Recordo que en 1947 Carles Salvador va publicar un breu article sobre els meus versos cinc o sis versos que havien aparegut a lAlmanac de Las Provincias i em descobria influït per López-Picó i per Carles Riba. En aquell instant, però, la meua ignorància de López-Picó i de Carles Riba era tan gran, que incloïa els mateixos noms dels dos poetes: ho podeu ben creure. Vaig recórrer totes les llibreries de València, i vaig buscar obres, qualsevol obra de López-Picó, de Riba. Només vaig trobar-hi Del joc i del foc, de Riba. I em sembla que laltre poeta de la meva generació, que aleshores també shi estrenava, Jaume Bru i Vidal, no tenia millors informacions que jo. [...] Nosaltres, de joves, llegíem Pablo Neruda, Aleixandre, Pedro Salinas, Jorge Guillén, Rafael Alberti... i els valencians anteriors a nosaltres. La notícia del que literàriament sesdevenia o shavia esdevingut al Principat ens arribava tard i pels camins de la casualitat més imprevisible. (Fuster 1965a: s. p.)
Per bé que còmica, lanècdota revela «la desconnexió entre els escassos practicants de la literatura autòctona de la València dels anys quaranta.» (Furió 1994: 62). La desconeixença dambdós poetes és atribuïble, en gran part, a la polítiques lingüístiques del franquisme, que tractaven de silenciar per tots els mitjans possibles les obres dautors contemporanis en català. Així sentén millor que les seues primeres lectures, i les dels seus companys de generació, foren caòtiques i aleatòries, tal com reconeixia en el pròleg al primer volum de les obres completes de Vicent Andrés Estellés:
La veritat és que vam aprendre a llegir versos en les pàgines de «Garcilaso», i no ai! en les de Riba o en les de Foix. Use el plural com a confessió, i perquè lEstellés i jo som de la mateixa «generació»: ell va nàixer el 1924 i jo el 1922. Teníem ledat exacta de llegir, i, si les circumstàncies no hi eren gaire propícies, en general, per a nosaltres resultaven rabiosament abjectes. Érem valencians, de poble i no procedíem de llars on el llibre fos un moble necessari. [...] Riba o Foix per exemple no hi comptaven. Ens eren inassequibles. Materialment inassequibles. La re-vinculació amb lidioma el català vam haver de proposar-nos-la a través de textos anacrònics o subalterns: jo, personalment, amb les englantines marcides de don Teodor. Ignore el conducte imprés de què es va valer Vicent Andrés Estellés. No importa, això. El fet és que, literàriament, ens desmamàvem duna mamella grotesca i tòxica. [...] «Llegir», en aquella època, era un drama. I clandestí. (Fuster 1972: 22-24)
2. LA FRACTURA DEL VALENCIANISME CULTURAL DE POSTGUERRA
Vistes les circumstàncies que envoltaven la literatura catalana del País Valencià en els anys quaranta i cinquanta, es fa inexplicable, encara avui, la brillantor amb què hi reeixí Fuster. Si la situació de la literatura catalana del País Valencià en la postguerra ja era greu per si mateix, encara shi ha dafegir un altre factor de conseqüències no menys perjudicials per a la seua estabilitat: la fractura del valencianisme cultural. En principi, originada a partir del debat sobre la norma literària, tot i que, en el fons, hi havia qüestions personals. En la mateixa conferència a lOrfeó Català de 1965, Fuster descriví limpacte que li causaren les misèries del panorama literari valencià:
La dècada negra dels 40 tornaria a revifar el problema. Les minses posicions culturals sòlides que la llengua catalana havia adquirit al País Valencià abans de la guerra, ara sesfumaven. Els llibres de versos constituïen lúnica manifestació, no dic ja literària, sinó pública, de lidioma. Els versos, doncs, esdevenien el centre duna responsabilitat col·lectiva difusa però viva. I el petit clan dels poetes en actiu va escindir-se en dos bàndols irreconciliables. Quan jo vaig fer relació amb uns i amb altres, a mitjan 1947, la divisió ja era consumada, i la polèmica, encesa. Certament, en el fons de tot allò es ventilaven diferències personals ben poc honestes, segons vaig comprovar de seguida. Lantagonisme de les actituds literàries namagava un altre denveges i de vanitats, mesquí. Tant se val, la disputa tenia la seua justificació objectiva. Duna banda, hi havia els partidaris dun «retorn al poble»; i de laltra banda, els partidaris duna «poesia minoritària». (Fuster 1965a: s. p.)
Encara el 1980, més de tres dècades després dels fets ocorreguts, al·ludia a la mateixa polèmica en el pròleg a la segona edició de lAntologia de la poesia valenciana (1900-1950):
La cosa és que, entorn del 50, el petit i mediocríssim «món literari» vernacular, a València, era un infern: els quatre gats que sen consideraven protagonistes sodiaven a mort, arrossegaven unes vanitats personals irrisòries de tan desproporcionades, i apuntaven uns enfrontaments que no eren ni podien ser només estètics. Fa una mica de pena recordar-ho. [...] Lepisodi era dun provincianisme escandalós. I frenètic. Quan el temps haja calmat les estúpides polèmiques vigents, el tema esdevindrà suggestiu per a més dun erudit. (Fuster 1980: 7-8)
Per bé que el tema ha esdevingut objecte derudició historiogràfica, no pretenc estudiar a fons lenfrontament entre els bàndols del món literari valencià, sinó deixar constància només de la posició de Fuster sobre aquest assumpte. En efecte, hi havia, duna banda, el grup encapçalat per Carles Salvador, que propugnava un «retorn al poble» mitjançant una poesia dabast majoritari, que creien capaç de fidelitzar un públic més nombrós que no amb una proposta intel·lectualista. I de laltra, els partidaris duna «poesia minoritària», més refinada i amb més rigor intel·lectual, que pretenia equiparar-se a la resta de literatures europees. Aquesta posició era la que defensava el grup Torre, i en especial Xavier Casp. No sense prevenció, incloc Fuster en aquest grup, junt amb escriptors com Jaume Bru i Vidal o Rafael Villar. Abans, però, de matisar-ne la militància, cal determinar el detonant que desfermà la polèmica en làmbit literari. Segons Josep Ballester, soriginà en un article de Carles Salvador en Las Provincias sobre la poesia de Teodor Llorente:
Pel que sembla, lorigen de la polèmica va estar en un article que Carles Salvador va escriure a Las Provincias (26-vi-1947) sota el títol «Poesías valencianas de Llorente», en el qual es propugnava un retorn, estèticament parlant, a Llorente [...] Lescrit venia determinat pel fet de no haver-se exhaurit ledició de les poesies completes de T. Llorente, publicades onze anys abans. Això significava que la joventut estava allunyada del patriarca de la Renaixença, sobretot, com apunta, perquè no el coneixien duna manera directa, ja que els elogis que es fan del poeta sonen a tòpics. (Ballester 1992: 225)
El retorn a Llorente és fa difícil dentendre en Carles Salvador, un poeta que abans de la guerra apostà per una poesia, entre renovadora i tímidament avantguardista, que aspirava a homologar i actualitzar la producció literària valenciana. Sobta, per tant, comprovar que trobés irrealitzable la captació de lectors mitjançant la poesia renovadora de Torre, quan ell optà pel mateix camí abans de la guerra. No debades, Salvador defensà els seus intents avant-guardistes de les crítiques populistes argumentant que «la millor solució per a dinamitzar i modernitzar el circuit literari valencià és la renovació i actualització de la temàtica i la poètica, amb la qual cosa podria aconseguir-se laugment dels lectors gràcies a linterès dunes obres modernes i atractives.» (Simbor 1994: 119). En canvi, en larticle «Poesía valenciana actual», publicat a principis de 1949 en Verbo, Fuster advertia que, més que no la poètica llorentenista, el model de referència de Carles Salvador i la majoria dels escriptors de preguerra era la poesia «fácil y exterior» de Josep Maria de Sagarra:
El retorn a Llorente és fa difícil dentendre en Carles Salvador, un poeta que abans de la guerra apostà per una poesia, entre renovadora i tímidament avantguardista, que aspirava a homologar i actualitzar la producció literària valenciana. Sobta, per tant, comprovar que trobés irrealitzable la captació de lectors mitjançant la poesia renovadora de Torre, quan ell optà pel mateix camí abans de la guerra. No debades, Salvador defensà els seus intents avant-guardistes de les crítiques populistes argumentant que «la millor solució per a dinamitzar i modernitzar el circuit literari valencià és la renovació i actualització de la temàtica i la poètica, amb la qual cosa podria aconseguir-se laugment dels lectors gràcies a linterès dunes obres modernes i atractives.» (Simbor 1994: 119). En canvi, en larticle «Poesía valenciana actual», publicat a principis de 1949 en Verbo, Fuster advertia que, més que no la poètica llorentenista, el model de referència de Carles Salvador i la majoria dels escriptors de preguerra era la poesia «fácil y exterior» de Josep Maria de Sagarra:
Los poetas más destacados de la generación anterior hay excepciones, como es lógico, que comenzaron o se destaparon como modestos seguidores de Salvat-Papasseit, andan ahora empeñados en un «retorno a Llorente». Quiere decirse que su producción de postguerra escasos y breves libros, que temo me hagan incurrir en una generalización excesivamente aventurada tiene franco sentido popularista, en cuya determinación intervienen quizá motivos extraliterarios. En realidad, a mi entender no hay tal «retorno» a Llorente, aunque ésta sea una fórmula eficaz y bastante expresiva para calificar tal tendencia. Más que a Llorente y de esto exceptúo a los llorentinistas, que por no haber salido de Llorente no tienen necesidad de volver a él, más que a Llorente, digo, veo tras los poetas referidos a Josep M. de Sagarra y su poesía fácil y exterior. Pero esto no es del caso. Sólo quería anotar la actitud popularista y denunciar enseguida el contraste con ella de los poetas que hemos aparecido después de la guerra. (Fuster 1949d: 28)
La hipòtesi fusteriana sobre el canvi sobtat de Carles Salvador té el suport de Simbor, que matisa que laposta per Llorente «no significava ni retorn a la poesia encarcarada de certamen ni tampoc a una còpia literal del patriarca de la Renaixença. Era senzillament una aposta pel neopopulisme, és a dir, per labandó de les innovacions agosarades de Preguerra i el regrés a les formes acadèmiques i la temàtica basada en lanècdota sentimental, tendra i directa.» (Simbor 1983: 208). Tot amb tot, els poetes de Torre volien ampliar labisme que els separava de lestètica neollorentenista i marcar una frontera irreconciliable entre les seues obres i les del grup de Salvador, que consideraven antiquades. Però un esdeveniment agreujà encara més la tibantor entre els grups: lingrés de la major part de la generació de 1930 amb Carles Salvador i Francesc Almela i Vives al capdavant en Lo Rat Penat, el 12 de desembre de 1948. La decisió irrità els membres de Torre per tractar-se duna associació col·laboracionista amb el franquisme. I encara que Fuster formà part de Lo Rat Penat en la seua joventut,7 una prova de laprensió que tenia a aquesta institució és la carta enviada el 10 dabril de 1949 a Salvador en resposta a loferiment dorganitzar-li un recital poètic. Escrita amb un estil desimbolt, mostra la seua opinió sobre les activitats ratpenatistes:
Passant al vostre amable projecte de dedicar-me un «Matinal poètic» al Rat, vull parlar-vos amb la mateixa sinceritat. Jo he freqüentat aquesta societat farà tres o quatre anys, i durant prou de temps. Conec també una mica lesperit que lha animada en la major part de la seva vida. (Regionalisme intermitent i estantís: aquesta definició del Rat, encertadíssima com vós sabeu millor que jo és de Ll. Nicolau dOlwer.) Àdhuc mhi van embolicar en alguna vetllada literàrio-musical. El cas és que daleshores ençà he pres una por terrible a les vetllades literàrio-musicals ratpenatistes que, segons mhan contat, segueixen idèntiques normes (romances de sarsuela inclusivament) que en lèpoca a què em refereixo. La meua poesia i jo ens trobaríem relativament incòmodes en la «Casa Pairal». Incompatibilitat de caràcters, en certa manera. Llegir versos meus, allí, em faria lefecte duna irreverència (en particular per allò del catalanisme, que és la «bèstia negra» del ratpenatisme tradicional). I em penso que totes les regines de la reginoteca estarien intranquil·les durant la lectura, les pobretes, elles que en sa vida havien parlat valencià ni interessat per la poesia. Per altra banda, aquells retaules gòtics de cartó-pedra, aquelles xemeneies patriòtiques, tot allò que fa daquesta Casa la falla que inexplicablement encara no han cremat, em posa nerviós. Sento molt, doncs, no poder accedir al vostre desig que jo us agreixo de cor per totes aquestes aprensions meves. A més de les quals, hi ha una raó: i és que estic mig compromés a fer una lectura meva en un altre local de València, i no seria gens correcte tornar-men enrere. (Fuster 1949a: s. p.)
Ara bé, ¿fou realment ladscripció de Carles Salvador a Lo Rat Penat com a president de la Secció Filològica la gota que vessà el got o nhi havia altres motius? És ben interessant laportació de Ferran Carbó (1994: 179) quan assenyala que no és vinculable el seu canvi estètic a la militància ratpenatista perquè ja lexposà un any abans en larticle «Poesías valencianas de Llorente». De fet, previ a lingrés de la plana major de la generació de 1930 en Lo Rat Penat, Xavier Casp llançà una invectiva contra els posicionaments ètics i estètics daquesta generació en larticle «Sobre València, el valencianisme i llurs coses», publicat en la revista Esclat. Casp establia un correlat entre lètica dels escriptors de la generació de 1930 i la seua estètica, i les confrontava amb lètica i lestètica dels joves poetes de postguerra. Així argüia les divergències ètiques que els separaven:
Sovint em lliure, a totes passades, al pensament de bascular les dues principals ètiques contradictòries del valencià, que són, és clar, les de València. [...] Aquestes dues ètiques són: la tradicional negligència del no cal més, davant de la del vertigen modern de la velocitat. Açò és fit a fit ara, però travessant els nostres segles, hi ha el mateix tarannà de lhome-meditació i de lhome-improvisació, del poetafilòsof i del desficaciat, del monument i de la falla. Sempre han viscut entre nosaltres Ausiàs March i Jaume Roig, Sant Vicent i el Motiló; jo diria encara que una mica tots quatre ensems dins de cada un de nosaltres. Tot és saber qui venç a qui. (Casp 1948a: 20)
Explicades les diferències ètiques davant el fet literari, tot seguit definia amb desdeny el posicionament dels escriptors que diferien de les premisses del grup Torre:
Així ens és pròdiga la literatura (?) que vol fer espectacle de la gràcia valenciana i que, impotent, cau a la barroeria [...] I amb aquest pes sobre els muscles, el poble sha acostumat a una positura corresponent que, per més gravetat, vol prendre categoria de folklore i que, en resum, no és ni més ni menys que un casament del mal gust. (Casp 1948a: 20)
Finalment sinterrogava pel futur immediat de la literatura «veritable», un adjectiu que identificava només amb la literatura posada en pràctica pels membres de Torre, que es volia desconnectada del populisme, allunyada de les seduccions i dels oripells de la poesia fàcil, i que aspirava a la serenitat i a la nuesa, dues qualitats difícilment objectivables: