El succés revolucionari, amb evident rerefons polític a Madrid, constituí un clar intent dels grups més conservadors de la societat tradicional per tal de paralitzar les polítiques de canvi impulsades pel reformisme borbònic, especialment al llarg del regnat de Carles III. La revolta es va saldar amb el desterrament dEsquilache, la rebaixa del preu dels queviures, labolició de les mesures sobre els vestits, lamnistia per als amotinats i la fugida de Carles III a Aranjuez.
Amb el comte dAranda al capdavant dun nou govern, hom procedí a enfrontar la crisi, a restablir lordre públic i a investigar i dirimir la possible participació de membres dels estaments privilegiats en una pressumpta conspiració. Encara que aquest aspecte no va quedar resolt de forma clara, el marqués de lEnsenada va ser desterrat a Medina del Campo, el marqués de Valdeflores i labat Gándara van ser processats i, mitjançant decret del 27 de febrer de 1767, es va procedir a lexpulsió dels jesuïtes i a la confiscació dels béns de la Companyia per provisió reial del 5 doctubre de 1767. Amb això, se li va atorgar al moviment un clar significat polític conservador.
Com veurem més endavant, lexpulsió dels jesuïtes intensificà la política regalista i centralitzadora de lensenyament. És més com ens diu Ruiz Berrio, és possible assenyalar la data de 1767 com la «del comienzo de la enseñanza laica y estatal en España». Bona prova daixò la tenim en el contingut de lesmentada provisió del 5 doctubre de 1767 per la qual se subrogaven les Primeres Lletres i altres ensenyaments impartits en col·legis i cases dels jesuïtes a mestres i preceptors seculars per oposició.54
La provisió reial deia:
De nada servirá el haber libertado estos primeros estudios del yugo y mal estado, en que los tenía la Compañía. Si la vigilancia del nuestro Consejo no procurase reintegrarles en su primitivo esplendor; restituyéndole a los Maestros y Preceptores seglares, proveyéndose a oposición estos Magisterios y Cátedras, concurriendo las ciudades y villas con aquellos mismos situados que daban a los Regulares de la Compañia, y aplicándose de sus Temporalidades ocupadas lo que pareciese conveniente, para dotar a los Maestros de tan importantes enseñanzas, como que la perfeccion de ellas es el cimiento y basa principal de los demás Estudios, que nunca son sobresalientes en los que carecen de estas sólidas nociones.55
Pel que fa a lús de les temporalitats dels jesuïtes, malgrat les aspiracions de Campomanes («pretendió con excesivo optimismo, cambiar esta realidad social cuando creyó tener en sus manos una fuente inagotable de riqueza»), la lentitud, la indecisió, les freqüents contradiccions i la falta duna política clara i decidida del Consell de Castella impediren que sobtingués, de ladministració de les dites temporalitats, una compensació pedagògica i cultural que pal·liara el buit deixat per lexpulsió de la Companyia.56
Com ja sha apuntat, el reformisme il·lustrat, que seguí el model francés, va significar en el nostre cas la centralització tant de lacció política com de ladministració, mirant de trobar lenrobustiment del poder de la monarquia absoluta i leficàcia. En aquest sentit, els Borbó tractaren duniformar el sistema institucional en perjudici de les constitucions particulars dels distints estats que composaven la monarquia hispànica. Instauraren un nou sistema de govern concentrant les decisions polítiques en la Secretaria dEstat; per mitjà de la figura de lintendent, controlaren de manera ferma les províncies; afirmaren de forma més enèrgica la superioritat de lEstat sobre lEsglésia, augmentant la tendència regalista de la dinastia anterior, i a partir duna Hisenda més eficaç, destinaren la major part dels ingressos obtinguts a la potenciació de tots els instruments de la política exterior amb lobjectiu de conservar limperi.57
Per mitjà dels decrets de Nova Planta (juny de 1707 per a València i Aragó, novembre de 1715 per a Mallorca i gener de 1716 per a Catalunya) es va instaurar en cadascun daquests estats un nou marc institucional que implicà un govern presidit pel capità general (que assumí les competències de comandant militar i governador general) i laudiència, la pèrdua del dret privat propi al Regne de València, la desaparició de les institucions peculiars de cadascun dels regnes, el Consell dAragó i els organismes forals, la supressió de la llengua pròpia com a llengua oficial, labolició dels consells municipals i lestabliment del sistema de corregiments (simposà la designació de tots els càrrecs per lautoritat reial i la figura del regidor vitalici a les principals ciutats) i la transferència de la gestió fiscal als intendents, els quals van assumir els ingressos corresponents al monarca, els percebuts per les institucions forals i els nous impostos, creats per a equiparar la càrrega impositiva a la castellana, anomenats equivalentes o catastros. La figura de lintendent, que se superposava a la dels corregidors, amb territoris més amples, tenia com a principal objectiu reforçar la centralització i leficàcia administrativa. Lordenança de 1718 li va conferir atribucions en matèries dhisenda, milícia, justícia, govern i supervisió de les autoritats i organismes de menor rang.58
El 1721 es va implantar un nou sistema de govern mitjançant la creació de les secretaries dEstat en les quals es concentraren les decisions polítiques: Estat, Gràcia i Justícia, Hisenda, Guerra i Marina i Índies. Més endavant, encara que durant un breu període (1787-1792), les secretaries sintegraren en un òrgan superior, la Junta Suprema del Estado, que era presidida pel titular de la primera secretaria. Malgrat tot, es mantingueren els consejos. Des del Consell de Castella, fiscals com Pedro Rodríguez de Campomanes que amb posterioritat naconseguí la presidència o José Moñino que rebé el títol de comte de Floridablanca, prestigiats pels seus propis mèrits i comptant amb el recolzament reial, impulsaren les polítiques reformistes.59
Les poblacions, sobretot a la Corona dAragó, perderen part de la seua autonomia a mesura que anà avançant el procés de centralització i racionalització administratives. Això no obstant, seguiren tenint moltes atribucions en matèries com ensenyament, sanitat i abastiment, administraven les terres comunals, disposaven de béns de propis, recaptaven els seus propis arbitris Com a conseqüència del Motín de Esquilache del març de 1766, que va posar en evidència el descontent popular contra la gestió dels municipis, es crearen els càrrecs populars i electius (mitjançant un sufragi universal de dos graus), inicialment per un any, ampliat després a dos, dels diputats del comú (quatre en els pobles de més de mil veïns i dos en els de menys, encarregats de la política dabastiments, administració de béns de propis, quints) i del síndic personer del comú, responsable de la defensa dels veïns enfront dels abusos de corregidors i altres autoritats locals. Lògicament, els nous càrrecs trobaren lhostilitat i el menyspreu de les oligarquies tradicionalment usufructuàries de les regidories vitalícies.60
La provisió reial deia:
De nada servirá el haber libertado estos primeros estudios del yugo y mal estado, en que los tenía la Compañía. Si la vigilancia del nuestro Consejo no procurase reintegrarles en su primitivo esplendor; restituyéndole a los Maestros y Preceptores seglares, proveyéndose a oposición estos Magisterios y Cátedras, concurriendo las ciudades y villas con aquellos mismos situados que daban a los Regulares de la Compañia, y aplicándose de sus Temporalidades ocupadas lo que pareciese conveniente, para dotar a los Maestros de tan importantes enseñanzas, como que la perfeccion de ellas es el cimiento y basa principal de los demás Estudios, que nunca son sobresalientes en los que carecen de estas sólidas nociones.55
Pel que fa a lús de les temporalitats dels jesuïtes, malgrat les aspiracions de Campomanes («pretendió con excesivo optimismo, cambiar esta realidad social cuando creyó tener en sus manos una fuente inagotable de riqueza»), la lentitud, la indecisió, les freqüents contradiccions i la falta duna política clara i decidida del Consell de Castella impediren que sobtingués, de ladministració de les dites temporalitats, una compensació pedagògica i cultural que pal·liara el buit deixat per lexpulsió de la Companyia.56
Com ja sha apuntat, el reformisme il·lustrat, que seguí el model francés, va significar en el nostre cas la centralització tant de lacció política com de ladministració, mirant de trobar lenrobustiment del poder de la monarquia absoluta i leficàcia. En aquest sentit, els Borbó tractaren duniformar el sistema institucional en perjudici de les constitucions particulars dels distints estats que composaven la monarquia hispànica. Instauraren un nou sistema de govern concentrant les decisions polítiques en la Secretaria dEstat; per mitjà de la figura de lintendent, controlaren de manera ferma les províncies; afirmaren de forma més enèrgica la superioritat de lEstat sobre lEsglésia, augmentant la tendència regalista de la dinastia anterior, i a partir duna Hisenda més eficaç, destinaren la major part dels ingressos obtinguts a la potenciació de tots els instruments de la política exterior amb lobjectiu de conservar limperi.57
Per mitjà dels decrets de Nova Planta (juny de 1707 per a València i Aragó, novembre de 1715 per a Mallorca i gener de 1716 per a Catalunya) es va instaurar en cadascun daquests estats un nou marc institucional que implicà un govern presidit pel capità general (que assumí les competències de comandant militar i governador general) i laudiència, la pèrdua del dret privat propi al Regne de València, la desaparició de les institucions peculiars de cadascun dels regnes, el Consell dAragó i els organismes forals, la supressió de la llengua pròpia com a llengua oficial, labolició dels consells municipals i lestabliment del sistema de corregiments (simposà la designació de tots els càrrecs per lautoritat reial i la figura del regidor vitalici a les principals ciutats) i la transferència de la gestió fiscal als intendents, els quals van assumir els ingressos corresponents al monarca, els percebuts per les institucions forals i els nous impostos, creats per a equiparar la càrrega impositiva a la castellana, anomenats equivalentes o catastros. La figura de lintendent, que se superposava a la dels corregidors, amb territoris més amples, tenia com a principal objectiu reforçar la centralització i leficàcia administrativa. Lordenança de 1718 li va conferir atribucions en matèries dhisenda, milícia, justícia, govern i supervisió de les autoritats i organismes de menor rang.58
El 1721 es va implantar un nou sistema de govern mitjançant la creació de les secretaries dEstat en les quals es concentraren les decisions polítiques: Estat, Gràcia i Justícia, Hisenda, Guerra i Marina i Índies. Més endavant, encara que durant un breu període (1787-1792), les secretaries sintegraren en un òrgan superior, la Junta Suprema del Estado, que era presidida pel titular de la primera secretaria. Malgrat tot, es mantingueren els consejos. Des del Consell de Castella, fiscals com Pedro Rodríguez de Campomanes que amb posterioritat naconseguí la presidència o José Moñino que rebé el títol de comte de Floridablanca, prestigiats pels seus propis mèrits i comptant amb el recolzament reial, impulsaren les polítiques reformistes.59
Les poblacions, sobretot a la Corona dAragó, perderen part de la seua autonomia a mesura que anà avançant el procés de centralització i racionalització administratives. Això no obstant, seguiren tenint moltes atribucions en matèries com ensenyament, sanitat i abastiment, administraven les terres comunals, disposaven de béns de propis, recaptaven els seus propis arbitris Com a conseqüència del Motín de Esquilache del març de 1766, que va posar en evidència el descontent popular contra la gestió dels municipis, es crearen els càrrecs populars i electius (mitjançant un sufragi universal de dos graus), inicialment per un any, ampliat després a dos, dels diputats del comú (quatre en els pobles de més de mil veïns i dos en els de menys, encarregats de la política dabastiments, administració de béns de propis, quints) i del síndic personer del comú, responsable de la defensa dels veïns enfront dels abusos de corregidors i altres autoritats locals. Lògicament, els nous càrrecs trobaren lhostilitat i el menyspreu de les oligarquies tradicionalment usufructuàries de les regidories vitalícies.60
Leficàcia administrativa pretenia daconseguir una hisenda sòlida. Si amb els decrets de Nova Planta sincorporaren els impostos tradicionals a la Hisenda Reial i es va implantar un nou gravamen el qual havia de resultar equivalent en quantitat a les rendes provincials castellanes, concebut com linstrument per a pal·liar la desigualtat contributiva entre els diferents estats, a partir de 1749, el marqués de lEnsenada va intentar, seguint lexemple de José Patiño per a Catalunya, una única contribució, una reforma tributària basada en un cadastre que recollira tots els béns i rendes dels habitants de Castella. La caiguda del ministre i les resistències trobades feriren de mort el projecte, el qual, encara que es va reprendre en lèpoca de Carles III, finalment va quedar arxivat. Com a conseqüència, soptà per una reforma que implicava rebaixar els drets imposats sobre productes de primera necessitat i simultàniament gravar les rendes de les propietats rústiques i urbanes, els rèdits dels censos i altres fons de riquesa que fins aleshores no tributaven, la contribució de fruits civils.61 La mancança duna reforma fiscal més profunda comportà, a les acaballes del segle, la fallida de la Hisenda Reial, fallida que unida a altres fets contribuí a la crisi de lantic règim.62