lobra de Fuster, qualsevol text, per a veure que no és així: el que hi trobarem, en realitat, és la presència duna personalitat, irònica i lúcida, que fa un esforç permanent per parlar amb el major rigor i la major precisió de les coses. A més daixò, el mateix Fuster ha tractat temes i problemes que permeten situar com cal, duna manera adequada, laforisme que ens ocupa. En aquest sentit, un dels textos majors és el que va escriure quan, el 1952, arribava a la ratlla dels trenta anys i que va publicar, el 1956, amb el títol de Les originalitats.
Aquest assaig tracta temes relacionats amb lestètica i té com a punt de partida «lobsessió daixò que anomenem originalitat». Tots, diu, busquem afirmar i subratllar la nostra personalitat i, fins i tot, de similur-la. El que hi compta, sobretot, és ser diferents dels altres i que sens reconega aquesta diferència: «Totes les exhibicions semblen factibles i lícites en aquest designi». Aquest paroxisme de la singularitat empenta lartista i lescriptor a buscar un estil exclusiu que no sassemble al de ningú.
Davant daquest fet tan típic de la nostra època, Fuster el Fuster, no ho oblidem, que sha proclamat mesura de totes les coses reacciona críticament amb una sèrie de consideracions per tal dexplicar-lo històricament i, també, de qüestioner-lo amb algunes objeccions. Ara no puc resumir la seua argumentació, molt minuciosa i matisada. Em referiré, només, a la idea de la personalitat que hi proposa, ja que té un abast més general que lestrictament estètic. És una idea que es troba en lextrem oposat a la de lhome contemporani que, atrapat per lànsia de singularitzar-se, sesforça a convertir «la solitud en què se sent, el simple fet de la seua existència, en un valor, potser en lúnic valor».
Fuster shi oposa tot partint i sembla una paradoxa de la realitat mateixa que critica, però reduint-la a les seues justes proporcions, rectificant-la i, fins i tot, capgirant-la. Per a fer això, apel·la a un «postulat general» que es basa en el fet que «lhome és irrepetible», que «poc o molt, cadascú se sent distint dels altres». Aquesta consciència de ser únics sens apareix, afirma, «consubstancial amb lhome, gairebé com una condició dhumanitat, com la pura i estricta condició humana». Fuster, doncs, qüestiona lafany modern de singularitzar-se invocant, precisament, el fet que hi ha en cada home, «un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible», la més valuosa, la més noble, de cadascú.
Fuster shi oposa tot partint i sembla una paradoxa de la realitat mateixa que critica, però reduint-la a les seues justes proporcions, rectificant-la i, fins i tot, capgirant-la. Per a fer això, apel·la a un «postulat general» que es basa en el fet que «lhome és irrepetible», que «poc o molt, cadascú se sent distint dels altres». Aquesta consciència de ser únics sens apareix, afirma, «consubstancial amb lhome, gairebé com una condició dhumanitat, com la pura i estricta condició humana». Fuster, doncs, qüestiona lafany modern de singularitzar-se invocant, precisament, el fet que hi ha en cada home, «un residu irreductible, una part irrepetida i irrepetible», la més valuosa, la més noble, de cadascú.
És aquest reconeixement el que permet Fuster descapar a lobsessió de l«originalitat». «Si ja som originals», diu, «no haurem de preocupar-nos per ser-ho sinó per evidenciar-ho.» Des daquest punt de vista, ja no té sentit lobsessió actual, que apareix, més aviat, com una «histèria», justificada per les circumstàncies històriques del nostre temps, però condemnada a quedar-se en «una empresa estèril», teatral, exasperada.
Amb aquest plantejament, el punt important no és la preocupació per ser «originals», sinó lexigència d«evidenciar-ho». Això implica un doble esforç que remet, una altra vegada, a la saviesa dels grecs: conèixer-se i esdevenir allò que cadascun de nosaltres és. Dur a terme la nostra diferència és «el suprem principi ètic i el suprem principi estètic». Quan Fuster, doncs, es declarsa mesura de totes les coses no fa altra cosa que fer seu aquest programa i declarar-lo: confessar la relativitat, però també el valor, de la seua mesura.
Loriginalitat, la seua pròpia originalitat, és, doncs, una de les coordenades en relació amb les quals podem situar aquest aforisme de Fuster i, en general, lorientació intel·lectual de la personalitat fusteriana, que laforisme resumeix. Laltra fa referència no a lordre moral, com la primera, sinó a lordre del coneixement. Fuster, que es declara mesura de totes les coses, entén loperació de mesurar com una operació de judicar, i per tant, crítica, racional:
Lhome de mentalitat crítica opina que les possibilitats de coneixement de què és titular no poden anar més enllà del que la raó i els sentits li notifiquen. Raó i sentit són, combinats, un criteri: la resta és fantasia.
Per això, després dafirmar-se «mesura», afegirà, tot seguit, en un altre aforisme: «Propugno, però, la suspicàcia sistemàtica.» Des daquesta opció racionalista «raonable» o escèptica «moderada» sha encarat permanentment contra les diferents espècies dirracionalisme o de romanticisme, perquè, diu inequívocament, «contra la raó no es pot estar». És la seua exigència permanent.
Fuster se situa, així, en la tradició dels intel·lectuals que, amb Montaigne, es pregunten que sais-je? a lhora de parlar de les coses, de judicar-les, sense tenir la pretensió de la veritat. Daquest escepticisme, que cal practicar i no simplement professar, Fuster ha dit que li agradaria escriuren una mena d«apologia». En larticle corresponent del Diccionari per a ociosos, nanticipa alguns punts. Els aniré recordant al llarg daquesta nota perquè defineixen les diferents facetes de lorientació escèptica de Fuster. La primera fa referència a laspecte intel·lectual:
Els escèptics són sempre i per definició persones raonables i enraonades. Es posen cautelosament al costat de la raó i per això solen tenir raó. O dit duna altra manera: dubten i encerten.
A ell, el que li importa ho ha dit, per exemple, contra Unamuno, que afirmava: «Más vale desbarrar con ingenio que acertar con ramplonería» és encertar, per trivial que puga resultar això. No encertar o, millor dit, no proposar-sho, és voler el fracàs en lordre del coneixement, com voler inventar-se una «originalitat» ho és en lordre moral.
Aquestes són, crec, les dues coordenades que poden ajudar a definir la posició intel·lectual de Fuster. Cal considerar, encara, com i sobre què ha pensat i escrit. Recordaré ara un altre punt de l«Apologia» que fa referència a laspecte literari: «Lescepticisme és incompatible amb la poesia lírica, amb loratòria sagrada o profana i amb la metafísica». Fuster, doncs, posat a escriure, tria la forma literària que li convenia, lassaig, perquè era la que responia millor al seu programa escèptic, racionalista de mesurar les coses, de preguntar-se a propòsit de tot humà o diví que sais-je?
«Per a mi», diu, «escriure constitueix una operació dautoexamen: de revisar-me les idees, els entusiasmes, els recels, els interessos, les accions, les malícies.» En aquestes condicions, lassaig no pot ser altra cosa que una «temptativa» o una «provatura», una forma de posar-se a prova, perpètuament, reiteradament. Per això, tal com Fuster lentén, lassaig serà provisional i parcial, «amb el menor èmfasi definitori ni assertiu».
En lobra de Fuster, aquesta temptativa perpètua es presenta amb diferents formes literàries: larticle de diari i el llibre dassaigs, lapunt més o menys desenvolupat del seu diari i laforisme, lestudi dhistòria literària o lescrit «cívic» sobre els problemes, pendents, del País Valencià i en general dels Països Catalans Totes aquestes variants no sols responen al mateix propòsit «opinar» sobre una cosa o altra, sinó que tenen la mateixa estructura interrogant duna enquesta obstinada i precisa. Hi trobem, a més, les característiques bàsiques del seu estil irònic i enginyós, mogut i amè, cautelós i atrevit I, sobretot, la claredat, el propòsit datenir-se al criteri cartesià de les idees «clares i distintes»: «Si hi ha alguna cosa que em repugne més, és semblar sibil·lític o confús.»
Tot això pel que fa a la forma literària i a lestil. Els temes tenen en lobra de Fuster una amplitud pràcticament il·limitada, ja que, per una banda, es tracta duna producció molt vasta només per als diaris, ha escrit innombrables articles i, per laltra, és una producció temàticament molt variada que passa per lart i la religió, la política i la moral, la ciència i la sociologia, la literatura i la tècnica, la vida quotidiana i la filosofia Tots els temes interessen a Fuster, que shi assaja duna manera tan intel·ligent i amena que no pot deixar de fascinar els seus lectors. Ara bé, els seus escrits no tracten temes abstractes: si més no, no els tracten duna manera «abstracta». El punt cinquè de la seua «Apologia» ens pot servir per a definir la perspectiva amb què els encara: «Lescèptic i només lescèptic és sensible al temps i a la història, a lirrepetible, al concret. Se situa, doncs, als antípodes de qualsevol tendència a labstracció». Quan Fuster «sexamina» amb una ploma a la mà, ho fa sempre a propòsit dun tema qualsevol que, sovint, és una «anècdota» del món, de la història i, sobretot, del seu temps. Hi veu sempre un germen de reflexió, una oportunitat per a mesurar-se, per a «sotmetre lanècdota a examen. Que sempre serà examen de consciència a partir de lanècdota». Aquesta necessitat de parlar de «coses» i no de «fantasies o entelèquies», aquesta vinculació del pensament a la realitat concreta i a la història, és un tret típic dels escrits fusterians. Ara: per trivial que siga el fet de què socupen, sempre hi ha en joc una idea una opinió o un interrogant dinterès general que proposa a la reflexió del lector perquè la reprenga pel seu compte.