Així doncs, el volum reuneix un conjunt destudis que ens il·lustren sobre les aportacions i les reflexions de Fabra, Moll i Sanchis Guarner, els tres protagonistes més qualificats de la codificació de la llengua catalana al segle XX i que volen ser alhora un modest homenatge i una sentida expressió de gratitud a tots tres en un moment esperançador però delicat per al nostre país, com és lactual, en què la nostra llengua continua sent víctima dunes calculades estratègies glotofàgiques i es veu sotmesa a perilloses temptacions cantonalistes, que és precisament allò que van combatre els nostres homenatjats. Reunir els tres noms en un sol volum vol ser també una crida datenció sobre la necessitat de tenir en compte labast geogràfic de la nostra comunitat lingüística per a enfortir els llaços que ens uneixen i comprendren millor la diversitat. Recordar les seues aportacions més importants és un imperatiu científic i un deure de gratitud. Analitzar i actualitzar les seues reflexions és una exigència cívica i potser el millor homenatge que els podem retre.
València, juliol de 2018
ANTONI FERRANDO FRANCÉS
Universitat de València
IEC · AVL · AILLC
Sigles bibliogràfiques
AILLC Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes AVL Acadèmia Valenciana de la Llengua CVC Consell Valencià de Cultura FGCD Fundació Germà Colon Domènech IEC Institut dEstudis Catalans IAM Institució Alfons el Magnànim IIFV Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana IVEI Institució Valenciana dEstudis i Investigació PAM Publicacions de lAbadia de Montserrat PUV Publicacions de la Universitat de València UB Universitat de Barcelona UIB Universitat de les Illes Balears UJI Universitat Jaume I UOC Universitat Oberta de Catalunya URV Universitat Rovira i Virgili UV Universitat de València1. El primer treball ha estat publicat a El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Reflexos i projeccions, a cura de Maria Pilar Perea i Germà Colón, Castelló de la Plana, Fundació Germà Colón Domènech, 2006, pp. 103-138; el segon, a Antoni Ferrando (ed.), El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià, Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, 2008, pp. 97-176.
2. Pompeu Fabra. En el cinquantenari de la seva mort el dia de Nadal del 1948, Barcelona, Fundació Jaume I, 1998, pp. 56-69.
3. Actes del Simposi Pompeu Fabra. Jornades Científiques de lInstitut dEstudis Catalans, a cura de Joan Argenter, Barcelona, IEC, 2000, pp. 121-157.
4. La lingüística de Pompeu Fabra, a cura de Jordi Ginebra et alii, Alacant, IIFV/URV, 2000, pp. 279-340.
5. Les relacions catalano-occitanes al llindar del segle XXI, a cura de Christian Camps, Péronnas, Association Française de Catalanistes / Éditions de la Tour Gile, 2009, pp. 189-209.
6. La configuració social de la norma lingüística a lEuropa llatina, a cura dAntoni Ferrando i Miquel Nicolás, Alacant, IIFV, 2006, pp. 189-251.
7. El primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el País Valencià. Els reptes del futur, a cura dAntoni Ferrando, Catarroja/Barcelona/Palma de Mallorca, Afers, 2018, pp. 97-176.
8. A lentorn de les Normes de Castelló. Ambient, context cultural i repercussions, a cura de Germà Colón i Lluís Gimeno, Castelló de la Plana, UJI, 2013, pp. 39-69.
9. Manuel Sanchis Guarner: un humanista valencià del segle XX, coordinat per Santi Cortés i Vicent J. Escartí, València, AVL, 2006, pp. 94-125.
10. Ampliació del capítol «Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner» del llibre Francesc de B. Moll a linici del segle XXI, curat per Maria Pilar Perea, Barcelona, Universitat de Barcelona, 2003, pp. 91-96,
11. Estudis de llengua i literatura catalanes, XXX. Miscel·lània Germà Colón, Barcelona, PAM, 1995, pp. 175-188.
1
LA DIMENSIÓ NACIONAL DEL PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA (1906)
TEODOR LLORENTE, ANTONI MARIA ALCOVER I POMPEU FABRA
El Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) fou la culminació dels esforços de la Renaixença per a reconstruir una llengua literària comuna i, alhora, la manifestació de la voluntat dels sectors catalans lingüísticament conscienciats de situar el català en el mapa de les llengües romàniques, en un moment en què part de la filologia romànica encara el considerava una variant de loccità. En conseqüència, calia no sols proclamar davant el món la identitat filològica independent del català, sinó també la determinació de convertir-lo en una llengua de cultura moderna, equiparable a les altres grans llengües europees de cultura.
En el procés de reconstrucció del català com a llengua literària van tenir un paper fonamental un mallorquí, Marià Aguiló; un valencià, Teodor Llorente, i un català, Jacint Verdaguer. Sense ells difícilment hauria estat possible la tasca dAntoni Maria Alcover i la de Pompeu Fabra de descriure científicament el català i de posar les bases per a la seua codificació, que fou una de les conseqüències més importants del Congrés. Darrere de lorganització hi va haver un polític clarivident i excepcional, Enric Prat de la Riba, que va saber comprendre el valor de la llengua com a eina de vertebració duna cultura nacional. Altrament, els organitzadors del Congrés van saber trobar la connivència dels principals romanistes internacionals partidaris de la individualitat filològica del català i, sobretot, la de les personalitats de totes les terres de llengua catalana més significades en el conreu del català.
Lobjectiu daquest estudi és oferir una panoràmica de les realitzacions dun congrés que marca una fita molt important en la història de la llengua catalana, fins al punt que sha adduït com a punt darrancada duna nova etapa històrica del català, caracteritzada per la fixació del corpus de la llengua i per la reivindicació dun estatus polític que en garantís la normalitat cultural i política (Ferrando, Nicolás, 2011). En aquesta convergència en defensa del patrimoni lingüístic comú de totes les terres de llengua catalana és molt rellevant la participació valenciana, no per les seues aportacions científiques, sinó pel simbolisme de la presència de Llorente, president de Lo Rat Penat i darrer representant de la Renaixença, i de València Nova, expressió duns temps nous reivindicatius. És per això que shi prestarà una atenció especial.
Sessió dobertura del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona, Teatre Principal, 1906.
1. Cap a la recuperació duna llengua literària comuna: el mestratge dAguiló, lexemple de Verdaguer
Ben pocs homes de la Renaixença catalana van influir tant en la recuperació duna llengua literària comuna, superadora i alhora integradora de les diferències diatòpiques, com el mallorquí Marià Aguiló i Fuster (1825-1897). La seua familiarització amb la vasta producció literària, culta i popular, tant dels anys medievals de plena normalitat cultural i política com dels segles moderns de davallada dels usos cultes de català, el seu pas per la Biblioteca Universitària de València i per la de Barcelona i els seus contactes amb molts dels prohoms de la Renaixença van ser decisius perquè les seues orientacions sobre com havia de ser la llengua literària moderna i la seua insistència en la unitat de la llengua catalana es convertissen en un referent inexcusable per als reneixencistes i els modernistes.
És ben conegut el pes de les seues argumentacions a favor del restabliment dels plurals en -es per a la llengua literària comuna. No es tractava dadoptar els «plurals valencians», tal com eren percebuts a la Catalunya oriental després de tres segles de praxi quasi sistemàtica de plurals acabats amb -as, sinó de restablir els plurals que tota la llengua havia tingut fins al segle XVI i els que corresponien a levolució genuïna del català. Restaurar aquestes grafies era una exigència per a fer visible la unitat de la llengua catalana. La seua autoritat moral va ser determinant perquè Pompeu Fabra canviés el criteri predominant encara a la Barcelona dels darrers anys del vuit-cents.
DAguiló és una de les més belles imatges per a cantar la unitat de la llengua. La va pronunciar en els Jocs Florals de Barcelona de 1867:
Desde les singleres conglasades dels Pirienus fins á les planes calitjoses de Valencia y dElx; desde les valls patriarcals de lalta montanya de Catalunya y del Rosselló fins á les comallerades rublides darbres que perfumen les illes Balears; desde les platges del golf mes enllá de Portvendres fins molt passada la costa dAlacant, per tot arreu y en tots los endrets mha comparegut, á cada jornada que hi he feta, la figura benvolguda de nostra dolça, de nostra valenta llengua catalana: y enlloch, enlloch (fora de les ciutats mes principals) lhe sabuda veure tan malaltissa y afollada, sino forta, sanitosa y vividora (Aguiló, 1988: 69).
Segons Massot (2017: 284-285), «amb ell neix una consciència de catalanitat lingüística que no trobem mai abans a Mallorca». Probablement no hi ha cap personalitat catalana o valenciana del segle XIX que se li puga comparar en aquest sentit. Fabra digué dell que «en lobra de redreçament de la llengua és indiscutiblement la figura cabdal a qui tots havem de retre homenatge de gratitud i dadmiració il·limitades».
Aguiló, que poà una llengua mot sucosa dels seus viatges per totes les terres catalanes i per la lectura de les rondalles, refranys i tradicions populars recollides en els més diversos indrets de tot làmbit lingüístic català, va tenir també un gran ascendent sobre Jacint Verdaguer (1845- 1902), el millor poeta de la Renaixença i el gran patriarca del moviment a Catalunya. Lerudit mallorquí no sols es va identificar profundament amb el model de llengua literària de Verdaguer, «que coincidia amb la que propugnava ell mateix», sinó que va reconèixer que «tingué una importància decisiva en la seva formació lingüística i literària» (Massot, 2006: 198).
Marià Aguiló.
Jacint Verdaguer.
Efectivament, Verdaguer va saber conjuminar magistralment la llengua popular amb la llengua culta, i va contribuir així a anar superant la dicotomia amb què ens tenien acostumats al segle XIX els partidaris del català acadèmic i del català que ara es parla. I, també com Aguiló, no es va estar daprofitar un recurs literari en aquest cas més tost històric, la figura de Jaume I, conformador de làmbit lingüístic català, per a cantar la unitat de la llengua. Ho feu en diverses ocasions, com ara en els seus discursos als Jocs Florals de Barcelona (1881) i de Lleida (1901), però bàsicament en tres poemes de la seua autoantologia Pàtria (1888): «Mirant un mapa», dedicat a Marià Aguiló, on no debades evoca «les palmes dElx i de Mallorca», «Lo pi de les tres branques», el més famós de tots, i «Don Jaume en Sant Jeroni». A «Lo pi de les tres branques», Verdaguer posa en el llavis del rei Conqueridor el somni que ha tingut, duna pàtria de tres branques:
He somiat que era gran i dun bell país monarca, dun bell país com aqueix entre el mar i la muntanya. Com eix pi meravellós, mon regne posà tres branques, foren tres regnes en un, ma corona els coronava.Veu Catalunya la gran fer-se més gran i més ampla, robant als moros València, prenent-los lIlla Daurada. Unides veu a les tres com les tres cordes duna arpa, les tres nimfes deixa mar, daqueix jardí les tres Gràcies. Mes al veure desvetllar lo lligador deixa garba, profeta, al Conqueridor sols li diu eixa paraula: Preguem, que sols Déu és gran, los hòmens són ombra vana; preguem que sia aqueix pi larbre sagrat de la pàtria.Josep Massot i Muntaner (1996) ja va posar de relleu la influència que exercí Aguiló en Antoni Maria Alcover pel que fa a linterès per lestudi i la replega de les més diverses manifestacions de la cultura popular i a la defensa de la unitat de la llengua. Arrelat profundament a la insularitat mallorquina, al tradicionalisme eclesiàstic i al conservadorisme pagès, la seua actitud favorable a la unitat de la llengua difícilment podria explicar-se sense el mestratge dAguiló.