En tot cas, el fet històric a retenir és que, així com limpuls reivindicatiu que generà el Congrés de 1906 es transformà al Principat en un ampli moviment polític i social que assentaria les bases per a la recuperació de lautogovern, així també la consciència de la necessitat que la llengua pròpia del País Valencià adquirís un estatus mínimament digne començà a generar un moviment reivindicatiu que, tot i ser molt minoritari, assentaria les bases per al valencianisme polític i cultural modern. En tot cas, la dinàmica cultural que suscità el Congrés reeixí a liquidar una Renaixença agònica i un llemosinisne insostenible i a encetar una nova etapa dexpectatives positives quant a la consideració literària, social i política del valencià, les relacions culturals entre els països de llengua catalana i la reivindicació de lautogovern.
5. La projecció del Congrés a València
Lanunci dels actes previstos i la fixació de la data de celebració del Congrés per a loctubre de 1906 van suscitar una gran expectació arreu de les terres catalanes. A València en va donar compte la major part de la premsa diària (com ara Las Provincias, La Correspondencia de Valencia, El Pueblo, El Mercantil Valenciano, La Voz de Valencia, El Radical) i la revista València Nova. Difícilment se nhauria fet ressò sense la presència a Barcelona de Llorente, fundador i històric director de Las Provincias. Val la pena resseguir el tractament mediàtic valencià del Congrés.
València Nova fou precisament la revista («Per la nostra llengua», núm. 9, 1-IX-1906) que, a instàncies del secretari de la Comissió Organitzadora Tècnica del Congrés, savançà a informar sobre la seua celebració imminent, tot anunciant la intenció de Roc Chabàs dassistir-hi. Gràcies a una altra crònica de la mateixa revista («Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana», núm. 12, 20-X-1906), ens assabentem que, com a delegat de lassociació homònima i de la revista, anà a Barcelona Josep Maria Pérez, vocal de la Junta Directiva de València Nova, que degué ser qui va lliurar als organitzadors el comunicat dadhesió de lassociació, que acabava amb uns emotius «Vixca Catalunya! Vixca València, sa germana!».
El dissabte, 13 doctubre de 1906, El Pueblo. Diario republicano de Valencia es feia ressò de la inauguració, aquell mateix dia, del Congrés i donava compte de com lextraordinària inscripció de congressistes havia obligat a traslladar-ne les sessions del Saló de Cent, com estava previst, al Teatre Principal.
Efectivament, dins del clima deufòria suscitat pel suport social que va rebre a Catalunya majoritàriament per militància nacionalista, mossèn Alcover, com a president, exhortà en el seu discurs dobertura a tots els «catalans de Catalunya espanyola y Catalunya francesa, de les Balears, Reyne de València y Alguer» a treballar per la replega, lestudi i lenaltiment de la llengua catalana. Poc després, Prat de la Riba, en un article publicat a La Veu de Catalunya («Lunitat de Catalunya», 16-X- 1906), confirmava que el Congrés era
la demostració de la unitat de totes les gents que parlen la llengua catalana, [ja que] al trobarnos, al parlarnos, tots hem vist que érem un mateix poble. Que tots ens hem entès, tots ens hem sentit dun esperit; que després de sigles dallunyament només hem vist quens diferenciava lobra artificiosa dels homes: rés, una crostra sobreposada, com la cals ab quels barbres del classicisme van repintar les maravelles dels antichs monuments, una crosta ques clivella y salta deixant sortir intacta, immaculada, la pedra indestructible de la rassa.
La premsa valenciana també va destacar, en la major part dels casos, el tracte excepcional que hi va rebre Llorente. Així, La Correspondencia de Valencia. Diario de Noticias, en la seua crònica del 17 doctubre, titulada precisament «Llorente en Barcelona», se centra en la presència del poeta valencià a partir de les informacions que nhavia donat El Noticiero Universal, de Barcelona:
El decano ilustre de los periodistas valencianos, el incansable D. Teodoro Llorente, ha sido objeto en Barcelona de calurosas demostraciones de vivísima simpatía y de cariñoso afecto, lo cual nos complace consignar, por tratarse de un valenciano insigne que honra donde quiera que vaya a la ciudad que le vio nacer.
El Sr. Mancho, en nombre de Lo Rat Penat, de Valencia, saludó a los congresistas, diciendo que hablaba por delegación de D. Teodoro Llorente. Este insigne literato, desde su entrada en el vestíbulo del teatro, fue respetuosamente saludado por las más distinguidas personalidades. El Sr. [Eusebi] Güell estimó como un grande honor para los catalanes la asistencia de Llorente al Congreso; fue presentado por el Sr. [Leonci] Soler y March a las autoridades, que se pusieron incondicionalmente a sus órdenes.
Tot seguit, el periòdic resumeix les paraules del Dr. Mancho. Per la seua part, El Mercantil Valenciano afegeix, en la seua crònica del 15 doctubre, nous detalls:
En el Congreso de la lengua catalana, los representantes del Rat Penat de Valencia han tenido entusiasta acogida, especialmente don Teodoro Llorente. A éste le han saludado como fundador del Rat Penat los diputados Sres. Manresa y [Leonci] Soler y March. El Presidente de la Diputación y el Alcalde hicieron la presentación de los congresistas valencianos. A D. Teodoro Llorente se ha señalado un sitio preferente en el Congreso.
El Sr. Mancho leyó un discurso del Sr. Llorente, que fue muy aplaudidísimo, resonando al terminar muchas vivas a Valencia. El discurso tiene por tema: El cultivo de las letras valencianas y la fraternidad de las lenguas catalana y valenciana.
Òbviament, el periòdic no va contrastar aquests darrers detalls, ja que el Dr. Mancho no va llegir cap discurs de Llorente. Més exacta és la crònica de Las Provincias del 17 doctubre, segons la qual:
El Dr. Mancho, profesor de la Universidad de Valencia, dijo que se honraba con la representación de Lo Rat Penat (aplausos) y que hablaba sin pensarlo, ya que allí se encontraba el representante más ilustre, el verdadero patriarca de las letras valencianas, D. Teodoro Llorente. Ruidosas aclamaciones obligaron a presentarse al Sr. Llorente y recibir los aplausos de la concurrencia, compartiéndolos con los que se tributaron al doctor Mancho por su oportuna improvisación.
En la seua crònica de lacte (Bolletí, III: 189), mossèn Alcover confirma que Llorente «reb una coral ovació del públich, que dura bona estona. Sonen crits de ¡Visca València! Contestats ab viu entusiasme y mans-belletes a rompre». També havia rebut «una grandiosa salva de picaments de mans» el professor Mancho, que havia començat el seu parlament «ab un valencià ben autèntich y ben agradós, ab frase llampant y llisquívola».
Efectivament, Vicent Mancho shi presentà i va ser tractat com a membre de lambaixada institucional de Lo Rat Penat nomenada a lefecte, i, a petició dun Llorente septuagenari afectat per problemes de sordesa, es limità a improvisar el discurs següent, reproduït a les actes del Congrés (Alcover, 1908: 87):
Excel·lentíssim Primer Congrés de la Llengua Catalana:
Podèu creurer ques veritat que molt remot en el meu pensament estaba tenir de pendrer part esta nit en un Congrés ques un torneo de lelocuencia de tots aquells que mhan precedit en lo ús de la paraula. Per això no extranyèu les meues paraules. No creguèu que macobardeixi, pues estic acostumbrat a parlar en públich, si be a parlar en una altre llengua.
Efectivament, Vicent Mancho shi presentà i va ser tractat com a membre de lambaixada institucional de Lo Rat Penat nomenada a lefecte, i, a petició dun Llorente septuagenari afectat per problemes de sordesa, es limità a improvisar el discurs següent, reproduït a les actes del Congrés (Alcover, 1908: 87):
Excel·lentíssim Primer Congrés de la Llengua Catalana:
Podèu creurer ques veritat que molt remot en el meu pensament estaba tenir de pendrer part esta nit en un Congrés ques un torneo de lelocuencia de tots aquells que mhan precedit en lo ús de la paraula. Per això no extranyèu les meues paraules. No creguèu que macobardeixi, pues estic acostumbrat a parlar en públich, si be a parlar en una altre llengua.
Pero are estic entre vosaltres y sols dich pera saludar-vos:
Germans: Represento aquí a la Societat «El Rat Penat» de Valencia.
Esta societat esta dedicada al cultiu y al progrés de la llengua comuna, de la que nes una de tantes branques frondosa y gloriosa.
Esta societat, seguint este moviment, ha nomenat una Comissió y al cap de esta Comissió shi ha posat un personatje literari de tots vosaltres ben conegut perquè es apreciat a Espanya y al extranger: es el senyor don Teodoro Llorente.
Els anys que no passen en và, poden fer assecar les forces físiques, pero no les forces intelectuals. Per això este senyor al vorer este local grandiós, al vorer tantes persones aquí reunides, temé que la paraula no poguera ser ben entesa, y per això, de rebot, la pilota ha vingut a mí. Me trobe, donchs, per una part poruch y per altre satisfet, perquè si lencàrrech es superior a les meues forces, en cambi, el gust am quel desempenyo correspòn al sentiment que a tots ens uneix.
En nom, pues, del «Rat Penat» y de Valencia y del ilustre vate avans dit, vos saludo y moferesch. La meva presencia ho explica tot. ¿Què val lo ques diga, quan es diu lo que se sent?
He dit.
Al professor Vicent Mancho, la improvisació, que tan bé reflecteix el desgavell lingüístic daquest text, no lexculpa que considerem el seu discurs dessubstanciat, incoherent i inadequat. Potser cal imputar al transcriptor la barreja de valencià i barceloní del text que ens ha arribat, però són sens dubte seues les nombroses interferències del castellà conservades, que revelen un escàs compromís amb la llengua materna i, en canvi, una intensa familiarització amb «una altre llengua», com ell mateix hi reconeix, fruit duna biografia molt vinculada al món del Dret i a la ciutat de València (Ferrando, 2006a: 139-141).
El dia 14 doctubre de 1906, diumenge, es constituïren les seccions del Congrés. Fou un dia desbargiment per als congressistes, que pogueren examinar lExposició bibliogràfica, assistir a la «garden party» que es preparà al parc Güell, escoltar concerts interpretats per orfeons i bandes de música, ballar sardanes i cantar Els segadors, segons ens informa detalladament la crònica dEl Pueblo del 15 doctubre. La crònica silencia la presència de les representacions de Lo Rat Penat i de València Nova, però safanya, en canvi, a glossar la conferència «Solidaridad española» que havia donat, el dia anterior, Miguel de Unamuno al Teatre de Novetats de Barcelona, on atacà virulentament Solidaritat Catalana, «que desconoce Castilla, como Castilla desconoce a Cataluña». La conferència del rector de la Universitat de Salamanca degué ser un dels temes de conversa preferits pels congressistes. Entre els llibres de lExposició bibliogràfica, en què, segons informava Las Provincias («Congreso Internacional de la Lengua Catalana», 19-IX-1906), shavia de mostar «todo, absolutamente todo lo editado en catalán desde principios del siglo XIX en los diversos países de lengua catalana», figuraven els que hi van trametre les delegacions de Lo Rat Penat i de València Nova: per part de la primera entitat, una col·lecció completa de les seues publicacions i els exemplars de particulars que shi havien fet arribar fins al 5 doctubre, i, per part de la segona entitat, els butlletins apareguts de València Nova i dues obres del soci Josep Maria Puig i Torralva, el poemari Lliris i Cards (1889) i lobra dramàtica Mare i Madrastra (1888).
Constituïda la Secció Literària, se noferí la presidència a Llorente. Inicialment, el poeta valencià lacceptà en nom dels seus paisans escriptors i artistes, però, després de pronunciar un breu parlament sobre la significació de Joaquim Rubió i Ors, «lo Gayter del Llobregat», en la gènesi de la Renaixença i la influència que exercí en ell a lhora dadoptar el valencià com a llengua poètica, la cedí a Antoni Rubió i Lluch, ja que, «per son poch oir», segons el report oficial del Congrés (1908: 472), no podia seguir bé les intervencions.
Alliberat del compromís, Llorente aprofità la seua presència al Congrés per a assistir a algunes sessions de la Secció Filològica-Històrica. Las Provincias sencarregà de donar-ne compte en la seua crònica del 18 doctubre:
En la sección filológica de la tarde, al presentarse el Sr. Llorente, el Dr. Antonio María Alcover, que presidía, le invitó a ocupar el sillón presidencial con tanta insistencia, que se vio obligado a aceptarlo.
El 17 doctubre se celebrà lacte de clausura de les sessions del Congrés al Teatre Principal, ple de gom a gom. Mossèn Alcover feu seure al seu costat Llorente i també incorporà a la taula presidencial dos valencians més, Vicent Mancho i Lluís Fullana. Llorente, emocionat per aquella magna assemblea i pel tracte rebut, i admirat per la ciència o passió dels treballs que va poder escoltar, improvisà en forma de poema una salutació de comiat als congressistes. Els versos, llegits aquesta vegada pel vicepresident de lAssociació de Lectura Catalana, fan així:
Germans de la gloriosa Catalunya,
els de lIlla daurada y Rosselló,
els dAlguer, que separal mar y allunya,
però loblit de vostre origen, no:
per a record daquest venturós dia
per la partida solament amarch,
Valencia una abraçada vos envia,
arborant com penó de germania
la llengua dAusies March.
Segons lacta de la sessió de clausura, per aquesta poesia, «feta aquell meteix dia per aquell acte» i reproduïda a les actes del Congrés (1908: 674), «leminent poeta valencià sen du una gran ovació, ys veu obligat a alçarse en salutació dagrahiment». Situació que recull fidelment la crònica de Las Provincias del 20 doctubre, en constatar que
la ovación tributada al insigne literato valenciano fue calurosísima y entusiasta. El Sr. Llorente se levantó, agradeciendo, con un saludo al público, las muestras de simpatía que se le prodigaron.
De fet, «té quaixecarse un parell de vegades per agrair aquell ovació axordadora» (Bolletí, III: 269).
Idèntiques atencions va rebre Llorente el 18 doctubre, amb motiu de la recepció dels congressistes forasters a lAteneu, on fou convidat a seure en lestrada de la sala dactes, junt amb Saroïhandy, Palomba, Ciuffo, Calmette, Guarnerio, Joan Alcover i Costa i Llobera, entre altres. Dacord amb la crònica de la sessió, després de Ciuffo «va parlar el senyor Llorente, resumint la impressió esplendorosa que li ha produit aquet Congrés, fentne notar el sentit patriòtich, y expressant el seu desig, nat en la visita al Tibidabo, de que abans de poch pugui tornar a naquella montanya pera inaugurarhil monument al gran Verdaguer» (Bolletí, III: 287). Un parlament en el qual, en paraules de mossèn Alcover, Llorente «avuy ses revelat tant jove de cor y dintelligencia com era fa coranta anys. No serien inscrits milers de congressistes pel pur estímul platònic de la filología».