El nostre propòsit, ara, és posar en relleu les memòries de Nicolau Primitiu Gómez Serrano i fer-ne lestudi pertinent, com un testimoni dafecte cap a un patrici valencià de conducta exemplar, de delitat lingüística absoluta, de generositat admirable i dimplicació i compromís per la llengua i pel país.
1. LA MEMORIALÍSTICA CATALANA DE LÈPOCA CONTEMPORÀNIA: UNA PERSPECTIVA HISTÒRICA
Letiqueta literatura memorialística abraça aquells documents en què lautor deixa constància dels successos i les notícies que lenvolten, així com de qualsevol dada o reexió íntima, de vegades sense precisió cronològica, a manera dassaig particular. El context sociocultural ha marcat el contingut de cada un dels dietaris escrits a casa nostra, de manera que a partir del segle XVII veiem un increment dels escrits de caire memorialístic i alhora un notable descens en la producció en llengua catalana com a conseqüència de la pèrdua de locialitat de la llengua pròpia dençà les primeries del segle XVIII. Aquest fet, que afectà directament la competència escrita dels valencians en la llengua del país, i doncs en la memòria privada, repercutí considerablement en les actituds lingüístiques, que apartaven el català dels espais duna certa formalitat i larraconaven al folklore i als usos familiars. A més, lesclat de la premsa periòdica al segle XIX minvà la necessitat descriure documents de memòries i el gènere memorialístic es converteix en un gènere rar. De fet, la literatura epistolar substitueix en gran part la literatura memorialística, i aquesta, en esdevenir excepcional, tornarà a ser revalorada al tombant del segle. Una panoràmica daquest tipus de literatura ens podrà ajudar a comprendre les circumstàncies i la singularitat que envolten la tasca memorialística de Nicolau Primitiu Gómez Serrano.
1. SEGLES XVIII-XIX
El darrer testimoni de lús del valencià en un dietari abans del segle XX fou lobra de mossén Josep Esplugues, capellà de Montaverner, a nals del segle XVIII, que amb el seu Llibre de la església parroq[uia]l dels sans apòstols, ha permés que reputats investigadors com Vicent Escartí (1998, 1999, 2010) o Emili Casanova (2002) nhagen extret el suc i pogut fer constar la continuïtat dels dietaris en català a casa nostra. Les notes abracen el període de 1732 a 1761 i relaten la vida i els costums de la població de Montaverner. Aquest testimoni palesa la naturalitat en lús de la llengua pròpia de lautor en lescriptura, en una època afectada duna bona dosi de diglòssia. A més, shi observa un llenguatge ric amb ús de formes col·loquials i vives.
Més enllà de les fronteres estrictament valencianes, daquell període també conservem el testimoni de Joaquim Fiol i Estada (1782-1788) que, a Mallorca estant, va escriure un voluminós dietari en què presenta la vida i els costums palmesans de nals del XVIII, així com un retaule perfecte del món de les lleis daleshores, ja que fou membre de la baixa noblesa palmesana, catedràtic de Dret a la Universitat de Mallorca i un advocat de prestigi. El dietari només comprén un període de sis anys (1782-1788), fou recuperat per Antoni Pons durant la dècada dels anys trenta encara que no de manera íntegra i Carme Simó (2014) ha estat lencarregada de preparar-ne una nova edició. La castellanització imperant que, a poc a poc, anirà farcint la llengua nostrada és ben evident en aquest volum. De fet, el dietari del Dr. Fiol està escrit en un català molt castellanitzat, concís, encara que usat amb un registre formal i amb un lèxic ric (Simó 2014).
Així mateix, el lòleg Jordi Carbonell va posar en relleu la vasta producció de textos daquesta mena a lilla de Menorca, un testimoniatge excepcional i sense precedents dins el conjunt de la nostra literatura. Lèpoca setcentista menorquina fou batejada per Carbonell (2017: 176) com a «període menorquí de la literatura», atés el gran paper de lilla en les lletres catalanes. El seu criteri se sustentava en diverses qüestions: la llengua vernacla sensenyava a les escoles de lèpoca, sutilitzava en les corporacions públiques i semprava per a temes literaris, lingüístics, històrics i cientícs en la Societat Maonesa de Cultura, una acadèmia fundada insòlitament dins dun clima de declivi per a la llengua catalana després del triomf de Felip V. Un poc contra corrent, la societat menorquina maldava per mantenir lestatus ocial de la llengua catalana dins lilla; de fet, Carbonell (2017: 177) recorda que «ns el governador anglès sir Richard Kane, que la parlava, la utilitzava en moltes de les seves ordres i bàndols». Linvestigador ens il·lustra amb els següents dietaris escrits a Menorca a nals del XVII i principis del XIX: les Notícies antigues de lilla de Menorca, del sacerdot i dramaturg Francesc Mercadal; el Diari de Mahó, 1776-1826, de Joan Roca i Vinent; el Diari, 1774-1854, de Josep Sancho i ns i tot un publicat anualment, el Pronòstich diari, des del 1776 ns al 1837. Així mateix, rescata dietaris de corsaris, com el de Jaume Soler o el de Miquel Amengual.
Val a dir que a Catalunya també es produïren textos de gran valor literari. Un dels testimonis més rellevants fou el dietari de Rafael dAmat i de Cortada, baró de Maldà, titulat Calaix de sastre, en què sexplicarà tot quant va succeint a Barcelona i veïnat des de mig any de 1769, a les que seguiran les dels altres anys esdevenidors per divertiment de lautor i de sos oients, anexes en el dit Calaix de sastre les més mínimes frioleres, del qual shan publicat fragments. Escrit entre el 1769 i el 1819, narra els successos de la Catalunya daleshores des de la perspectiva de la noblesa. El document supera lausteritat dels llibres de notes daquella època, en els quals només hi havia comptes i notes soltes. Al text, els escrits de caire circumstancial es barregen amb una dura crítica social. Al cap i a la , és un retaule en què lautor no sestà de reectir humorísticament les coses més quotidianes (el que menja, el que fa cada dia amb la seua família) alhora que descriu els costums catalans i relata els episodis festius i els viatges que fa. Tot això, amanit amb un to burlesc i subjectiu que converteixen el seu relat memorialístic en una mena de protoperiodisme costumista.
El canvi de segle fou paït de diferent manera en cadascun dels territoris, però el que resulta evident és que, cada vegada més, augmenta lús del castellà en la memorialística i hi disminueix lús del català. A Catalunya, entre els papers memorialístics en llengua vernacla que shi han pogut conservar, trobem diferents tipologies: llibres de comptes i notes soltes, com és el cas dautors com Fèlix Torres, Amat de Palou o Joan Geronés; llibres de notes i comptes familiar, com el de la família Mariscot de Camós (1846-1914); autobiograes, com les memòries dIsabel Piferrer (1814-1882); memòries barrejades amb autobiograa, com les de Pelegrí Casades, etc.1
Els documents més interessants i que apleguen una qualitat literària més evident són les cròniques històriques o desdeveniments bèl·lics daquell segle, com foren els setges de Girona o la Guerra del Francés. De fet, el dietari dIsidre Mata del Racó, escrit el 1813, evidencia la brutalitat de la Inquisició espanyola, encara latent durant aquells anys.
Els documents més interessants i que apleguen una qualitat literària més evident són les cròniques històriques o desdeveniments bèl·lics daquell segle, com foren els setges de Girona o la Guerra del Francés. De fet, el dietari dIsidre Mata del Racó, escrit el 1813, evidencia la brutalitat de la Inquisició espanyola, encara latent durant aquells anys.
El màxim exponent daquest segle XIX serà Jacint Verdaguer, el famós escriptor renaixencista, que va emprar en les seues obres un català culte, acurat i amb moltes inuències clàssiques. Així ho palesa també el seu llibre Dietari dun pelegrí a Terra Santa (1889), un tipus de dietari inserit en lanomenada «literatura de viatges». De fet, Anna Esteve (2010: 62) considera Verdaguer com un dels autors «puntals daquest gènere».
Al País Valencià, en canvi, la irrupció dels sectors renaixencistes i llur literatura incipient, units a la consolidació de periòdics com Las Provincias o El Mercantil Valenciano i publicacions com El Mole apaivagaven la necessitat descriure notícies i successos de caire privat. Si que és cert, però, que alguns investigadors han donat rellevància a la producció de memòries escrites en castellà durant aquell segle, com és el cas del professor Escartí (2010), que ha conformat una notable panoràmica del període vuitcentista daquesta mena de literatura, encara no hi ha cap indici que ens indique la presència sòlida de reculls extensos de memòries en valencià. Això no obstant, han perviscut notes que, tot i ser en castellà, traspuen una certa valencianitat, com les notes de viatge publicades per Teodor Llorente al diari Las Provincias. En efecte, conservem els escrits dalguns personatges renaixencistes que van plasmar en paper i després publicar en premsa les cròniques de les eixides del Centre dexcursions cienticoliteràries i artístiques de Lo Rat Penat, gràcies a les quals podem conéixer el patrimoni cultural del País Valencià a través del valencianisme. De fet, també han pervingut alguns llibres de viatges daquests autors que es movien al voltant de les esferes del ratpenatisme. El cas del canonge Josep Sanchis Sivera nés un exemple, tot i que els seus escrits són ja de principis del segle XX: De Valencia a Cádiz (1901), Dos meses en Italia (1902), Dos días en Lourdes. Excursión a la Cueva Santa (1903), Una visita al Gran San Bernardo (1905), De Alemania, notas de viaje (1906), Una excursión a Mallorca (1914), etc.
De la mateixa manera, investigadors novells com Jacob Mompó (2015) han exhumat documents ben interessants de la vida de personatges valencians de llocs com la Pobla del Duc, per exemple, a les acaballes del segle XIX, escrits en llengua castellana. Al capdavall, podem dir, amb total seguretat, que la recerca tenaç i constant ens brindarà un panorama assaonat del segle XIX valencià, si més no per a traçar un pal·li literari digne en termes de memorialística.2
2. EL SEGLE XX
Si bé és cert que Catalunya fou el territori catalanoparlant que més sòlidament va resistir el canvi de paradigma del segle XIX amb laparició de la premsa regular, la producció dietarística en català a principis del segle XX encara és ben minsa en comparació amb lesclat literari que shi esdevingué amb els diferents corrents que engalanaren el primer terç de segle. El crític Enric Bou va destacar algunes obres escrites a Catalunya en llengua vernacla que representaven un hibridisme estilístic que es trobava entre el periodisme i la literatura: es tracta duna sèrie de dietaris públics publicats en premsa, entre els quals destaquen el Glosari dEugeni dOrs, publicat en La Veu de Catalunya; els Fulls de dietari de Carles Soldevila, publicats en La Publicitat i el Dietari espiritual, de Josep Maria López Picó, publicat en La Revista (Esteve 2010). Segons la mateixa Esteve (2010: 13), «potser lobra que respon més canònicament a letiqueta de dietari publicat abans del conicte bèl·lic espanyol és Hores angleses, de Ferran Soldevila, un recull danotacions que reuneixen les impressions i experiències derivades de la seua estada a Anglaterra a nals dels anys vint i que publica com a llibre el 1938».3 En major o menor mesura, a Catalunya se sostingué prou fermament, ni que fos en diferents formats, aquest tipus de literatura, encara que no sempre en forma dobres voluminoses.
Són de Mallorca dos dels dietaris més extensos de principis del segle XX; per tant, conrmen la continuïtat de la literatura memorialística en català més enllà del Principat, i no precisament com un fenomen anecdòtic, ja que abracen un període de més de trenta anys. Ens referim als dietaris del promotor cultural i assagista Joan Estelrich (Estelrich 2012) i de lescriptor i lingüista mossén Antoni Maria Alcover. Cal esmentar la tasca esmerçada per lInstitut dEstudis Catalans, més concretament per Maria Pilar Perea, que va digitalitzar lobra del lingüista i es pot trobar al portal Antoni Maria Alcover.
Joan Estelrich i Artigues (Felanitx, 1986-París, 1958) estigué estretament vinculat a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó, gràcies a la qual estigué envoltat dels personatges del catalanisme cultural i polític del primer terç de segle; de fet, compartia lideari de la burgesia catalanista i daquesta manera va fundar Expansió Catalana (1919-1922). Els objectius daquesta organització, que passaven per difondre el missatge del catalanisme nacionalista arreu dEuropa, van obligar lescriptor a romandre en lexili durant la dictadura de Primo de Rivera, a la dècada dels anys vint. Cal dir, però, que duna identicació ferma amb el nacionalisme passà a un posicionament que sinclinava més prompte pel federalisme a partir de lany 1930. També sencarregà destretir vincles entre Catalunya i Mallorca, i va tractar denfortir les relacions entre els intel·lectuals catalans i mallorquins. Un dels escrits més coneguts fou el «Missatge als mallorquins», un manifest que es va publicar lany 1936 a la premsa catalana per a intensicar les relacions entre ambdós pobles i, poc després, el mateix any, gràcies a lesperó de lAssociació per la Cultura de Mallorca, va veure la llum la «Resposta als catalans», publicada tant en la premsa mallorquina com en la premsa catalana (Massot i Muntaner 1978).
Els seus dietaris, que narren successos des de lany 1914 ns al 1949, es caracteritzen per la narració de les anècdotes que sesdevenien en els nuclis del catalanisme cultural, tot acompanyant el discurs amb reexions diverses, moltes de les quals apostaven per la coordinació harmònica amb la resta de territoris catalanoparlants. El 22 de desembre de 1935 sexpressa així: «Dins el tren parlat extensament amb Cambó [...], parlat de coses editorials; curiós que ell pensi en una història social de Catalunya per escriure...».
I durant el maig de 1936: «Treball intens per a fer avançar les qüestions del programa de la comunitat catalanobalear... [...] Elaborat mentalment possible assaig meu sobre la signicació de Mallorca dintre de la Renaixença catalana».