NICOLAU PRIMITIU
GÓMEZ SERRANO
MEMÒRIA PRIVADA
I CONSCIÈNCIA VALENCIANISTA
NICOLAU PRIMITIU
GÓMEZ SERRANO
MEMÒRIA PRIVADA
I CONSCIÈNCIA VALENCIANISTA
Alaitz Zalbidea Berenguer
UNIVERSITAT DE VALÈNCIA
Aquesta obra ha obtingut el Premi Joan Coromines d'Investigació Filològica, Històrica o Cultural (2018), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Vicent Anyó Garcia (Ajuntament de València), Josep Ferrer i Costa (Fundació Pere Coromines), Joan Rafael Ramos Alfajarín (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana), Maite Simon Méndez (Publicacions de la Universitat de València) i Josep Guia i Marín (Societat Coral El Micalet).
© Del text: lautor, 2019
© Daquesta edició: Publicacions de la Universitat de València, 2019
Coordinació editorial: Maite Simon
Maquetació: Celso Hernández de la Figuera
Coberta:
Il·lustració: Nicolau Primitiu al seu despatx. (Recreació a partir de una fotograa de larxiu familiar)
Disseny: Celso Hernández de la Figuera
A la meua família, als meus amicsi a la meua xiqueta volguda
ÍNDEX
PRÒLEG, per Antoni Ferrando
INTRODUCCIÓ
1. LA MEMORIALÍSTICA CATALANA DE LÈPOCA CONTEMPORÀNIA: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
1. Segles XVIII-XIX
2. El segle XX
2. LEXCEPCIONALITAT: NICOLAU PRIMITIU GÓMEZ SERRANO
1. Lautor
2. Els dietaris (1916-1956)
3. Decàlegs i nòtules (1950-1971)
3. EL TOM VARIA I (1934-1935)
1. Context sociocultural
2. El manuscrit
3. Unes pàgines íntimes i quotidianes
4. Testimoni del valencianisme cultural: Lo Rat Penat i Proa
5. La visita de Pompeu Fabra a València el 1935
6. Apunts toponímics
7. Nacionalisme i llengua
7.1 Els límits de la nació
7.2 La llengua nacional i la seua codicació
7.3 Les lliçons lingüístiques de Nicolau Primitiu
8. El model lingüístic
8.1 Ortograa i gramàtica
8.2 Lèxic
4. CONCLUSIONS
APÈNDIX
Dietari I (1932-1933-1934)
Varia I (1934-1935)
Varia I (1936)
Dietari II (1938-1939)
Dietari VI (1947-1951)
Dietari VII (1952-1956)
Nòtules, llibre LII
Nòtules, llibre LIII
BIBLIOGRAFIA
ÍNDEX ONOMÀSTIC
PRÒLEG
El llibre que el lector té a les mans, Nicolau Primitiu Gómez Serrano: memòria privada i consciència valencianista, examina una de les múltiples facetes de la tasca valencianista de don Nicolau (1877-1971), concretament, la de dietarista. El llibre se centra en dos anys, 1934-1935, de lextens dietari que el patrici valencià va anar escrivint entre 1916 i 1968. És un dels poquíssims dietaris que shan escrit en valencià després del segle XVII. Per lextensió, és comparable al del baró de Maldà. Dací la seua rellevància des del punt de vista de la història de la llengua. Lautor lintitulà Vària, perquè de fet és la plasmació escrita de vivències quotidianes de la més diversa índole. Ja nhavien donat notícia Emili Casanova i Josep Daniel Climent. Era inajornable tornar-hi. I ho ha fet Alaitz Zalbidea Berenguer, un dels besnets de don Nicolau.
Alaitz Zalbidea és un jove lòleg format a la Universitat de València (2014), on es doctorà amb una versió acadèmica i més extensa del treball que presenta ací, que meresqué la qualicació de Cum laude i la Menció internacional (2019). Ara és professor de valencià a la Universitat Cardenal Herrera Oria, CEU Sant Pau, de València, i a lEscola dAdults de la Pobla de Vallbona. Des dels anys destudiant, demostrà un gran interés pel perfeccionament dels seus estudis i per la recerca en làmbit de les humanitats. Cursà el Màster en Formació del Professorat a la Universitat Autònoma de Barcelona (2015) i ha fet estades de docència i investigació a la Universitat de Cork (Irlanda) i a la Sorbonne IV, de París. Ha participat en nombrosos congressos i ha publicat els resultats de les seues recerques en revistes com Caplletra, Scripta, Mirabilia i eHumanista. El llibre que ara publica la Universitat de València ha estat guardonat amb el Premi Joan Coromines de 2018, que concedeix la Societat Coral El Micalet. Cal destacar que Alaitz Zalbidea ha sabut compatibilitzar aquesta intensa activitat acadèmica i investigadora amb una forta implicació en un grup de música actual, Ten Rusty Strings, compromés amb la reivindicació de la normalitat cultural del nostre poble.
Amb lestudi del dietari de don Nicolau i lescorcoll de la documentació familiar, Alaitz Zalbidea ha volgut reivindicar també la memòria del seu besavi per mitjà dun llibre, concebut per a un públic ampli, que permet aproximar-nos a la personalitat del nostre homenot, exemple dempresari, de mecenes i de líder cívic, que va tenir un gran protagonisme cultural en els anys 1934 i 1935. Bastarà recordar que durant el bienni susdit, don Nicolau va ser president del Centre dActuació Valencianista, de Lo Rat Penat i de Proa, entitats cíviques que pretenien promoure la valencianització duna societat no conscienciada sobre els seus orígens i la seua identitat. Són els anys en què els escriptors i les associacions culturals intentaven aplicar la normativa emanada de lacord ortogràc de Casteló (1932). El dietari daquella època, del qual sens donen diversos fragments a lapèndix, reecteix també un dels moments més emotius de la vida de don Nicolau. Ell, juntament amb Manuel Sanchis Guarner i Josep Giner i Marco, havia elaborat una proposta de recuperació i normativització de la toponímia major del País Valencià. Doncs bé, en novembre de 1935, tots tres acolliren a València una ambaixada cientíca de Barcelona, formada per Joan Coromines, Pompeu Fabra, Ramon Aramon i Serra i Josep Maria de Casacuberta, amb lobjectiu dintercanviar i compartir criteris per tal de fer efectiva lesmentada proposta de nomenclàtor normatiu. Don Nicolau contà en el seu dietari els detalls que més li cridaren latenció en aquella trobada memorable. Entre les observacions més curioses hi ha lapel·latiu que aplicà a Fabra: «gran decidor».
No cal dir que el dietari corresponent a 1934-1935 aporta moltes altres notícies dinterés historicocultural vistes des de la perspectiva del seu autor. Un dels aspectes més interessants és la deslada de personatges tractats pel nostre patrici (Gaetà Huguet, Joan Josep Senent, Ricard Sanmartín, Carles Salvador, Adolf Pizcueta, etc.), que Alaitz Zalbidea ha mirat didenticar tant com ha pogut. També reecteix aquest dietari una de les màximes preocupacions de don Nicolau: la identitat lològica del valencià i les relacions dels valencians amb la resta de làmbit lingüístic català. En un ben intencionat esforç de superar les suspicàcies regionals, don Nicolau propugnà lús del terme Bacàvia i del gentilici bacavés per a designar amb un nom únic totes les terres de llengua catalana i un nom únic per a la llengua compartida. No menys interessant és com expressa el seu desencís amb Lo Rat Penat, per considerar-lo ell que era dretà, però moderat massa escorat a la dreta i, doncs, incapaç dintegrar valencianistes de tot lespectre ideològic. Defensor dun valencianisme cultural al marge de les pugnes polítiques partidistes, preferí mantenir sempre una difícil independència apolítica. Un criteri que saplicà a si mateix quan decidí donar-se de baixa del Centre dActuació Valencianista que acabà transformant-se en el Partit Valencianista dEsquerra, en observar-hi una excessiva inclinació a lesquerra. No ho tenia gens fàcil don Nicolau en aquells anys de la II República espanyola, excessivament tensionats per la conictivitat social i la polarització política.
Linterés del dietari de 1934-1935 ultrapassa aquests aspectes de caràcter historicocultural, ja que aporta una informació molt valuosa sobre el valencià de lèpoca, sobre el seu valencià tan peculiar, esquitxat darcaismes, dialectalismes i mots de creació pròpia, i sobre la vida quotidiana dun home inquiet, observador atent de la realitat que lenvolta, preocupat per qüestions no únicament cíviques sinó també erudites, com són la toponímia, larqueologia, la història medieval, la lexicograa, etc., que ens retraten una biograa apassionant. La vocació lingüística de Zalbidea explica que hi haja dedicat una atenció especial a la llengua emprada pel seu besavi en el dietari.
Tanca el llibre un interessant apèndix documental, on, a més de poder assaborir la llengua de don Nicolau, sens ofereixen extrets del dietari corresponents als anys de la guerra i de la postguerra i del primer desarrollismo. La inclusió dun índex onomàstic, de gran utilitat per a linvestigador, representa, sens dubte, un valor afegit.
La publicació daquest treball hauria de ser un esperó per a ledició, completa o almenys selectiva, però en tot cas inajornable, dun dietari que aporta notícies de primera mà sobre aspectes tan rellevants com els problemes darrelament del valencianisme polític, la vida a València sota lamenaça de les bombes durant la guerra civil, els afusellaments de Paterna, les multes per parlar valencià en la postguerra, el naixement de lEditorial Torre, lexposició a València del Diccionari català valencià balear, els contactes amb catalans, baleàrics i algueresos, els Cursos de Llengua valenciana de Lo Rat Penat, etc.
Cal felicitar lautor per haver-nos oferit aquest tast de memorialística valenciana tan singular i per haver-nos fet interessar per un personatge valencià tan admirable i estimable. Tant de bo que Alaitz Zalbidea sengresque més prompte que tard en la transcripció de tot aquest llegat, hui ja patrimoni de la memòria històrica dels valencians.
ANTONI FERRANDO FRANCÉS
Universitat de València
INTRODUCCIÓ
Durant els darrers anys, les diferents veus que han congurat el panorama de la literatura memorialística en català han esmerçat temps i esforç per tal que aquests papers en forma de dietaris, memòries, successos, notícies i manuscrits daquesta mena no restassen en oblit. De fet, gràcies al treball dels especialistes de les diferents universitats del domini lingüístic catalanoparlant, sha bastit un corpus massís descrits redactats en la llengua nostrada de lèpoca medieval ençà i, així mateix, shan portat a terme diversos congressos i seminaris relacionats amb aquesta qüestió, la qual cosa evidencia que, malgrat lescassesa de mercat lector, hi ha un interés creixent pel rescat i la posada en valor daquesta literatura.
És cert que lanomenada literatura memorialística, lobjectiu de la qual és deixar memòria per a lesdevenidor, no deixa de ser una etiqueta rebel i gairebé invisible per al públic, però essencial per preservar els episodis més importants de la nostra història, així com per contribuir-hi amb els diversos aspectes lingüístics i culturals que shi tracten.
I és que la memorialística té un doble interés: la proximitat a la llengua colloquial i les dades, molt vivaces, que es desprenen de la vida quotidiana de lèpoca en què sescriu. Les terres de llengua catalana han produït, des de lèpoca medieval, un corpus ben digne daquest tipus de literatura, que té un valor afegit per raons històriques. La pèrdua de locialitat del català, la manca densenyament en la llengua pròpia i lalfabetització en castellà a partir del segle XIX van fer molt excepcionals les memòries i els dietaris escrits en la nostra llengua, la qual reectia aleshores el desgavell duna escriptura no ltrada per la manca dun procés educatiu i per la desorientació ortogràca i els calcs morfosintàctics i lèxics del castellà.
Particularment, el País Valencià, sotmés durant el segle XIX als costums lingüístics de Castella i interferit notablement per lidioma dominant, va patir una minva dels usos escrits en la llengua autòctona gairebé total, amb la qual cosa solament han arribat a les nostres mans testimonis memorialístics en valencià de manera anecdòtica, sense a penes pes literari. No és ns al primer terç del segle XX que es donen a València una sèrie dagradables excepcions. Entre aquestes brillen, per la quantitat de textos escrits, per linterés objectiu de les dades sobre els costums i la vida econòmica i intel·lectual de la zona central del País Valencià i per ser testimoni dun dels últims moments del prefabrisme, les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano (1877-1971), escrites entre els anys 1916 i 1971, i que no són sinó el retaule de la vida cultural de cada època i, de retop, el calaix en què lautor serva moltes de les seues teories arqueològiques i les seues observacions toponímiques i lològiques, en general. Tot això, unit a la seua pràctica quotidiana, emmarcada dins de les esferes intel·lectuals del valencianisme, suscita un interés lingüístic i literari evident per als professionals de la història de la llengua i literatura catalanes.
En qualsevol cas, aquestes memòries de Nicolau Primitiu traspuen una sinceritat que no sempre està present en les obres editades que sadrecen a un públic lector. En aquest sentit, hi ha unes paraules de Francesc Ferrer Pastor que shi avenen de meravella: «de vegades en la lletra pública un es limita a dir el que creu [que] ha de caure bé al lector i deixa dexpressar les pròpies conviccions» (1980: 21). No cal dir que han estat diverses les motivacions que ens han estimulat a emprendre aquest treball. Amb el present estudi, ens acostem a la realitat més íntima del valencianisme dels anys trenta, a les observacions toponímiques, dialectològiques i gramaticals més detallades del patrici, així com al seu model lingüístic primerenc, i a les diferents concepcions nacionals i lingüístiques que basteixen el seu pensament, que inuiran en les seues obres publicades. Així mateix, considerem que la salvaguarda i coneixement del nostre patrimoni cultural és una tasca obligatòria per a comprendre el nostre present.