En última instància, podria dir-se que la poesia comunica en tant que expressa: comunica el fet mateix de lexpressió. [...] Els «continguts» poden ser anodins ho són, sovint, fins i tot en poetes i en poemes genials o poden repugnar-nos: la poesia, però, hi subsistirà amb la seva seducció invencible. Per ella coneixem, no unes coses, sinó la coneixença que un altre home el poeta en té. Allò que, en definitiva, hi aprehenem és aqueix home expressat en la seva obra. (Fuster 2002a: 419-420)
Si sassumeix que la poesia comunica en tant que expressa, lobjectiu final del poeta no serà cap altre que aconseguir expressar-se de la manera més original possible per diferenciar-se de la multitud de veus que el precedeixen. En conseqüència, el conflicte que planteja Fuster és entre originalitat i tradició, com especifica en la carta del 2 de setembre de 1952 al seu amic Josep Garcia Richart:
Tu hauràs sentit dir que no hi ha dues fulles darbre que siguen iguals. Si ara, mentre estàs llegint aquesta carta, vas passejant pel camp, ho podràs comprovar: sempre hi ha entre elles un marge, més o menys gran, de diferència. Si això passa en les fulles i en totes les obres de la natura, i en totes les de Déu, per al qual no hi ha producció «standard», naturalment trobarem la mateixa «irreductibilitat» en els hòmens. Per tant, jo, i tu, i cadascú dels nostres coneguts i desconeguts, posseeix una quantitat doriginalitat innata. Quantitat variable, és clar.
[...] La gràcia està a buscar i, si és possible, trobar aquella originalitat profunda, aquella paraula que només jo puc dir, que no pot dir un altre per mi. Per tant, es tracta daconseguir la major fidelitat a nosaltres mateixos. Tota la preceptiva literària essencial és aquest autodescobriment i aquesta auto-expressió. (Fuster 2003b: 259-261)
No sha de perdre de vista la data de la carta, que coincideix amb lèpoca en què Fuster estava escrivint Les originalitats, lobra en què desenvolupa la seua teoria particular al voltant de loriginalitat irreductible de lésser humà i de lexpressió literària, una teoria fonamentada «en la unitat intrínseca, subjacent, de lobra i de qui lescriu.» (Sòria 2015: 116). Fuster parteix duna premissa tan evident com irrefutable: cada home és irrepetible. I la conclusió a què arriba no ho és menys, devident i irrefutable: «Si ja som originals, no haurem de preocupar-nos per ser-ho, sinó per evidenciar-ho.» (Fuster 2011a: 123). Així, la concepció fusteriana del gènere poètic és individual i individualitzant. Es tracta de «Ser jo, jo per damunt de tot, jo dallò més jo, rabiosament jo, procurar ser-ho, representa lúnica eixida que ens queda, el sol espai no mediatitzat, reducte de confiança i de respir.» (Fuster 2011a: 107). Si no assumeix la premissa, el poeta no pot enlluernar els lectors: «La qüestió qüestió de principi és enlluernar els altres, imposar-nos-hi: imposar-los, almenys, que acceptin la nostra distinció, que ens la reconeguin.» (Fuster 2011a: 104). Ara bé, cal distingir loriginalitat de lafany insadollable de novetat. Són dos conceptes que no són sinònims necessàriament: «Loriginal és sempre nou, eternament nou i tot; el nou, en canvi, tendeix a la substitució dun estil col·lectiu per un altre, quan les bases morals i intel·lectuals daquell sesfondren. Loriginalitat és personal; la novetat, temporal.». (Fuster 2011a: 115). De fet, tan sols qui evidencia la seua originalitat profunda està en condicions de revelar-la. I només revelant-la, podrà enlluernar qui la mostra. És per aquest motiu que Fuster substitueix leslògan «poesia és comunicació» per «poesia és revelació»:
El concepte de «revelació», pres de les teologies, fóra més adequat. Salva el defecte del mot «comunicació», i a més el supera en significats. La «revelació» suposa descobrir quelcom que abans estava velat, però no garanteix la comprensió del qui ho presencia. Déu es revela, però això no vol dir que el fidel hagi comprès la revelació. Ans sha de notar que cap revelació no és absolutament explícita. Els Déus es revelen amb mitges paraules, o millor dit, les paraules resulten mitges paraules insuficients a lhora dacollir la revelació dels Déus. Per això totes les revelacions tenen un punt desoterisme, als ulls de lhome corrent. Poesia és revelació. Aquesta fórmula no implica els compromisos de laltra. Almenys, no pot ser usada amb fins sospitosos. (Fuster 2002a: 760)