La invasió i la guerra subsegüent provocaren una doble vida política i estatal, i la confluència de tres centres de poder. Per una part, el que va derivar de les institucions preexistents la Junta de Govern que deixà establerta Ferran VII abans danar-sen, el Consell de Castella, les audiències; per una altra, sorgí un poder creat al voltant de lalçament antifrancés, les juntes provincials la Central, la de Regència i les mateixes Corts, encarnacions dun poder alçat sobre noves bases, enfront del lantic règim. I finalment, laparell estatal que intentaren alçar els francesos amb la col·laboració dels espanyols que acceptaven el fet de Baiona. Durant la guerra, els òrgans de lantic règim senfonsaren en la seua inoperància o van ser eliminats o absorbits; només els dos últims tingueren plena vigència. Liberals, absolutistes, afrancesats i el poble sen convertiren en els protagonistes.
Sobre el sector despanyols que va ser qualificat com a afrancesat, Javier Tusell considera que es un «nombre infamante que no descubre la realidad de su posición». Des del seu punt de vista, nombrosos il·lustrats, hereus de temps passats, el programa dels quals va consistir en el monarquisme, les reformes i el repudi de la revolució, trobaren en Josep I una possibilitat de canvi. Això, la tradició històrica daliances entre Espanya i França, i les poques possibilitats de fer front a Napoleó foren, entre daltres, els motius per a donar suport al seu germà. Tusell conclou que més que col·laboracionistes, els afrancesats volgueren «ser mediadores entre los franceses y los españoles» amb un programa molt semblant al del despotisme il·lustrat que després «se reencarnó en algunos liberales moderados».136 Per a Julio Aróstegui, els afrancesats foren homes convençuts que un conjunt de reformes, «formalmente herederas de la revolución», eren lúnica solució davant la greu crisi espanyola i mai no «creyeron en la posibilidad de una victoria frente al Imperio y aun cuando calibraron bien la resistencia que ofrecería el elemento dominante del Antiguo Régimen, tuvieron el error típico de la mentalidad ilustrada de no confiar en absoluto en el pueblo».137
Respecte del sector més il·lustrat de la societat espanyola, obert a una idea de reforma, Tuñón de Lara assenyala que va exercir una funció de primer ordre en la resistència patriòtica a la invasió de Bonaparte, «uniéndola a un proyecto de Estado liberal y de sociedad burgués».138 Els liberals i els afrancesats compartiren una formació que bevia en les fonts de lenciclopedisme, però discrepaven en el camí de reforma de lEstat i en els principis que havien de constituir-ne el fonament. Els primers rebutjaven la invasió napoleònica i apel·laven a tot allò intrínsecament espanyol.
Enfront dels liberals, els absolutistes, partidaris de lantiga monarquia, ni donaren suport a la invasió, ni participaren de la necessitat de reformes en lestructura política de lEstat, oposant-se, per tant, a lobra gaditana. Laparició daquest testimoni demostra, en opinió dalguns autors, que hi havia forces amb capacitat per a substituir les institucions de lantic règim i que, en definitiva, lalçament va suposar una espècie de «reasunción de la soberanía por el pueblo y convirtió en realidad uno de los postulados esenciales del liberalismo».139 Amb relació al sentiment col·lectiu enfront de la intrusió napoleònica, el comte de Toreno ens diu que «acompañó al sentimiento unánime de resistir al extranjero otro no menos importante de mejora y reforma».140 Tanmateix, respecte a aquesta «unanimidad de ánimo», Tuñón de Lara apunta que més bé sembla una opinió influenciada per la proximitat dels fets i que «bien pudiera ser que muchos de cuantos empuñaron las armas contra el invasor lo hicieran más por creer que así defendían la religión que por postular reforma alguna».141
El ben cert és que per damunt de les tendències polítiques enfrontades, el poble es va convertir en el gran protagonista i en el gran absent en tot el procés iniciat el 1808. Els absolutistes, dacord amb la seua doctrina, van entendre que la seua política era una cosa que només pertanyia a uns pocs. Els liberals, escalivats pels excessos de la Revolució Francesa, propugnaren una revolució des de dalt sense la intervenció de les masses populars. Així, la Constitución de 1812, ideari dels liberals, i el Manifiesto de los Persas, recusació completa de tota lobra de les Corts gaditanes i del règim liberal, foren elaborats per minories preparades, però de forma aliena al poble. La repetició daquesta situació al llarg del temps explica la manca darrelament popular dels textos constitucionals històrics.
El liberalisme, que aparegué com un intel·ligent administrador del ric llegat de la Il·lustració, va anar més enllà. Els liberals espanyols participaren de lopinió il·lustrada segons la qual la decadència del país tenia raons econòmiques que només la llibertat de comerç i la indústria podrien reorientar, tanmateix, anaren més lluny en considerar que la causa fonamental era política i que, per tant, convenia realitzar una reforma en aquest àmbit que superara el mal govern del model imperant, el de lantic règim. M. Artola sosté que el procés que portà a la reunió dunes corts, «inevitablemente constituyentes», és el resultat duna iniciativa de Calvo de Rozas,142 que va plantejar la necessitat daprofitar les circumstàncies «para dotar al país de una Constitución, cauce político para el acceso al poder de la burguesía y para realizar la deseada transformación social».143
En la mítica Constitució de Cadis trobem diversos principis bàsics (la centralització, el foment de lagricultura, la indústria i el comerç, lafirmació de la propietat lliure i individual, la reorganització de ladministració local, el somni dun pla dinstrucció pública) que ens recorden les idees del segle XVIII espanyol, i també daltres que suposaven un avanç qualitatiu (el dogma de la sobirania nacional, el principi de la divisió de poders, la reorganització de lexèrcit, la passió per la igualtat). Com ens assenyala Puelles, «el liberalismo español, preocupado por las causas de la decadencia conecta con los ilustrados en la necesidad de remover todos los obstáculos al libre comercio, pero el origen de tales problemas no es ahora fundamentalmente económico, sino político». La decadència tenia, per tant, «una causa política y, por ello, la reforma para superarla era necesariamente política».144
Es va necessitar, doncs, propiciar un canvi de règim polític basat en limperi de la llei, lafirmació dels drets públics del ciutadà, la implantació dun govern representatiu i la proclamació del dogma de la sobirania nacional. Un nou règim polític per a una nova societat fonamentada en els principis de llibertat, igualtat i propietat. La societat estamental va donar lloc, progressivament, a la societat de classes. De la posició social fixa i adquirida es va passar a la posició en funció de la riquesa. Una organització de la societat que va beneficiar directament la nova classe emergent, la burgesia.
La invasió i la guerra subsegüent provocaren una doble vida política i estatal, i la confluència de tres centres de poder. Per una part, el que va derivar de les institucions preexistents la Junta de Govern que deixà establerta Ferran VII abans danar-sen, el Consell de Castella, les audiències; per una altra, sorgí un poder creat al voltant de lalçament antifrancés, les juntes provincials la Central, la de Regència i les mateixes Corts, encarnacions dun poder alçat sobre noves bases, enfront del lantic règim. I finalment, laparell estatal que intentaren alçar els francesos amb la col·laboració dels espanyols que acceptaven el fet de Baiona. Durant la guerra, els òrgans de lantic règim senfonsaren en la seua inoperància o van ser eliminats o absorbits; només els dos últims tingueren plena vigència. Liberals, absolutistes, afrancesats i el poble sen convertiren en els protagonistes.
Sobre el sector despanyols que va ser qualificat com a afrancesat, Javier Tusell considera que es un «nombre infamante que no descubre la realidad de su posición». Des del seu punt de vista, nombrosos il·lustrats, hereus de temps passats, el programa dels quals va consistir en el monarquisme, les reformes i el repudi de la revolució, trobaren en Josep I una possibilitat de canvi. Això, la tradició històrica daliances entre Espanya i França, i les poques possibilitats de fer front a Napoleó foren, entre daltres, els motius per a donar suport al seu germà. Tusell conclou que més que col·laboracionistes, els afrancesats volgueren «ser mediadores entre los franceses y los españoles» amb un programa molt semblant al del despotisme il·lustrat que després «se reencarnó en algunos liberales moderados».136 Per a Julio Aróstegui, els afrancesats foren homes convençuts que un conjunt de reformes, «formalmente herederas de la revolución», eren lúnica solució davant la greu crisi espanyola i mai no «creyeron en la posibilidad de una victoria frente al Imperio y aun cuando calibraron bien la resistencia que ofrecería el elemento dominante del Antiguo Régimen, tuvieron el error típico de la mentalidad ilustrada de no confiar en absoluto en el pueblo».137
Respecte del sector més il·lustrat de la societat espanyola, obert a una idea de reforma, Tuñón de Lara assenyala que va exercir una funció de primer ordre en la resistència patriòtica a la invasió de Bonaparte, «uniéndola a un proyecto de Estado liberal y de sociedad burgués».138 Els liberals i els afrancesats compartiren una formació que bevia en les fonts de lenciclopedisme, però discrepaven en el camí de reforma de lEstat i en els principis que havien de constituir-ne el fonament. Els primers rebutjaven la invasió napoleònica i apel·laven a tot allò intrínsecament espanyol.
Enfront dels liberals, els absolutistes, partidaris de lantiga monarquia, ni donaren suport a la invasió, ni participaren de la necessitat de reformes en lestructura política de lEstat, oposant-se, per tant, a lobra gaditana. Laparició daquest testimoni demostra, en opinió dalguns autors, que hi havia forces amb capacitat per a substituir les institucions de lantic règim i que, en definitiva, lalçament va suposar una espècie de «reasunción de la soberanía por el pueblo y convirtió en realidad uno de los postulados esenciales del liberalismo».139 Amb relació al sentiment col·lectiu enfront de la intrusió napoleònica, el comte de Toreno ens diu que «acompañó al sentimiento unánime de resistir al extranjero otro no menos importante de mejora y reforma».140 Tanmateix, respecte a aquesta «unanimidad de ánimo», Tuñón de Lara apunta que més bé sembla una opinió influenciada per la proximitat dels fets i que «bien pudiera ser que muchos de cuantos empuñaron las armas contra el invasor lo hicieran más por creer que así defendían la religión que por postular reforma alguna».141
El ben cert és que per damunt de les tendències polítiques enfrontades, el poble es va convertir en el gran protagonista i en el gran absent en tot el procés iniciat el 1808. Els absolutistes, dacord amb la seua doctrina, van entendre que la seua política era una cosa que només pertanyia a uns pocs. Els liberals, escalivats pels excessos de la Revolució Francesa, propugnaren una revolució des de dalt sense la intervenció de les masses populars. Així, la Constitución de 1812, ideari dels liberals, i el Manifiesto de los Persas, recusació completa de tota lobra de les Corts gaditanes i del règim liberal, foren elaborats per minories preparades, però de forma aliena al poble. La repetició daquesta situació al llarg del temps explica la manca darrelament popular dels textos constitucionals històrics.
El liberalisme, que aparegué com un intel·ligent administrador del ric llegat de la Il·lustració, va anar més enllà. Els liberals espanyols participaren de lopinió il·lustrada segons la qual la decadència del país tenia raons econòmiques que només la llibertat de comerç i la indústria podrien reorientar, tanmateix, anaren més lluny en considerar que la causa fonamental era política i que, per tant, convenia realitzar una reforma en aquest àmbit que superara el mal govern del model imperant, el de lantic règim. M. Artola sosté que el procés que portà a la reunió dunes corts, «inevitablemente constituyentes», és el resultat duna iniciativa de Calvo de Rozas,142 que va plantejar la necessitat daprofitar les circumstàncies «para dotar al país de una Constitución, cauce político para el acceso al poder de la burguesía y para realizar la deseada transformación social».143
En la mítica Constitució de Cadis trobem diversos principis bàsics (la centralització, el foment de lagricultura, la indústria i el comerç, lafirmació de la propietat lliure i individual, la reorganització de ladministració local, el somni dun pla dinstrucció pública) que ens recorden les idees del segle XVIII espanyol, i també daltres que suposaven un avanç qualitatiu (el dogma de la sobirania nacional, el principi de la divisió de poders, la reorganització de lexèrcit, la passió per la igualtat). Com ens assenyala Puelles, «el liberalismo español, preocupado por las causas de la decadencia conecta con los ilustrados en la necesidad de remover todos los obstáculos al libre comercio, pero el origen de tales problemas no es ahora fundamentalmente económico, sino político». La decadència tenia, per tant, «una causa política y, por ello, la reforma para superarla era necesariamente política».144
Es va necessitar, doncs, propiciar un canvi de règim polític basat en limperi de la llei, lafirmació dels drets públics del ciutadà, la implantació dun govern representatiu i la proclamació del dogma de la sobirania nacional. Un nou règim polític per a una nova societat fonamentada en els principis de llibertat, igualtat i propietat. La societat estamental va donar lloc, progressivament, a la societat de classes. De la posició social fixa i adquirida es va passar a la posició en funció de la riquesa. Una organització de la societat que va beneficiar directament la nova classe emergent, la burgesia.