Josep Massot i Muntaner (1996) ja va posar de relleu la influència que exercí Aguiló en Antoni Maria Alcover pel que fa a linterès per lestudi i la replega de les més diverses manifestacions de la cultura popular i a la defensa de la unitat de la llengua. Arrelat profundament a la insularitat mallorquina, al tradicionalisme eclesiàstic i al conservadorisme pagès, la seua actitud favorable a la unitat de la llengua difícilment podria explicar-se sense el mestratge dAguiló.
No menor fou ladmiració i la gratitud de Teodor Llorente (1836- 1911) envers Aguiló, tan diàfanament expressada en lendreça del seu Llibre de versos (1885), quan recordava la seua exhortació als valencians a recuperar lorgull per una llengua que «parlen encara algunes millonades dhòmens dendel Pirineu fins los palmerals dElx». Llorente parafrasejà la coneguda imatge dAguiló en nombroses ocasions entre 1868 i 1901. Rafael Roca (2007) nha recollit totes les variants. Val la pena de reproduir-les ací, si més no com a mostra del seu constant posicionament a favor de la unitat de la llengua i de la seua admiració envers el mestre mallorquí: a més de la ja esmentada, «la lengua común que se habla desde los Pirineos hasta Elche»; «desde Rosas a Elche»; «desde los robledales del Pirineo hasta los palmerales de Elche»; «desde el francès Rosellón hasta las riberas del Segura»; «desde las cimas de los Pirineos hasta los palmerales de Elche»; «desde los Pirineos hasta Elche, y en las Islas Baleares». Aquestes imatges seran imitades en més duna ocasió per Pompeu Fabra.
El lingüista de Gràcia adoptà dAguiló i de Verdaguer el criteri de restablir els plurals femenins en -es i la convicció de la unitat profunda de la llengua catalana en tot el seu àmbit lingüístic. Fabra aprengué dAguiló linterès que tenen els dialectes per a lexplicació de determinats fenòmens lingüístics i la reconstrucció de la llengua literària comuna. Als seus ulls, Verdaguer recuperà per al català la condició de llengua literària (Ginebra, 2019).
2. Teodor Llorente: el llegat viu de la Renaixença
Després de segle i mig de supressió dels usos institucionals del català i tres i mig de considerable reducció dels usos literaris socialment més prestigiosos, no era gens fàcil a la València del segle XIX, en el context castellanitzador del règim liberal, recuperar el conreu literari de la nostra llengua. Els il·lustrats setcentistes ja lhavien liquidada com a llengua de cultura. En tot cas, al segle XIX les exigències comunicatives només podien avalar lús dun català instrumental basat en la llengua parlada, és a dir, un valencià dialectalitzat i acastellanat, el valencià que ara es parla. És el credo lingüístic que van defensar i practicar les revistes satíriques del moment. Enfront delles, els pares de la Renaixença valenciana, amb Teodor Llorente al capdavant, eren conscients que, sense una depuració i regeneració del valencià popular, aquest no podria tornar a ser una verdadera llengua de cultura, i que per a assolir aquest objectiu calia convergir amb els esforços paral·lels de catalans i baleàrics.
El gran mèrit de Llorente va ser saber diagnosticar les causes de la degradació literària del català i prescriure els remeis per a superar-la, perquè, com advertí en un escrit periodístic de 1881, exhumat per Rafael Roca (2007),
una lengua cuyo cultivo literario se interrumpe, quedando destinada únicamente al uso del pueblo, y estando influida durante algunos siglos por otro idioma que se sobrepone a ella y la reemplaza en todo lo que es más importante y noble, [] se convierte en un dialecto indocto, en un patois corrompido, que no puede servir para la literatura, sin pulirlo y regenerarlo.
Teodor Llorente.
La seua millor contribució a la tasca de restauració literària del català de València, ni que fos circumscrita a la poesia, va ser conjuminar-hi la frescor de la llengua parlada i la dignitat lingüística de la llengua literària recuperada.
La bona formació cultural, el profund sentit de la llengua, la notable projecció política i periodística i la rica xarxa de relacions culturals de Teodor Llorente el van convertir en el líder indiscutible del molt minoritari moviment renaixencista valencià. Llorente no va ser, però, un producte aïllat en el seu context, ja que la Renaixença valenciana no es podria explicar sense la contribució dun bon nombre derudits romàntics valencians, amb Vicent Boix al capdavant, que, malgrat utilitzar el castellà com a instrument de treball, van contribuir decisivament a recuperar la memòria històrica dun regne de València sobirà entre els segles XVIII i XIII, amb llengua pròpia, però compartida amb catalans i baleàrics. I en Llorente van exercir un paper fonamental, en la creació duna llengua literària moderna, basada en la llengua col·loquial depurada i en la millor tradició literària, el mestratge de lerudit mallorquí Marià Aguiló i lexemple de lexcel·lent poeta català Jacint Verdaguer.
Ara bé, el moviment renaixencista valencià fou molt minoritari. El seu desplegament es veié molt condicionat per un context social, econòmic, polític i ideològic prou diferent del que es donava a una Catalunya amb vocació autonomista i amb una decidida opció per la llengua del país entre importants sectors socials, sobretot després de la crisi espanyola de 1898. Els sectors dominants de la societat valenciana de la Restauració, conscients que els interessos proteccionistes de la nova burgesia industrial del Principat soposaven clarament als seus i que el ressò polític del moviment autonomista principatí feia perillar la seua hegemonia, començaren a difondre entre els seus paisans una ideologia més o menys obertament anticatalanista i, alhora que adoptaven el castellà com a signe de distinció social i urbana, nintensificaren el sucursalisme polític (Cucó, 1971).
Llorente, líder indiscutible del Partido Conservador i director del seu màxim òrgan dexpressió, Las Provincias, formava part daquella burgesia agrarista i castellanitzant. Opina Rafael Roca (2007) que Llorente tenia poc marge de maniobra entre la seua estima real per la llengua i lautoodi lingüístic de la classe social a què pertanyia, expressat sovint en anticatalanisme. Si polititzava la Renaixença, és a dir, si qüestionava lstatu quo de la llengua pròpia, aquella seria combatuda pels sectors burgesos que Llorente representava. Si aconseguia preservar-la de la politització i no entrar en la qüestió onomàstica, dimplicacions identitàries, potser podia assolir la neutralitat dels seus correligionaris ideològics i, alhora, assegurar el manteniment del seu propi liderat polític i cultural. I, òbviament, optà per no polititzar-la i, doncs, per desentendres del seu futur com a llengua duna cultura nacional. La llengua pertanyia al seu fur íntim, que podia compartir amb altres individus que se lestimaven. Per això, la celebració del Congrés de 1906, en què Llorente va tenir una participació honorífica de primer ordre, li va permetre fer una crida a la germanor entre valencians, catalans, mallorquins, rossellonesos i algueresos en benefici de «la llengua dAusias March».
3. El Congrés de 1906: lobra dAlcover, la mà de Prat de la Riba, lombra de Fabra
La dinàmica democratitzadora del segle XIX arreu dEuropa desfermà la reivindicació de la normalitat cultural per a les llengües sense estat. Les terres de llengua catalana, que conservaven la memòria de la sobirania perduda arran de la guerra de Successió (1704-1715), no en van restar alienes. Els esforços dels sectors cultes de la Renaixença i del Modernisme per a atènyer aquests objectius van culminar el 1906 amb la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La iniciativa cal situar-la dins les estratègies reivindicatives que adoptà una bona part de les principals llengües europees sense estat a partir de la segona meitat del segle XIX (Fishman, 2000).
La dinàmica democratitzadora del segle XIX arreu dEuropa desfermà la reivindicació de la normalitat cultural per a les llengües sense estat. Les terres de llengua catalana, que conservaven la memòria de la sobirania perduda arran de la guerra de Successió (1704-1715), no en van restar alienes. Els esforços dels sectors cultes de la Renaixença i del Modernisme per a atènyer aquests objectius van culminar el 1906 amb la celebració del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La iniciativa cal situar-la dins les estratègies reivindicatives que adoptà una bona part de les principals llengües europees sense estat a partir de la segona meitat del segle XIX (Fishman, 2000).
Antoni M. Alcover.
La data del Congrés va coincidir cronològicament amb una sèrie diniciatives culturals i polítiques que van representar un tomb decisiu en la sort de la llengua i de la cultura catalana en general. No és sobrer recordar que, aquell any, Enric Prat de la Riba formulava a La nacionalitat catalana els principis i programes dacció del catalanisme burgès; que Eugeni dOrs, amb la publicació del Glossari, consagrava el triomf del Noucentisme; que a Mallorca la revista Mitjorn entronitzava els mestratges de Miquel Costa i Llobera i de Joan Alcover, en coincidència amb la publicació de les Horacianes, de Costa; que al País Valencià naixia la revista València Nova, amb el propòsit de superar, encara, una Renaixença esmortida, i saconseguia el reconeixement del dret a usar la llengua pròpia a lAjuntament del cap i casal; que al Rosselló apareixia la Revue dÉtudes Catalanes com a expressió de la incidència dels moviments culturals del Principat a la Catalunya Nord i, finalment, que es constituïa, al Principat, la coalició de partits polítics catalanistes batejada amb el nom de Solidaritat Catalana, que lany següent assegurarà el triomf electoral del catalanisme polític. Però també interessa remarcar que la concurrència al Congrés de representants molt qualificats de la llengua i cultura de totes les terres de llengua catalana, inclòs lAlguer, va desfermar al Principat un moviment datenció o de solidaritat amb la resta del domini lingüístic.
Els promotors intel·lectuals del Congrés, amb lincansable Antoni Maria Alcover al davant, van reeixir no sols a aplegar estudis interessants per a lestabliment del corpus de la llengua (ortografia, gramàtica, diccionari), sinó també i això va ser el més important a voltar-se dels més prestigiosos investigadors de la catalanística internacional en un admirable intent de situar el català entre les principals llengües de cultura. Hi van concórrer els francesos Jean-Joseph Saroïhandy i Louis Barrau-Dihigo, els alemanys Bernhard Schädel i Eberarth Vogel Müller, els occitans Raymond Foulché-Delbosc i Jean-Auguste Brutails, litalià Pier Enea Guarnerio i lespanyol Adolfo Bonilla San Martín, i hi van participar amb lenviament duna comunicació el també espanyol Marcelino Menéndez Pelayo.
Realista com era, Alcover reconegué, en el discurs de cloenda, que «lobra del Congrés no es acabada; tot just ha començat», ja que «el Congrés nol convocàrem per resoldre les grans questions que hi ha pendents dins la gramàtica catalana, sino per promourels estudis ques indispensable fer per poder resoldre més envant tals questions». Efectivament, el Congrés es limità a debatre i fer propostes per a fixar el corpus i, atesa la precarietat dels estudis filològics a les terres catalanes, ajornà per a temps millors la qüestió de lautoritat lingüística de la llengua, una de les velles aspiracions de la Renaixença, que, com veurem, planava per damunt de les sessions de treball. Ara bé, Alcover assolí plenament «que la gent en parlàs, quels periòdichs en fessen llargues ressenyes, fer renou, donar fe de vida» i, en conseqüència, pogué constatar que «tot axò hu hem conseguit a les totes, a caramull». En aquest sentit, els objectius dAlcover coincidiren amb els dEnric Prat de la Riba, el líder de Solidaritat Catalana, tot just constituïda.
Per als polítics de Solidaritat, que no estalviaren recursos perquè el Congrés fos un èxit popular, la seua celebració va servir com a caixa de ressonància del clam en favor de lautogovern per a Catalunya, ja que la reivindicació dun estatus per a la llengua pròpia comportava la consecució del marc politicoadministratiu que el fes possible. La celebració del Congrés, amb representació de tots els territoris catalanòfons, desfermà tot un seguit de proclames pancatalanistes, en què se subratllava «la unitat de les gents que parlen la llengua catalana». Una de les més representatives del pensament nacionalista de la Lliga Regionalista és la que Prat de la Riba formulà a larticle «Lunitat de Catalunya», que va publicar el 17 doctubre de 1906 a La Veu de Catalunya. El líder de la Lliga hi presenta com a «perfecta» la «unitat de Catalunya» als segles baixmedievals, una unitat que posteriorment sanà afeblint fins a desembocar en la «separació espiritual dels tres grans membres de la nacionalitat catalana» les tres branques dun mateix pi, que diria Verdaguer i que, gràcies a la Renaixença, sestà refent, en haver-se recuperat la denominació comuna de «català». Ben mirat, van ser els polítics de la Lliga els grans beneficiaris del discurs ideològic del Congrés (Grau, 2006: 179).
Gràcies a la capacitat de convocatòria dAlcover fruit dun treball infatigable i dun compromís amb la llengua catalana fora de qualsevol dubte, el Congrés de 1906 va ser també lexpressió dun moviment catalanista in crescendo, que aquell mateix any sarticulava políticament en la coalició Solidaritat Catalana. Amb més de 3.000 congressistes, amb presència de representants de tots els territoris de la llengua i amb lassistència de romanistes darreu del món, el Congrés va ser un acte reivindicatiu de la condició del català com a llengua de cultura i com a subjecte de drets polítics. I, si per a Alcover va ser concebut, sobretot, com una plataforma per a reunir tots els esforços possibles en favor de lestudi científic de la llengua, per a Enric Prat de la Riba va ser, per damunt de tot, un dels instruments més idonis per a difondre el seu ideari polític. No oblidem que Prat incloïa dins la «nacionalitat catalana» totes les terres de llengua catalana, la «Catalunya gran». Aquell mateix any, Prat reclamava en un article a La Veu de Catalunya (20-IV-1906) que «la llengua i la cultura catalana puguin entrar dintre les universitats de Barcelona i de València amb els honors i les prerrogatives que els pertoquen [ i] que en les escoles catalanes sensenyi el català, al mateix temps que la llengua castellana».
Segons la circular de la Comissió Organitzadora Tècnica del Congrés (5-XII-1905), convocat a principis de 1905, aquest pretenia fer un balanç dels estudis filològics que shavien ocupat de la llengua catalana i proposar iniciatives per a «la defensa y extensió daquesta nostra estimada llengua catalana». Fabra fou uns dels primers interessats en loperació política de la projecció internacional de la llengua, però allò que possiblement no acabarem de saber mai és si fou ell qui convencé Alcover de no abordar cap proposta de codificació lingüística. A pesar de les reticències inicials a la celebració del Congrés per part de Pompeu Fabra, que temia que servís per a consagrar la visió alcoveriana de la llengua en detriment del seu projecte de codificació, shi van donar les circumstàncies que van garantir lèxit dels objectius: duna banda, lactivisme i les relacions del canonge mallorquí amb els principals catalanistes de la Romanística van assegurar la presència de la major part daquests a Barcelona, i, doncs, la internacionalitat del Congrés, i, daltra banda, els prohoms de la cultura i del catalanisme polític del Principat coincidien a veure en la iniciativa una plataforma extraordinària per a la projecció internacional de Catalunya i per a la reivindicació del reconeixement jurídic del català al si de lEstat espanyol.