La consueta del segle XVIII indica que el recorregut de la processó des de la catedral fins a lobra nova havia denramar-se convenientment, i destaca que els sagristans havien de guardar «la puerta de la escalera del simborio no dexando subir a nade a la galería, y el sábado de ramos da orden a los nuncios convoquen las parroquias para el domingo a las siete de la mañana para la processión, que ha de salir luego que esté cantada tercia y hecho el asperges» (Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 289). Per últim, detalla el recorregut de la processó que, sortint per la porta sud, anava (p. 290):
por delante la cassa de San Vicente Mártir, por la Almoyna, y por delante Nuestra Señora de los Desamparados, y sube por la escalera de la obra nueva a la galería, guiando los dos capiscoles con capas cantando la antífona «Osana filio David». La cruz de la Iglesia lleva un sacristán con dalmática morada, poniéndose en la primera ventana de la galería con los dos ciriales, de modo que la vea el pueblo, las cruzes de las parroquias las arriman sus sacristanes a la pared de la parte de la Iglesia y comienza la bendición de los ramos, repitiendo el preste la misma antífona rezada y después canta la oración.
Un cop finalitzada la cerimònia, la processó tornaria «per altre camí».5 El camí de retorn és més interessant perquè comporta alguns canvis en el recorregut que, bàsicament, el que feia era envoltar la catedral. Aquest altre camí és explicitat en la consueta: la comitiva aniria pel mig de la plaça de la catedral i hauria dentrar per la porta dels Apòstols: «y al tornar, que vinga per mig de la plaça de la Seu y entre per la porta dels Apòstols» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 73). En aquest precís moment es produïa la coneguda identificació dels murs de lesglésia amb els de Jerusalem i del bisbe amb Crist, trucant a les seves portes. A València, els nens del cor sencarregaven de cantar des de linterior de ledifici. A la consueta de 1527, ho feien des de la sala del sotssagristà, un espai que desconeixem, proper a la porta dels Apòstols, però que devia ser als voltants de la sagristia nova, a lesquerra de la portada, dins del conjunt destances dedicades al clergat menor que ocupava els pisos alts daquesta zona: «E canten los fadrins a la finestra de la sala del sotsagristà, dins una gelosia». Les portes de la catedral sobrien al ritme de la campaneta del cimbori i un repic de totes les campanes, mentre els canonges es dirigien al cor i el bisbe a la sagristia, a canviar el seu vestuari; després de la celebració de sexta, es retiraven els panys daltar verds i quedaven els negres, que shavien posat a sota, en previsió. A partir daquest moment, el negre era el color que definia els domassos de la catedral, el vestuari de larquebisbe, els celebrants i els ministres, i el vel que cobria la creu (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 72 i 73).
En les Hores de la Setmana Sancta, el lloc dentrada de la processó de tornada era diferent, i es canviava fins i tot la portada occidental que, llavors, devia ser un mur de tancament, amb la seva façana principal inacabada. El lloc de cant dels infants passava de lhabitació del sotssagristà, al costat de la porta dels Apòstols, a un dels pisos del Micalet, i siniciava un intercanvi dantífones entre els escolans, larquebisbe i el capítol, el volum del qual, a més, anava «in crescendo», per acabar amb la crida del prelat a les portes del temple i la resposta des de linterior; finalment sobrien les portes entre tocs de campana i se celebrava lhora de sexta (Hores de la Setmana Sancta, 1553: Lr-LIr; i Sanchis Sivera, 1909: 470).
Per als altres dies de la Setmana Santa i fins a linici del Triduum Sacrum, en les tres fonts que tenim entre mans les dues consuetes i les Hores de la Setmana Sancta les rúbriques se suavitzen en el seu contingut material, i se limiten exclusivament a indicar de forma puntual les lectures o les oracions, el nombre despelmes que sencenien i sapagaven, la importància del canelobre de laltar major i el Ciri de la Fe. Al dimarts sant, la consueta del segle XVI ens recorda que, després de les vespres de difunts, shavien de preparar els estris per a les celebracions més intenses dels dies següents, com ara perfumar el monument, obtenir loli per al crisma i disposar de laixovar per al mandatum:
Recordes lo sotsagristà de perfumar la tomba y tovalloles del monument ab alguna bona olor. E faça comprar a larmarier tres quarterons doli molt clar per a la crisma y mija liura de cotó, y done-li los bacins y cànters de lautó del lavament dels peus, per a que·ls netege, que larmarier toca de netejar-lo (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 76).
Durant el dimecres sant el cerimonial començava a condensar-se. A les vespres, les Hores de la Setmana Sancta recullen: «E en la missa maior quand lo preuere dira Pax domini deu se leuar del tot lo vel o cortina ques posa dauant lo altar maior» (f. CXLVIIv). A la consueta es recull la mateixa acció relatada de forma una mica diferent: «Quan diuhen Pax Domini etc., en lo punto que acostumaven de apartar les cortines, huy dexen-les caure de tot, les tres cortines de davant lo altar, y prenen-les corrents y ponse-les dins la sagrestia» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 77). El pal·li i les teles daltar negres eren substituïdes per blanques i, ara, la creu del Lignum Crucis, velada, era portada fins a laltar major durant el cant del Vexilla Regis. Quan sentonava el vers «beata cuius brachiis», el sotssagristà havia de descobrir-la i, acabat el vers, tornar a cobrir-la aquesta era lúltima vegada que es mostrava. Acabades les completes, sapagaven els llums de laltar i durant les tenebres només quedaven els ciris sobre la reixa del cor. Els sagristans tancaven les portes de la catedral, la finestra sobre la porta del campanar i del cor i, mentre es deien les matines de tenebres, els escolans sencarregaven de vigilar que els nens no toquessin malament ni abans dhora: «los escolans van per la Seu ab unes vergues primes per a pegar als fadrins, perquè no toquen ans de hora ni ffassen mal» (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 78). Quan es tancava de la catedral, el sotssagristà sencarregava darreglar la tomba del monument per a la cerimònia de lenterrament de lhòstia el Dijous Sant. Així, a la sagristia, prenia lara que hi havia sobre larmari de la plata, els panys grana que sacabaven de fer per indicació del redactor de la consueta, una Bíblia petita daurada i una creu també petita, corporals daurats i el filacteri de la creu que penjava a la sagristia, on es podia llegir lepígraf en hebreu, grec i llatí. A un costat de lara es posava la Bíblia, a laltre la creu petita amb peu de plata i una mica de flor de taronger a linterior de la tomba i es tancava amb clau (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 78-79). Els sagristans havien de dormir al monument per a cuidar-lo. La localització daquest dins la topografia catedralícia anava des de lhabitual situació a la sagristia, recollida al missal de 1509 i a la consueta, al lloc en què sinstal·lés segons les Hores de la Setmana Santa de 1494, ja fos «en lo sacrari o casa que aparellat hauran» (Villanueva, 1804: 148-149) sentén que es tracta duna capella que arreglaven amb aquesta finalitat. En època moderna comptava amb uns llenços en perspectiva que havien demmarcar el monument, i podem imaginar que eren semblants, en allò referent al joc de profunditats, als que es conserven avui a lesglésia parroquial de Villahermosa, a Ciudad Real, compostos per diverses gergues que es disposaven unes darrere les altres per a crear lefecte òptic.
Evidentment, la localització del sepulcre a la Seu valenciana va ser variable i circumstancial, cap a la que es dirigien les diverses processons del Triduum Sacrum. En tot cas, destaquem que una localització bastant habitual del sepulcre va ser la retrocapella o transagrari que ocupava la superfície de darrere el retaule major. A més que, com hem vist, en ocasions aquesta retrocapella fos denominada el Sepulcre, la consueta del segle XVI especifica com de vegades la processó anava fins al monument, fent el recorregut des de la porta de la sagristia per la girola, passant per la Mare de Déu de lAnyell retaule que estava en una de les capelles fins arribar al mateix punt axial del presbiteri. Algunes precioses notícies sobre la confecció de larca o sepulcre emprat per a enterrar les hòsties van ser recollides al llibre dobres de 1432, on se citava expressament que shavia encarregat al fuster Joan Amorós «la tomba que fiu obrar pera reservar lo cors preciós de Jehsus lo dijous sanct» (Sanchis Sivera, 1909: 470-471).
Després dindicar-se que des del Triduum Sacrum fins a les primeres vespres de Pasqua no se celebrarien matines, serveis de difunts, ni oficis de la Mare de Déu, linici del Dijous Sant suposava que «encenen-si quinze ciris davant lo altar» (Hores de la Setmana Sancta, 1553: LCr.). A més dels ciris, el ritual es complicava. En finalitzar, les matines ja contemplaven un intercanvi de cants entre els cors: «E acabada de dir la dita Antífona, dos cantors stant davant lo altar diguen Kyrie eleyson. E lo chor replique...» (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXVv). A les vespres del mateix dia
ab gran reverència sia reservat lo Corpus Domini en lo sacrari o casa que apparellat hauran, fins al següent jorn, segons és de costum. E quant portaran lo Corpus de laltar al sacrari, ab baixa veu diguen lo seguent vers: Egressus Iesus de pretorio portans spineam coronam tunc iudei omnes clamabant: Tolle Tolle crucifigatur. Estant lo prevere que haurà dit la missa en lo altar, començen vespres, lo qual al fi de les vespres digua vers: Dominus vobiscum (Hores de la Setmana Sancta, 1553: CLXIXv).
Per al Dijous Sant es preparava de forma molt especial la capella major, vestida amb tapissos i entelats blancs de grans proporcions, que cobrien lintercolumni des de larc de davant de la sagristia fins al que es trobava davant lescala del cimbori. El blanc anava a joc amb les vestimentes dels oficiants, en contraposició a lús dornaments negres durant les tres primeres fires de la Setmana (Villanueva, 1804: 151). Es reposava la roba daltar, es col·locava el coixí perquè sagenollés el diaca i es netejava i preparava largenteria i el vidre per a la benedicció dels olis. Saparellava laixovar de la sagristia perquè estigués disponible olieres, creus de cristall, llibre de perícopes, epistolari, les cobertes de vellut verd i sis vels de diversos colors, dos per a cobrir les creus i els quatre restants per als nens, no sabem si per tapar les mans o perquè es cobrissin el rostre, com es documenta a Saragossa. Les vestimentes preparades per al diaca, el bisbe i els acompanyants eren blanques, i mentre es vestien se celebrava la sexta i es beneïa la llum nova amb lencenedor de la sagristia, els ciris del qual sencenien. Al cor es col·locaven dos bordons i dos capes negres, i per fi, el retaule major es descobria per complet, traient la tela negra, però romania tancat, com corresponia a aquest temps. A la sagristia es beneïa el bàlsam per aparellar amb els olis i des dallà es portava a laltar major en una processó encapçalada pel sagristà amb la patena i el calze, seguit dels dotze preveres, dos diputats amb les capes i ciris blancs, el sotsdiaca amb la creu episcopal i el vel blanc, el bisbe amb el bàlsam també amb vel blanc, acompanyat per un diaca a un costat, portant el bàcul, i, a laltre, un assistent vestit amb capa blanca. Arribats a laltar, el prelat dipositava el bàlsam sobre aquest, cobert amb el vel blanc, i pronunciava la confessió (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 79-83).
En temps moderns i segons la consueta del segle XVIII, el fuster feia «un tablado de tres tablas y una escalera postisa» des del presbiteri fins als púlpits, perquè es pogués accedir directament des dels laterals del cor. Mentrestant, a laltar es col·locava el frontal de la passió, els sis candelers dor, vuit capes blanques, i amb el vel sassecava el calze (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, pp. 302-315). De fet i tornant a la consueta de 1527, un cop arribats a laltar major, el sotssagristà enviava larca pasqual «lo confrenet destojar lo Corpus en lo monument», coberta amb el vel i la tovallola brodats dor, encara que també podia col·locar-se al seu interior el Sant Calze el «càlzer de Jesuchrist» per a reservar lhòstia (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 83-84). El Sant Calze es va utilitzar per a posar lhòstia el Dijous Sant, fins que el 1744 se li va caure al canonge Vicent Frigola i la copa es va partir (Villanueva, 1902: 42).
Durant la missa, els capellans eren encarregats de portar els recipients dels olis crisma, «oleum sanctum» i «oleum infirmorum», cadascun vestit amb teles morisques «paraments morischs» una blanca, una altra morada i una verda. També hi havia quatre nens vestits de blanc, cenyits amb cíngols, que portaven les dues creus de cristall velades, lepistolari i levangelari antics, i es cobrien els caps amb vels clars de diferents colors (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 84-85). Finalment, dos escolans de blanc, amb amit, encensaven amb turíbuls i navetes, amb lencens destorac i benjuí, i cremaven fumàries per al monument. Tot seguit es feia la benedicció dels olis, amb una intensa relació física entre laltar major i la sagristia, don eren portats i retornats els vasos dolis. Després daixò, se succeïa una gran processó que circumdava la girola catedralícia i tornava al cor i laltar, mentre el prelat romania assegut al faldistori que havia estat canviat al costat nord del presbiteri. Allà, després de la processó, i envoltat de dotze preveres, el bisbe barrejava bàlsam i olis per a fer els olis sagrats. Després daixò, tres canonges amb riques vestimentes litúrgiques portaven lhòstia consagrada al monument: el que el portava vestia de blanc i els acompanyants de carmesí, amb les dalmàtiques de brocat regalades pel papa Alexandre VI. Llavors, la processó retornava per la girola des de la Mare de Déu de lAnyell fins a la sagristia, circumdant laltar major (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 86-90). De nou des de la sagristia i amb els encensers i ciris preparats, es reorganitzava la processó, ara encapçalada per larquebisbe i el pal·li, cap a la capella on shavia muntat el monument. No queda clar on se situava, tot i que és segur que se situava en alt. La processó passava pel transsepte, per la «porta major de la capella», i arribava fins a laltre extrem «per la Verge de lAnell y detràs lo Corpus fins al monument (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 90-91). Els escolans portaven ramets, cinc poms de cera per al segell i el plat petit de plata. Els tres sagristans portaven els olis i el sotssacristà la clau de la tomba: «Y axí va-sen primer al monument, y fa apartar les relíquies, que stan en lo pas de la escala, y les capes de papa Alexandre». Els dotze preveres ascendien fins al monument, i llavors fins al primer entarimat en dos grups de sis, després daquests pujaven els que portaven el Corpus, precedits pels dos turiferaris. El cofre es col·locava sobre els corporals i lara que havien estat presos de la sagristia i per sobre shi havia col·locat una de les capes litúrgiques que shaurien aixecat amb les perxes de fusta daurada. Després dencensar, es posaven els ramets i les flors dins, i el tancaven amb clau. Posaven els poms i els cobrien amb una fulla de paper, perquè no senganxés la capa a larqueta. Es deixaven allà els ciris i la processó retornava al cor i els dotze preveres a laltar major per a dir les vespres. Després daquestes, el bisbe sapropava al monument, confirmava que estigués bé i el segellava amb el segell de plata de la sagristia, per després dirigir unes paraules al poble allà congregat des del més alt de lentarimat. Acabat tot i cap a dos quarts de dotze, el sotssagristà treia lúltima cortina negra que tapava laltar de teles i tapissos, i quedava a laire la fusta i la pedra «tot rònech ab la fusta y pedra a mostra». Mentrestant, a la sagristia, saparellaven els elements necessaris per a la celebració del mandatum, després del sopar (Martí Mestre i Serra Estellés, 2009: 92-94). La cerimònia del soterrament varia considerablement a la consueta del segle XVIII, en la qual apareix un jacent que es col·locava als peus de les grades de laltar major i dallà era traslladat al sepulcre, a la capella de Sant Miquel (ACV, Consueta de la Santa Metropolitana Yglesia de Valencia, p. 338).