REFORMISME IL·LUSTRAT,
LIBERALISME I MODEL EDUCATIU
XÀTIVA (1788-1833)
REFORMISME IL·LUSTRAT,
LIBERALISME I MODEL EDUCATIU
XÀTIVA (1788-1833)
Vicent Torregrosa Barberà
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació dinformació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de leditorial.© Del text: Vicent Torregrosa Barberà, 2014
© Daquesta edició: Universitat de València, 2014
Maquetació: Inmaculada Mesa
Coberta:
Il·lustració: Làmina xilogràfica de la impremta de Blai Bellver reproduïda a Blai Bellver: materials xilogràfics de la seua impremta a Xàtiva (segle XIX), edició de M. Boix i J. Palàcios (1980).
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
A la memòria dels meus pares,Vicent i Carme.
Ells mensenyaren a estimarla meua terra i la meua llengua.
ÍNDEX
PRÒLEG, Alejandro Mayordomo
PRESENTACIÓ
1. DEL LLEGAT EDUCATIU DE LA IL·LUSTRACIÓ AL DE LES CORTS DE CADIS
1. El reformisme borbònic
2. El projecte educatiu il·lustrat
3. Canvi polític i transformació social
4. Liberalisme i educació
2. EL PLA DESTUDIS PÚBLICS (1788-1806)
1. El punt de partida
1.1 El context
1.2 Els ensenyaments públics fins lany 1788
2. La reforma dels ensenyaments públics
2.1 Contingut del Pla dEstudis: anàlisi
2.2 Posició municipal davant la reforma
2.3 Finançament: propostes alternatives
2.4 Laprovació: dificultats inicials
3. Procés dimplantació del Pla dEstudis
3.1 Lacte inaugural: la Junta dEducació
3.2 Admissió dalumnes: criteris de zonificació
3.3 Inspecció dels estudis
3.4 Propostes de modificació del Pla dEstudis
3.5 Exercicis públics de Lletres: distribucions solemnes de premis
3. EL SEMINARIO PATRIÓTICO DE EDUCACIÓN DE SAN FELIPE
1. Els seminaris de nobles: antecedents
2. Els estatuts del Seminario Patriótico de Educación de San Felipe
2.1 Proposta inicial
2.2 Finalitats de la institució educativa
2.3 Ledifici: dependències i recursos materials
2.4 Finançament i administració
2.5 Lalumnat: seminaristes numeraris i supernumeraris
2.6 Recursos personals: directors, preceptors, professorat i dependents
2.7 Pla o Curs dEstudis
2.8 Exercicis literaris i exàmens
2.9 Calendari escolar i distribució horària
3. Tasca pedagògica del Seminario Patriótico de Educación
3.1 La constitució formal: primeres accions de la Junta dEducació
3.2 La inauguració
3.3 Els exercicis públics de Lletres de 1807
3.4 Els primers anys de funcionament
3.5 Els conflictes amb els catedràtics: inici de la crisi
3.6 Entre Ibi i San Felipe: la decadència
4. POLÍTICA ESCOLAR LIBERAL A XÀTIVA (1820-1823)
1. A tall de contextualització: breu crònica duna estratègia política
1.1 Restitució del nom de Xàtiva
1.2 Catedralitat i capitalitat: la província de Xàtiva
2. La instrucció pública als inicis del Trienni Liberal
3. Lantic convent de Sant Agustí: Casa de Educación Científica
4. Bases per a una nova política educativa municipal
5. El reglament municipal deducació de maig de 1821
6. La Universidad de Provincia: una aspiració frustrada
CONSIDERACIONS FINALS
BIBLIOGRAFIA
APÈNDIX
PRÒLEG
Ha escrit Joan Francesc Mira que les nostres vides han de tenir algun sentit per haver nascut en aquest poble, el valencià. Mira recorda o estimula, amb aquestes paraules, el paper del país com a part de la nostra vocació humana de viure. En començar a redactar aquesta xicoteta entrada per al llibre de Vicent, he recordat de seguida la referència; i la seua evocació mha vingut fàcilment a la memòria perquè Torregrosa és no tinc cap dubte dels qui també pensen i senten el mateix; segur que assumeix en aquesta línia el sentit que té la preocupació, linterès, la dedicació al millor coneixement de la nostra història.
Per això, com ja vaig escriure fa uns anys, la ciutat de Xàtiva compta amb estudis consistents del desenvolupament històric de la seua realitat educativa durant els dos últims segles. El professor Torregrosa Barberà hi ha contribuït de manera notòria, amb dedicació, amb rigor. A més, Vicent, enamorat intel·ligentment de la seua ciutat, ha treballat amb afecte cívic i cultural.
No és nova, ni improvisada, aquesta tasca i aquest compromís. A penes acabats els seus estudis, ja tenia clara una direcció especial del seu treball investigador: Xàtiva en sóc testimoni. Llavors, vaig tenir la sort que melegís com a director del mateix, i el 7 de desembre de 1983 defenia a la Universitat de València la seua tesi de llicenciatura: Aproximación al estudio de la educación en la Ciudad de San Felipe (1707-1798). Des daquells temps, ha desenvolupat una continuada i considerable trajectòria investigadora.
Aquesta tasca sha anat produint, de manera preferent, des de latenció que necessàriament cal prestar a les perspectives locals, que tenen dimensió pròpia, que ofereixen una perspectiva particularitzada despais quotidians i reals, i que mostren i suggereixen des daqueixos objectes destudi una valuosa significació per a col·laborar en la construcció historiogràfica dels temps i els trets amb què sha anat configurant el nostre sistema educatiu.
En el llibre que ara ens ofereix Vicent Torregrosa sestudia un ampli i decisiu panorama de la gènesi i els primers passos del nostre sistema educatiu, de la seua institucionalització, un recorregut que pot facilitar-ne la comprensió com a fet social i pedagògic. Certament, ací només puc fer una síntesi concisa i genèrica del dens contingut del llibre. Anuncie, però, que poden seguir-se, al llarg de les seues pàgines, la preocupació i linterès per la matèria educativa mostrats en aquesta ciutat, les polítiques de reforma implantades, amb els seus assoliments i les seues frustracions. Hi trobem, a més, molts detalls sobre les característiques dels docents i la seua professionalització, els programes destudis, les orientacions metodològiques, els textos i altres aspectes importants de la pràctica didàctica.
I entenc, per una altra banda, que es poden llegir en aquesta publicació una anàlisi interessant i la interpretació dalgunes qüestions fonamentals: les reformes il·lustrades a làmbit municipal, amb les seus possibilitats i les seues conseqüències; la política regalista, les fites de la qual en matèria educativa a nivell de tot Espanya foren la data destacada de 1767 i les de 1778 i 1797; el motor que suposà el desig de recuperar el prestigi de la ciutat; lafany desplegat per aquell particular organisme col·legiat que fou la Junta dEducació (1798-1818); les accions desplegades successivament per lautoritat educativa local, dirigides a l«atención y cuidado» dels establiments educatius i a «disponer y facilitar los medios de la instrucción de la Juventud». Bon govern, bon mètode, bons resultats com es deia llavors.
En un segon moment, el text ens dóna a conèixer els fets esdevinguts a partir de la data emblemàtica de 1820; podrem assabentar-nos dels treballs que enllestí el govern municipal quan assumí de nou les seues competències per a estudiar altra vegada «el modo y manera» de millorar leducació a Xàtiva; ens assabentarem de com saprova, en 1821, un nou pla que substituirà el de 1798 seguint un model educatiu liberal en què destaca la idea duna primera ensenyança universal, pública, uniforme i gratuïta. Bona mostra dels intents pioners diniciar un camí que, per altra banda, sabem farcit dinsuficiències i debilitats.
Bé, el conjunt de perspectives que defineixen i expliquen el desenvolupament daquestes qüestions en un cas concret, específic, il·lustratiu, important, ajuda a comprendre temes decisius de la nostra història educativa en general. El treball ajuda a reconstruir, i aquesta és laltra aportació estimable que insinuava abans, mecanismes i processos socials; permet identificar actors, estaments i classes, així com llurs particulars comportaments; permet també precisar identitats culturals, ritmes històrics, uniformitats i diferències.
Les qüestions o les claus de lassumpte queden clares. Per una banda, veiem que el discurs pedagògic i el desenvolupament legislatiu del reformisme il·lustrat intenten racionalitzar la incipient organització institucional i la tradicional pràctica pedagògica, i ho fan per a reglamentar la intervenció pública en aquest terreny i per a millorar, sens dubte, la condició de lanomenat arte de enseñar.
Igualment observem un temps i un propòsit continuació o recuperació de lesperit gadità de 1812 a través dels quals vol obrir-se pas la definició del paper dels poders públics en matèria educativa, intervencionisme i protecció, promovent amb açò linici duna certa política escolar, carregada això sí dinsuficiències, irregularitats i inestabilitat. No podia ser altrament. Es tractava datendre el camp de la instrucció, considerat com «el más principal ramo de la policía y buen gobierno del Estado», segons reconeixia la Reial Provisió d11 de juliol de 1771. Per altra banda, en allò tocant a la distribució, només es parlaria de procurar la major igualtat possible. Recordem, un moment, Narganes de Posada, que lany 1807, encara escrivia així: «La necesidad de instruirse es como todas las necesidades del hombre: pan grosero y algún alimento ordinario basta a las clases ínfimas de la sociedad para satisfacer la necesidad de sustentarse; las medianas necesitan alimentos menos comunes y más variados, y las superiores han menester manjares más exquisitos y más regalados condimentos».
I apareixen nítids, igualment, els desigs. Desig, doncs, de normativitat política i pedagògica que procurés mesures i solucions per a fer front a la descura institucional, lescassa competència dels mestres, la falta de bon mètode, etc. Desig, per altra banda, de dirigir leducació cap a la virtut i el patriotisme, de vincular-la amb una eficaç qualificació per a les arts i els oficis. I, amb tot això, altres intencions i altres realitats; aquelles que relacionen leducació, posem per cas, amb la transmissió de pautes i pràctiques socioculturals homogeneïtzadores i legitimadores.
Sí, també és temps, certament, de contraposicions que cal no perdre de vista: la universalitat dels ideals i les limitacions dels interessos socials en joc, el finançament problemàtic de les reformes i la incoherència, la fragilitat, les vacil·lacions, els conflictes i les resistències presents en la tasca política. El combat, en fi, entre els discursos teòrics i les pràctiques, entre limpuls de la utopia pedagògica i el fre dels trets particulars que caracteritzen el projecte de canvi social.
Ja en el segle XIX els signes són també clars: recordem el Dictamen de la Comisión de Instrucción Pública de 7 de març de 1814, que assenyalava el «tan importante como descuidado objeto, el triste cuadro que ofrece hoy día este ramo, quizá el más importante para la felicidad de una Nación», el desconcierto i descuido que pateix la nació en aquest camp de la instrucció, el decisiu paper duna recta educación nacional com a «sostén y apoyo de las nuevas instituciones» que tracten dobrir-se pas. La situació era, en principi, poc feliç. Altres crides insisteixen a reafirmar i subratllar la competència per a controlar o supervisar, lordenació de continguts i mètodes, la necessitat de lensenyança primària, la formació per a les obligacions civils.