No solament la premsa de la capital valenciana, particularment Las Provincias, es va fer ressò de lacte de clausura, sinó també la premsa castellonenca, concretament La Provincia, que, el 18-X-1906, li dedicà una breu crònica, on recollia laspiració de molts congressistes de repetir la iniciativa:
En el Teatro Principal tuvo lugar anoche la sesión de clausura del congreso de la lengua catalana. La elegante sala de espectáculos del teatro hallábase adornada con guirnaldas de verde follage, prendidas con lazos de varios colores con las cuatro barras catalanas.
Antes de dar comienzo la sesión estaban totalmente ocupados, palcos, pasillos, corredores y butacas por numeroso y distinguido público. Ocupó la presidencia el doctor D. Antonio Alcover. Se leyeron adhesiones de gran número de ayuntaminentos y diferentes corporaciones extranjeras y nacionales. Se pronunciaron discursos acordándose celebrar dentro de poco un nuevo congreso.
En el parlament final del Congrés, mossèn Alcover constatava:
El Congrés ha lograt interessar latenció de Barcelona, de Catalunya, dels elements intel·lectuals de Valencia, Balears, Rosselló y dels filòlechs de les altres nacions. Axò era una de les coses quens proposavem: que la gent en parlàs, quels periòdichs en fessen llargues ressenyes, fer renou, donar fe de vida. Tot axò hu hem conseguit a les totes, a caramull.
Certament, feia bé mossèn Alcover de matisar que el Congrés, a diferència de lentusiasme que suscità entre àmplies capes socials del Principat, només havia incidit en els «elements intel·lectuals» de les altres terres de llengua catalana. En el cas del País Valencià, la incidència, limitada a la premsa, fou purament cronística i difícilment podríem trobar algun intel·lectual, fora dels invitats o assistents al Congrés, que shi hagués interessat. Ben mirat, lúnic nom que podríem trobar a faltar, entre els que shavien ocupat dalgun aspecte lingüístic del valencià, era el de Josep Nebot i Pérez (1853-1914), que, partidari de lopció secessionista, no gosà comentar lefemèride. En canvi, correspon a Llorente el mèrit de projectar i de fer projectar el Congrés en la premsa valenciana, amb una visió calculadament distant, però plenament solidària amb els objectius.
Heus ací una mostra del calculat distanciament polític de Llorente, destinat a preservar el seu lideratge al País Valencià i a contrarestar les possibles acusacions de connivència amb el catalanisme polític, que Alcover (Bolletí, III: 172) va reportar:
Alguns apreciables senyors daquest pelatge, topen el venerable valencianista D. Teodor Llorente, vengut aposta per assistir a n-el Congrés, y li diuen: ¿D. Teodor! ¿vostè per aquí? ¿y que també ses fet separatista? Jo, els-e contesta D. Teodor, no vullch perjudicar les questions. So vingut per estudiar ques axò del Congrés. Jo lo quels-e puch dir, es quaquí trobe vida, entusiasme, ardor per una idea, ques lo que falta a Madrid. Si Madrid no fos axí com es, a Barcelona, a Catalunya, no hi hauria lo que hi ha.
Plenament conscient del doble vessant, científic i polític, del Congrés, Llorente va ratificar el seu inequívoc suport a la iniciativa en unes declaracions a El Noticiero Universal, del 22 doctubre de 1906, que reprodueix La Correspondencia de Valencia («Opiniones del Sr. Llorente», 22-X-1906) en els termes següents:
El Noticiero Universal publica esta mañana las manifestaciones hechas por el decano de la prensa valenciana, D. Teodoro Llorente.
Dice así el citado periódico:
«Antes de marchar á Valencia D. Teodoro Llorente, hemos querido conocer su opinión sobre el Congreso de la Lengua Catalana, por ser, á la vez que ilustre poeta, experto periodista y político. He aquí el resumen de sus manifestaciones:
Este Congreso nos ha dicho no era obra política en los propósitos de sus iniciadores. Son estos hombres de letras, muy catalanistas, sí, pero agenos á las agitaciones de la vida pública. Su presidente dijo en la sesión de apertura: El Congreso de la Lengua Catalana, para ser obra patriótica, ha de ser exclusivamente científica. Y en la designación de temas, en su estudio, en las deliberaciones y discursos, el Congreso se ha ceñido á este prudente programa.
Pero como el catalanismo está aquí en un período cada día más agudo, sus partidarios, cada día más numerosos, habían de aprovechar la ocasión para expresar sus ideas y sentimientos. Y esto ha sucedido de manera notable.
Las cuestiones gramaticales que había de tratar el Congreso sólo pueden interesar á los literatos, y los congresistas que se han inscrito, pagando su cuota, han sido tres mil, y hubieran sido muchos más á no haberse cerrado la inscripción. Esa multitud hacía obra de catalanismo, obra política, obra de protesta. Lo mismo significava el aplauso delirante con que recibían los congresistas á todos los oradores, á todos los conferenciantes. Daban á entender que quieren conservar su Lengua, como el elemento principal de sus reivindicaciones.
Esta ha sido la parte política del Congreso de la Lengua catalana; una manifestación más del catalanismo, problema grave, muy grave, más agravado porque no quieren estudiarlo nuestros políticos ni la prensa popular de Madrid, porque se le aplican remedios empíricos, que atizan las pasiones aquí en Barcelona y no resuelven nada.
En el orden literario, esta asamblea ha sido un ensayo, poco preparado, que servirá de punto de partida para estudios muy útiles en el orden lexicográfico y para nuevas reuniones más provechosas. Lo que desde luego es importante, y muy satisfactorio para España, si no hemos de desconocer que Cataluña, Valencia y Mallorca son parte de España, es el aprecio que al mundo intelectual merece la lengua de estas regiones y su renacida literatura. Los sabios extranjeros que han venido al Congreso son franceses é italianos; pero adhesiones, muy expresivas, han llegado de todas las naciones de Europa y de las dos Américas. En todo el mundo culto se aplaude y se adivina ese renacimiento; á los que en él hemos tomado alguna parte, nos duele que se haga poco caso en Madrid y en otros puntos de España.
No faltan, en verdad, en la España castellana votos autorizadísimos en su favor. Ha asistido al Congreso y ha tributado grandes elogios á su lengua, á la literatura y al arte catalán, un Catedrático de la Universidad Central tan distinguido como el Sr. Bonilla San Martín y el eminente Menéndez Pelayo, aunque no ha venido, ha enviado la ratificación de cuanto dijo á favor de este renacimiento en los solemnísmos Juegos Florales de 1888.
En resumen, ha sucedido lo que era natural que sucediera, nada nuevo ni extraordinario; pero sí lo bastante para preocupar á nuestros hombres de Estado, si es que en España hay verdaderos hombres de Estado.»
Algunes daquestes idees, Llorente ja les havia expressades en el seu discurs a lAteneu barceloní, el 18 doctubre. Alcover, en la seua intervenció, en va destacar una: «[Llorente] avuy ses revelat tant jove de cor y dintelligencia com ara fa coranta anys. No serien inscrits milers de congressistes pel pur estímul platònic de la filología». Amb les seues intervencions al Congrés i les valoracions tan positives dels resultats, el patrici valencià es va guanyar el cor dels catalans. Són nombrosos els periòdics i revistes del Principat (La Ilustració Catalana, Catalonia, Miau, Lo Camp de Tarragona, etc.) que glossen els seus parlaments i reprodueixen retrats i dibuixos de la seua persona. Llorente, agraït, envia col·laboracions a revistes com La Ilustració Catalana i es compromet a tornar a Catalunya amb motiu dels homenatges a Verdaguer i Aguiló.
La descripció de la llengua, reiteradament exigida per Alcover, comportava la consideració dels dialectes territorials, bé en el seu vessant més estrictament lingüístic o bé en el seu paper en la conformació duna llengua literària comuna. Els dialectes que van rebre una major atenció foren el mallorquí i el valencià. En el cas del valencià, mereixen ser destacades les aportacions de Lluís Fullana Mira (1872-1948) i de Pompeu Fabra.
La comunicació de Fullana, titulada Ullada general sobre la Morfologia Catalana (1908: 249-287), merament descriptiva, sinspirà en la Morfologia catalana del pare Jaume Nonell i narrossegà els defectes. Té el mèrit de ser el primer treball amb vocació estrictament filològica elaborat per un valencià. Amb els materials presentats al Congrés, Fullana redactà el treball Característiques catalanes usades en lo reine de Valencia, obra premiada en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1907, on reconeix explícitament que «escriure totes les característiques catalanes usades dins lo Reine de Valencia equivaldria a escriure una gramàtica catalana y posar a la portada: Gramàtica de la llengua valenciana». Encara el 1913, en carta a Pere Barnils del 8 de maig, li comunica que li tramet els seus comentaris a les Normes ortogràfiques de lInstitut dEstudis Catalans (1913), i li demana que «diga de ma part á En P. Fabra i demes amics que facen el favor dindicar totes les esmenes que creguen deuen fer-me sobre eixe treballet, perque jo com á discipul dells ja men aprofitaré de llurs consells i de llurs lliçons». Mediatitzat pels seus compromisos amb Lo Rat Penat i el Centre de Cultura Valenciana i decebut per les crítiques als seus treballs, afluixà progressivament els contactes amb Alcover i diluí públicament les seues conviccions sobre la unitat de la llengua, adduint la necessitat de conciliar ciència i opinió pública dominant. I així, el 1915, es prestava a publicar una Gramática elemental de la llengua valenciana, que potenciava les peculiaritats locals i sapartava en no pocs aspectes de les Normes ortogràfiques de lInstitut dEstudis Catalans.
La comunicació de Pompeu Fabra va versar sobre Qüestions dortografia catalana (1908: 188-221). Ara em limitaré a assenyalar els dos aspectes que el lingüista de Gràcia va tocar en relació directa amb la integració del valencià en la formulació duna ortografia general per a la llengua catalana: la grafia de la -r final que ha emmudit en el català oriental i laccentuació de les ee derivades de la E llarga llatina. En el primer cas, Fabra reconeix que caldria escriure la -r «si volem estar dacord amb els antics i amb els valencians»; tanmateix, això provocaria un excessiu allunyament de la llengua parlada en el català oriental i, davant daquesta possibilitat, creu «preferible ladmetre com a literàries diferents formes», de manera que «podria admetres clar, flor, madur, i cla, flo, madú; aquelles serien les formes del dialecte valencià, aquestes les del català pròpiament dit i del balear». Una posició que, com sabem, canviarà després en favor de la generalització de la -r final per a tota la llengua. En el segon cas, Fabra sinclina per un «sistema daccentuació que precisi l timbre» dels tres tipus de e tònica, una accentuació per al dialecte oriental, una altra per al dialecte occidental i una tercera per al baleàric, perquè creu «preferible que apareguin en la llengua divergencies gràfiques (insignificants, puix son daccent), que renunciar als aventatges dun sistema rigorós daccentuació». Un punt de vista que, tanmateix, no triomfarà tampoc. El tractament dambdues qüestions prou que revela la voluntat de Fabra dadoptar solucions flexibles segons les diferents situacions territorials de la llengua catalana, però també que encara no havia madurat la concepció ortogràfica unitària que triomfarà, gràcies sobretot a ell, en les Normes ortogràfiques de lInstitut dEstudis Catalans.
Pompeu Fabra.
Més enllà de lestudi de la variació dialectal, el Congrés aportà reflexions sobre el paper dels dialectes en la construcció de la llengua literària comuna. Així, Joan Maragall, un dels màxims exponents catalans de la ideologia modernista, abordà la qüestió en la seua ponència «La literatura catalana ¿ha de concedir a un dialecte determinat el predomini absolut damunt tots los altres? ¿ha de mantenir y utilisar les diferents varietats dialectals?» (1908: 489-493). Segons Maragall, «això quusualment y oficialment (no científicament) ne dihem llengues, no son altra cosa quuns dialectes predominants entrels germans llurs; perquè científicament una llengua es una abstracció, y en la realitat viva no hi ha sinó dialectes». Per això creu que és una «lley devolució literària» que una literatura atorgue a un dialecte el predomini, però tal situació només és factible quan és el resultat dun procés històric i dun consens social. No considera que siga aquesta la situació de la literatura catalana del moment. Per això adverteix del
perill dadoptar de cop y volta un dialecte com a única llengua literària, avans dhaverse enfortit ab aquella lluita natural, avans dhaver ponderat la seva superioritat ab sos afins, avans dhaverse penetrat dels elements generals de la llengua y haversen assimilat els necessaris. Llavores si que lempobriment vindría avans que la riquesa, el desús avans del ús complert, lestancament avans de la corrent, y se pot dir que la mort avans de la vida.
I, en conseqüència, recomana als escriptors de les diferents terres de llengua catalana que
pensi cadascú que son dialecte es el mellor per ell, perquè es la única llengua viva en sos llavis; y encara quen vegi un altre sobreposar-se per la excel·lencia de ses obres literaries o pel major nombre y cultura de la gent quel parlen, esperi sempre cadascú quell meteix o altres podràn demà fer prevaldre el seu; perquè no son les llengues les que fan als genis y llurs obres, sinó els homes els que fan les llengues per poètica inspiració. Nons deixem encegar per una resplendor mudable ni seduir per un ideal dunitat esterna enemiga de la vivesa de les coses.
Val a subratllar que aquesta posició no té res a veure amb cap defensa de lanarquia ortogràfica i gramatical encara no shavia adoptat la unificació ortogràfica de lInstitut dEstudis Catalans, sinó amb la del «sentit de llibertat, ques lessencial del esperit català» i que, segons Maragall, és la condició imprescindible perquè hi haja una veritable «comunió dels homes».
També el mallorquí Gabriel Alomar va aportar una comunicació, titulada «Es indispensable pera la vida i progrés de la nostra llengua, lunificació absoluta de lortografia catalana?» (Alcover, 1908: 467), en què adopta una posició ben diferent de la de Fabra:
Lortografia ve a esser la representació, externa, visible, simbòlica de la llengua. Es una clau dunió entre les diverses formes dialectals daqueixa llengua, pera la comunicació escrita. Una ortografia plenament catalana, cal, doncs, que abarqui tot lidioma català en lextensió dels seus dialectes i subdialectes.
Dins dels treballs de la Secció Social i Jurídica, ladvocat Joaquim Casas Carbó (1858-1943), estret col·laborador de Fabra, presentà una ponència, titulada «Manera com se reforçaràn y consolidaràn els vincles de solidaritat natural entrels pobles de llengua catalana assegurantse el pervindre de la nostra literatura» (Alcover, 1908: 689-690), on es propugna la conveniència de coexistir diversos ritmes regionals en el procés de recuperació de lidioma. Casas Carbó, que edità a la «Biblioteca Popular de lAvenç» obres de valencians com Teodor Llorente, Salvador Guinot i Bernat Morales Sanmartín, va demostrar en aquesta ponència una sensibilitat especial per al valencià, ja que considerava que la delicada situació del País Valencià requeria un tracte especial. El millor comentari són les seues pròpies paraules, dun evident toc maragallià: