Al voltant del Cant de la Sibil·la a la Seu de València - AAVV 2 стр.


1. La catedral per Nadal

Començant pel Temps de Nadal, durant el segon nocturn de les matines daquest dia tenia lloc el Cant de la Sibil·la, segons recull el breviari de 1464 (Villanueva, 1804: 134).2 En lanomenat ofici de Setmana Santa de 1533 shi van unir els profetes i «es probable que estos testimonios los dixese otro respondiendo a la pregunta del Lector» (Villanueva, 1804: 134-135), és a dir, que ens trobaríem amb un diàleg cantat entre diferents personatges. El nen que interpretava la sibil·la sortia en processó des de la sagristia fins al púlpit de la catedral: «La Sybilla deu estar ja apparellada en la trona vestida com a dona», tal com recullen les Hores de la Setmana Sancta (1533: CCLVIr), mentre que la consueta és més explícita i aclareix: «Com dihuen la sisena liçó, la sibil·la, acompanyada ab lo vedell y dos canalobres, va a la trona de levangeli y quant és hora, diu la sibil·la tres o quatre cobles, y torna-sen a la sagrestia» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 186).3


Fig. 1. Catedral de València. Planta. 1. Localització del cor medieval. 2. Sagristia. 3. Retrocapella. 4. Contracapelles de la capçalera i plataforma per a la benedicció del Diumenge de Rams. 5. Sagristia nova (s. XV).

Per a celebrar la vigília de Nadal, laltar major era preparat i decorat pels escolans, que col·locaven els domassos a les bigues de la capella major:

...la nit ans, [aprés] de feta la guarda, los escolans empalien en la capella les dos barrades baxes de ricamarts blanchs, como se feya de primer, o ab les cortines de ras del degà Vilarrasa, y als caps, devers lo retaule, los dos emperials blanchs ab vidaures de domàs vert. Y resten aquestes dos barrades empaliades desta segona manera per a la empaliada de Nadal. Lo pali blanch de la Maria seyta en la cadira, que·s diu del bisbe en Bages, frontal blanch brodat de les ons, y les tovalloles blanques ab huns àngels del mateix pali. Lo qual pali ha servit a les darreres vespres de la O. Los tapits blanchs (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181).

Lempal·liat de laltar major es renovava després de la missa major, quan els cinc escolans sencarregaven de penjar altres teles, fent una interessant anotació: «y als caps de les barres, devés lo altar, axí en les altes com en les baxes de la capella, posen quatre emperials blanchs, dels millors, hu a cascun cap de barra, perquè se amaguen detràs les portes del retaule, quant està ubert» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 183). Els domassos que cobrien el peu daltar, el pal·li del papa Calixt que cobria el costat sud del presbiteri, les cortines sobre els púlpits, les que cobrien les portes de laltar, les catifes dels graons de laltar i la cortina negra sobre el seu crucifix... La imatge de la capella major devia ser singular.

A linici de laudes de la vigília de Nadal, sesventava la gran campana Morlana i laltra voltejava; just després daixò començava un gran repic de totes les campanes durant pràcticament una hora i, després daquest, es feien sonar totes les campanes i esquelles que es poguessin durant quatre hores i mitja, per a la qual cosa els responsables eren ajudats pels escolans de les altres esglésies i parròquies de la ciutat. Després es feia un bell repich fins a les cinc hores, en què es tocava a lalba amb la campana Manuel. Llavors, al fossaret de la catedral es donava un esmorzar a tots els que havien col·laborat en el monumental concert (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-182).

Almenys des de 1432, a més de la Sibil·la, el tram del creuer es convertia en un lloc destacadíssim dins de les activitats de litúrgia teatralitzada a la catedral. La seva arquitectura es disfressava mitjançant una gran lona que tancava el cimbori amb la imatge del Déu Pare, i a la barana es col·locaven vint i quatre nens vestits dàngels que portaven ciris encesos (fig. 2).


Fig. 2. Catedral de València. Vista del cimbori.

Al transsepte sud, entre el cor i lembocadura de la capella major, es muntava un gran escenari «lo cadafalc acostumat devant lo cor e de lepistoler tro sus al prehicador» on es representava la Gloriosa Nativitat de Jhesuchrist. Es tractava dun pessebre il·luminat per vint-i-vuit ciris, on se situaven les imatges del nen Jesús, la mare de Déu i sant Josep, amb els àngels corresponents. També una representació de la ciutat de Jerusalem no sé si en un envelat i les figures dels profetes. Al seu voltant es col·locaven vint-i-cinc pastors, entre figures i persones reals. Al cor hi havia larbre del Paradís amb Adam i Eva i, a sobre, el nen Jesús acompanyat de serafins. En un moment determinat, el cel entelat sobria i apareixia un colom de fusta amb plomes de paper que arribaven fins a lestable. Allà, un àngel amb un lliri a la mà iniciava un diàleg cantat amb la mare de Déu.4 Es deixa sentir lempremta de la iconografia de lAssumpció, de la mateixa forma com es pot observar la relació entre aquest tipus de representació i les de la Pentecosta i lAssumpció de la Mare de Déu, segons tindrem ocasió de veure. Topogràficament, el cicle valencià de Nadal a lEpifania se centrava en laltar major que, juntament amb la sagristia, el cor i les trones, era constantment mudat del seu aixovar tèxtil. Entre les festes, destaquen la vigília de Nadal, els dies de Sant Esteve, Sant Joan Evangelista, els Innocents, Santa Llúcia i Sant Tomàs de Canterbury, Sant Silvestre, la Circumcisió i lEpifania amb la seva vigília i la processó, que mostra la relíquia de la mirra regalada pels Mags al nen Jesús (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 181-202). Ni rastre del cadafal amb les escenes de lAnunciació i el Naixement, de bisbes o dactes de Reis Mags que, indubtablement, van existir. El problema de les consuetes és que, a vegades, no narren puntualment tot allò referent al ritual, que ja era sabut o es feia com un costum sense necessitat de descriure-ho amb detall. Només la Sibil·la és detallada com a testimoni daquella riquesa cerimonial. Com a colofó, per a la Candelera, laixovar tèxtil de la catedral tornava a lluir amb tot el seu esplendor per a la benedicció i laspersió dels ciris pel bisbe (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 214-219).

2. De Rams a la Pasqua de Resurrecció

El segon moment més significatiu del calendari era la celebració del Diumenge de Rams i la Setmana Santa. A més de la consueta, conservem les Hores de la Setmana Sancta, un ordinari paral·lel imprès per a aquestes dates i en el qual sespecifica que el Diumenge de Rams no shavia de celebrar a les esglésies parroquials, sinó que eclesiàstics i llecs de la ciutat shavien de congregar a la catedral i la processó que en sortia (Hores de la Setmana Sancta, 1553: XLIVv-XLVr). Els tocs de campana eren de cinc hores i quart, i a dos quarts de sis es feia toc de missa major dominical, durant mitja hora més. A linterior de la catedral, laltar major romania velat per la gran cortina negra que el cobria durant bona part de la Setmana Santa; el responsable daquest i el guardià de la catedral havien darreglar la terrassa de lexterior del costat nord de la girola, on tenia lloc la benedicció dels rams i el sermó. Precisament aquí, el sotsobrer del capítol havia fet posar des del dissabte lescala daccés i des del diumenge per a que els nens del cor no els anessin regirant, els bancs de laltar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 209: 70-71). La terrassa estava decorada amb teles i tenia penjats paraments que havien estat posats pels escolans de la catedral: «...claven en la paret lo drap del servo, ab los dos tancaportes, e los tres bancals de brots, ab los dos vells, als antepits del terrat, y damunt lo banch ho seuhen los canonges, arrimat a la paret» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71). En aquell mateix lloc es col·locava una tauleta revestida amb el pany dels aniversaris i una catifa cobria el terra davant del faldistori episcopal i un faristol de ferro. Els llibres litúrgics que es portaven fins allà eren unes pericopes i un pontifical missal bisbal, i per a la cerimònia de benedicció també es col·locaven la sitra i lhisop, un encenser i una naveta. Les vestimentes del prelat, diaca, sotsdiaca i altres assistents totes en color verd, quedaven llestes a la sagristia, juntament amb la creu que el campaner sencarregaria de portar durant tota la processó, fins al moment de la benedicció, en què era substituït pel responsable de laltar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 71-72).

Quin lloc era aquest que, a la capçalera catedralicia, permetia el muntatge dun entarimat al qual pujaven el bisbe i el capítol, sagristans i un altre clergat menor, per a realitzar la benedicció dels rams i el sermó corresponent? En ocasions, les modificacions a què ha estat sotmesa la catedral de València durant temps moderns i contemporanis, ens fan difícil laproximació a la seva realitat material. En allò relatiu a la molt transformada girola, el seu sostre original de terrassa era lescenari de la celebració, sobre una capella propera a la porta dels Apòstols a la qual saccedia per unes escales col·locades allà per a locasió. Aquest exterior de la capçalera va ser cobert en temps moderns per «lobra nova», la pantalla classicista amb què soculta lobra medieval mitjançant la seva superposició darcades (fig. 3).


Fig. 3. Catedral de València. Exterior nord de la capçalera i «obra nova».

Tornant a la benedicció dels Rams, el poble saglomerava a la plaça veïna, des don podia contemplar la cerimònia emmarcada en lempal·liat i els domassos a què al·ludíem. Josep Sanchis i Sivera relata que antigament hi havia la possibilitat de fer la benedicció i el sermó en llocs diferents, és a dir, beneir els rams prop del costat sud-est de lesglésia, a la porta de la capella de Sant Vicent màrtir, o al costat de la porta nord de la catedral, costum que quedaria finalment implantat (Sanchis Sivera, 1909: 68).

La cerimònia no va canviar molt amb les transformacions litúrgiques modernes. La consueta posttridentina redactada al segle XVIII puntualitza únicament que el sermó i la benedicció de Rams es feien a «lobra nova», tal com va romandre fins 1775, segons Sanchis i Sivera. Seguint el directori litúrgic del canonge Herrera,

Pertenece a los sacristanes entoldar la galería de la obra nueva con los tapices de la Iglesia, desde la primera ventana hasta la escalera, poner en el balcón del púlpito el paño de paz de la Passión, y sobre el balcón un tornavoz morado, parar un altar con toallas, cruz, dos candeleros, atril y missal, una silla de terciopelo morado, y tres taburetes de vaqueta colorada, y los tres banquillos de los cambreros, el uno para el maestro de ceremonias, el otro para los dos capiscoles y el otro para los dos cambreros y la sillica de tixera para el magister. En la credencia los libros epistolarios, las dos torrezillas de plata, unas fuentes de plata con agua bendita, el hisopo canonical, incensario, y naveta, dos estolas la una canonical, y la otra de domero, dos velas para que se conserue la luz dentro las torrezillas y poner tapices sobre los bancos de respaldo (Arxiu de la Catedral de València [ACV], Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 288).

Així mateix, laltar major, les grades i el cor eren il·luminats amb dotze ciris, es col·locava el frontal brodat «dAnglaterra», es muntaven els púlpits per als cantants i es deixaven al cor i a la sagristia les vestimentes dels responsables dels oficis: «las seis albas y estolas para los músicos que han de cantar el Pasio. Al carpintero de la iglesia le toca poner los púlpitos para cantar el Pasio» (ibidem, pp. 288-289). Quant als músics, dies abans del Diumenge de Rams, el mosso de capella havia de demanar als canonges que guardaven les claus del tresor els llibres de Passió, els del crisma i els del mandat, que sutilitzaven durant la Setmana Santa i que ell mateix es responsabilitzava de tornar-los a la segona festa de Pasqua:

Unos quantos días antes de esta dominica el moço de capilla de los músicos pide a los señores canónicos que tienen las llaves del tesoro los libros passioneros que allí se guardan con los libros de la crisma y del mandato, y se entrega de todo para restituhirles la segunda fiesta de Pasqua (ibidem, p. 289).

Les cent tres palmes que es beneïen, venien directament des dElx, amb feixos de llorer i olivera, i eren trenades per a ús de larquebisbe, el celebrant i el virrei, convenientment col·locades a la galeria de lobra nova, on es feia la benedicció (ibidem).

Quant a la processó que portava el clergat de la catedral fins al lloc de celebració, la consueta de 1527 indica que un any abans el capítol nhavia fixat el recorregut, encara que podem suposar que no fou molt diferent al realitzat en dates prèvies. Se sortia per la porta sud de la catedral «com era acostumat», anomenada del Bisbe o de lAlmoina, es girava per la façana meridional, circumdant lexterior de la girola, fins arribar a les terrasses veïnes a la porta dels Apòstols. Al recorregut, el campaner portava la creu de la catedral a lanada i la sostindria fins al sermó i, en començar la benedicció, la lliurava al sagristà responsable de laltar, que se nencarregava fins al retorn a lesglésia. Lescolà guardià portava la sitra i donava laigua beneïda, mentre que el segon clergue menor acompanyava a qui pronunciava el sermó i al sotssagristà (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72). Menys explícites són les Hores de la Setmana Sancta, però sí que detallen la processó de la creu, els cants, laigua beneïda, els canelobres i ciris encesos al sortir del cor, les lectures corresponents un cop arribats al lloc, el sermó i la benedicció dels rams:

E aprés sia feta la beneditió dels rams per lo bisbe o per lo sacerdot, girada la cara a lorient e tenint tostemps la mà stesa sobre lo poble. Segueix la benedició dels rams [...] E feta la benedictió, sia spargida la aygua beneyta sobre los rams; e aprés lo cantor, ab alta veu, començe aquesta Antiphona... (Hores de la Setmana Sancta, ff. XLVr-XLVIv, i XLVIIIv-XLIXr)

La consueta del segle XVIII indica que el recorregut de la processó des de la catedral fins a lobra nova havia denramar-se convenientment, i destaca que els sagristans havien de guardar «la puerta de la escalera del simborio no dexando subir a nade a la galería, y el sábado de ramos da orden a los nuncios convoquen las parroquias para el domingo a las siete de la mañana para la processión, que ha de salir luego que esté cantada tercia y hecho el asperges» (Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 289). Per últim, detalla el recorregut de la processó que, sortint per la porta sud, anava (p. 290):

por delante la cassa de San Vicente Mártir, por la Almoyna, y por delante Nuestra Señora de los Desamparados, y sube por la escalera de la obra nueva a la galería, guiando los dos capiscoles con capas cantando la antífona «Osana filio David». La cruz de la Iglesia lleva un sacristán con dalmática morada, poniéndose en la primera ventana de la galería con los dos ciriales, de modo que la vea el pueblo, las cruzes de las parroquias las arriman sus sacristanes a la pared de la parte de la Iglesia y comienza la bendición de los ramos, repitiendo el preste la misma antífona rezada y después canta la oración.

Un cop finalitzada la cerimònia, la processó tornaria «per altre camí».5 El camí de retorn és més interessant perquè comporta alguns canvis en el recorregut que, bàsicament, el que feia era envoltar la catedral. Aquest altre camí és explicitat en la consueta: la comitiva aniria pel mig de la plaça de la catedral i hauria dentrar per la porta dels Apòstols: «y al tornar, que vinga per mig de la plaça de la Seu y entre per la porta dels Apòstols» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 73). En aquest precís moment es produïa la coneguda identificació dels murs de lesglésia amb els de Jerusalem i del bisbe amb Crist, trucant a les seves portes. A València, els nens del cor sencarregaven de cantar des de linterior de ledifici. A la consueta de 1527, ho feien des de la sala del sotssagristà, un espai que desconeixem, proper a la porta dels Apòstols, però que devia ser als voltants de la sagristia nova, a lesquerra de la portada, dins del conjunt destances dedicades al clergat menor que ocupava els pisos alts daquesta zona: «E canten los fadrins a la finestra de la sala del sotsagristà, dins una gelosia». Les portes de la catedral sobrien al ritme de la campaneta del cimbori i un repic de totes les campanes, mentre els canonges es dirigien al cor i el bisbe a la sagristia, a canviar el seu vestuari; després de la celebració de sexta, es retiraven els panys daltar verds i quedaven els negres, que shavien posat a sota, en previsió. A partir daquest moment, el negre era el color que definia els domassos de la catedral, el vestuari de larquebisbe, els celebrants i els ministres, i el vel que cobria la creu (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72 i 73).

Назад Дальше