Breument, de les opinions, arguments i percepcions dels periodistes sobre els cinc temes generals cal destacar, quant a la pràctica periodística i la cultura professional, la dependència de les agències de notícies i de les agendes institucionals com a principals fonts dinformació, la quasi total absència del periodisme dinvestigació i les dificultats per a la contrastació de notícies en els diaris digitals que volen oferir informació immediata.
Respecte a les xarxes socials i a lús de les TIC, cal esmentar com a avantatge, entre daltres, els canvis en les formes de producció que faciliten la feina del periodista i la correcció ràpida derrades. Tanmateix, la majoria dels periodistes mencionen que les funcions del periodista han augmentat i, conseqüentment, no es disposa del temps necessari per a elaborar informació amb una estimable qualitat.
Lexperiència professional és un valor apreciable entre els periodistes perquè és un regulador de la pràctica. La contractació de joves i lacomiadament dels veterans ha obert una escletxa en la transmissió generacional de coneixements, agreujada per la crisi econòmica.
Quant a la situació actual del periodisme, cal destacar la concentració dels grups de comunicació en empreses dabast estatal, sovint dirigides per empresaris que no pertanyen al sector. De vegades, alguns mitjans del mateix grup tenen línies editorials de diferents ideologies. La reconversió tecnològica que permet la difusió de notícies en plataformes diverses encara està ajustant-se i genera problemes, com ara la competència entre distintes plataformes del mateix grup i la sobrecàrrega de treball per als periodistes que han de redactar la mateixa notícia per a diferents espais.
Pel que fa a la valoració sobre la influència en lopinió pública, lopinió més generalitzada és el canvi en la prioritat de les notícies seleccionades per criteris econòmics i per limpacte mediàtic. També és comú entre els periodistes la percepció del creixement del desprestigi del periodista com a formador dopinió pública i la valoració negativa de la professió en general per part de la població, percepció que, com veurem, és avalada per les enquestes i els informes publicats sobre el tema.
Lempresa pública de radiotelevisió és criticada pel control governamental i la pèrdua dautonomia dels treballadors. Una situació que, amb altres trets més lligats als interessos econòmics, es reprodueix en les empreses privades. El principal condicionament econòmic de les empreses privades és la publicitat, els anunciants arriben a exercir pressió sobre el tractament de les notícies que els afecten. La publicitat institucional funciona de la mateixa manera, tot condicionant decisions quant a criteris de selecció de les notícies institucionals. Destaca laportació dalguns periodistes sobre les formes alternatives i no dependents directament dels ingressos dels anunciants.
Quant a lopinió sobre lestat actual del periodisme, mencionen la situació de caos tant per als empresaris com per als treballadors, produïda principalment per la baixada de la publicitat en la premsa escrita i per les noves funcions i tasques que han daprendre els periodistes, i que requereixen un temps dadaptació necessari per a elaborar periodisme de qualitat i competitiu. Manifesten la necessària millora de la democràcia perquè les institucions públiques amb poder respecten la neutralitat dels mitjans. La posició de dominat respecte dels camps polític i econòmic és un altre tret característic i simptomàtic del periodisme actual.
La transició dels mitjans tradicionals als nous formats i canals de comunicació de la informació, pel pas de la comunicació analògica a la digital, es troba en un moment de difícil adaptació i introducció de temptatives innovadores que, juntament amb la crisi econòmica, reforça la percepció de situació caòtica i la dependència de les dades de laudiència. La comunicació digital exigeix dues condicions: rapidesa i immediatesa, però aquestes no es poden assolir amb criteris de rigor professional i qualitat, si no van acompanyades de recursos humans i econòmics adequats.
Cal esmentar també la crítica, compartida per la majoria dels periodistes, a la manipulació i control governamental de la radiotelevisió pública valenciana, que incompleix totes les funcions dun mitjà públic quant a transparència, rigor, qualitat, i defensa de la llengua i cultura autòctones.
També ressalta lescassa cultura sindical, per la por a les conseqüències personals de les denúncies dels sindicats i per la tradició heretada de la independència del periodista. La majoria coincideixen en la crítica a les associacions de professionals per la no-transcendència de les seues accions i la manca de denúncia efectiva de la situació del periodisme al País Valencià, com ara la precarietat laboral del sector. Les últimes dades mostren que és una de les comunitats espanyoles que enregistren més desocupació dels professionals de la informació (Díaz Nosty, 2011; APM, 2010, 2012, 2013).3 Aquest augment de la precarietat repercuteix en un periodisme de baixa qualitat i també en el creixement del servilisme a lempresa.
Lalta demanda dels estudis de periodisme ha produït un augment de matriculats i llicenciats en estudis de comunicació que no pot ser absorbit per les empreses, i ha generat una «bombolla acadèmica», segons explica Díaz Nosty (2011).4 Aquesta accessibilitat a joves llicenciats per part de les empreses ha propiciat laugment de la contractació barata i inestable.
Els valors centrals del periodisme, com objectivitat i neutralitat, són ideals que sintenten assolir amb lús responsable de les regles del periodisme (contrastació, verificació, claredat i pluralitat). El codi deontològic es respecta fins al límit dels condicionaments econòmics i polítics, assumits generalment pels periodistes sota afirmacions categòriques que fonamenten la defensa de la professió i constitueixen lassimilació de les regles del joc i la cultura empresarial.
La principal autocrítica com a grup se centra en la manca dunió alhora de defensar els seus interessos i denunciar les condicions laborals. També és manifesta lassumpció del desprestigi del professional davant del ciutadà.
La funció social del periodisme ha passat dexercir el contrapoder, com a ideal a seguir, a la idea que el periodisme és una confluència dinteressos empresarials, polítics i econòmics que, a més, no actua com a formador dopinió pública i que ha abandonat pràcticament lagenda social. Per tant, podem afirmar que la situació del camp periodístic, dominat per altres camps més poderosos, és de clar desavantatge, sobretot pel que fa al paper del periodista dins de la xarxa dinteressos. La situació és diferent per a les empreses independents i els projectes periodístics alternatius, que també pateixen temps dadaptacions per la crisi econòmica.
La motivació principal per a exercir el periodisme és latracció per la professió i la cultura periodística, a continuació hi apareix linterès per escriure, seguit per la influència de lentorn familiar. La majoria dels professionals mostren satisfacció per la seua trajectòria i optimisme respecte al futur, el qual justifiquen per la necessitat democràtica del ciutadà de rebre informació.
Per finalitzar, aquest llibre es divideix en dues parts per a facilitar la lectura segons els interessos del lector. La primera part recull, principalment, el treball sobre les entrevistes, és a dir, lanàlisi qualitativa de les opinions i arguments sobre el camp i els professionals, precedida per un capítol introductori que tracta resumidament el significat de les dades estructurals del sistema mediàtic i la perspectiva històrica des que sen va iniciar el procés de formació. Completa el quadre de la situació actual una sèrie de reflexions sobre els principals eixos dels canvis de la societat de la informació respecte a lorganització social i política dels estats i les ciutats, perquè un estudi sobre el sistema comunicatiu de qualsevol territori ha dincloure un marc general per a entendre com shan esdevingut aquests canvis de paradigma en la comunicació. Entenem que lanomenada «globalització de la informació» és inseparable de la globalització dels mercats financers i de levolució del concepte destat, i dins daquests, del model de convivència local. També shi tracta el canvi de model dempresa periodística i les competències daquesta, perquè considerem que és una informació cabdal per a comprendre i contextualitzar lanàlisi sobre les opinions, arguments i percepcions dels periodistes sobre el camp. Es complementa amb un resum de la recerca sobre el periodisme i els periodistes realitzada pels investigadors, associacions i òrgans col·legiats que pot ser dutilitat per a tots els lectors, investigadors, periodistes i estudiants.
Aquesta part es clou amb una presentació de la teoria de la pràctica de Pierre Bourdieu sobre el camp periodístic i lhabitus dels periodistes per a tots aquells lectors que vulguen conèixer els fonaments teòrics que sustenten aquesta aportació.
A la segona part del llibre presentem les dades sobre lestructura mediàtica del País Valencià per a la premsa, la ràdio, la televisió i Internet, que inclouen la comparativa amb les dades espanyoles i europees, amb taules i gràfics per a facilitar-ne la lectura.
Finalment, el llibre es tanca amb les conclusions sobre la crisi actual del periodisme, la davallada de la qualitat i el panorama de futur per als professionals.
1.Vegeu capítol 2 de la primera part: «La investigació sobre el periodisme i els periodistes».
2.La tria estratègica dels divuit periodistes entrevistats és una mostra significativa i suficient que recull la diversitat de discursos ideològics, la representació dels mitjans massius dinformació més rellevants al País Valencià, premsa (sis capçaleres), ràdio (quatre emissores), televisió (dues televisions, lautonòmica i lestatal) i Internet (quatre diaris digitals). En la tria, també shi han inclòs les agències de notícies, per la seua rellevància en la rutina dels periodistes i en la difusió de la informació (dues agències de notícies). A més, perquè la mostra siga al més equilibrada possible shan seguit també criteris de selecció per gènere i per edats. Sha escollit una sèrie de mitjans per cada àmbit geogràfic provincial (Castelló, València i Alacant). Pel que fa la llengua de difusió, quatre són en català, dos tenen lopció català/espanyol, i la resta difonen en espanyol, encara que alguns, com Levante-EMV i El País tenen suplements en català.
3.Levolució de latur de periodistes al País Valencià, segons les dades recollides pel Servei Públic dOcupació Estatal i elaborades per lAPM, indica que ha augmentat un 173% entre 2008 i 2013 (de 336 a 998 periodistes aturats) (APM, 2013).
4.En un parell de dècades, de 1990 a 2012, el nombre de llicenciats en Periodisme va augmentar un 57,2% i el total de matriculats en estudis de comunicació (Periodisme, Comunicació Audiovisual i Publicitat) es va incrementar en un 25,6% de 2010 a 2013 (elaboració pròpia a partir de les dades de lInforme APM, 2013).
PART I
EL CAMP PERIODÍSTIC I ELS PROFESSIONALS DE LA INFORMACIÓ
NOTA: Tots els textos citats doriginals en altres llengües, principalment anglès i espanyol, han estat traduïts per lautora. Els fragments que es conserven en la llengua original són els procedents de les entrevistes, tal com es fa en les recerques amb entrevistes en profunditat.
Cal que les noves formes de pensament sobre el periodisme reflectisquen les àmplies assumpcions, encara canviants, sobre la utilitat del periodisme. [] ¿És una habilitat, una professió, un conjunt de pràctiques, una institució, una indústria, un text, un grup de persones, o un fenomen polític?
BARBIE ZELIZER, Introduction: On Finding New Ways of Thinking About Journalism