El circuit literari català quedava radicalment transformat després de la intervenció de Fuster en tots els diferents components. Mai un escriptor valencià no havia trencat les barreres regionals i havia transitat per jurats de premis, per redaccions de revistes i per editorials de Barcelona o de Mallorca amb la desimboltura i naturalitat amb què trepitjava els caus culturals valencians. Ni mai cap escriptor valencià ni principatí ni mallorquí havia exercit una influència tan decisiva en la conscienciació general de la urgència del redreçament dun únic, i efectiu, circuit literari per a tots els Països Catalans.
Fuster va esdevenir el vigilant zelós perquè qualsevol aventura literària, o cultural en general, tingués en compte la realitat global dels diferents territoris. Criticà i, en gran manera, vencé el provincianisme endèmic de València, Mallorca i, també, Barcelona. Sense la seua tasca literària, cultural i cívica crec que no és excessiu afirmar que la realitat actual seria ben diferent. Poques vegades en la nostra història un sol individu ha pogut irradiar tal influència. (Simbor 2012: 289)
Tornant, però, als efectes de la censura franquista, els anys quaranta i cinquanta foren ben problemàtics per als escriptors «que visqueren el conflicte bèl·lic i que aleshores conrearen sobretot poesia cosa lògica ja que aquest gènere fou el més permès per la censura.» (Carbó i Simbor 1993: 46). Efectivament, les restriccions legals propiciaren un conreu majoritari de la poesia enfront de gèneres com la narrativa, el teatre i lassaig. Tanmateix, la revifada poètica, que semblava un signe esperançador en principi, limità levolució de la literatura catalana al País Valencià. Fuster nexplicava les raons a lescriptor Domènec Guansé, exiliat a Santiago de Xile, en la carta del 10 de juny de 1951:
Labundància de versaires per emprar els vostres mateixos mots ha estat, segons sembla, mal endèmic de València en totes les èpoques, però especialment a partir de la Renaixença. Avui les circumstàncies ens tanquen molts camins, en aquest sentit. La prosa es conrea poc, es publica menys encara, i lescassa publicada troba nombrosos obstacles en la Censura. Es dóna el cas, ben revelador, que una editorial rep, sistemàticament, la denegació de tots els llibres en prosa que duu a censurar; després mitjançant algunes gestions personals puix que el Cap «nacional» de la Censura és un valencià i ex-valencianista, la cosa es resol favorablement; però el fet és aquest. I sobretot, els diners... Ni hi ha mecenes, ni el públic lector, o comprador, és suficient... Si a açò afegim les baralles interiors entre valencianistes, que han arribat a uns extrems caníbals, ja podeu imaginar-vos que no és precisament un esport gens còmode fer literatura catalana a València. (Fuster 1998: 259-260)
Ara bé, malgrat que Fuster abandonà lescriptura poètica en els anys cinquanta i optà per lassaig, no sha de perdre de vista que també hi participà de lembranzida lírica. Així ho rememorava en una entrevista concedida a Montserrat Roig quan deia que en els inicis publicà poesia «perquè era la manera que, en aquella època, tothom començava a escriure, fent versos.» (Fuster 2003a: 210).4 No serà sobrer, doncs, dedicar unes poques línies a analitzar la situació de precarietat de lescriptor en català, quines institucions li donaven suport, amb quines plataformes editorials comptava, de quins materials lingüístics disposava i a quin públic lector sadreçava. El mateix Fuster descriu la situació de la llengua catalana des que perdé el caràcter oficial arran de la derogació de lEstatut de Catalunya el 5 dabril de 1938:
Nés eliminat lensenyament a les escoles, són clausurades les institucions culturals anteriors, no sautoritza ni una sola revista ni un sol diari en català. El desmantellament és total. Durant quatre o cinc anys no es publica un sol llibre. Els escriptors es veuen privats de tot contacte amb els seus lectors, i es refugien en les catacumbes de les tertúlies i dels salons. Si alguna cosa sedita, és en la clandestinitat i amb peu dimpremta fals: aquests papers, com és lògic, tenien tirades molt petites i només circulaven entre grups diniciats. De fet, la literatura catalana, en els primers temps de la postguerra no compta amb altres lectors que els mateixos literats. La seva projecció social fou arrasada. Labsència voluntària o involuntària de nombrosos escriptors, que fugiren de Catalunya en els dies de la derrota, acabava dagreujar el desastre.
[...] El retrocés que tot això suposava era mortal de necessitat. Dentrada, el públic lector, que tant havia costat daconseguir, es trobava amb les mans buides: les premses locals no li oferien un material llegible vàlid ni tan sols quantitativament en la seva pròpia llengua. [...] El públic jove ja no disposava duna escola, ni dunes revistes infantils on aprendre a llegir en el seu idioma, i el públic menys jove, tot i haver-ne après abans, no tenia al seu abast els periòdics diaris i setmanals que podien haver-lo mantingut fidel a la lectura. Entre el llibre i el lector, la llengua catalana estava absolutament mancada dintermediaris. (Fuster 1982: 325-329)
Si particularitzem en làmbit valencià, és Faust Ripoll qui radiografia amb exactitud les dificultats per mantenir un circuit literari en català quan es refereix a:
la desaparició pública o real dels escriptors en valencià i la dificultat de reagrupar-se després de la guerra; la dificultat dadquirir llibres de ficció en català o altres materials lingüístics (com ara diccionaris o gramàtiques); les dificultats per a publicar col·leccions de teatre popular i representar peces per culpa de la censura, amb la qual cosa es perd alhora el públic lector de sainets i els espectadors; la falta de llocs de reunió per a poder fer vida literària; la falta deditorials i de canals de distribució; la falta de públic lector culte en català; i la falta de models o referents literaris autòctons contemporanis. (Ripoll 2010: 48)
Aquest era el punt de partida de la generació de Fuster si pot parlar-sen, en sentit estricte, de generació, una conjuntura poc favorable a lexercici de la literatura i a laparició dautors nous. Així les coses, la continuïtat del català al País Valencià estava en perill perquè es nodria «descriptors convertits a la llengua, incorporats després de passar pel castellà, i no duna prolongació natural de les forces internes, per tradició viva, de la mateixa literatura.» (Fuster 1956a: 60). Una vegada més, Iborra confirma lafirmació anterior quan al·ludeix a la desconnexió daquesta generació respecte a la literatura catalana de preguerra:
Era en lorigen mateix, una generació hipotètica, problemàtica. I, condemnada, en el millor dels casos, a no poder funcionar amb els mecanismes que posen en marxa una generació «normal», que la fan entrar en un joc dialèctic amb la generació anterior, oposant-shi o mitificant-la, dacord amb les noves circumstàncies en què es mou. La continuïtat i el diàleg eren impossibles. [...] La dell [la de Fuster] havia de ser, per tant, una generació «òrfena», trasbalsada, indefensa, que no va poder «dialogar» amb els seus «pares» perquè ni tan sols els pogué conéixer, si més no, en els anys daprenentatge. Tampoc els «avis» no hi podien fer de tutors. [...] Es tracta, doncs, duna «generació» de joves amb pocs contactes personals entre ells mateixos i amb els «pares» o els «avis». Hauran de fer la guerra pel seu compte, en solitari, o, en el millor dels casos, vinculats a una o altra capelleta catacumba que havia triat una resistència ingrata. [...] Prou feina tenien a descobrir i recuperar pam a pam, i mig a fosques, una cultura que la victòria franquista havia enfonsat i dispersat. [...] Qualsevol paper en català que els podia arribar a les mans, i de qualse- vol època, tenia un valor: formava part de lherència soterrada. Verdaguer o Jaume Roig els eren tan necessaris com Riba o Carner... Latzar i el desordre en què els descobrien no podien contribuir a donar unitat a una generació literària. La incomunicació, per manca de revistes i daltres mitjans, tampoc no permetia la possibilitat de confrontar-se i situar-se entre ells. Orfes, havien de reclamar i guanyar com podien, i des don podien, una herència amagada i declarada en bancarrota. (Iborra 2012: 30-32)
La correspondència de Fuster amb els escriptors de lexili proporciona documents de primera mà per a polsar la situació que shi vivia i com afectava els autors valencians labsència de referents literaris autòctons i el domini aclaparador del castellà en la vida pública i, sovint, també en la privada. En trobem una mostra en la carta a Agustí Bartra del 21 doctubre de 1950 en què, amb una visió entre punyent i realista, descriu la recessió alarmant del català:
Aquests anys de desolació i de fosca han sorprès València en un moment delicadíssim de la seua història. Al Principat, crec, pesaran agudament, però una reserva despiritualitat assegura el pont que ha de salvar labís. A València no hi havia, no hi ha aqueixa reserva despiritualitat: el valencianisme no havia arribat al poble, abans de la guerra, i el diguem-ne moviment intel·lectual valencianista no era tampoc massa sòlid. Avui, lallau de castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural, evidentment lògica, que fa cada dia més difícil trobar un terreny apte perquè fructifique la llavor del recobrament. (Fuster 1998: 77)
No hi havia, per tant, alternatives per als escriptors que es resistien a claudicar davant les imposicions del franquisme. Les representacions públiques del català quedaren reduïdes a manifestacions populars i folklòriques de llibrets de falla i revistes falleres, és a dir, a mostres literàries escadusseres, de periodicitat variable i incapaces de fidelitzar un públic lector ampli. Llevat de lAlmanaque de Las Provincias, que publicava un nombre reduït darticles i poemes en català, no existien plataformes que donassen suport a una literatura desconnectada del populisme de les associacions col·laboracionistes. També existia la via clandestina dedicions sufragades per mecenes valencianistes, però era una opció marginal. Només salbirà un canvi en lhoritzó cultural amb la creació el 1948 de la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació Provincial de València.5 I un any després, amb la posada en funcionament de la col·lecció «LEspiga», de leditorial Torre, que dirigien Xavier Casp i Miquel Adlert. Així es compensava, en part, la desatenció de les institucions públiques envers la literatura autòctona, que Fuster ja denuncià en larticle «Subvencionem la literatura»:
dels presuposts [sic] oficials de cultura se beneficien pintors, universitaris, escultors, músics, publicacions darqueologia i acadèmies de venerables i veneradíssims erudits. Hi ha, evidentment, una zona cultural que hi queda desatesa. Per què, ens preguntem, cap subvenció per a literatura?
[...] Ja sé que, per molts anys encara, Déu sap si per a sempre, açò que diem literatura valenciana ha désser cosa damateurs, de fervorosos desinteressats, i, per tant, subjecta a una radical inestabilitat. Som, al País Valencià, molt lluny de constituir un ambient literari normal. Per això mateix la peremptorietat de lajut es fa més imposant. (Fuster 1948f: 200-201)
Aquest article, publicat en lAlmanaque de Las Provincias para 1949 amb el pseudònim de T. Blanch, no fou lúnic de caràcter reivindicatiu. Dos anys després seguia queixant-se, ara en la revista Verbo, de la poca atenció que es concedia al fet literari en la premsa:
No es que pretendamos que la literatura sea más importante que el fútbol, los toros o el churchill. No, nada de eso. Lejos de nosotros tamaño despropósito. Pero un poquitín digna de atención si lo es; un poquitín sólo: como medio partido de Liga, pongamos por medida. Creemos que los directores de nuestros periódicos deberían revisar sus prejuicios sobre esto. Por lo menos si pretenden tener, como parece, una idea aproximada y responsable de la función social de la prensa.» (Fuster 1950a: 33)
Les reivindicacions anteriors no eren denúncies sense fonaments. Al contrari, la radical inestabilitat de la literatura valenciana impedia la subsistència econòmica dels escriptors. Així ho demostra el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, que, en la carta del 2 doctubre de 1958, confessava a Fuster les dificultats econòmiques que assotaven la seua família. Paga la pena de reproduirne el fragment següent per a conèixer les misèries del poeta de Burjassot en els anys cinquanta:
Amb el sou no puc fer miracles; tu ho saps massa bé. I tinc, només, el sou. La Hoja, de tant en tant, em publica alguna cosa: 125 ptes. Jo he pensat, embarcat com estic en la cosa periodística, que puc traure diners i puc, sobretot, traure a flote [sic] els meus escrivint allò que siga necessari. I això vull. Puc escriure, amb pseudònim, coses de cine, les coses que siguen, en castellà. Vull treballar. El que no havia aconseguit la vanitat, ho està fent una espècie de còlera. (Estellés 1958: s. p.)
En efecte, Fuster coneixia bé la urgència que esperonava les paraules dEstellés, ja que ell també cercava una font dingressos estable en aquells anys. De fet, una vegada acabats els estudis de Dret, i després de preparar en va les oposicions a secretari dajuntament, hagué de recórrer a Xavier Casp perquè li aconseguís alguna col·locació provisional. Però les estretors econòmiques hi persistien, i es veié empès a obrir despatx dadvocat, tot i que «la seua vocació per lexercici de ladvocacia era nul·la, i tot el seu interès se centrava ja, exclusivament, en la literatura.» (Furió 1994: 78). Afortunadament, el diari valencià Levante li oferí el 1952 una collaboració remunerada després de guanyar la Corona poética en loor de Nuestra Señora de los Desemparados, convocada pel mateix diari, amb el poema «Goig de desemparat». Com apunta Furió, el premi fou decisiu en lintent de professionalitzar-se com a escriptor:
A més de les 500 pessetes amb què estava dotat i de la publicació del treball guanyador en el periòdic, seguit al cap dunes dies per una entrevista la primera que concedia i una fotografia afavorida, mig burleta, el premi li obria loportunitat diniciar una col·laboració remunerada i regular en la premsa local, que lalleugeriria daltres dedicacions laborals i que decidiria el seu futur professional. (Furió 1994: 84-85)
No obstant això, labsència dajudes institucionals i de mecenatge cultural, junt amb els entrebancs de la censura, menaven els escriptors valencians a un amateurisme inevitable. En unes condicions deplorables i sense una tradició literària autòctona arrelada, escriure amb una qualitat homologable a la duna literatura normal era una proesa. Al capdavall, aquesta situació explica linterès precoç de Fuster per conèixer els poetes valencians immediatament anteriors a ell, com reflectí en larticle «Vint-i-cinc anys de poesia valenciana (1920-1944)», a pesar que ignorava lobra dels poetes catalans contemporanis. De fet, ell mateix solia contar una anècdota sobre la desconeixença que en tenia arran duna crítica laudatòria de Carles Salvador a «Alguns poemes menors», un conjunt de poemes que publicà en lAlmanaque de Las Provincias para 1947. La crítica, que es titulava «Un nuevo poeta», aparegué el 10 de maig de 1947 en la secció «Letras valencianas» del periòdic Las Provincias i li atribuïa la influència dels poetes Carles Riba i Josep Maria López-Picó. Ja molts anys després, en la conferència «Poetes valencians»,6 pronunciada el 28 de maig de 1965 a Barcelona, Fuster relatava la confusió que li causaren les paraules de Salvador, atès que aleshores no havia llegit ni un sol vers dels autors al·ludits: