Per altra banda, durant aquesta mateixa etapa, ens situem davant una diversitat de principis concurrents, davant les persistències i les resistències que es fan presents també en lesdevenir de la nostra peculiar «revolució» liberal o en la marxa de les seues transformacions. Observem, en fi amb ajuda del llibre que presentem, els motius per a construir un sistema educatiu nacional, les circumstàncies que acompanyaren el procés, el trànsit cap al sistema educatiu estatal, el triomf definitiu duna concepció que propugnava el caràcter estatal de leducació.
No oblidem, tampoc, que els canvis estudiats des de la perspectiva educativa constitueixen també el complex procés de construcció de lEstat; hem de tenir en compte levident i necessària funció del sistema educatiu com a element decisiu dintegració social i política. Per acabar, recordem els assumptes i el propòsit que expressava Quintana en 1822: lobjectiu de vincular la generació present a «los dos mayores bienes del hombre civilizado, la instrucción y la libertad». La igualtat era un altre assumpte.
Hi ha molts motius, conseqüentment, per a rebre amb satisfacció aquest text, per a llegir-lo amb atenció i, segur, amb gust i profit, per a felicitar Vicent Torregrosa i encoratjar-lo a prosseguir el trajecte i el treball.
ALEJANDRO MAYORDOMO PÉREZ
Catedràtic dHistòria de lEducació Universitat de València
PRESENTACIÓ
El present treball queda estructurat en cinc grans seccions. La primera, titulada «Del llegat educatiu de la Il·lustració al de les Corts de Cadis», pretén ser una breu contextualització històrica i, també, una reflexió que busca identificar les principals variables que expliquen les propostes socioeducatives del moment. El projecte educatiu il·lustrat, el final del reformisme, el punt de vista educatiu del primer liberalisme i el context socioeconòmic i polític de cada moment en són els blocs de contingut.
A la segona i tercera, en dos grans apartats diferenciats, estudiem la incidència del reformisme pedagògic il·lustrat a San Felipe (Xàtiva). Al primer, que comprén la secció segona, abordem lestudi del procés de gestació, aprovació i desenvolupament del «Plan de Estudios» que Antonio Mateo Pueyo, «Síndico Personero i Procurador General de San Felipe» va presentar en maig de 1788 davant el Consell de Castella per mitjà del fiscal de la Reial Audiència del Regne de València. A partir duna anàlisi prèvia del context i de la situació dels ensenyaments públics de la ciutat durant els dos primers terços del XVIII, ens centrem en la tramitació administrativa seguida, durant més duna dècada, fins a laprovació de dit pla, en un breu estudi de les variables més significatives del contingut de la reforma educativa i en els diversos moments que va travessar el procés daplicació, des de la inauguració dels Nuevos Establecimientos de Estudios de San Felipe, el 26 de juliol de 1799, fins a la consecució duna institució educativa delit, el Seminario Patriótico de Educación de San Felipe, uns anys després.
A la secció tercera, sota lepígraf «El Seminario Patriótico de Educación de San Felipe», veiem les iniciatives posades en marxa a finals del XVIII (1799) per la Junta dEducació de San Felipe amb lobjectiu daconseguir la creació dun centre educatiu dirigit «a todas las clases pudientes del vecindario de la Governación de San Felipe y sus adyacentes» conformen el segon bloc danàlisi de la incidència del reformisme illustrat a Xàtiva. Aquesta anàlisi comprén la contextualització daquest tipus de centre i lestudi dels estatuts de la institució educativa (objectius del centre, alumnat, professorat, currículum, instal·lacions, exercicis literaris, pla econòmic), levolució i la tasca pedagògica del centre, la solemne inauguració, el 13 de febrer de 1806, i els primers anys de funcionament, la crisi originada pel litigi entre el director general i els catedràtics dels ensenyaments públics de llatinitat, linici de la guerra i del procés revolucionari, el trasllat a Ibi lany 1808 i la vida del centre educatiu durant dues etapes històriques ben diferents, els anys de la guerra del Francés (1808-1814), amb laprovació de la Constitució liberal de 1812, el canvi polític i una profunda transformació social, i els anys de la primera reacció absolutista (1814-1820).
Lestudi de la «Política escolar liberal a Xàtiva (1820-1823)» ocupa la part quarta. Unes referències sobre el context i la província de Xàtiva (abril 1822 octubre 1823), lanàlisi de la situació educativa de la ciutat a linici del Trienni Liberal, el projecte de reconversió de lexconvent de Sant Agustí com a Casa de Educación Científica, la promulgació dun pla municipal o reglament provisional deducació que, en consonància amb els principis educatius liberals, substituïra amb caràcter interí el Pla dEstudis aprovat lany 1798, fins que les Corts resolgueren sobre un pla general per a tot lEstat (el Reglamento General de Instrucción Pública del 29 de juny de 1821), els conflictes entre la direcció del Seminario Patriótico i lAjuntament respecte de la continuïtat de la dita institució, el projecte de creació de la universitat provincial a lexconvent de Xàtiva i uns apunts sobre la situació dels ensenyaments públics de la ciutat fins 1833, són els referents de contingut daquesta part.
Unes consideracions finals, a mode dinterpretació, conformen la part cinquena. Finalment, unes referències bibliogràfiques tanquen aquest estudi sobre la política educativa que es va dur a terme a Xàtiva a través de les iniciatives duna minoria vinculada a les posicions del reformisme il·lustrat i la Junta dEducació de San Felipe, i les accions de la burgesia dirigides a dissenyar el model educatiu del primer liberalisme.
AGRAÏMENTS
Aquest llibre, com qualsevol altra publicació, ha estat producte dun esforç collectiu. El suport, comprensió, de Sumpci, la meua esposa, de Leire i Mireia, les meues filles, i de tota la família han fet possible que abordara el repte de forma positiva, sense angoixes, amb optimisme, sense defalliment.
Les orientacions, suggeriments, assessorament i magisteri del Dr. Alejandro Mayordomo Pérez, catedràtic del Departament dEducació Comparada i Història de lEducació de la nostra Universitat de València, han estat imprescindibles a lhora de plantejar el projecte amb el rigor escaient. Investigador incansable i bon coneixedor de la política i de la Història de lEducació, ell és qui prologa aquest treball. En aquest sentit, també vull esmentar el catedràtic i professor dHistòria deducació secundària, Germán Ramírez Aledón. Les seues indicacions en les converses prèvies a linici de la investigació, durant el procés de catalogació de lArxiu Municipal de Xàtiva, tingueren molt a veure amb lelecció dalguns dels elements bàsics daquest treball.
Lajuda imprescindible relativa a fons documentals i bibliogràfics, a dades complementàries i a informacions pròpies de lexigència daquest tipus dinvestigacions, mha estat facilitada per la professionalitat i pel saber fer tant de les persones responsables dels arxius i biblioteques citats al llarg de la present publicació com pels treballadors i treballadores dels mateixos centres. En aquest punt, vull esmentar de manera molt especial Isaïes Blesa Duet, director de lArxiu Municipal de Xàtiva, Juli Vercher Garrigós, funcionari municipal destinat al mateix centre, i Vicent Orquín López, director de la Biblioteca Municipal de Xàtiva. A tots tres vull agrair la seua paciència i el seu suport desinteressat.
Tampoc no hem doblidar totes aquelles tasques relacionades amb els aspectes formals que ajuden a conformar la qualitat necessària daquest tipus de publicacions. En aquest sentit, tot un conjunt de companys i companyes shan ocupat de qüestions molt diverses. Pel que fa al món de les paraules, Joaquim Corts Pérez mha assessorat en la correcció daspectes lingüístics, Josep Vicedo Miralles ha realitzat les acurades traduccions del llatí, Alfred Boluda i Isaïes Blesa han fet la revisió general de caràcter històric i Carme Blanch Casany ha estat ajuda impagable en tot el relatiu al tractament informàtic i de revisió del text. En els aspectes dorganització i disseny, José Matéu, de Matéu Impressors, mha fet suggeriments molt encertats. A tots i totes el meu agraïment més sincer.
Finalment, per fer possible que la investigació estiga a labast del públic en general i que tinga la difusió adient, la publicació cal materialitzar-la. En aquest cas, vull fer palés el meu testimoni de gratitud a la direcció i el personal tècnic del Servei de Publicacions de la Universitat de València, a lAjuntament de Xàtiva i a la Diputació de València. Gràcies a la seua tasca en favor de la promoció i divulgació de la nostra cultura, aquest treball podrà veure la llum en forma de publicació, arrodonint així el procés començat en planificar la investigació.
ARXIUS I BIBLIOTEQUES
ACDArxiu del Congrés dels Diputats.ADPVArxiu de la Diputació Provincial de València.AHCXArxiu Històric de la Col·legiata de Xàtiva.AHNArxiu Històric Nacional.AMIArxiu Municipal dIbi.AMVArxiu Municipal de València.AMXArxiu Municipal de Xàtiva.ARSEAPVArxiu de la R. Societat Econòmica dAmics del País, València.ARVArxiu del Regne de València.BMXBiblioteca Municipal de Xàtiva.BMVBiblioteca Municipal de València.BNBiblioteca Nacional.HMVHemeroteca Municipal de València.Capítol 1
DEL LLEGAT EDUCATIU DE LA IL·LUSTRACIÓ AL DE LES CORTS DE CADIS
1. EL REFORMISME BORBÒNIC
El nostre segle XVIII es va iniciar amb ladveniment duna nova dinastia1 a la monarquia hispànica, la qual, en opinió del professor Martínez Shaw, es va trobar amb un país despoblat, endarrerit econòmicament, anquilosat en la seua estructura social, desorientat en el pla de la política interior i indefens en referència a lexterior.2 J. Sarrailh, per a contextualitzar-nos la situació, recorre a les paraules del Marqués dAubeterre, ambaixador de la Cort de Versalles a Madrid, el 1759:
las tierras [] están absolutamente despobladas; no hay en ella ni industria, ni buena fe; casi nada de policia, y poca justicia; las poblaciones son perezosas y poco trabajadoras; en el interior no hay ni caminos, ni canales, ni ríos navegables; pocos carruajes. En una palabra, se puede decir que este país lleva, con relación a todos los demás, dos siglos de retraso cuando menos.3
Un estat de coses que explicaria les iniciatives de monarques i ministres dirigides a la modernització en tots els terrenys, dacord amb els principis rectors de lanomenat despotisme il·lustrat. Es tracta de proposicions que abracen polítiques de foment econòmic, de reordenació social, deficàcia administrativa i de renovació cultural.4 Sobre això, Miguel Artola ens dirà que els Borbó il·lustrats es caracteritzen per ser els iniciadors dun programa de reformes «cuya plena realización no seria realidad hasta tanto no se produjo la consolidación en el poder de la burguesía revolucionaria».5
Així doncs, el reformisme borbònic va actuar en diferents fronts. Duna banda, va centralitzar lacció política sobre els distints regnes de la monarquia hispànica amb els decrets de Nova Planta.6 Modificà ladministració,7 buscant eficàcia a través de la centralització i la racionalització. Transformacions territorials i canvis administratius comportaren una altra filosofia del poder i una nova administració borbònica que canvià lesperit de laustríaca.8 Daltra banda, el reformisme borbònic revitalitzà instruments de la política exterior com ara lexèrcit, la marina, la diplomàcia o la hisenda, amb la clara intenció de recuperar el prestigi i la influència en làmbit internacional. Articulà, també, una política econòmica tardomercantilista en els sectors de producció i dintercanvi. I finalment, patrocinà unes vegades, i emparà daltres, el moviment de profunda renovació cultural de la Il·lustració. En aquest sentit, com ens expliquen diversos autors, el segle XVIII va significar una nova època dexpansió en la història dEspanya, que trobà els seus límits a les acaballes del segle.9
Lenrobustiment del poder de lEstat i de lautoritat reial aportats per la nova monarquia borbònica permeteren la realització de part de les reformes preconitzades pels il·lustrats. Malgrat el tall amb el passat i lobertura a nous rumbs que significà lany 1700 en làmbit de la història política, no va tenir gran transcendència, tanmateix, pel que fa a levolució intel·lectual i a la realitat social, perquè el procés envers la Illustració fou molt lent i es produí amb decennis de retard respecte de la resta dEuropa. De tota manera, shi hauria donat igualment, ja que com ens diu Domínguez Ortiz «España, aunque un tanto al margen, era parte del área cultural europea».10
Els anys que van de 1680 a 1715, que Paul Hazard11 assenyala com a extraordinàriament decisius per a lEuropa moderna, Manuel de Puelles els qualifica, en referència a Espanya, com d«abulia y mediocridad», ja que sols després de transcorregut el primer quart del segle XVIII va començar a tenir lloc «la aparición de una élite que preparará la obra de la Ilustración» amb personatges com Luzán, Mayans o Feijoo. Per al mateix Puelles, lúltim daquests, Feijoo, va ser un precursor de la Il·lustració i en la seua obra crítica va considerar prefigurat lideal reformista posterior, és a dir, la passió per les ciències útils, lafany per promoure el comerç i impulsar la marina, la crítica a lociositat de la noblesa i la lloança del treball, la reforma dels estudis i lorganització dels ensenyaments i la preocupació pels nous sabers. Domínguez Ortiz considera, però, que Feijoo «tocó muchos temas sin profundizar en ninguno; fue más bien un divulgador que un espíritu original» i afirma que Gregori Maians i Siscar (1699-1781), encara que amb menor popularitat, va tenir «mayor envergadura» i va ser, «según se mire, el último de los grandes humanistas o el primero de los grandes ilustrados, porque su larga existencia le permitió servir entre dos épocas».12