En el nivell de lenunciat de les narracions que vertebren els discursos electorals apareixen personatges com ara partits polítics, líders, el ciutadà elector, sectors socials i econòmics, governs, nacions, etc. A aquests personatges, en les narracions, sels atorguen característiques de diverses menes, característiques de personalitat i caràcter, emocionals, cognitives, socials, polítiques, etc. També sels adjudiquen intencions, motivacions, responsabilitats, objectius, actuacions, èxits i fracassos. Aquests personatges que sinscriuen en la narració apareixen desenvolupant la seva existència i les seves activitats en un espai i en un temps específics.
Daltra banda, en les narracions electorals, sadjudiquen rols narratius als diferents personatges que hi apareixen. Els rols narratius deriven de les funcions estructurals que cada personatge compleix dins de la configuració narrativa. Així, per exemple, la formació política que presenta la candidatura mitjançant el discurs pot aparèixer com a heroi-protagonista de la narració; com a ajudant del personatge que apareix com a heroi; com a incitador amb la funció de motivar el personatge presentat com a protagonista perquè assumeixi una missió i lexecuti, etc. De la mateixa manera, a altres personatges, segons la narració, sels assignen també diferents rols narratius.
Lanàlisi dels registres lingüístics dels espots i dels cartells té per funció identificar quina és la narració que, en cada campanya, es posa en joc, quins són els personatges que hi apareixen, quines característiques tenen, quines accions duen a terme, quines relacions estableixen i quins rols narratius sels adjudiquen.
Per analitzar els rols narratius que sadjudiquen als diferents personatges, sha agafat com a base el model actancial de la semiòtica narrativa, que defineix que en qualsevol narració apareixen els rols següents:
Destinador de contracte. Aquest rol correspon al personatge que encarrega a un altre una missió per aconseguir uns objectius determinats. Per tant, té el paper de motivar un altre personatge perquè es converteixi en heroi de la història i actuï en conseqüència.
Subjecte dacció. Aquest rol correspon al personatge que assumeix una missió i desenvolupa accions orientades a aconseguir algun objectiu. Per referir-se a aquest rol, en lanàlisi també sutilitza el terme heroi.
Subjecte destat. Aquest rol correspon al personatge en benefici del qual es desenvolupa o sha de desenvolupar la missió, de manera que es pressuposa que la situació daquest personatge canvia gràcies al desenvolupament de la missió, i passa dun estat negatiu a un altre de positiu o dun de positiu a un altre dencara més positiu. En lanàlisi, aquest rol també es denomina beneficiari.
Objecte de valor. Al·ludeix a allò que lheroi de la història pretén aconseguir amb la missió que executa. En les anàlisis sutilitza preferentment el terme objectiu.
Adjuvant. Correspon al personatge que ajuda lheroi, en certa manera, a aconseguir lobjectiu.
Oponent. Correspon al personatge que obstaculitza, en certa manera, que lheroi aconsegueixi lobjectiu.
Antisubjecte. Es refereix al personatge que assumeix una missió que és contrària a la de lheroi i, per això, es genera un enfrontament entre tots dos. Aquest rol també és denominat en lanàlisi contrincant o adversari.
Destinador de sanció. Es refereix al personatge que sanciona lheroi positivament si ha tingut èxit i negativament si ha fracassat. La sanció positiva saplica en forma de reconeixement, felicitació, retribució, premi, etc. La sanció negativa saplica en forma de recriminació, càstig, etc.
Respecte a lanàlisi de lenunciació, en els discursos lingüístics dels espots i els cartells electorals, sidentifiquen els subjectes que, mitjançant el discurs, representa que estableixen relacions comunicatives mitjançant el mateix discurs. Així, qui assumeix el rol enunciatiu de locutor pot ser un líder de la formació política, un personatge anònim i abstracte que apareix com una veu en off, un militant, etc. Mentre que qui hi apareix com a destinatari del discurs pot ser un ciutadà individual, un grup social, el mateix partit polític, etc. Daltra banda, sanalitzen les relacions que sestableixen entre els subjectes de lenunciació mitjançant el lèxic, les formes verbals, els pronoms, etc.
Finalment, atès que qualsevol discurs electoral té com a objectiu orientar el destinatari cap a una acció concreta: que voti la candidatura, sidentifiquen, per a cada discurs, les operacions que inciten a dur a terme aquesta acció. Aquestes operacions són de quatre classes:
Promeses. Es plantegen al destinatari del discurs beneficis positius, de la mena que siguin, que saconseguiran en el futur.
Amenaces. Es plantegen al destinatari perjudicis que li poden esdevenir.
Seduccions. Sofereix al destinatari una imatge positiva de si mateix perquè actuï amb la finalitat de corroborar i afirmar aquesta imatge positiva.
Provocacions. Sofereix al destinatari una imatge negativa de si mateix perquè actuï amb la finalitat de desmentir o transformar la imatge de si mateix que sha construït i sha projectat en el discurs.
1.2.2. El registre figuratiu, la posada en escena i la realització audiovisual
Lanàlisi sobre la significació de la dimensió icònica i la posada en escena duna obra visual es correspon amb lanàlisi del llenguatge de les coses. Segons la semiòtica de la imatge (Groupe Mu, 1993), en el llenguatge icònic el pla dexpressió (pla de significants visuals) sorganitza sobre la base de la identificació delements figuratius: persones, espais, objectes, accions o situacions recognoscibles com a part dun món determinat.
En la seva aplicació a lestudi de la construcció de la imatge del partit polític, lanàlisi icònica se centra en una examinació detallada sobre el candidat i la resta de persones que apareixen en lespot (o en el cartell): laparença física, expressió facial, estil de vestuari, tipus de gestualitat, accions que porten a terme, espais que sels adscriuen (o contraposen), objectes que els caracteritzen, etc. Com a operació consegüent, lanalista ha dextreure els valors culturalment associats a aquests signes visuals: aquelles connotacions que es desprenen dun determinat estil de vestuari, la significació que hi ha darrere duna postura corporal o un gest determinat del candidat, etc.
A més, en aquest estudi resulta molt rellevant observar la relació entre els referents destacats en el discurs verbal (subjectes o temes) i la seva visualització icònica en lespot. Des daquesta perspectiva és com resulta més evident el poder retòric de la imatge icònica; sovint veurem com, més que no pas aclarir o reflectir allò de què es parla, la iconicitat visual funciona com a discurs sobre allò de què es parla, allò a què es fa referència des del discurs verbal, tot seguint certes estratègies comunicatives: per exemple, mostrant la candidatura com un col·lectiu plural i ben cohesionat, o suggerint implícitament ladversari social/polític com a subjecte impersonal, fred, inquietant.
Pel que fa a la noció de posada en escena, es concep com a composició icònica global de la imatge: larticulació escènica de subjectes, objectes, espais, accions i estats (situacions) que apareixen representats en els espots o cartells.
Pel que fa a la noció de posada en escena, es concep com a composició icònica global de la imatge: larticulació escènica de subjectes, objectes, espais, accions i estats (situacions) que apareixen representats en els espots o cartells.
Respecte de lanàlisi del llenguatge audiovisual, destaquem els recursos de lenquadrament, el moviment de càmera i la profunditat de camp, que, com veurem tot seguit, tenen un potencial de significació articulat en eixos semàntics, connotacions polaritzades (el que en semiòtica sanomenen sistemes semisimbòlics).
1)Lenquadrament està determinat fonamentalment pels paràmetres de mida, angle i nivell del pla. Segons la mida del pla (des del primer pla fins al pla general), lenquadrament posseeix projeccions semàntiques relacionades amb valors com proximitat en oposició a distància, o poder en oposició a feblesa (del subjecte filmat). Alhora, pot transmetre un component de major o menor emoció, en relació amb la particular càrrega afectiva dels primers plans. Segons langle amb què senfoca el subjecte, entren en joc contraposicions destatisme contra dinamisme visual, o formalitat contra informalitat. Finalment, els plans desnivellats suggereixen, convencionalment, desordre, imprevisibilitat, o bé dinamisme, diversió.
2)Moviment de càmera (panoràmiques, tràvelings). Segons el paràmetre de direcció, un moviment de càmera posseeix un potencial semàntic relatiu a pujar enfront de baixar, anar endavant enfront danar endarrere, etc. Daltra banda, segons la trajectòria (en funció de si es tracta dun moviment rectilini/regular o duna trajectòria corba/irregular), el moviment de càmera pot transmetre rigidesa enfront de flexibilitat, ordre enfront de desordre, simplicitat enfront de complexitat o previsibilitat/mecanicitat enfront dimprevisibilitat.
3)La profunditat de camp està determinada per la tria de lobjectiu fotogràfic i lobertura del diafragma, i està relacionada amb un major o menor grau dextensió/profunditat de la part enfocada de la imatge. Quant a efectes comunicatius fonamentals, pot contribuir a crear sensació duna major o menor profunditat de lespai, connotar realisme enfront destilització de la imatge, o donar lloc a jerarquitzacions visuals simples enfront de complexes en la composició del pla.
Naturalment, el potencial semàntic de la realització fílmica no sesgota amb aquests elements. Aquí només sen destaquen alguns dels més convencionals a tall de referència orientativa.
Daltra banda, en lanàlisi del llenguatge audiovisual és imprescindible tenir també en compte el paper del muntatge en la construcció de significat. Tradicionalment, es considera que existeixen dos tipus destil de muntatge: el narratiu i lexpressiu. El muntatge narratiu té com a prioritat assegurar un encadenament clar dels esdeveniments representats, basant-se habitualment en relacions de causalitat i temporalitat entre les imatges. En canvi, el muntatge expressiu adopta un valor comunicatiu autònom; és un muntatge on, a partir de les connexions entre un pla i un altre, es produeixen efectes conceptuals significatius, com per exemple lassociació dun rival polític a un determinat tipus de personatges agressius i escenes fosques (com en un recordat espot electoral del PSOE, de 1996).
A més del paper del muntatge en el suggeriment dassociacions o contraposicions retòriques, cal recordar també la importància del muntatge per a la creació defectes rítmics. Es poden identificar, en aquest sentit, muntatges de ritme ràpid, intens i àgil, o bé lent, reposat i pesat, i determinades modulacions variables del ritme al llarg de la peça audiovisual.
Finalment, pel que fa a la modelització global dels continguts i valors extrets en lanàlisi de la iconicitat i la realització audiovisual, generalment recorrerem aquí a dos models canònics de lanàlisi semiòtica: lestructura narrativa i lestructura enunciativa. En el primer cas, organitzarem els continguts sobre la base duna estructura narrativa (sobre la referència dels rols universals de destinador, heroi, antagonista, etc., i els canvis destat fonamentals en la dimensió narrativa del discurs). En el segon cas, organitzarem els continguts sobre lesquema de la relació comunicativa autor implícit receptor implícit. Mentre que el perfil simbòlic de lautor implícit en lespot/ cartell permetrà extreure conclusions sobre la imatge de la candidatura, el perfil simbòlic del receptor o espectador implícit permetrà extreure conclusions sobre la imatge de la ciutadania/electorat en els espots i cartells de les campanyes dICV.
1.2.3. El registre plàstic
Lanàlisi plàstica dels espots i dels cartells descriu la dimensió plàstica de les imatges per tal dextreure aquells valors que, en coherència amb les altres dimensions, construeixen el missatge de lanunci. Segons el discurs narratiu i de posada en escena, molts dels valors plàstics de la imatge passen a atribuir-se a alguns dels subjectes candidatura, votant, oposició, adjuvant, etc. implicats en la narració.
La dimensió plàstica de la imatge deixa al marge la consideració dels objectes de la imatge com a representacions dun món real o imaginari per tal de considerar exclusivament les seves propietats gràfiques. Les propietats gràfiques o formals de la imatge, com el color, el contrast, etc., mantenen certes analogies amb els elements bàsics de la percepció i, per això, sagruparan en les categories perceptives que shan considerat més rellevants: contrast, color, forma, estructuració del camp visual, espai i moviment aquest darrer només en els espots; aquestes cinc categories corresponen al que shan anomenat qualitats plàstiques dil·luminació, color, forma, composició, espai i moviment.
Així doncs, en lanàlisi de cada anunci sha tingut en compte aquests cinc elements. En el cas dels espots, lanàlisi pot referir-se a una imatge fixa que sha considerat especialment significativa o a un conjunt dimatges, i llavors es pot tenir en compte les relacions de continuïtat o oposició que tenen entre si. Per exemple, sovint la il·luminació duna imatge seqüencial com ara un fragment dun espot no destaca per si mateixa, però pot ser molt significativa en relació amb la il·luminació de les anteriors o les posteriors.
El contrast o il·luminació té en compte els valors de luminància generals. Imatges fosques o clares, cremades o neutres transmeten valors específics. El color, amb les seves variables de to, saturació i brillantor, és un component important i exerceix principalment dues funcions: lexpressiva vitalitat, seriositat, etc. i la simbòlica el verd de lecologia, el vermell del socialisme. La forma saplica tant a les representacions en les imatges com a la tipografia. Aquí cal observar elements com les línies, els contorns, les textures, la mida, la solidesa, la intel·ligibilitat de la forma, que ajuden a construir valors com el de claredat, estabilitat, presència, desequilibri, grandària, mida. La distinció forma-fons és també un element important que cal considerar en lapartat de la forma per destacar la presència de lun o laltre i la interacció entre tots dos.
La composició es construeix a partir de la relació que estableixen diversos elements del camp visual, sigui en una sola imatge o en diverses. La dinàmica és un dels elements fonamentals de la composició, sobserva a partir de les relacions entre els pesos visuals, les simetries, els equilibris de cada element i tendeix a expressar lordre, la centralitat, les alçades i la proximitat, com també lestat cinètic dels cossos repòs, moviment potencial o en acte, direcció, etc. Del fons principalment però també del tipus docupació espacial de cada forma sextreuen consideracions espacials, com espais neutres, plans, profunds, oberts, densos, agradables, homogenis, desordenats, etc. Finalment, el moviment dels objectes dintre del pla o del marc també és una qualitat plàstica que, a través dels seus eixos principals de velocitat, regularitat i ritme, expressa caràcters veloç, atrafegat, serè, rítmic, alegre, etc. que seran propietat també dels subjectes de la narració.