I durant el maig de 1936: «Treball intens per a fer avançar les qüestions del programa de la comunitat catalanobalear... [...] Elaborat mentalment possible assaig meu sobre la signicació de Mallorca dintre de la Renaixença catalana».
Daltra banda, Antoni Maria Alcover, leclesiàstic mallorquí famós per la seua tasca a favor de la llengua catalana amb obres com el Diccionari català-valencià-ba-lear, el recull Aplec de rondalles mallorquines den Jordi des Racó, La exió verbal en els dialectes catalans, etc., va escriure el seu dietari més famós lany 1906, el Dietari de lexcursió lològica (1906), encara que va redactar una tirallonga de successos des de lany 1902 ns lany 1924, molts dels quals van ser publicats al Botlletí del Diccionari de la Llengua Catalana. Les seues pàgines, hereves del tipus de dietari conreat anys abans per Verdaguer, el «llibre de viatges», posseeixen un valor afegit: les observacions lingüístiques i dialectològiques i les reexions que sen deriven, expressades amb un estil lleuger i divulgatiu. Vegem com narra els successos del 21 dabril de 1910, durant la seua visita al País Valencià:
Arribam a Alcoi, devers les vuyt del vespre, atapits com arengades per motiu de la gran gentada quacudia a Alcoi per les festes de Sant Jordi, que comensaven lo endemá. Tot devallant del tren, mos trobárem dins els brassos dels amics del cor Mn. Tomàs Miró i D. Rafel Cantó i Llopis, entusiasta com el qui més de la llenga valenciana. Mos ne menaren a casa-llur, i comensárem a lacte lestudi de linteressantíssim dialecte alcoyá.
No sols shi besllumen reexions dialectològiques a partir del que observa arreu del territori. Durant la seua estada a Zuric, el dia 12 de juny de 1912 (en una de les seues expedicions europees), arran duna conferència del Dr. Gauchat, reconegut romanista de lèpoca, fa la següent dissertació:
Mha cridada latenció un mapa aont apareix la desinencia [76] verbal -o de la primera persona singular del present (parlo, arribo, etc.), característica, desde el sigle XVII, de Catalunya continental, fora la regió dels Pirineus Orientals. Doncs aqueixa desinencia se troba dins un territori considerable entre la Provença i Suïssa. Lo qual demostra que tal desinencia -o no es, com molts pretenien, dinuencia castellana, ja que seria arxi-absurd pensar ab inuencies castellanes allá dessá Provença i devers Suïssa.
Pel que fa al País Valencià, no hi ha cap rastre de paper dietarístic plenament en valencià ns a les memòries de Nicolau Primitiu, que comencen lany 1916 encara que comença a escriure-les en valencià lany 1926 i acaben amb la seua mort, lany 1971. Si bé és cert, doncs, que aquests escrits del patrici no esdevenen un reviscolament general de lescriptura personal en el País Valencià, ja que nés lúnic testimoni, la darrera troballa de la nostra recerca ens ha donat un bri desperança pel que fa a lús escrit privat del valencià en temps convulsos. Es tracta dunes memòries del sacerdot franciscà Andreu Ivars i Cardona, oriünd de Benissa, que ingressà en lorde franciscà al convent de Sant Esperit (Gilet, Camp de Morvedre) en 1900. Fou un dels fundadors de la revista Archivo Ibero-Americano, amb seu a Madrid, on va residir de 1920 a 1936, i escrigué, a més, nombrosos articles històrics i culturals relacionats amb la cultura valenciana i més enllà. Val a dir també que aquest personatge va ser un dels qui més investigacions va dedicar a Francesc Eiximenis, el conegut franciscà gironí del segle XIV.
El dietari es conserva en el convent dels Àngels, que pertany a lorde dels franciscans, al barri de Russafa, a València. Probablement fou traslladat des del convent de Sant Esperit, a Gilet, quan es van inventariar alguns documents conservats en convents franciscans de diverses zones (Cullera, Benissa, Cocentaina...). Està íntegrament escrit en valencià, la llengua materna de lautor, i en la caixa on es conserva hi ha una transcripció del del diari feta pel franciscà Benjamín Agulló (1990) i també la seua traducció al castellà. És curiós que lúnica biograa que hi ha del pare Ivars, escrita per la mateixa persona que va transcriure el diari i en va fer la traducció al castellà, està publicada íntegrament en la llengua de Cervantes, i és lúnic relat editat que versa sobre el franciscà benisser i el seu dietari. Duna banda, sha de remarcar positivament que el biògraf Agulló transcrigués el document l per randa, cosa que sha dagrair, car el text original ja es gairebé il·legible (recordem que el pare Ivars el va escriure amb llapis), i que shaja conservat en un dels arxius franciscans, encara que de manera inèdita. Daltra banda, la poca informació que ha arribat al públic sobre el document ha estat, en realitat, a través de lúnica biograa que sha fet sobre el personatge, en què el relat en català del personatge queda pràcticament invisibilitzat.
Lelecció pel català és un fet força insòlit si tenim en compte les circumstàncies en què va ser escrit: les primeres línies estan redactades el 19 de juliol de 1936, data de la insurrecció militar franquista contra el govern de la Segona República. A més, fou redactat a Madrid, on residia lautor des de lany 1920. El volum té 37 pàgines de mida quartilla, que relaten els esgarrifosos esdeveniments succeïts des del mateix 19 de juliol ns a l1 dagost de 1936. El 20 de juliol daqueix any, hi escriu, per exemple:
El Colege de Cisneros estava cremant desde les 9. ¡¡Que dolor!! Pobres llibres meus, biblioteca del Colege, archius de la Vicaria, coleccions completes de «Archivo Ibero Americano»: total, tot perdut, inclús les 40 carpetes de documentació copiada y apuntaments, suor de 25 anys descorcollament darchius: quina tristea mes gran: la major desconsolació ha segut saber que havien agarrat a dos presos, entre guàrdies de asalt i milicies socialistes, i sels han en dut a la presó, o aon fora. ¡¡Pobrets, que será dells? Deu quels asistixca: despues venen els apuros al tratar deixir dallí, puix el carrer de México estava ple de gent comunista, i cridaven furiosos contra tot lo sagrat.
Quan ho cremaren tot, es resguardà on exercia de capellà, al sanatori Villa Luz i després a casa duns amics. Quan va decidir tornar a la Marina Alta amb la seua família, a Benissa, fou detingut a Dénia. El van reconéixer i fou afusellat. El seu cadàver aparegué a Gata de Gorgos el 8 de setembre de 1936. El dietari fou escrit, per tant, només un mes abans de lafusellament.
El conicte bèl·lic estava indestriablement lligat a la barbàrie i al caos; de fet, el diari posa de manifest com dafectada quedà la població civil, independentment de la seua ideologia. El pare Ivars hi mostra la seua tristesa pels companys que caigueren en les urpes de tan desgraciada situació. Hi ha, ns i tot, del dia 23 de juliol de 1936, una relació dels franciscans que foren detinguts per una furgoneta de guàrdies dassalt. Shi observen els noms de diferents religiosos de lEstat, entre els quals hi ha el pare Alfons Pont, prevere de Catalunya; el pare Josep Álvarez, procurador de Santiago; el pare Carmelo, dAndalusia; el pare Juan Bautista Gomis, prevere de València; fra Gonzalo Costa, sacristà de Cartagena, etc.
Una altra de les curiositats del dietari és el model lingüístic i lortograa que hi empra. Fa alguns anys, el professor Antoni Ferrando va remarcar, en una conversa personal, que el pare Ivars va ser lúnic deixeble del menoret Lluís Fullana i Mira que va utilitzar en les seues publicacions de recerca lortograa del seu mestre. Recordem que, lany 1914, el pare Fullana va publicar les «Normes Ortogràques» al Diario de Valencia. Fou el seu primer intent doposició, després duns anys destreta col·laboració amb diverses personalitats catalanes i mallorquines i dhaver assistit al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), a les Normes de lInstitut, que tenien com a base els preceptes fabristes. Les normes de Fullana es van aprovar al si de Lo Rat Penat, però lèxit que van assolir entre els escriptors valencians fou escàs; no va ser ns a la signatura de les bases ortogràques de 1932, conegudes com a Normes de Castelló, que el valencianisme va sustentar la seua llengua amb una codicació convergent amb la resta del domini lingüístic. Fullana, per cert, en va ser un dels signants, encara que una mica a contracor i al·legant que feia el pas avant atés «el caràcter provisional» que tenien (Climent 2004).
Una altra de les curiositats del dietari és el model lingüístic i lortograa que hi empra. Fa alguns anys, el professor Antoni Ferrando va remarcar, en una conversa personal, que el pare Ivars va ser lúnic deixeble del menoret Lluís Fullana i Mira que va utilitzar en les seues publicacions de recerca lortograa del seu mestre. Recordem que, lany 1914, el pare Fullana va publicar les «Normes Ortogràques» al Diario de Valencia. Fou el seu primer intent doposició, després duns anys destreta col·laboració amb diverses personalitats catalanes i mallorquines i dhaver assistit al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), a les Normes de lInstitut, que tenien com a base els preceptes fabristes. Les normes de Fullana es van aprovar al si de Lo Rat Penat, però lèxit que van assolir entre els escriptors valencians fou escàs; no va ser ns a la signatura de les bases ortogràques de 1932, conegudes com a Normes de Castelló, que el valencianisme va sustentar la seua llengua amb una codicació convergent amb la resta del domini lingüístic. Fullana, per cert, en va ser un dels signants, encara que una mica a contracor i al·legant que feia el pas avant atés «el caràcter provisional» que tenien (Climent 2004).
En llegir atentament el volum dietarístic, ens adonem que, efectivament, el frare benisser, valencianoparlant que conreava la llengua en els usos cultes, seguia gairebé l per randa els preceptes ortogràcs de Fullana, cosa que encara fa més interessant la seua obra manuscrita en llengua pròpia. En realitat, les diferències respecte al model de llengua dels autors valencians del primer terç del segle XX es reduïen a quatre casos ortogràcs que ben bé es podien haver evitat amb un mínim de compromís cívic i de contacte amb els escriptors coetanis i la major part del valencianisme de llavors. En qualsevol cas, convé ressaltar la importància que té haver escrit obra memorialística en català per la sola raó dhaver mamat la llengua en la terra on el franciscà fou nat. Al cap i a la , la delitat a lescriptura de Fullana i el reex que en fa, atesa ladmiració que li professava, solament formaven part de la seua «disciplina monàstica», com va armar el professor Manuel Sanchis Guarner (2005) i ben bé ha reproduït Josep Daniel Climent en el seu darrer llibre Linterés per la llengua dels valencians (2018).
En aquest context apareix la gura de Nicolau Primitiu Gómez Serrano, prolíc autor dobres ja en aquell moment, la dèria del qual era redactar els successos que sesdevenien al seu redor des de 1916. Sense saber-ho, ressuscità, gairebé isoladament, els dietaris en català al País Valencià després de segles de prostració.
Hem de valorar, així mateix, la tasca escriptora de Vicent Badia Marín, advocat i escriptor valencianista que tingué un paper cabdal en la fundació de Sicània, leditorial fundada per Nicolau Primitiu als anys cinquanta; o de Gonçal Castelló, escriptor i activista de renom per la causa dels Països Catalans, que, continuant el deixant dels seus predecessors, va plasmar en paper i en valencià, ja als anys huitanta, les vivències de la Guerra Civil i la postguerra. Badia Marín (1986) escrigué una cronologia que, de manera molt escarida, glossa la vida del personatge i els fets socioculturals que sesdevenen a la València de llavors. Així mateix, Castelló (1987) relata els fets succeïts al País Valencià des del 1931 ns al 1939. També Adolf Pizcueta, a nals dels setanta, va redactar les seues memòries dels anys trenta (Pizcueta 1990), de les quals es desprenen impressions dalguns personatges valencianistes i esdeveniments polítics daleshores.
Finalment, hi ha testimonis més recents, de mitjan segle, però duna gran importància literària, ja que es tracta de dietaris escrits per dos de les gures més importants de la història contemporània valenciana: els dietaris de Joan Fuster, escrits a la dècada dels anys cinquanta (Fuster 1991a i b, 1994, 2004, 2014), i els de Manuel Sanchis Guarner, escrits en diverses etapes de manera esporàdica (Cortés 2002, 2006). Fins i tot es conserven, a lArxiu Manuel Sanchis Guarner, de la Biblioteca Valenciana, uns diaris escolars inèdits que abracen el període de 1931 i 1939.
1. En aquest sentit, la base digital <www.memoriapersonal.eu> ens ha sigut de gran ajuda perquè aglutina la referència de molts documents memorialístics dels territoris de llengua catalana. Ha estat elaborada pel Grup de Recerca dHistòria Moderna Manuscrits, de la Universitat Autònoma de Barcelona (grupsderecerca.uab.cat/manuscrits/), amb el qual hem tingut lhonor de col·laborar.
2. Darrerament, arran de comunicacions i seminaris en relació amb aquest camp, sha publicat un monogràc al número 43 de la Revista Internacional dHumanitats, anomenat «Construint la memòria: una aproximació a la literatura memorialística (ss. XVI-XX)», al qual es pot accedir a <http://hottopos.com/rih43/index.htm>.
3. Cal no oblidar, així mateix, que els homenots del noucentisme, vinculats a la Lliga Regionalista i a laventura intel·lectual de la codicació ortogràca catalana, també van permetres de fer alguna ligrana en forma de dietari. Sense anar més lluny, el mateix Pompeu Fabra publicava, durant la dècada dels anys vint en La Publicitat, les seues Converses Filològiques, unes «notes diàries» segons ell en què tractava de manera divulgativa qüestions de llengua.