Letapa constituent va clausurar les seues sessions el 14 de setembre de 1813. Dotze dies després, sobriren les sessions de les Corts ordinàries, que comportaren la majoria absolutista Wellington va establir la proporció entre amdós sectors (liberals i absolutistes), indicant als seus superiors en Gran Bretanya que era dun a dos, «aunque los últimos jamás han tenido el valor o la inteligencia para realizar sus planes» i la multiplicació denfrontaments entre aquests i els liberals. La fi de la guerra i el retorn de Ferran VII va permetre als absolutistes donar la volta a la situació.
En resum, les Corts de Cadis portaren a terme una doble tasca de forma successiva. En primer lloc, al llarg del període 1810-1812, el canvi del règim polític i, a continuació, entre 1812 i 1814, una profunda transformació social.155 Amb la tornada del monarca al març de 1814, els acords van ser declarats nuls i sense cap valor ni efecte.
4. LIBERALISME I EDUCACIÓ
Com ja hem assenyalat, el liberalisme espanyol va ser hereu de la Il·lustració i del llegat doctrinal de la Revolució de 1789. Això explica que els liberals compartiren amb els il·lustrats la fe en leducació bàsica i comú per a tots els homes (la conveniència de la gratuïtat total de la instrucció elemental, la necessitat dun pla general) i que, com a fills dels grans principis revolucionaris, leducació adquirira en la nova societat liberal connotacions pròpies. En aquests anys, els nostres liberals superaren feliçment la contradicció dels il·lustrats espanyols i tractaren dimplantar el liberalisme econòmic i el liberalisme polític al mateix temps.156
La fe en el progrés, heretada del segle XVIII, apareix lligada al desenvolupament de la instrucció. La llibertat va passar a conceptuar-se com a filla de la igualtat, de la igualtat davant les llums, davant la instrucció. Llibertat que només era possible per leducació. El raonament va continuar amb la consideració que la desigualtat cultural atemptava contra la llibertat, ja que no era lliure aquell que per ignorància col·locava el seu destí en mans dun altre. Així, la instrucció fou concebuda no sols com a instrument de reforma social o de prosperitat de la nació, sinó també com a element essencial duna pedagogia de la democràcia.157
Per als liberals gaditans, leducació158 apareixia, doncs, com un element de progrés, però també com un instrument bàsic del nou règim polític. Com es deia al Dictamen sobre el proyecto de Decreto de arreglo general de la Enseñanza pública del 7 de març de 1814:
Sin educación es en vano esperar la mejora de las costumbres; y sin éstas son inútiles las mejores leyes, pudiéndose quizá asegurar que las instituciones más libres, aquellas que más ensanche conceden a los derechos de los ciudadanos, y dan más influjo a la Nación en los negocios públicos, son hasta peligrosas y nocivas cuando falta en ellas razón práctica, por decirlo así, aquella voluntad ilustrada, don exclusivo de los pueblos libres, y fruto también de una recta educación nacional. Con justicia, pues, nuestra Constitución política, obra acabada de la sabiduría, miró la enseñanza de la juventud como el sostén y apoyo de las nuevas instituciones; y al dedicar uno de sus postreros títulos al importante objeto de la instrucción pública, nos denotó bastantemente que ésta debía ser el coronamiento de tan majestuoso edificio.159
El títol IX de la Constitució de Cadis,160 dedicat a la instrucció pública, reconeixia clarament el deute amb els il·lustrats i incorporava principis fonamentals dextraordinària influència posterior. Encara que els articles 366 i 367 es limitaven a respectar lestructura educativa existent només els ensenyaments elementals i universitaris, perquè els secundaris no existien de forma independent, aparegué ja lobligatorietat per a lEstat destablir escoles de Primeres Lletres, «en todos los pueblos de la Monarquía se establecerán escuelas de primeras letras» (art. 366), en definitiva, el manament constitucional de la universalitat de la instrucció primària. Larticle 368 contemplava un dels objectius del liberalisme espanyol en matèria educativa: la uniformitat de lensenyament en tota la monarquia: «el plan general de enseñanza será uniforme en todo el reino» (art. 368), característica que va marcar tota la legislació liberal posterior. Mitjançant larticle 369 es va crear un òrgan específic dinspecció dels ensenyaments públics, la Dirección General de Estudios (art. 369), cosa que indica una clara voluntat política de lEstat dassumir responsabilitats públiques en matèria educativa. Aquest aspecte quedà complementat amb larticle 370, que concedia la màxima competència en instrucció pública a lassemblea legislativa i no al govern: «cuanto pertenezca al importante objeto de la instrucción pública» correspondrà a les Corts (art. 370). Finalment, en larticle 371 quedà establerta la llibertat dimpremta, la llibertat dexpressió (art. 366) que, com afirma Puelles, va aparéixer en lapartat dedicat a la instrucció pública, per líntima connexió que per al pensament liberal existia entre aquesta i leducació.161
Els liberals espanyols van fer de leducació un assumpte dEstat, reconeixent-ne el vessant públic i la seua importància per tal «que el carácter sea nacional». Així, en el famós discurs preliminar de 1811, llegit per Agustín de Argüelles a les Corts, quan la Comissió de Constitució en presentà el projecte, es diu:
El Estado, no menos que de soldados que la defiendan, necesita de ciudadanos que ilustren a la nación y promuevan su felicidad con todo género de luces y conocimientos. Así que uno de los primeros cuidados que deben ocupar a los representantes de un pueblo grande y generoso es la educación pública. Ésta ha de ser general y uniforme, ya que generales y uniformes son la religión y las leyes de la Monarquía española. Para que el carácter sea nacional, para que el espíritu público pueda dirigirse al grande objeto de formar verdaderos españoles, hombres de bien y amantes de su patria, es preciso que no quede confiada la dirección de la enseñanza pública a manos mercenarias []. El poderoso influjo que ésta (la instrucción pública) ha de tener en la felicidad futura de la nación exige que las Cortes aprueben y vigilen los planes y estatutos de enseñanza general, y todo lo que pertenezca a la erección y mejora de establecimientos científicos y artísticos.162
Una vegada promulgada la norma bàsica, el primer objectiu va consistir a dissenyar una llei dinstrucció pública que desenvolupara els principis constitucionals. En març de 1813 es creà una Junta de Instrucción Pública a la qual se li va encomanar lelaboració dun informe sobre la reforma general de leducació nacional. El 9 de setembre del mateix any, la citada Junta presentà lInforme para proponer los medios de proceder al arreglo de las diversas ramas de instrucción pública,163 en lelaboració del qual va tenir un paper fonamental el poeta Manuel José Quintana.164
Així mateix, shi van posar en evidència algunes de les contradiccions i les limitacions del programa educatiu il·lustrat: mancança de coherència; accions esporàdiques en el camp educatiu en funció del projecte del personatge il·lustrat de torn al govern; resultats contraposats en les concrecions grans diferències entre centres educatius, execució de projectes singulars amb establiments educatius modèlics enfront descoles sumides en la més absoluta precarietat, contrasentits en els mètodes; governs oposats de manera instintiva al progrés i la voluntat de perfeccionar les facultats intel·lectuals dels seus súbdits; linflux de la Inquisició i la prohibició dimpremta.
Com que la Constitució havia restituït la seua llibertat al pensament i els seus drets a la veritat, la nació havia recobrat lexercici de la seua voluntat gràcies a la revolució política, i la guerra amb el francés havia destruït els antics establiments educatius o els havia deixat sense acció, en linforme safirmava que quedava expedit el camí per a procedir a la reforma, és a dir, per a completar lobra política «bajo el influjo inmediato de la instrucción, y por lo mismo la organización de un sistema de instrucción pública digno y propio de un pueblo libre», sota linflux duna formació que «enseñándonos cuáles son nuestros derechos, nos manifiesta las obligaciones que debemos cumplir: su objeto es que vivamos felices para nosotros, útiles a los demás».
Així doncs, els principis polítics que presidiren la concepció educativa de la nova societat liberal van ser: la igualtat, la universalitat, la uniformitat, la gratuïtat i la llibertat. La instrucció havia de ser tan igual i completa «como las circunstancias lo permitan» i, a més, distribuir-se en igualtat de mitjans, horaris i edats per tot el territori. Igualtat, doncs, davant les llums. La igualtat implicava una instrucció universal, és a dir, que sestenguera «a todos los ciudadanos». El primer ensenyament, estimat com el més important, el més necessari, «aquel en que el Estado debe emplear más atención y medios», va tenir la consideració duniversal. El segon ensenyament, dirigit a preparar lentrada «en el estudio de aquellas ciencias que son en la vida civil el objeto de una profesión liberal», va rebre de la Junta de Instrucción Pública la valoració de general, atés que «de su buena y completa organización dependía en gran manera la mejora y progresos de la instrucción pública en el reino». El tercer ensenyament, és a dir, «aquellos estudios que son absolutamente necesarios para diferentes estados de la vida civil», es considera particular (respecte de la «universalidad de la primera [ensenyança] y de la generalidad de la segunda, puede considerarse particular»), donat que «a proporción que se sube en la escala de la instrucción se va haciendo menos general y se extiende a menos individuos».
El pla densenyament públic havia de ser també uniforme, amb la mateixa qualitat per a tots, atés que «lo contrario sería dejar la instrucción nacional y la formación de la razón de los ciudadanos al capricho y a la extravagancia». A pesar de mostrar-se partidari dadaptar els mètodes i malgrat estar obert al progrés de la ciència, el pla considerava que havia de ser una «la doctrina en nuestras escuelas y unos los métodos de enseñanza» i una la llengua, «la castellana», tot i dir també que «la lengua nativa es el instrumento más fácil y más a propósito para comunicar uno sus ideas, para percibir las de los otros, para distinguirlas, determinarlas y compararlas».
Daltra banda, lensenyament havia de ser públic, ço és, «que no se dé a puertas cerradas ni se limite sólo a los alumnos que se alistan para instruirse y ganar curso». Escola oberta per a tots. Però al mateix temps, ensenyament gratuït («es donde se proporcionan al hombre aquellos conocimientos que, siendo necesarios a todos, deben ser comunes a todos; y por consiguiente, hay una obligación en el Estado de no negarlos a ninguno»).
Finalment, havia danar acompanyat de llibertat: «Es preciso que tenga cada uno el arbitrio de buscarlos en dónde, cómo y con quién le sea más fácil y agradable su adquisición», es deia. Consagrant-se així la llibertat delecció de centre, perquè «no pudiendo el Estado poner a cada ciudadano un maestro de su confianza, debe dejar a cada ciudadano su justa y necesaria libertad de elegirlo por sí mismo».166
LInforme Quintana va ser una excel·lent formulació de lideari educatiu liberal, però utòpica, atés el context en què es va elaborar, en plena guerra contra el francés i amb una hisenda a la vora de la fallida. Tanmateix, sha dassenyalar amb Puelles que «todo proyecto auténtico de transformación social lleva anejo un horizonte de utopía» i que per a fer efectius els principis de llibertat i digualtat, irrenunciables en el liberalisme democràtic inicial, calia que leducació fóra pública, universal i gratuïta. Sols així es faria efectiva la pedagogia per a la democràcia sense la qual la nova proposta política no aconseguiria els seus objectius. Una vegada més, la ideologia va precedir lestructura social i econòmica del país.
En setembre de 1813, el govern va remetre lInforme Quintana a les Corts perquè fóra debatut. La Comissió dInstrucció Pública, presidida per Martínez de la Rosa, va emetre dictamen, el 7 de març de 1814, que ratificava la fe en leducació i la necessitat dels principis duniformitat, gratuïtat i publicació de leducación, el de la llibertat de lensenyament, del primari per «su extrema importancia» i del secundari perquè la seua mancança era «la principal causa del atraso en que se halla la educación en nuestra monarquía».167 El dictamen de la Comissió, fortament influït per lInforme Quintana, va portar a lelaboració del «Proyecto de Decreto para el arreglo de la enseñanza pública»,168 del 7 de març de 1814, que en la pràctica es va limitar a donar forma articulada de la proposta.
Com ja sha ressenyat, la tornada de Ferran VII suposà la paralització de tots els projectes educatius dels liberals.169 El decret del 4 de maig de 1814 va declarar la Constitució i les disposicions legislatives de les Corts «nulos y sin ningún valor ni efecto, ahora ni en tiempo alguno, como si no hubiesen pasado jamás [] y se quitasen de en medio en el tiempo».170 En conseqüència, lensenyament va tornar a la situació en la qual es trobava durant lantic règim, és a dir, a mans de lEsglésia, atés el seu recolzament a labsolutisme i la consideració deducadora natural que li dispensava el poder. De fet, per a consolidar encara més la influència eclesiàstica, es va decidir el restabliment de la Companyia de Jesús.171 Va concloure així, a Espanya, una primera fase del moviment a favor de leducació nacional.
El colp dEstat fou acompanyat de diverses mesures repressives envers dos sectors: els afrancesats i els revolucionaris. La repressió política172 constituí un tret essencial del període polític que siniciava; condemnes a presó, desterraments o purificació de funcionaris van caracteritzar els primers anys de la Restauració. Reaparegueren els consells i desaparegueren les diputacions i els ajuntaments constitucionals, la totalitat de la premsa, lorganització fiscal gaditana i sintentà la restauració de la societat estamental, encara que, com ens diu Artola, «el sistema político resultante no responde, pese a todo, al modelo constitucional del Antiguo Régimen».173 El 1815 es va formar una Junta dInstrucció Pública encarregada delaborar un nou pla destudis que estiguera en consonància amb els principis de labsolutisme polític. En el nivell universitari, es va tornar inicialment al Plan Caballero de 1807. Prompte, però, es procedí a derogar-lo i es decideix retornar al pla de 1771.