La invasió i la guerra subsegüent provocaren una doble vida política i estatal, i la confluència de tres centres de poder. Per una part, el que va derivar de les institucions preexistents la Junta de Govern que deixà establerta Ferran VII abans danar-sen, el Consell de Castella, les audiències; per una altra, sorgí un poder creat al voltant de lalçament antifrancés, les juntes provincials la Central, la de Regència i les mateixes Corts, encarnacions dun poder alçat sobre noves bases, enfront del lantic règim. I finalment, laparell estatal que intentaren alçar els francesos amb la col·laboració dels espanyols que acceptaven el fet de Baiona. Durant la guerra, els òrgans de lantic règim senfonsaren en la seua inoperància o van ser eliminats o absorbits; només els dos últims tingueren plena vigència. Liberals, absolutistes, afrancesats i el poble sen convertiren en els protagonistes.
Sobre el sector despanyols que va ser qualificat com a afrancesat, Javier Tusell considera que es un «nombre infamante que no descubre la realidad de su posición». Des del seu punt de vista, nombrosos il·lustrats, hereus de temps passats, el programa dels quals va consistir en el monarquisme, les reformes i el repudi de la revolució, trobaren en Josep I una possibilitat de canvi. Això, la tradició històrica daliances entre Espanya i França, i les poques possibilitats de fer front a Napoleó foren, entre daltres, els motius per a donar suport al seu germà. Tusell conclou que més que col·laboracionistes, els afrancesats volgueren «ser mediadores entre los franceses y los españoles» amb un programa molt semblant al del despotisme il·lustrat que després «se reencarnó en algunos liberales moderados».136 Per a Julio Aróstegui, els afrancesats foren homes convençuts que un conjunt de reformes, «formalmente herederas de la revolución», eren lúnica solució davant la greu crisi espanyola i mai no «creyeron en la posibilidad de una victoria frente al Imperio y aun cuando calibraron bien la resistencia que ofrecería el elemento dominante del Antiguo Régimen, tuvieron el error típico de la mentalidad ilustrada de no confiar en absoluto en el pueblo».137
Respecte del sector més il·lustrat de la societat espanyola, obert a una idea de reforma, Tuñón de Lara assenyala que va exercir una funció de primer ordre en la resistència patriòtica a la invasió de Bonaparte, «uniéndola a un proyecto de Estado liberal y de sociedad burgués».138 Els liberals i els afrancesats compartiren una formació que bevia en les fonts de lenciclopedisme, però discrepaven en el camí de reforma de lEstat i en els principis que havien de constituir-ne el fonament. Els primers rebutjaven la invasió napoleònica i apel·laven a tot allò intrínsecament espanyol.
Enfront dels liberals, els absolutistes, partidaris de lantiga monarquia, ni donaren suport a la invasió, ni participaren de la necessitat de reformes en lestructura política de lEstat, oposant-se, per tant, a lobra gaditana. Laparició daquest testimoni demostra, en opinió dalguns autors, que hi havia forces amb capacitat per a substituir les institucions de lantic règim i que, en definitiva, lalçament va suposar una espècie de «reasunción de la soberanía por el pueblo y convirtió en realidad uno de los postulados esenciales del liberalismo».139 Amb relació al sentiment col·lectiu enfront de la intrusió napoleònica, el comte de Toreno ens diu que «acompañó al sentimiento unánime de resistir al extranjero otro no menos importante de mejora y reforma».140 Tanmateix, respecte a aquesta «unanimidad de ánimo», Tuñón de Lara apunta que més bé sembla una opinió influenciada per la proximitat dels fets i que «bien pudiera ser que muchos de cuantos empuñaron las armas contra el invasor lo hicieran más por creer que así defendían la religión que por postular reforma alguna».141
El ben cert és que per damunt de les tendències polítiques enfrontades, el poble es va convertir en el gran protagonista i en el gran absent en tot el procés iniciat el 1808. Els absolutistes, dacord amb la seua doctrina, van entendre que la seua política era una cosa que només pertanyia a uns pocs. Els liberals, escalivats pels excessos de la Revolució Francesa, propugnaren una revolució des de dalt sense la intervenció de les masses populars. Així, la Constitución de 1812, ideari dels liberals, i el Manifiesto de los Persas, recusació completa de tota lobra de les Corts gaditanes i del règim liberal, foren elaborats per minories preparades, però de forma aliena al poble. La repetició daquesta situació al llarg del temps explica la manca darrelament popular dels textos constitucionals històrics.
El liberalisme, que aparegué com un intel·ligent administrador del ric llegat de la Il·lustració, va anar més enllà. Els liberals espanyols participaren de lopinió il·lustrada segons la qual la decadència del país tenia raons econòmiques que només la llibertat de comerç i la indústria podrien reorientar, tanmateix, anaren més lluny en considerar que la causa fonamental era política i que, per tant, convenia realitzar una reforma en aquest àmbit que superara el mal govern del model imperant, el de lantic règim. M. Artola sosté que el procés que portà a la reunió dunes corts, «inevitablemente constituyentes», és el resultat duna iniciativa de Calvo de Rozas,142 que va plantejar la necessitat daprofitar les circumstàncies «para dotar al país de una Constitución, cauce político para el acceso al poder de la burguesía y para realizar la deseada transformación social».143
En la mítica Constitució de Cadis trobem diversos principis bàsics (la centralització, el foment de lagricultura, la indústria i el comerç, lafirmació de la propietat lliure i individual, la reorganització de ladministració local, el somni dun pla dinstrucció pública) que ens recorden les idees del segle XVIII espanyol, i també daltres que suposaven un avanç qualitatiu (el dogma de la sobirania nacional, el principi de la divisió de poders, la reorganització de lexèrcit, la passió per la igualtat). Com ens assenyala Puelles, «el liberalismo español, preocupado por las causas de la decadencia conecta con los ilustrados en la necesidad de remover todos los obstáculos al libre comercio, pero el origen de tales problemas no es ahora fundamentalmente económico, sino político». La decadència tenia, per tant, «una causa política y, por ello, la reforma para superarla era necesariamente política».144
Es va necessitar, doncs, propiciar un canvi de règim polític basat en limperi de la llei, lafirmació dels drets públics del ciutadà, la implantació dun govern representatiu i la proclamació del dogma de la sobirania nacional. Un nou règim polític per a una nova societat fonamentada en els principis de llibertat, igualtat i propietat. La societat estamental va donar lloc, progressivament, a la societat de classes. De la posició social fixa i adquirida es va passar a la posició en funció de la riquesa. Una organització de la societat que va beneficiar directament la nova classe emergent, la burgesia.
Es va necessitar, doncs, propiciar un canvi de règim polític basat en limperi de la llei, lafirmació dels drets públics del ciutadà, la implantació dun govern representatiu i la proclamació del dogma de la sobirania nacional. Un nou règim polític per a una nova societat fonamentada en els principis de llibertat, igualtat i propietat. La societat estamental va donar lloc, progressivament, a la societat de classes. De la posició social fixa i adquirida es va passar a la posició en funció de la riquesa. Una organització de la societat que va beneficiar directament la nova classe emergent, la burgesia.
Ja en la mateixa obertura de les Corts, celebrada a lactual San Fernando145 el 24 de setembre de 1810, la iniciativa va ser presa pels més liberals. En aquesta primera sessió, mitjançant decret, es van proclamar els principis dogmàtics que a continuació es desenvoluparien sense rectificacions notables: sobirania nacional i divisió de poders. Des del primer moment, les Corts plantejaren una nova concepció de lEstat.146 Per una part, satribuïren la condició de sobiranes declarant nul·la la renúncia de Ferran VII «por faltarle el consentimiento de la nación». Així doncs, la sobirania passava a residir en la nació, representada pels diputats reunits en Corts. Per altra, les mateixes Corts es reservaren el poder legislatiu, però admetien lexistència del judicial i de lexecutiu. En definitiva, el primer decret daquestes Corts va produir, sense cap dificultat aparent, un canvi substancial en lorganització política. La construcció dun nou ordre polític es presentà, en gran mesura, com una restauració, quan era, en realitat, una substitució de lEstat de lantic règim.147
El sistema polític que la Constitució gaditana va definir té com a elements essencials, segons Artola, «la limitación del poder de la Corona» i «la atribución a la burguesía y a quienes se sumen a sus filas de un papel decisivo en el gobierno a través del control que se adquieren sobre las Cortes».148 Sobirania nacional i divisió de poders foren, doncs, elements amb els quals es construí el nou ordre. Però també han de destacarse lindividualisme i la seua vessant més política: el liberalisme. Individualisme i liberalisme constituïren el substrat de la revolució burgesa que va fer caure lantic règim i va obrir les portes de lèpoca moderna. Enfront de la tradicional societat estamental, jerarquitzada i gremialista, el liberalisme representarà la comunitat política com una suma dindividus cohesionats per la seua pròpia voluntat. Un esperit que trobem al llarg del text constitucional en aspectes com el principi de la representació política, la proclamació de drets i llibertats o en la visió econòmica.149
Dacord amb el principi de representació política, lindividu preval per damunt de la seua pertinença a un grup determinat; els diputats representaven la nació i no les parts que la componien ni les circumscripcions que els triaven; les Corts quedaven deslligades de tot manament imperatiu i es convertien en voluntat i en veu de la nació. Encara que la Constitució gaditana no va incloure una part dedicada a la proclamació de drets i llibertats, aquests van aparéixer repartits al llarg de larticulat (arts. 4, 131, 24, 248, 373). De tots, el dret a la llibertat dexpressió, element consubstancial al règim democràtic, és el que va tenir un significat especial.150
La carta magna constava de 384 articles, que sintetitzaven les bases dun règim constitucional i de la legitimitat democràtica; organitzava, en el mateix sentit, el règim municipal, a excepció dels alcaldes de capital de província; introduïa elements de democratització enfront dels aparells dEstat tradicionals, com la Milícia Nacional; i creava una institució original, la Diputació Permanent de Corts, que exercí les funcions daquestes en linterregne de les seues sessions.151
El text de la Constitució de 1812, encara que conté aspectes del binomi tradiciórevolució, és clar que sinspirà en els mateixos principis que havien fet possible la Revolució Francesa sobirania nacional, divisió de poders Això no obstant, el sistema polític resultant va ser bastant diferent per lespecial configuració de lestructura socioeconòmica del país, la qual cosa el va privar del recolzament social necessari per a lestabliment definitiu del canvi.152
Les Corts desenvoluparen també un ampli contingut legislatiu coherent amb el text constitucional en camps com la llibertat dimpremta, labolició dels senyorius jurisdiccionals, els gremis, la Inquisició, la tortura Com ja hem apuntat, les reformes socials no només implicaren la desaparició dels privilegis de noblesa i clero, sinó també la creació dun nou ordre social. Així, des de la primavera de 1813 a la de 1814, diverses disposicions escalonades153 establiren una nova concepció de la propietat basada en la idea de la llibertat absoluta, de la desaparició dels gremis i del Concejo de la Mesta, de la dignificació del comerç i de la llibertat de contractació dels treballadors. En consonància amb les noves propostes, les disposicions fiscals suposaren la desaparició de les immunitats. Per al problema del deute públic, que havia crescut de forma vertiginosa al llarg de letapa bèl·lica, es trobà la solució de la desamortització. No hi van haver dificultats amb la propietat comunal, municipal o de realenc, però sí amb leclesiàstica.154
Letapa constituent va clausurar les seues sessions el 14 de setembre de 1813. Dotze dies després, sobriren les sessions de les Corts ordinàries, que comportaren la majoria absolutista Wellington va establir la proporció entre amdós sectors (liberals i absolutistes), indicant als seus superiors en Gran Bretanya que era dun a dos, «aunque los últimos jamás han tenido el valor o la inteligencia para realizar sus planes» i la multiplicació denfrontaments entre aquests i els liberals. La fi de la guerra i el retorn de Ferran VII va permetre als absolutistes donar la volta a la situació.
En resum, les Corts de Cadis portaren a terme una doble tasca de forma successiva. En primer lloc, al llarg del període 1810-1812, el canvi del règim polític i, a continuació, entre 1812 i 1814, una profunda transformació social.155 Amb la tornada del monarca al març de 1814, els acords van ser declarats nuls i sense cap valor ni efecte.
4. LIBERALISME I EDUCACIÓ
Com ja hem assenyalat, el liberalisme espanyol va ser hereu de la Il·lustració i del llegat doctrinal de la Revolució de 1789. Això explica que els liberals compartiren amb els il·lustrats la fe en leducació bàsica i comú per a tots els homes (la conveniència de la gratuïtat total de la instrucció elemental, la necessitat dun pla general) i que, com a fills dels grans principis revolucionaris, leducació adquirira en la nova societat liberal connotacions pròpies. En aquests anys, els nostres liberals superaren feliçment la contradicció dels il·lustrats espanyols i tractaren dimplantar el liberalisme econòmic i el liberalisme polític al mateix temps.156